Pep Antón: “Fer futuribles, i més en la nostra professió, és molt arriscat”

By 31 de maig de 2017 setembre 9th, 2019 cultura

Pep Antón és un actor de teatre, cinema, televisió i doblatge, que va iniciar la seva carrera professional als anys setanta amb El bon samarità, sota la direcció de Lluís Pasqual i Fabià Puigserver al Teatre Grec. Des d’aleshores, la seva trajectòria compta amb innumerables aparicions en sèries de televisió com Nissaga de poder, El cor de la ciutat, Serrallonga, Gran Hotel, Seis hermanas, La Riera, entre d’altres. També ha participat en incomptables obres de teatre, així com en llargmetratges de cinema. El 2009 rep el Premi Gaudí al millor actor secundari per la seva actuació a Bienvenido a Farewell-Gutmann.

Recordes el que vas sentir la primera vegada que vas sortir en un escenari?

I tant. Tot el que segueixo sentint ara, afortunadament. Sobretot nervis. Però cada vegada més, eh? Pensa que la joventut té coses meravelloses però també una càrrega d’irresponsabilitat bastant important. Quan ets jove, l’únic que et mou és la il·lusió i les ganes; tot just estàs encetant la poma. Amb els anys, quan ja has viscut diferents etapes dins la professió, i hi estàs compromès al 100%, les funcions esdevenen quelcom semblant a una operació a cor obert; on l’espectacle serien els pacients, als qui s’ha de cuidar molt perquè el resultat sigui tot un èxit.

Vas guanyar el Premi al millor actor secundari amb Bienvenido a Farewell-Gutmann, en la primera edició dels Premis Gaudí.  T’ho esperaves?

No, gens ni mica! De veritat, ni m’ho havia planejat. Hi vaig anar perquè em va semblar que hi havia de ser. S’havien creat aquests premis –dins un món pràcticament fantasmagòric, que és el cinema aquí a Catalunya– i hi havia d’anar. I justament, vaig tenir la xamba que aquell any havia entrat en una producció –Bienvenido a Farewell-Gutmann– que participava en aquesta primera edició dels Premis Gaudí.

No t’havies preparat cap discurs?

No, no. En absolut. Quin discurs m’havia de preparar, si no m’ho esperava gens! Però bé, també t’he de dir que detesto profundament a la gent que comença a agrair als pares, a les mares, als fills, a les verges… Simplement vaig donar les gràcies, pel reconeixement a una feina que jo sabia que anava més enllà d’aquesta producció en concret; era més per tota la trajectòria teatral i televisiva que hi havia darrere, que d’alguna manera feia un conjunt. O almenys, així ho vaig considerar.

Quan se’t comença a reconèixer pel carrer?

Vaig començar a ser reconegut pel carrer –després d’una bastant àmplia carrera teatral– quan es van començar a fer sèries de televisió aquí a Catalunya. El paper definitiu va ser a El cor de la ciutat.  Abans, havia aparegut una temporada a Nissaga de poder, però el que d’alguna manera em va fer popular, va ser el personatge del Peris. I és normal, vaig estar deu anys entrant a casa de la gent, dues vegades al dia, perquè a la nit tornaven a passar el capítol pel canal 33. (Riu)

Has notat un canvi en mudar-te a La Floresta?

I tant. Aquí la veritat és que, poc o molt, de vista ens coneixem tots. Em tenen més que avorrit. (Riu) A Barcelona era bastant més empipador, sobretot amb l’etapa del Peris. A veure, jo entenc que si estàs cada dia fotut a casa seva, s’acabin creient que vius amb ells, però entre ni poc ni massa. He arribat a parar la circulació del carrer Aragó amb Passeig de Gràcia.

Com va anar?

