Mercè Sampietro és una de les actrius catalanes més conegudes arreu del món. Des dels seus inicis ha protagonitzat importants papers que li han proporcionat nombrosos premis i èxits més que merescuts. En televisió ha participat en sèries com Nissaga de poder, Laberint d’hombres, Porca Misèria o La Riera. El 2015 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria de conjunt en el món de l’espectacle.
Sempre has tingut clar que et volies dedicar al món de la interpretació?
No, no, en absolut. Vaig començar al barri on vaig néixer, al Clot, fent teatre d’aficionats. Una cosa d’absoluta casualitat. Mai m’havia passat pel cap la possibilitat de dedicar-m’hi professionalment. Després —també per aquestes coses que passen— vaig fer una substitució amb la Companyia de San Diego, que va venir aquí a Barcelona, i d’allà va sorgir la possibilitat d’anar a fer una obra de teatre a Madrid. Aquell primer “sí” s’ha acabat convertint en la feina de tota una vida. Jo era secretaria, treballava en una oficina.
T’ha anat molt bé. A què atribueixes el teu èxit?
Suposo que la feina que faig, agrada. (Riu) No ho puc atribuir a res, en aquesta professió estàs molt en mans de l’atzar. Hi ha gent molt bona que no té l’oportunitat de demostrar-ho, i més en aquesta professió, que has d’estar esperant sempre a què un altre decideixi trucar-te. L’únic que pots fer és intentar fer-ho el millor possible. Jo sempre he intentat ser molt conseqüent amb la meva feina, molt seria, seguint —més o menys— una trajectòria, dintre del que les circumstàncies m’han permès, és clar.
Durant una època també vas fer el doblatge d’actrius de la talla de Meryl Streep, Catherine Deneuve, Diane Keaton… Com recordes l’experiència?
Sí. Fa molts anys d’això ja… Va ser una època breu en què vaig aprendre molt. En guardo molt bon record, sobretot perquè vaig treballar amb els mestres més magnífics i amb uns actors esplèndids, des de Felipe Peña a Elsa Fàbregas, José Luis San Salvador… Gent amb molt prestigi que van començar tots amb teatre i a la ràdio, i que després es van especialitzar en doblatge. Eren uns actors superbs i el doblatge es feia molt bé, se li dedicava molt temps. Em vaig divertir molt.
Per què ho vas deixar?
Ho vaig deixar perquè és una feina que necessita una dedicació absoluta. No volia fer únicament doblatge, jo el que volia era fer teatre, cinema i televisió. Ara mateix no sé com funciona, però en aquell moment t’hi havies de dedicar exclusivament, al 100%. Et trucaven d’un dia per l’altre i si deies tres vegades que no, ja no et tornaven a trucar.
El 2015 et van premiar amb la creu de Sant Jordi. Com reps la notícia?
Em va fer moltíssima il·lusió, no m’ho esperava en absolut. Em va trucar el Ferran Mascarell per dir-m’ho i al principi no el vaig entendre massa bé. No em pensava que fos per mi, sinó que em proposava simplement d’assistir a l’acte. Després vaig veure que als qui tenim la creu de Sant Jordi ens publiquen una esquela a La Vanguardia. (Riu) Em va fer molta gràcia.
Algun moment, de la teva trajectòria professional, que t’hagi marcat especialment?
En teatre, per exemple, amb l’obra La vida del Rei Eduard II d’Anglaterra, a Madrid, quan Lluís Pascual dirigia el Centre Dramàtic Nacional (Teatre María Guerrero). Durant aquella etapa vam treballar bastant junts i aquest és un dels muntatges que més satisfaccions —tant a nivell personal com professional— m’ha donat. Estava envoltada de molt talent. En cinema vaig ser molt feliç amb Lugares comunes. Aquell rodatge, a l’Argentina —juntament amb Anna Lizaran, que és una persona que m’estimo molt— va ser molt emocionant. Sempre dic que l’Argentina és el meu segon país. Hi he estat moltes vegades i hi tinc molt bons amics. M’agrada molt.
En alguna ocasió has comentat que, amb l’edat, disminueixen notòriament els papers en cinema. Per què creus que passa?
