Alain Hernández: “M’encantaria fer un híbrid entre Indiana Jones i James Bond. Un Indiana Bond, vaja”

By 30 de març de 2016 juny 15th, 2021 cultura

IMG_9586

Alain Hernández ha donat vida a personatges tan entranyables com ‘Rubén’ a ‘Green Power’, ‘Albert’ a ‘Pop Ràpid’, així com a d’altres de més durs, com ara més recentment ‘Jacobo’ de ‘Palmeras en la nieve’, entre molts d’altres. El seu físic crea confusions, a primer cop d’ull pot semblar un home dur i força distant i en el fons és tot el contrari: molt sentit i proper. Del que no hi ha cap dubte és del seu talent natural, inherent a la seva persona i descobert –ja als inicis de la seva carrera professional– pel director i guionista Marc Crehuet.

Per què creus que sempre et toca fer de “malote”?

Pel meu perfil físic, bàsicament. D’entrada penso que és per això… També t’he de dir que als personatges “malotes” que faig, tot i ser “malotes”, els hi dono sempre altres matisos, més tendres, amb més colors… Suposo que per això agraden, no es queden amb la part plana del “tio dolent”, se’ls hi pot apreciar moltes capes i això és l’interessant.

Com recordes ‘Pop Ràpid’?

Va néixer una mica com una gamberrada i de cop i volta va anar agafant més cos. Era posar un mirall a la cara de tot aquest esnobisme, tota aquesta cosa buida dels moderns –d’aparentar, de mirar per sobre les espatlles–, en definitiva de tot aquest moviment modern de la nit de Barcelona i que es fa extensible a la nit a Madrid, etc. De hipsters i de moderns n’hi ha per tot arreu i no és només una qüestió estètica, també és una manera de ser: per una banda poden ser molt cultes i per altra és tota aquella fredor, aquella buidor, com una cuirassa que tenen.

Què ens pots explicar de l’Albert?

A mi el meu personatge m’encantava, era el contrapunt de tot això: sempre anava a la contra, estava ple d’amor pel seu amic Fede –pel qui faria qualsevol cosa– i també per la música heavy. I ple també de mala llet, eh? del que fos però estava ple. Destacaria també el segell del Marc Crehuet, aquell humor negre, inconfusible. Eren uns personatges que podien fer coses extremadament esbojarrades, però des de la veritat. Patien, s’enamoraven, però molt des de la veritat, encara que el text sovint pogués semblar surrealista. Per a mi aquest és el secret de ‘Pop Ràpid’. M’encantava, tant de bo hagués durat molt més temps.

Què va passar?

Que la cadena no va apostar pel producte, sempre ens va tractar com els “punkys” de TV3. Penso que mereixíem molt més. La sèrie estava ben feta, podria haver enganxat a molta gent si haguessin tingut el valor de posar-ho en ‘Prime Time’. Era molt innovador i transgressor, sí, però és que si no arrisquem, sempre acabem veient el mateix, una vegada i una altra i una altra…

Sempre has sabut que volies ser actor?

No. Vaig estudiar Màrqueting i Relacions Públiques mentre treballava a l’empresa dels meus pares, fabricants de pernil, “Jamones El Charro”. Per desconnectar una mica de la feina vaig fer un curs de teatre, amb el professor Peter Gadish, al Col·legi de Teatre. Hi anava dos migdies a la setmana, com qui s’apunta a futbol, eh? Sempre m’havia fet gràcia però mai m’havia plantejat dedicar-m’hi.

En quin moment ho veus clar?

Vaig acabar el curs, que va durar sis mesos i vaig pensar: “Ostres,  m’encanta això. Però clar, tinc l’empresa familiar, estic casat…” Per a mi era tot un conflicte intern… Veia que se’m donava bé i que hi podia haver alguna possibilitat però no ho tenia del tot clar. Vaig decidir fer els tres anys d’art dramàtic al Col·legi de Teatre, mentre seguia treballant a l’empresa familiar. Abans d’acabar ja estava fent cosetes amb el Marc Crehuet, després va fundar, juntament amb Pedro Ribosa, la productora ‘Cassette Films’, va arribar ‘Green Power’… El 2008 em van fitxar per ‘Salvados’ amb Jordi Èvole i allà vaig decidir que deixava l’empresa familiar per a dedicar-me plenament a ser actor.

Des d’aleshores no has parat?