Estava parat en un semàfor en vermell i un home va parar el cotxe al meu costat i em va començar a fer senyals. Vaig pensar: “a veure si he punxat”. Baixo i el paio surt del cotxe, el semàfor canvia a verd i ell fent-me la broma: “que, Peris, que la dona et posa les banyes, eh?”. Clar, això allà enmig, amb el tràfic parat i la gent tocant el clàxon… jo no donava crèdit. O altres, que et paren pel carrer un dia que vas amb una mica de pressa i et diuen: “va home va, no facis de Peris tu ara!”. De veritat que em fa moltíssima il·lusió, sobretot amb gent gran que saps que ets el seu espai de fugida, i quan puc m’hi estic i faig el que convingui, però és que hi ha cada “zumbat” que penses: “per l’amor de déu, separeu una mica”. I a veure, també és cert que per molta disposició que tinguis, hi ha dies en què estàs girat i t’estàs cagant mentalment amb qui sigui, saps? Que només et falta que et vinguin a tocar la pera perquè se t’acabi de girar la melsa. Però és el que hi ha. (Riu)

Com s’allarga una sèrie deu anys, aconseguint un públic tan fidel?

Mira, El cor de la ciutat tenia un desllorigador fonamental que era que es tractava d’una sèrie familiar i perfectament assimilable pel públic. Era una sèrie de veïns, que passava a Barcelona, on s’hi representaven tots els estatus que hi pot haver en un barri. No et permetia agafar un distanciament, ja que immediatament et senties identificat amb algun dels personatges. D’alguna manera, tothom s’hi veia reconegut. Gran part del seu èxit es deu també a l’olfacte dels guionistes, a l’hora de desenvolupar trames i diàlegs que enganxaven a la gent i que no resultaven feixucs o repetitius. I a més, El cor de la ciutat era una sèrie humana, que no pretenia donar lliçons de res, però que en canvi, ensenyava el dia a dia de la nostra vida. Penso que el secret de l’èxit va ser això; el punt familiar, quotidià i sense pretensions de la sèrie.

Vas fer el càsting o et van trucar?

Em va trucar l’Esteve Rovira –director de la sèrie– per proposar-me el personatge del Peris. De fet, em va explicar que quan havia llegit els personatges, de seguida havia visualitzat el Peris amb el Pep Antón. I això, és clar, ja em va fer gràcia. Li va donar un puntet. (Riu)

T’agradava fer de Peris?

Sí, molt. Durant la primera temporada, era un personatge que estava molt pensat per servir als personatges que l’envoltaven. Tots ells, la Cinta i els fills, tenien les seves pròpies històries, però el Peris no, sempre depenia de les altres. El Peris –com a tal– no tenia una història, pobre. Tot i així, va ser un personatge que la gent ràpidament es va fer seu, i va caure tan bé que els guionistes van començar a donar-li vida pròpia.

Els cinc primers anys em van passar voltant i cada guió era una descoberta, però a partir d’aleshores les idees van començar a esgotar-se, van entrar nous personatges amb qui no tenia la mateixa relació, i de mica en mica, vaig començar a notar-me cansat. Fins al punt que vaig demanar un break a TV3. Bé, primer vaig demanar que em matessin, però em van dir que no. (Riu) La cosa també és que m’havien passat per davant un parell de trens, que m’hagués agradat agafar, però que fent El cor de la ciutat, resultava totalment incompatible. Finalment, em van donar sis mesos de vacances; entenien que estigués un pèl saturat.

Quins dos trens vas deixar passar?

Un era Camino. Una pel·lícula emblemàtica del cinema espanyol. I l’altra era una sèrie de televisió, que m’agradava molt com es plantejava, també a Madrid. Ja no recordo ni com es deia, n’hi ha hagut tantes des d’aleshores…

Has participat en moltes sèries tipus culebrot de migdia de TV3. Com a espectador, amb quina et quedes?

És que són diferents consideracions… El culebrot és una història, diària, on els temes es van allargassant. Està molt bé per l’hora en què s’emet i entenc que serveixi de relax a molta gent, després de dinar. Jo personalment prefereixo les sèries d’emissió setmanal, amb primetime i si poden ser de capítol tancat, millor. Jo em quedaria amb una de les que vaig participar, Gran hotel.

Per què?

Perquè penso que és una de les millors sèries que s’han fet en aquest país. Quan es va rodar, a posteriori s’han fet coses que també estan molt bé, però penso que va servir com a disparador d’una altra manera de fer les sèries aquí a Espanya. És una sèrie plantejada al mil·límetre. Mentre la fèiem, teníem la sensació d’estar fent cinema. Pensa que d’una jornada de treball diari de 12 hores, trèiem nét un minut i mig d’un capítol que durava gairebé una hora. Però és clar, era una sèrie d’època –on pràcticament tots els decorats eren autèntics–, amb una il·luminació dificilíssima, es rodava des de tots els angles… Es cuidava el mínim detall. Era un “Take your time. No tenim pressa”.

