Miquel Sitjar: “No em vull morir sense fer Ricard III”

By 11 de gener de 2017 desembre 17th, 2019 cultura

img_2261-2

Només trepitjar l’escenari, va saber que volia ser actor. Miquel Sitjar és un dels actors més estimats de l’escena catalana. Des dels seus inicis, fins el dia d’avui, ha participat en nombrosos projectes que fan de la seva trajectòria una autèntica delícia. Entre ells trobem sèries de televisió com Estació d’enllaç, Nissaga de poder o Mirall trencat entre moltes d’altres. Actualment gaudint damunt l’escenari amb Sota teràpia, que segueix en cartellera fins a mitjans de febrer, al Teatre Borràs, sota la direcció de Daniel Veronese.

Quan decideixes que vols ser actor?

Fent West Side Story a primer de B.U.P. Devia tenir uns quinze anys.

Com va anar?

Vam fer l’obra de teatre, a l’escola, per guanyar diners pel viatge de fi de curs. Quan vaig pujar a l’escenari vaig sentir que aquell era el meu espai, m’hi trobava molt còmode. Recordo que estava molt nerviós, era el primer a sortir. Començava d’esquena al públic, pujava el teló i un focus s’encenia sobre meu. Aleshores començava la musiqueta de West Side Story i jo em girava; feia de Riff, el personatge principal. Recordo que quan em vaig girar vaig trobar tot el teatre ple. També recordo els aplaudiments, els riures, el ritme de com avançava tot… i sobretot aquella sensació de jugar una veritat inventada. Recordo un intercanvi meravellós amb el públic. En aquell moment vaig notar que aquell era el meu lloc.

Experiències de la teva carrera que guardes al TOP?

Sí. He passat moments meravellosos fent Pel davant i pel darrere, Una maleta, dues maletes, tres maletes i ara amb Sota Teràpia.

Per què recomanaries Sota Teràpia?

Perquè massa vegades les comèdies són excessivament superficials, i en aquest cas s’ha aconseguit quadrar un espectacle que té un aire força superficial però amb un gir final que li dóna un sentit enorme a tot. És una comèdia amb molt pes, molt fons i sobretot amb un gran missatge; que al mateix temps aconsegueix que el públic estigui gairebé dues hores sense poder parar de riure. Trobo que està molt ben equilibrada. A més, tinc uns companys fantàstics, tots molt generosos; treballem els uns pels altres en tot moment, i el més important: gaudim damunt l’escenari i jo crec que això traspassa i que la gent ho nota. Per això està sempre tan ple.

Tens algun paper pendent?

I tant! Molts! Ricard III, per exemple. No em vull morir sense fer-lo. I en principi aquest és el que més il·lusió em fa; els altres –que n’hi ha infinitat– també em farien molta gràcia, però sé que alguns ja mai els podré fer i tampoc no passa res.

L’Eladi a Mirall Trencat. Quin record en guardes?

Meravellós. Estic súper feliç d’haver participat a Mirall Trencat. Per mi és una d’aquelles petites joies de TV3 i un dels projectes que més carinyo li tinc. A més van apostar molt seriosament en mi, que era molt jovenet per fer el paper de l’Eladi; un personatge bastant complex i que havia de créixer molt durant els 13 capítols de la sèrie. D’alguna manera, el més lògic hauria estat agafar un actor de mitjana edat –que en un moment donat, molt maquillat, pogués semblar més jove o més gran– perquè figurava que passaven cinquanta anys des del primer capítol a l’últim. La veritat és que és brutal l’adaptació que Josep Maria Benet i Jornet va fer de la novel·la de Mercè Rodoreda.

https://youtu.be/_RpIox_A3aAELADI

Que és el millor que et podria passar?

A mi? Ufff… Tenir estabilitat en la meva feina. De la resta no em queixo de res. Estic feliç; tinc una família meravellosa, la feina que m’agrada i em sento satisfet amb tots els aspectes de la meva vida. Crec que tinc la vida que volia tenir. L’única cosa que voldria és això, que la meva feina fos més estable… Costa molt fer plans amb aquesta professió, mai saps si tindràs feina o no. El millor que em podria passar seria tenir clar que l’any que ve tinc 4 projectes –que no coincideixen entre si– i que en faré un darrere l’altre, feliçment i sense pressions, gaudint de cadascun d’ells. La idea en una frase, seria: Tenir feina ordenada, seguida i variada.

Abans feies trapezi.

Si, i la veritat és que no és per tirar-me flors però se’m donava molt bé! Ho vaig deixar perquè ja no tenia ni cos ni edat, però és un exercici bàsic que jo recomanaria a qualsevol actor. Trapezi, dansa o qualsevol art marcial; qualsevol cosa relacionada amb el cos i que requereixi un coneixement de l’espai, de la respiració, de l’equilibri… Crec que és bàsic.

La situació més incòmoda, que més t’hagi fet suar?

Quan tenia vint anys, em van agafar per fer una seqüència d’una sèrie de televisió –que no sé ni si es va arribar a emetre– d’Antena 3, precisament perquè en aquell moment feia trapezi. La qüestió és que el meu personatge tenia la sida i es volia suïcidar; pujava a l’últim pis de l’Hospital i es volia tirar. Malauradament, jo aquell dia estava a 39 de febre, marejadíssim, i allò no s’acabava mai… Recordo que estava en una lleixa, on només hi cabien els meus peus, i és clar, als 30 segons de no moure’t, el cos es comença a balancejar i si no tens espai per modificar la posició… Ho vaig passar molt malament. Quan vam acabar vaig sortir tremolant, anava per terra… Una experiència bastant xunga.

No has confós mai els sentiments que vius amb els teus personatges?

Sí que m’ha passat, però treballo perquè no passi. És una distorsió molt gran… Al final consisteix en saber: “Ara estic jugant, ara estic vivint”.

Imagino que les càmeres i el públic també t’ajuden a recordar-ho.

Si, el problema és que els personatges els crees des de tu mateix. Jo sempre dic que és com si tinguessis un equalitzador dins teu –que té un balanç determinat d’alegria, d’egoisme, de mala llet, d’amor… – aquella és la teva combinació, el teu codi de barres, el teu equalitzador intern, com jo li’n dic. Quan crees un personatge fas servir el teu equalitzador i el modifiques però després quan surts fas un reset i aquest torna a col·locar-se al seu lloc, teòricament.

Teòricament.

Si… Pot passar que determinada informació que hagis rebut, perquè tu ets qui ets gràcies a la informació que reps, no acabi de marxar. Quan necessites justificar, perdonar, comprendre i viure des d’un personatge determinat –que pot ser un fill de puta com una catedral–, és possible que et quedin residus, així com comprendre determinades actituds o qüestions de la vida. Has de mirar de fer neteja per continuar mantenint-te en el teu centre.

Projectes de futur?

Molts, però perquè jo no paro mai, sempre estic posant coses en marxa. No sé parar. (Riu). Em foto histèric si paro… Ara mateix tinc un parell de coses entre mans, que espero poder-les fer realitat. Ara per ara no et puc avançar més, però no per res sinó per no enganyar a ningú. Ja he estat a punt d’aixecar altres projectes, de tenir-los a les mans, i que en qüestió d’una setmana, se’n vagin a norris. Fins que no la cosa no està signada i posada en marxa, és millor no parlar del fum.

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.