Més o menys… En acabar la segona temporada de ‘Pop Ràpid’ vaig tenir com un parón de feina que vaig pensar: “Ui, que està passant? Si tot anava bé…”. Aleshores vaig fer l’obra de teatre ‘El rei borni’, el 2013, i des d’aleshores ja no he parat. Després ja va venir ‘El secreto de Puenteviejo’, ‘La Riera’, ‘Palmeras en la nieve’, ‘Mar de plástico’, ‘Plan de fuga’… tot seguit. El que més m’agrada és que tot ha estat una progressió, de menys a més. I aquí estem. (Riu).

A ‘Palmeras en la nieve’ interpretes una escena de violació. Com és posar-se en aquest paper?

D’entrada tampoc has de pensar això… Crec que és massa fort posar-li l’etiqueta de violador, sí que ho fa però no és un acte premeditat, no és el violador de l’Eixample. No sé si m’explico… El Jacobo està condicionat per unes drogues, per un excés d’alcohol… Ve de tot un procés complicat, s’ha quedat sense família, la Júlia ja no el vol… Està molt perdut. Aquí, potser, és on està la gràcia del Jacobo; pot arribar a fer coses extremadament dolentes, i violentes, sense voler-ho, i quan se n’adona intenta fugir d’ell mateix.

Què ha significat per a tu aquesta pel·lícula?

M’ha servit per a demostrar-me a mi mateix que puc jugar en aquestes lligues tan grans, que puc construir un personatge així de complex i difícil i que puc fer-ho amb solvència. Sempre és maco poder ensenyar la teva feina a un públic tan ampli i rebre el reconeixement de tanta gent… És un salt molt important per a mi.

Tot just fa uns dies heu adaptat al cinema l’obra de teatre ‘El rei borni’. Què destacaries d’aquest projecte?

És un guió impecable que pot remoure molt a tota la societat, és un text del 2013 però és totalment vigent als nostres dies, pel que fa la corrupció política, l’abús de poder per part de la policia, les relaciones humanes, l’amor… És un text meravellós de Marc Creuhet. N’estem molt orgullosos, hem crescut amb aquests personatges, són molt nostres i som molt nosaltres. Va ser un rodatge complicat però ens estimem molt ‘El rey tuerto’. Estem molt contents i ja és oficial: participarem en la secció oficial de llargmetratges al Festival de Màlaga. Esperem que sigui un trempolí i que se’n parli.

Com definiries la relació amb Marc Crehuet?

Som molt més que col·legues, jo diria. Molt confidents. Ens hem trobat dues persones que tenen una manera de veure les coses bastant similar, amb les nostres diferencies –evidentment– però que es complementen molt bé. En Marc sempre ha sabut el que jo li podia donar, i viceversa. És una figura clau en la meva carrera, li dec gran part de tot el que m’està passant com a actor. Espero seguir treballant amb ell tota la vida, considero que és un dels tios més brillants d’Espanya. Té una ment privilegiada, un món interior molt peculiar i meravellós. M’encanta la seva manera de ser. Tant de bo seguim junts de la mà tota la vida, no tant ja com a actor-director, sinó com amics, al Marc mola tenir-lo a prop. (Somriu).

No ets tan “malote” com aparentes. No se sorprèn la gent quan et coneix?

Sí… Clar, com tu ara mateix. La gent va veient cosetes a les xarxes socials, fotos, escrits, la relació que tinc amb el Trastu –el meu gos–, o que puc tenir amb altra gent… D’aquesta manera descobreixen, una mica, la persona que hi ha darrere dels personatges que he fet.

Així doncs, com és l’Alain del dia a dia?

És un tio molt positiu, tranquil si no li toquen els collons, però bé, com tothom, no? (Riu). Sóc bastant fàcil però també tinc un punt de tossut i quan se’m torça puc treure molt mala llet. Sóc divertit, carinyós… m’agrada molt donar carinyo, potser més que rebre’l. També sóc romàntic i una mica conservador amb el tema de les relacions. Potser és que també, aparento menys edat, però ja tinc 40 tacos… Vinc d’una altra generació. A mi m’agrada la idea de la parella estable, la família, els nens… sóc molt d’això. Sóc molt “casero”, m’agrada cuinar, sortir els diumenges al camp, el cine amb crispetes… Molt normal. Això no treu, però, que de tant en tant m’agradi trencar amb aquesta normalitat, també hi ha dies que surto de festa i acabo qui sap on. (Riu).

Jo et dic: ‘Marhaba’. Quin sentiment, quina paraula, et ve al cap?