Per fer un capítol, estàvem 20 dies. Ara, també et dic que és un gust treballar així, fa que la nostra feina prengui sentit. Et sents –com et deia abans– com un metge que està operant a cor obert. I és tan gran la implicació i la responsabilitat de tots els qui t’envolten per a arribar a un resultat –perquè s’ha d’aconseguir aquell resultat i no cap altre– que treus d’on no n’hi ha per a fer-ho possible. Pensa que Gran Hotel va estar en pantalla, a Anglaterra, al mateix temps que Downton Abbey –que seria la germana bessona anglesa; per època, personatges, situació… – i ens treien només dos punts i mig de share. I cal tenir en compte que Downton Abbey era una producció anglesa –que tots sabem com són–, d’època i de la seva època! Allò que dius: “el millor”.

També fas doblatges.

Sí, quan em deixen. (Riu)

Com t’ho fas per posar veu a personatges, sovint tan peculiars, i que no s’assemblin entre elles?

Mira, cadascú serveix per al que serveix. (Riu) Està malament que ho digui però l’únic que faig és intentar ser molt honest i generós amb la meva feina, sigui en teatre, televisió, cinema o doblatge. El doblatge implica molta responsabilitat, perquè estem fent una mentida sobre una cosa que ja és mentida. Si no ho fas amb honestedat, és una merda i ja pots plegar.

El doblatge consisteix a despullar-te de tu mateix, oblidar-te’n, i tenir molt clar que no ets tu qui fa la pel·lícula. La pel·lícula ja està feta; un altre l’ha fet i tu has de copiar el més fidelment possible que puguis, les seves intencions. La gran feina és saber ficar-te immediatament en la feina que ha fet aquell home, absorbir l’esperit –l’ànima– de la feina d’aquell actor, i traspassar-t’ho. Passar-ho pel teu sedàs i deixar-ho anar en l’idioma que convingui.

I fas carotes o t’acompanyes de gestos, per posar-te en situació i fer-ho més versemblant?

A vegades sí. Les menys possibles perquè la fidelitat dels micròfons de doblatge és molt gran i si et mous molt, sempre pots fer un cop i carregar-te el “take”. Ara digitalment es poden treure moltes coses, però quan jo vaig començar no.

Té el mateix grau de dificultat fer doblatge d’animació?

No, quan entres en animació ja és una altra història. Depèn de com, pots gairebé quedar-te en l’intent… Per a mi, l’Hades d’Hèrcules, va ser una de les batalles més grans que he tingut. Primer perquè la veu la va crear James Woods –actor que alguna vegada també he doblat–, qui té una capacitat de crueltat i cinisme increïble. Si això ho sumes al fet que no estàs veient al monstre en carn i ossos sinó que és un dibuix, i que a més a més, parles a mil per hora i donant cinc-cents mil matisos… Jo vaig patir molt. Recordo que vaig sortir –cosa que habitualment no em passa– esgotat. Esgotat com si l’hagués fet físicament.

https://youtu.be/OhUGiPahngY

Amb quin doblatge gaudeixes més?

Jo tinc amor per tothom. Cadascú té un trosset del meu cor. (Riu) Però val a dir que m’ho passo molt bé fent el doblatge de Hugh Grant i James Woods. El de Malkovich també, però alhora m’emprenya molt. Ara s’ha calmat una mica però al principi sempre feia de boig, de personatge absolutament trasbalsat. Però clar, és un actor que també dóna per això.

Estàs a favor del doblatge?

Sí. És una disciplina més de l’actor, perquè nosaltres també fem cinema i a vegades, quan ens hem de doblar a nosaltres mateixos, perquè el so original no val, molts no ho saben fer i es queden pel camí. I aleshores se’ls ha de posar la veu d’un altre professional, i encara s’enfaden i es queixen, que dius: “No. L’equivocat ets tu. El doblatge és una disciplina més i per tant t’hauries d’haver espavilat en aprendre’n”. Això per una banda; i per altra, perquè és –o almenys fins ara ho era– una possibilitat perquè els professionals del teatre, que bàsicament és el que més es feia en aquest país, poguessin sobreviure.

