Per a Carme Pla tinc una presentació especial. Sempre he admirat la seva empenta, el seu sarcàstic sentit de l’humor i sobretot l’indubtable talent que du a dins. Penso que a la seva trajectòria no li fan falta presentacions, parla per sí sola.
Hi ha alguna feina per la què canviaries la d’actriu?
Cap. Ja de petita, jugant, em muntava unes pel·lícules brutals. De fet diuen que actuar és jugar, no? (Riu).
Sempre has sabut que volies ser actriu?
La veritat és que no. Vaig acabar d’estudiar, vaig fer la selectivitat i era el moment de fer alguna carrera, però no n’hi havia cap que m’acabés de motivar. Vaig estar un temps treballant d’altres coses i un bon dia vaig tenir com una espècie d’il·luminació. (Riu). Em va venir de sobte i ho vaig veure claríssim: “A tu el que t’agrada és actuar”.
Vas començar a l’Institut del Teatre. És tan complicat d’entrar-hi, com expliquen?
En aquell moment no era massa difícil, clar que tampoc hi havia tanta gent que hi volgués entrar. Vaig començar a l’Institut del Teatre de Terrassa, però ho vaig deixar a mitges. No sabia ben bé el què volia fer i al mateix temps volia treballar per tenir diners per mi. Més endavant em vaig apuntar a l’Institut del Teatre de Barcelona. Recordo que el meu germà, que també és actor, em va dir advertir que no hi entraria a la primera. “No és el mateix entrar a l’Institut del Teatre de Barcelona que al de Terrassa”, em va dir. Però jo m’hi vaig presentar igual. Evidentment, no hi vaig entrar. (Riu) Em demanaven un monòleg, poesies… Recordo que Joan Ollé i Jordi Mesalles em parlaven i jo no entenia res. Utilitzaven un llenguatge teatral que jo desconeixia completament. Eren dues setmanes de proves i vaig superar només la primera.
Però no et vas rendir. Com et vas preparar?
Vaig anar a l’Escola del Teatre a fer uns cursos de preparació i per fi vaig aconseguir-hi entrar. Ara ho penso i m’adono —d’aquelles coses de la vida— que si hi hagués entrat el primer any, ara probablement no estaria amb Tdeteatre. Suposo que havia de ser així, no? (Riu).
Com és la Carme Pla?
Senzilla. A veure, tinc mal caràcter, suposo que per això sempre em toquen aquest tipus de personatges, però no em considero complicada “de cap”. Vaig molt de cara, se’m veu de seguida. Sóc bastant transparent. Penso que he tingut bastanta sort, però que també me l’he treballada. A ningú se li acostuma a regalar res.
S’escull a l’actor en funció del seu perfil/tarannà o és l’actor qui s’adapta al perfil del personatge?
Depèn. Quan hem treballat amb directors que ens han escrit per a treballar amb nosaltres, la majoria, ja tenien pensat el paper que faríem. A ‘Jet Lag’, per exemple, la idea original és de Cesc Gay, que ja ens coneixia, i va ser ell qui va repartir els papers. El més habitual, però, és presentar-se al càsting per a veure si dónes el perfil que s’està buscant.
Creus que en un futur seria possible tornar-vos a veure a les cinc en una sitcom com ‘Jet Lag’?
Per què no? Nosaltres en guardem molt bon record. No ho descartem en absolut! A mi, personalment, m’encantaria fer una sitcom semblant, però ja amb dones més madures.
Tenint en compte l’èxit que va tenir ‘Jet Lag’, per què no vau seguir fent més temporades?
Vam deixar de fer ‘Jet Lag’ perquè consideràvem que ja n’hi havia prou. Va arribar un punt en què els guions ja costaven una mica, hi havia coses que mig es repetien… I vam pensar que era millor deixar al públic amb ganes de més, que no pas embafats.
Alguna anècdota que t’agradaria destacar del guió de ‘Jet Lag’?
Sí! Vam adaptar els embarassos a la sèrie, i jo en aquell moment esperava al meu fill Raimon. És per això que vaig demanar que la meva filla —a la sèrie— tingués un nom semblant. D’aquí el nom de Ramona. Em va fer gràcia fer-li aquest homenatge. (Riu).
Has fet una mica de tot. On et sents més còmoda?
El lloc que m’és més familiar és el teatre. Fent cinema, les vegades que n’he fet, m’hi he sentit una mica perduda. No sé exactament què és el que es veu i el què no, si faig massa o faig poc… La veritat és que no ho domino. I és estrany, no?, tenint en compte que el teatre és més arriscat… Si t’equivoques o et quedes en blanc, t’has d’espavilar, i en canvi, en televisió, es pot tornar a repetir.
Quin gènere diries que se’t dóna millor?
El que noto que domino més és la comèdia. Té un tempo i un ritme, que intueixo bastant. És brutal, en teatre, quan sents que ara portes al públic cap aquí, ara cap allà… És meravellós. I al mateix temps, també gaudeixo molt fent drama.
A ‘Plats Bruts’ fas de Marina, parella del David Güell. Què tal és treballar amb Joel Joan?
Sempre hi he viscut molt bones experiències. És cert que té fama de tenir molt mal caràcter, i de fet el té, però jo no l’he viscut mai a la pròpia pell. Ens coneixem des de fa molts anys. Ja el 1992 vam fer temporada junts al Teatre Romea amb l’obra ‘La filla del Mar’, d’Àngel Guimerà. Ell aleshores era un desconegut total, molt jove, i la veritat és que ja des del principi vam tenir molt bona sintonia. Potser per això sempre hem tingut tan bon rotllo treballant junts. Quan l’enganxes relaxat, és un tio fantàstic amb un sentit de l’humor increïble. El que passa és que du al damunt aquest personatge i aquesta fama, que s’ha creat i que l’acompanya.
I per últim, algun director amb qui et faria especial il·lusió treballar?
Hi ha molts directors que admiro… Com Mario Gas, amb qui no he treballat mai. També, Daniel Veronese i Claudio Tocachir són directors que m’encurioseixen i que penso que seria interessant treballar-hi. Però la veritat és que tampoc sóc massa d’objectius, l’únic que vull és seguir treballant. I compto amb la gran sort d’estar amb Tdeteatre, ja que podem triar nosaltres mateixos als directors.