«Vaig tenir una infància meravellosa a Belianes, un poblet de Lleida de 500 habitants. Vaig néixer a Vilanova i la Geltrú, on hi tinc tota la família, però vaig anar a viure a Belianes, amb només quatre mesos, fins als 11 anys. Allà encara hi mantinc el meu gran amic de la vida, l’Arnau. Podríem dir que m’he forjat en les dues tessitures; el mar i el secà.»
T’agrada el teu nom?
La veritat és que sí. Mai ha estat un trauma, tot al contrari. (Riu) Tot i que és una combinació estranyíssima, ni jo mateix sabria dir-te d’on sona… el nom és grec i el cognom basc. Molts pensen que me l’he posat jo.
Què és el que més et motiva del que fas?
A mi treballar em motiva en general; m’encanta iniciar projectes. Sempre intento començar sense massa prejudicis i la veritat és que me’n surto bastant bé. Després et trobes el que et trobes, eh? Però la motivació d’entrada ja hi és. El que em fa trempar és el projecte, no tant si es tracta de cinema, teatre o televisió.
Ermessenda, Ventdelplà, Forasters… Has fet papers molt diferents.
Sí. Per una banda he tingut la gran fortuna que comptessin amb mi per a papers molt diferents, i per l’altra, jo també he procurat que fos així. Sóc un cul inquiet i sempre intento canviar i fer coses que no tinguin res a veure. És cert que hi ha èpoques en què pots triar més i altres que menys, però fins i tot quan no he pogut triar gens, sempre he preferit engegar projectes més personals i provar coses noves. Crec que és la manera d’aprendre; quants més pals puguis tocar, més aprendràs a tocar-ne d’altres. En tot drama hi ha comèdia, en tota tragèdia hi ha d’haver humor… Per tant, com més gèneres hagis mastegat, millor.
En quina pell t’has sentit més còmode?
Amb Ermessenda vaig ser molt feliç, sobretot perquè tenia un director estupendo i una mare, Laia Marull, que era meravellosa. El personatge era molt potent; potser és el que més m’ha agradat fer de televisió. També fent Forasters, de Ventura Pons, amb Anna Lizaran. I dels últims així bèsties de teatre, fent Tom Wingfield a El zoo de vidre, amb Josep Maria Pou. Per dir-te’n alguns. La veritat és que en els últims anys he tingut molta sort; vaig començar fent papers molt petits i de mica en mica han anat agafant més envergadura i he pogut fer personatges de molta més responsabilitat.
Un moment que sempre recordaràs.
L’estrena del Zoo de vidre, haver treballat “codo con codo” amb Anna Lizaran… Haver fet una funció preciosa que va dirigir Joan Ollé, que eren quatre contes de Mishima i en un d’ells tenia un idil·li amb Montserrat Carulla… Tinc diversos records que no podré oblidar mai. Fer el Don Carlos de Schiller, al Centro Dramático Nacional, en una substitució boja…
Com de boja?
Em van cridar i vaig estrenar en dos dies. L’actor que feia de Don Carlos es va posar malalt i Calixto Bieito va trucar perquè hi anés a fer la substitució. Eren monòlegs de quatre pàgines, en vers, una autèntica bogeria. Vaig assajar un dia i després vaig fer tres funcions llegides, com si fossin lectures dramatitzades, fent tots els moviments. Es va avisar al públic que es retornarien els diners a qui volgués marxar. Ho recordaré tota la vida… només van marxar dues persones, la resta es va quedar a veure la funció, amb el protagonista llegint el paper.
Amb quin paper diries que vas passar a ser una cara coneguda?
Indiscutiblement amb Ventdelplà. Tenia 21 anys i en aquells moments era una sèrie que fotia unes audiències brutals, tampoc hi havia tants canals com ara. Va ser un gran aprenentatge, una gran escola per a tots els joves que estàvem allà. Ens va servir molt el fet de gravar una seqüència i veure’n el resultat al cap de dues o tres setmanes, per poder-nos auto corregir i dir: “Merda, no està arribant el que jo volia fer. La manera d’executar-ho ha de ser una altra”. Ventdelplà és una altra de les experiències que tampoc oblidaré mai. Ens ho vam passar molt bé i vam forjar una gran amistat amb Mar Ulldemolins i Pau Roca, els qui precisament també érem íntims amics a la sèrie. Aquestes coses que passen…
Amb Forasters et van nominar, en la primera edició dels Premis Gaudí, a la millor interpretació masculina secundària. Com reps la notícia?
Doncs mira, va ser justament al plató de Ventdelplà.(Riu) Vam anar a dinar després de la gravació i vam deixar les coses al plató. Mentre dinàvem em va trucar un company per felicitar-me però jo no m’ho acabava de creure. Era el primer any que es feien els Premis Gaudí i ho desconeixia bastant. Quan vam tornar al plató a buscar les coses, els meus companys van baixar corrent i cridant: “Que sí! Que ho acabem de mirar a Internet! Que estàs nominat!” Va ser molt maco perquè no m’ho esperava, va ser com un regal caigut del cel… I a més perquè vaig gaudir moltíssim fent Forasters, amb en Ventura i Anna Lizaran… Trobar-te de cop i volta fent aquelles seqüències tan intenses, amb la més gran… Va ser aleshores quan ens vam fer amics. Amics fins sempre.