Gràcies, diria potser. Gràcies per l’oportunitat de viure aquella experiència que d’una altra manera dubto que hagués viscut. Potser sí que hagués anat al Marroc però molt probablement hagués anat a Marrakesh o a Rabbat. O no, o potser hagués anat al mateix desert però amb quads i un altre rotllo, saps? No de la manera que hi vaig anar, en aquella ONG, que es diu ‘Marhaba’ realment, que ens feia conviure amb famílies, amb els companys dormint en haimes…

Què et remou?

Em remou moltes coses. Els dies després de la tornada van ser francament fotuts. Arribes i et preguntes: “Perquè tinc el privilegi de tenir tantes coses que no tenen allà?”. Tens com un “estúpid” sentiment de culpabilitat, perquè no ho has triat tu tampoc, i les comoditats que tens, per una banda sí que són heretades però per altra també t’ho has currat dia a dia per tenir-les… Per això dic “estúpid sentiment de culpabilitat”, però és comprensible… Arribava a casa i no em venia de gust estar al meu sofà gran, mirant la meva tele gran, fotent-me una birra… no em venia de gust. Em quedava a la cuina, assegudet a la tauleta petita de la cuina, mirant la tele petita de la cuina… Era una tonteria però així m’ho demanava el cos, la ment i el cor. Després, amb els dies, aquest sentiment es va anar dissipant i ara ho recordo amb molt carinyo. ‘Marhaba’ ha estat l’experiència vital més important que he viscut.

Que ha de tenir un paper per a què l’acceptis?

Ha de tenir un bon guió, sobretot. Ha de ser un personatge prou interessant perquè signifiqui un repte, que no sigui una cosa que hagi fet ja moltes vegades i que no m’aporti res. Ha de tenir un bon equip darrere, un bon director, un bon equip tècnic, uns bons companys en cas que sigui una sèrie… Si la història és bona, a mi ja m’atrau, després ja vénen la resta d’aspectes tècnics. I no parlo de qüestions de pressupost, eh? Ara mateix acabo de gravar una pel·lícula a Andorra, una pel·lícula molt petita, però amb una història que m’ha fascinat molt des d’un principi. També faré un curtmetratge, ara a finals d’abril, en què no hi ha diners, ho faig únicament pel repte que significa per a mi aquest curtmetratge. Però bé, pocs curtmetratges es cobren en aquest país. (Riu).

Una mica com ‘Marhaba’, no?

Exacte! A  ‘Marhaba’ no vaig cobrar ni un euro, sí que em van pagar el viatge i l’estada, però jo després no vaig veure ni un euro de tot allò… El que jo voldria, i així li ho vaig comentar al Sergi Cervera, és que, ja que no va acabar arribant a les sales –així amb regularitat– estaria bé que almenys tingués un circuit entre, que sé jo… escoles, centres cívics… Al cap i a la fi, fem les coses perquè la gent ho vegi, és per això que ens dediquem a aquesta professió. El que volem és arribar al màxim públic possible, i que aquest, opini, gaudeixi, i si es pot, reflexioni.

Quin seria el paper de la teva vida?

No sé, m’agradaria haver fet alguna de les pel·lícules “ochenteras” que sempre he tingut com a referent. Tipu ‘Los Goonies’, ‘Regreso al futuro’, ‘Indiana Jones’, ‘E.T’, ‘James Bond’… Fer una pel·lícula d’aquestes que queden a la ment de tothom… o si més no de tota una generació. Un heroi d’aventures, tipus ’Indiana jones’. M’encantaria fer un híbrid entre ‘Indiana Jones’ i ‘James Bond’, un ‘Indiana Bond’.

Lligues més des que ets una cara coneguda?

(Riu). Mmm… és com tot, no? Si el teu aparador és més gran, evidentment arribaràs a moltes més noies… El que fa una mica de por, però, és aquesta línia, no? Quin grau de sinceritat té el seu interès? S’estan interessant perquè ets famós o perquè realment els agrada com ets i el que els transmet la teva persona? Això és el que més inquieta. Hi ha persones que se senten atretes per aquesta eròtica del poder, això és així… Molts famosos tenen la parella que tenen bàsicament perquè són famosos, no per altra cosa… siguem realistes. Evidentment que el talent també et crida, si ets un gran actor, també enamores pel teu talent, però també hi ha casos en què no és així…

Parlem de Cites.

Estic molt content d’haver entrat a la segona temporada de ‘Cites’. Començarà a emetre’s al maig i promet estar molt bé. Es repetiran alguns personatges de la primera temporada però la majoria seran nous, i et puc avançar que el meu personatge serà molt interessant i diferent del que parlàvem abans del “malote”.

Veure’m amb quin Alain ens sorprendrà aquesta vegada…

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.