Àngels Bassas és una actriu empordanesa de teatre, cinema i televisió, llicenciada en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha treballat en teatre amb directors com Calixto Bieito, Ariel García Valdés, Manuel Dueso… En televisió l’hem pogut veure en sèries com Temps de silenci, Nissaga de poder, Sitges, El Cor de la Ciutat… Ha guanyat, en dues ocasions, el Premi de la Crítica pel seu treball a Amfitrió de Molière i a La Senyoreta Julia de Strindberg, i també un premi Max, a la millor actriu de repartiment per la seva interpretació a El rei Lear.
Què ha de tenir un actor, a part de talent?
El talent, que es té o no es té, és una mena de llum que ha d’anar acompanyada de la feina personal; la disciplina, l’autoconsciència i sobretot molta humilitat i generositat. Amb els anys, he après que com més humil ets i més ganes tens d’aprendre, més gran et fas. Els actors amb aquestes virtuts, són els qui després veus madurar d’una manera extraordinària. El talent, sense feina personal, es pot perdre i malmetre. Sóc de les que pensa que en aquesta professió ens hem de reciclar constantment i estar en permanent canvi; investigant durant tota la nostra vida, fins al final. Els temps canvien i el teatre és una mica el reflex d’una societat, i per tant, l’actor ha de ser algú molt adaptable i amb una capacitat d’escolta molt gran.
Potser és molt idealista però sempre he pensat que em dedicava a aquest ofici perquè, d’alguna manera, em permet conèixer i investigar sobre l’ésser humà. Ho trobo fascinant!
Creus que de normal, es tenen aquestes virtuts?
(Riu) Home, són virtuts difícils d’aconseguir, en general. La generositat i la humilitat s’han de treballar.
Has fet coses molt diferents, està clar que t’agrada posar-te reptes.
Sí. M’agrada molt posar-me dificultats, en el bon sentit de la paraula. Intento no conformar-me amb allò que ja sé que faig bé. La gran lluita dels actors és que no se’ns encaselli; que no ens etiquetin ni pensin en nosaltres per a un únic tipus de personatge. Al llarg de la meva carrera hi ha tant comèdia, com tragèdia, com drama…
Segueix sent Ciara, el més difícil que has fet fins ara?
Sí. Claríssimament.
Com va anar?
Vaig conèixer a David Harrower en un curs de dramatúrgia i em va dir: “Tu ets Ciara. M’has de fer de Ciara aquí a Espanya”. Recordo que quan vaig llegir el text, vaig pensar: “Déu meu. Això és el més difícil que he vist mai”. Però ostres!, va valdre molt la pena. Vaig tenir unes crítiques extraordinàries. Quan et poses reptes així i saps que són sucosos, també en treus profit. Ciara va ser un projecte més personal i vull seguir en aquesta línia, per a créixer com a actriu i perquè tal com estan les coses, penso que nosaltres també hem d’aportar alguna cosa.
De tots, quin projecte t’ha marcat més?
Tots i cadascun d’ells. Tots han sumat; he après de tots els directors amb qui he treballat, de tots els companys… Sóc una màquina de treballar i sobretot d’absorbir. M’agrada molt aprendre, sóc molt curiosa. I també molt exigent amb mi mateixa, potser per això a vegades surten els fruits que surten. No en tinc mai prou en aquest sentit.
Ciara és evident que és un dels projectes que més m’han marcat, però n’hi ha hagut diversos… La Senyoreta Júlia, que vaig fer als vint-i-cinc anys, Electra, El diari d’una cambrera que va ser un projecte que vam tirar endavant amb una companyia independent i va ser la primera vegada que rebia unes crítiques impressionants, amb vint-i-pocs… Hi ha hagut diversos espectacles que m’han marcat moltíssim. La vida es sueño, El Rei Lear, amb el qual vaig guanyar el Premi Max… Aquest, podríem dir que és el hit de la meva carrera. (Riu)
El personatge d’Electra l’has interpretat dues vegades.
Sí. És un personatge que d’alguna manera m’ha anat perseguint. La primera vegada, amb trenta-pocs, vaig interpretar la versió clàssica, que de fet era una versió passada pel sedàs de José Sanchis Sinisterra –grandíssim dramaturg d’aquest país–, amb Mario Gas i Vicky Penya al Teatre Grec. I la segona vegada, la vaig fer fa un parell d’anys al Teatre Nacional, en una versió de Palau i Fabra. Aquesta vegada se centrava molt més en la part més eròtica, de l’incest entre els dos germans. Per tant, eren dues Electres diferents… i és curiós perquè amb els anys, veus les coses d’una altra manera, les encares diferent.
Quin record guardes de Temps de silenci?
