Candela Antón: “Sóc súper yonki de ser actriu, ho reconec”

By 1 de març de 2017 desembre 17th, 2019 cultura

Candela Antón és una actriu catalana que va iniciar-se de molt joveneta en el món de la interpretació. Per a molts, coneguda pel paper de Berta a la sèrie d’èxit catalana, Merlí.

Tens molts clubs de fans. Quan comença tot això?

Quan s’estrena Merlí. És molt maco, la veritat. Són gent a qui li encanta la feina que fas, que es preocupa per tu, que et ve a veure a cada obra de teatre, que et porta regals… són gent súper maca. I a mi, que sóc molt d’anar per casa, m’agrada intentar respondre de la mateixa manera i que la cosa sigui recíproca perquè al final, si algú et dóna el seu temps i energia, mereix la mateixa tornada.

T’assembles a la Berta de Merlí?

Sí. Durant l’adolescència estava molt perduda, em costaven les relacions socials i em sentia una mica abandonada… Sentia, igual que ella, la necessitat de cridar l’atenció, no als nivells Berta, però sí de dir: “Ei, que estic aquí, que existeixo”. També m’hi identifico amb aquella hostilitat cap al món, de pensar: “El món no m’entén… doncs, jo odio al món”. Sempre m’he sentit una mica apartada. Comparteixo moltes coses amb la Berta, de fet, he empatitzat tant amb el personatge, que a vegades no sé fins a quin punt sóc jo o la Berta.

Tant t’ha influït?

Jo crec que sí. Home, és que fer quatre anys un personatge… n’has d’agafar alguna cosa per força. Fins i tot, hi havia dies que arribava a casa i la meva parella em deia: “Berta, estàs més agressiva del normal”. I tenia raó!!! Però és clar, em passava tantes hores fent de Berta, que era pura agressivitat, que ja anava amb “modo Berta”.

Hi ha un gran canvi en la Berta de la primera temporada a la segona.

Sí. En la primera s’ensenya només la carcassa i a la segona veus la seva part més humana i tendra. La Berta no és la noia sexy i dura que s’ensenya en un primer moment, la Berta no és més que un tros de pa, trencat i fet malbé. És maca la primera temporada perquè existeix una segona, si no, no m’agradaria el paper de la Berta.

Què és el millor de ser actriu?

A mi m’agrada molt la interpretació perquè penso que és, jo que adoro la teoria de l’art, un dels arts suprems. Des d’una part racional i creativa, pots crear lo més proper a l’existència, que és la pròpia vida. Pots crear un personatge que respiri, visqui, pensi, senti… com nosaltres. Estàs creant vida a un nivell molt gran, quasi com si fossis mare i tinguessis un fill. Hi ha un punt com de parir una criatura.

Sempre ho has tingut clar?

Sí. La meva mare és videoartista, entre moltes altres coses, i jo sempre he crescut amb una càmera davant, fent coses per ella. Des de petita he sigut molt farandulera. El que més m’agrada en aquest món, és actuar. Em sento absolutament viva quan actuo, quan penso al mil·límetre allò que faig perquè signifiqui allò que ha de significar. Treballar les respiracions, les mirades, els moviments… és com cartografiar l’essència humana, realment. Amb la interpretació, estàs posant punts a tot allò que no es veu i que no sabem; a allò que la psicologia, la filosofia i l’art, intenten entendre amb dificultats. La interpretació és l’art que més s’hi apropa perquè ajuda a entendre, de manera intuïtiva, allò que fas. Racionalment ho crees i després instintivament, ho fas.

https://youtu.be/ANHWqgYcMKI

Aquest impàs des que ho llegeixo, ho penso, intento entendre a les persones, les observo… fins que em poso davant la càmera o pujo damunt l’escenari, és el que dóna sentit a la meva professió. Aquesta sensació, per mi, és la més preciosa de les drogues. Sóc súper yonki de ser actriu, ho reconec.

Què és el pitjor d’aquest mundillo?