En teatre, no és que no et facis ric, és que cobres lo just per viure aquelles cinc setmanes d’assaig i amb una mica de sort, les cinc setmanes que estàs dalt de l’escenari. Quan això s’acaba, s’ha acabat. En aquesta professió no tens cap mena de continuïtat, a menys que enganxis una sèrie i t’hi tiris uns anys, com a mi em va passar amb el Peris.

Quin va ser el teu primer doblatge?

El de Mitch Cooper, de la sèrie Dallas. Ara fa trenta-tres anys, quan va començar TV3. Un xaval ros guapíssim, nòvio de la Lucy Ewing.

Què és el que et va motivar a acceptar el paper de l’Emili a La Riera?

La raó més important va ser que aquest personatge era una oportunitat d’ensenyar la meva feina des d’un altre punt de vista. Bàsicament, la gent em tenia –dins el seu imaginari– implantat com el Pere Peris d’El cor de la ciutat; rondinaire, sí, però en el fons bona persona, sense dobles sentits, sempre de cara… En definitiva, un personatge blanc. L’Emili, en canvi, és absolutament el contrari; és un personatge tèrbol, sinistre, malalt… És molt atractiu poder entrar dins d’aquest camp i intentar conformar un personatge d’aquestes característiques. M’ha agradat molt fer-lo, tot i que sovint per a resoldre els conflictes que planteja la ficció, hagi hagut de buscar en llocs profunds i negres, de la meva pròpia experiència.

Què tal ha estat tornar a treballar amb Mercè Sampietro?

Treballar amb ella ja és una experiència en si mateixa. És una dona amb un talent immens i innegable, que s’implica fins a l’últim mil·límetre del seu cos, amb ment i ànima. Vam coincidir per primera vegada a Nissaga de poder i la veritat és que va ser una descoberta meravellosa. Allà també fèiem de matrimoni i la nostra relació tampoc era per llançar coets, però en aquell cas, la gran dolenta de la història era ella, jo només era un “pipiolo” entabanat, enganyat i enamorat…

Què diries que ha canviat des d’aleshores?

Ella contínua sent una actriu importantíssima i plena de talent, a més d’una persona extraordinària, i jo m’he fet més gran i potser una mica més savi. He adquirit més experiència des d’aleshores.

Projectes de futur?

Aquests no es comenten mai. (Riu) Els projectes de futur són el present, estimada. I com més gran em faig, més clar ho tinc. Fer futuribles, i més en la nostra professió, és molt arriscat.

No et queixaràs, has tingut una trajectòria gairebé ininterrompuda.

Jo he tingut molta sort, però també m’ho he currat molt, eh? Però és cert que aquesta feina demana molta sort perquè tinc companys –amb un material humà molt bo– que s’han quedat pel camí, i en canvi d’altres que no estaven tan cridats per aquesta professió, encara hi segueixen.

Quan era jove, em feia molta ràbia perquè en el segment d’actors amb qui havia de competir –t’estic parlant de quan vaig començar professionalment, amb vint-i-dos anys, al Teatre Lliure– tots eren més guapos, més alts, més rossos… que jo. Però que passa, que normalment, sempre tens la sort que el guapo té un amic o un germà, que bàsicament és qui es menja els marrons perquè són els papers més deslluïts, els que serveixen als altres personatges. I aquesta ha estat la meva escola; buscar la manera de plantar cara –d’alguna manera– a la cara, l’alçada i els ulls que no tenia, i traient punta a personatges que en principi no en tenien. I em feia molta gràcia quan algú em venia i em deia: “Ostres noi, quin bombó que t’ha tocat, eh?” i jo pensava: “Fes-lo tu. Llegeix-te l’obra i digue’m si és un bombó o no”. (Riu) Però ho he aconseguit, treballant i lluitant com un desesperat. I també perquè he tingut la sort de tenir molt bona gent amb mi, que m’ha fet costat i ha procurat ensenyar-me i ajudar-me amb tot el que ha pogut. Però és cert que tot això, al principi, em feia molta ràbia; pensava: “Em passaré la vida fent papers secundaris. Tot em va en contra…”, però et puc dir que si no llances la tovallola, si no perds la fe i continues aprenent i treballant, ho tens tot a favor teu.

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.