Tots en guardeu molt bon record.
És que era acollonant. No trobaràs ningú que parli malament d’ella. No trobaràs ningú que ni tan sols arronsi una mica el nas… ningú. I és insòlit, perquè en aquesta professió sempre tenim merdes a dir de tothom. Era un ésser extraordinari, un bé de Déu! Irrepetible, ja no només com a actriu. Una dona generosa, entregada, una persona de puta mare. I jo vaig tenir la gran llet d’entendre’ns molt bé i que ella decidís que formés part de la seva vida, perquè al cap i a la fi, jo era un “pipiolo” de 25 anys i ella ja tenia la seva vida muntadíssima. I tot i així es guardava les seves estones per venir a veure les meves obres, anar a dinar després, anar a fotre’ns els Bloody Marys a casa seva i riure “largo y tendido”. Era una delícia compartir moments amb ella.
Són coses d’aquestes que penso, si em moro demà, ja he viscut, saps? Una de les coses bones d’aquesta feina és que et permet fer-te amic de gent molt més gran que tu. En les altres professions això normalment no passa, les jerarquies estan més marcades. Jo he tingut la gran sort de treballar amb gent molt més gran que jo. Enric Majó, Montserrat Carulla, que me l’estimo una bogeria, Carlos Álvarez, Joan Pera, Carles Canut…
Quin diries que és el paper que més t’ha fet créixer?
Jo crec que El zoo de vidre, l’obra més autobiogràfica de Tennessee Williams. La tinc com a referent perquè va ser un regal que em va fer Pou, sense saber-ho, ja que sóc fan absolut de l’escriptor. Em sabia les seves memòries, de memòria. I és clar, trobar-me fent el personatge protagonista, era com fer d’ell.
Vas ser un dels presentadors de la segona edició dels Premis Gaudí. Com recordes l’experiència?
Sí. Vaig fer tres o quatre gags, era com una mena de presentador encobert, però no ben bé el conductor de la gala. M’ho vaig passar molt bé perquè a mi ja m’agrada això de fer el “petardo” –vestit de sirena que em van posar– davant de tots els polítics i tota la gent que t’ha de donar feina, o no… (Riu). Però també vaig ser molt criticat.
Per què?
Perquè en aquest ofici som així de cutres, no sé com dir-t’ho… Sempre estem arronsant el nas. És molt difícil que la gent hi vagi predisposada a riure una estona i prou. Sempre és: “A veure què ens faran…”. Sempre anem amb aquesta actitud de merda. Som una raça, en aquest aspecte, molt cutre. Vaig rebre molts comentaris de: “Com t’has de veure…”. Doncs que vols que et digui, m’ho vaig passar la mar de bé, vaig cobrar uns diners, vaig formar part de la festa del cinema del meu país… Ja està bé, no? Mira, salvant totes les distàncies, però Hugh Jackman es vesteix de lleopard i presenta els Premis Tony fent el “petardo” per allà, i tothom s’aixeca i aplaudeix. És una gràcia i punt, però aquí no ho tenim entès així.
Què t’ha semblat l’edició d’enguany?
Jo crec que ha sortit molt bé. Bruno Oro va estar genial; em va agradar molt el guió escrit per Pau Escribano. I estic molt content perquè és la primera vegada que sento que la gent ha quedat contenta, que penses: “Diguem-ho d’una vegada collons. Ha estat estupendo, això. Hem rigut, ens ho hem passat bé. Ja està. No siguem tan tiquis-miquis amb aquestes coses. Tampoc té més importància”.
No creus que és més per tema d’enveges? Al final sou competència.
Pff… No ho sé que és, però no crec que sigui tant això… Mira, fins i tot hi va haver un productor –amb qui després hi he treballat bastant– que em va dir: “Bueno, espero que t’ho hagin pagat bé això, eh? Perquè…”. Imagina’t la meva resposta, li’n vaig deixar anar una de maca. (Riu) Alguna cosa així com: “Home, comptant que cobro en tres dies el mateix que tu em pagaries en un mes, no està gens malament”. I després he treballat amb ell, eh? Però sempre hi ha aquesta condescendència, que dius: “Ostres, no t’ho miris sota aquest prisma. No és això…”.
Projectes de futur?
Ara aquesta setmana acabem La Taverna dels bufons al Teatre Romea i després, me’n vaig a fer una substitució a Sota teràpia, al Teatre Borràs. Cobreixo a Francesc Ferrer del 8 al 19 de març; faig els últims quinze dies de funció per agafar training per fer després els deu bolos que hi ha. I per últim, m’incorporo a la nova temporada de Nit i dia, que això em fa molta il·lusió. Només faig 4 o 5 capítols, però és un paper que està molt ben tramat i em ve súper de gust formar part d’aquest projecte. Em sembla que és una sèrie collonuda, amb un elenco increïble. A més, en aquesta nova temporada hi haurà unes incorporacions brutals; Josep Maria Pou, Mar Ulldemolins, Jordi Bosch, Pol López, Pep Cruz… Un autèntic gust!