Aquí no es fan pel·lícules amb personatges potents, sobretot de dones, a partir de certa edat. Desapareixes, ja no existeixes. És un problema de costum, d’hàbit, de producció… Els guionistes no escriuen papers per a dones grans. En les pel·lícules sempre hi surten molts més homes que no pas dones i per tant tenen més possibilitats, de tenir si no un paper protagonista, almenys de treballar en la pel·lícula. A partir de certa edat ja no et truquen… És molt trist, però és així. A l’Argentina, en canvi, encara es fan pel·lícules —fantàstiques— on els personatges centrals són gent gran, com Elsa & Fred o El hijo de la novia, aquella tan maca de Ricardo Darín i Norma Aleandro.
Ho portes bé?
Afortunadament ho vaig veure bastant clar i d’alguna manera ja ho tenia assumit. No em va crear cap trauma, però sí que és veritat que em va fer molta ràbia i pena veure que s’anava complint el que ja sabia que passaria.
Estàs mirant alguna sèrie actualment?
No. L’última que vaig seguir, que em va agradar molt, va ser The Knick. D’aquesta sèrie no se’n parla massa, però jo de veritat que la trobo esplèndida. The Knick és el nom d’un hospital i la sèrie està ambientada a la ciutat de Nova York del 1900. No t’explico més, és interessantíssima. Procuro mirar-ne d’espanyoles, però seguir-les m’és molt difícil. El Ministerio del Tiempo i El caso també m’agraden molt. Però no, no sóc seguidora a ultrança.
Com portes el fet de ser una cara coneguda? Et paren molt per carrer?
No. És que a la televisió surto tan diferent, tan pintada… A vegades sí que em paren, la gent del barri, i la majoria em reconeix per la veu. És absolutament suau, portable, agradable i carinyós. Cap problema, tot el contrari.
Com reps la notícia d’una vuitena temporada, després d’haver-se anunciat el final de La Riera amb la setena?
Estic encantada! Va ser una gran alegria rebre la notícia. Ja ens havíem acomiadat tots, ja havíem plorat pels passadissos… És que, és una feina de tants anys que ja és com si fóssim una família de debò. Hi ha molt bon ambient, ens portem molt bé. I és clar, de cop i volta dius: “Com?, s’ha acabat? Quina llàstima…”.
Marxen alguns personatges i n’entren de nous. Tu hi seràs?
Sí. Jo em quedo. (Riu).
Que sents abans de sortir a l’escenari?
Ganes de fer pipi, ganes de tot… Et trasbalsa el cos. La sensació és de dir: “Em tiro a l’abisme”. Sobretot perquè saps que quan trepitges l’escenari, pot passar de tot. No saps si t’equivocaràs, si faràs el ridícul, si et quedaràs en blanc… És una sensació així com de vertigen.
T’has quedat mai en blanc?
Sí, una vegada. És horrorós, sembla que hagi passat mitja hora i només han estat 3 segons. El teu cap comença a batallar i a pensar —a milions per hora—: “Ai, que no surto d’aquí…”.
L’última obra en què has participat, A teatro con Eduardo, va ser tot un èxit. Per què creus que ha funcionat tan bé?
Perquè és un espectacle preciós. Purament teatral. Una obra basada amb la d’Eduardo de Filippo, que és sempre tan agradable… Com diu Lluís Pascual: “És com una peladilla: dolceta, dolceta, molt amable, i que després sempre en surt aquella cosa amarga de dins”. Filippo sempre parla de coses importants i aquesta obra és una comèdia desgavellada, que parla de coses molt importants. Fa una reflexió sobre el temps, sobre la mort, sobre què és la vida, sobre com a vegades la gent prefereix viure en una il·lusió que acceptar la realitat… Crec que Lluís Pascual va fer una feina magnifica i va multiplicar exponencialment l’obra, amb el seu talent i la seva direcció. És una funció que m’entusiasma; la música, l’espectacle… Com a espectadora, que mai ho podré ser, sortiria molt feliç del teatre.
Amb quin paper t’agradaria que se’t recordés?
No és “quin m’agradaria”, però sí el què de veritat passa. Fa gairebé 40 anys de la pel·lícula Gary Cooper, que estás en los cielos, i la gent encara me’n parla. És un personatge que va quedar molt, però ho dic per això, per la reacció de la gent. No crec que hagi fet cap paper inoblidable. Aquesta és la veritat.
Tens algun projecte en ment?
Sí! Ara al febrer estrenarem La Senyora Florentina i el seu amor Homer —obra de Mercè Rodoreda, dirigida per Sergi Belbel— al Teatre Nacional de Barcelona. Aquesta és la cosa més immediata.