La gent. L’ego. El “jo vull ser, jo vull fer”. A vegades tinc molta pressió pel que he de ser i fer, quan en realitat jo sóc una altra cosa. No m’agrada gens això. I també hi ha una altra cosa, que és que la gent parla de les coses de manera superficial i a mi m’agrada tractar-les amb profunditat. Jo sempre intentaré parlar d’una obra a nivell artístic i filosòfic –del que tracta, de per què té un valor…– i això molesta molt i toca la pera; la gent només vol dir i sentir coses bones, per quedar bé i prou. Jo a vegades dic coses dolentes, perquè no hi estic d’acord i perquè penso que les critiques també serveixen per a alguna cosa.

T’ho penses dues vegades abans de penjar segons quines imatges al teu compte d’Instagram?

Si, totalment. Al principi hi penjava el que volia, ara ja no… Podríem dir que la meva vida personal és “especialota” i hi ha coses que no vull penjar perquè no vull exposar la meva vida privada. Ja no tant per mi, perquè jo ja visc exposada, sinó pel meu entorn; quan penjo alguna cosa no només estic exposant la meva intimitat… Per això gairebé sempre penjo fotos meves i de la meva feina, que en el fons ho mires i penses: “vaya egotrip”, pur egocentrisme, però no… el què passa és que jo tinc els meus drets d’imatge però no els dels altres. A vegades he de recordar-me que jo sóc personatge públic però que part del meu entorn no ho és i tampoc no ho vol ser.

Creus que ser guapa t’ha ajudat en la teva carrera professional?

Sí. Òbviament. Que jo no li dono gens de valor, també és cert, però siguem realistes, en el món en què vivim se li dóna molta importància a la bellesa. Ara, també et diré que jo no sóc la típica noia guapa, fina i súper perfecta… jo tinc una bellesa especial, personal i estranya. I crec que això també anava molt bé pel paper de la Berta. Siguem sincers, si fos un “horco de mordor” no m’haguessin agafat per fer això, ho sento molt. I em sap molt greu pensar així, però és la veritat. És trist, perquè és una senzilla qüestió de: “et toca o no et toca”, i molts cometen l’error de pensar que com són guapos, tenen el món als seus peus. I no, el món te l’has de currar. Jo valoro més la bellesa personal, que la física. Hi ha gent, que en riure, fer, parlar, s’embelleix.

Vas fer un cameo a Polseres vermelles.

Sí, va ser el primer que vaig fer, a nivell tele. Va ser un impàs per mi. Em van agafar perquè la Consol, que és la directora de càsting de TV3, m’havia vist. L’admiro moltíssim, té un temple, una manera de fer… És una dona forta, amb gràcia, amb mirada i amb criteri –que això no és tan comú–. Li vaig agafar molt carinyo.

Abans, però, ja havies participat en una pel·lícula.

Sí, Blog. Vam anar al Festival de San Sebastián, vam estar a Secció oficial, vam guanyar el Premi del Públic en noves mirades… En aquell moment vam tenir molta coba, si ho hagués aprofitat… Però tenia només catorze anys i no sabia el que volia. No volia pensar que la meva vida era això. M’agradava molt la història, la filosofia, l’art… i vaig preferir seguir estudiant. A més, la meva família dona molt valor als estudis. Però de cop, un dia la vida m’ho va tornar a posar davant i vaig pensar: “Ara sí, tinc dinou anys i ja sé una mica més el que vull i el que no”.

https://youtu.be/R5gdbGM-lhk

Algun paper pendent?

El tenia, Yerma, però el vaig fer en un curtmetratge. Però podríem dir que, en certa manera, segueixo tenint-lo pendent perquè voldria tornar-lo a fer. No el vaig esprémer tot el que m’hagués agradat… M’agradaria fer una Yerma per teatre, fer-li agafar el tarannà teatral. Voldria donar-li més voltes; gaudir-la, sentir-la i punxar-la més.

Projectes de futur?

Avui acabem l’obra de microteatre Quién conoce a Anaïs Antón, dirigida per la meva parella, que és director de cinema, a la Casa Gràcia. També estic fent bolos de Papá, un microteatre que vam començar al novembre, d’uns nois de la Facultat de Blanquerna. Després ja començo amb el rodatge de la tercera i última temporada de Merlí, la qual cosa significa que no podré fer res més, ja que molts dies hi dediquem més de dotze hores diàries. Al setembre rodaré una websèrie, escrita per la meva parella, que en principi es dirà Diva, però ja veurem si canvia el nom. I per últim, ens agradaria aixecar l’obra llarga, també de la meva parella, Félix el infeliz.

 

 

 

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.