Meravellós! Tothom me’n parla quan em veu. (Riu) Va ser una sèrie preciosa; amb un guionatge, una direcció i uns actors increïbles. Una sèrie mítica –jo crec– de la història de la Televisió de Catalunya i la prova està en què pràcticament cada estiu, la repeteixen. Encara hi ha gent que m’atura i em diu: “Em vas fer plorar tant en aquell capítol que cantes Ne me quitte pas…”.
(minut 34:10)
És un dels moments més emotius de la sèrie.
Sí. I si vols, t’explico l’anècdota, que és molt bonica. El director em va comentar: “Posarem la cançó de Jacques Brel, mentre fas el monòleg amb el bebè. Si la vols escoltar abans…”. I jo, que si puc, ho dono tot, vaig arribar aquell dia, havent-me-la après tota. Quan vaig començar a cantar-la, damunt la gravació, i a barrejar-la amb el monòleg, tot l’equip es va quedar… Per dir-te que era un assaig gravat però els va agradar tant que van dir: “ens ho quedem”. (Riu) Després van haver de pagar molt més de drets d’autor, perquè en un principi estava previst posar-ne només un tros, però va quedar tan bonic que van decidir deixar-ho tot. Jo proposo, i si compren, compren. I aquesta vegada van comprar.
Què passa si et trobes amb algú en escena, amb qui no t’entens?
És part de la nostra feina… A vegades, et trobes amb companys amb qui t’avens i tot és molt fàcil i d’altres vegades, en canvi, no hi ha aquest feeling –per una qüestió de pell, d’olors, de química… – i t’ho has d’agafar d’una manera més tècnica, més freda i professional. Els actors hem de creure en l’aquí i l’ara del nostre personatge i oblidar-nos de qui som nosaltres mateixos.
No deu ser fàcil.
No ho és. Sempre explico als meus alumnes que un dels grans reptes de l’actor –i també una part molt cruel de l’ofici– és que ens hem de posar al servei d’una altra persona i oblidar-nos dels nostres problemes personals. Fer aquest exercici, sovint és molt difícil i dur, però l’experiència també m’ha ensenyat que, alhora, resulta terapèutic. Amb la meva vida, em costa més fer-ho. Suposo que per amor a l’art i al meu ofici, sóc capaç d’aconseguir-ho, i en canvi amb mi mateixa, no ho sé gestionar tan bé. Segurament és per la responsabilitat que sento amb el públic, que ha pagat l’entrada per venir-me a veure. És una qüestió de generositat… quan ho fas pels altres, sempre resulta més fàcil.
És com deixar de fumar, que molts ho fan pels fills, però no per ells mateixos.
Exactament! Fer-ho per tu mateix, costa més. Molt més.
Àngels Bassas, a més d’actriu, té faceta d’escriptora.
Sí… L’escriptura m’acompanya des de molt joveneta. Aquest estiu, em va picar per remenar entre els apunts, i vaig trobar textos meus de quan tenia tretze anys!
D’on sorgeix el germen de Dóna’t?
Tenia una novel·la inacabada al calaix, que vaig començar a escriure ara fa tretze anys. La vaig revisar i va acabar sent Dóna’t. Per sorpresa meva, vaig quedar finalista al Premi Pla i me la va publicar Edicions 62. En aquesta novel·la, volia parlar del món del teatre però sobretot també del sexe femení; del món de la dona i dels seus desitjos, per a reivindicar –no només la seva sensualitat i sexualitat amb l’experiència de seducció amb aquest home desconegut– sinó també el seu ofici d’actriu i les enormes ganes de passar per la vida fent grans coses.
Hi retrates la vanitat del mundillo de la interpretació. Què més volies exposar?
Bé, sí. Però hi ha de tot en aquesta novel·la… també hi ha molt d’amor per la professió. Hi ha una part crua, com la inestabilitat i la precarietat laboral; sobretot volia retratar aquesta sensació de: “ho hem somiat?”, que tenim els qui estem en la quarantena, que hem passat de viure una època gloriosa i brillant a una plena de dificultats, en què ens hem hagut d’estrènyer el cinturó i reinventar-nos.
També volia fer un paral·lelisme amb la gent que es dóna; que malgrat les dificultats que comporta aquest ofici, resisteixen i s’entreguen. Per amor. L’amor està darrere de tot el que he escrit en aquesta novel·la. Sense amor la vida seria molt més trista. Sóc de les que pensa que no hem de passar per la vida de puntetes. Cal viure-la de manera compromesa, intensa i generosa; intentant deixar empremta, procurant canviar i millorar les coses.
Dóna’t té un final molt obert… Estàs treballant en una segona part?
No, encara no m’hi he posat, però no ho descarto… molta gent m’ha demanat un Dóna’t II. (Riu) És lo bo de les xarxes socials, que reps feedback de gent que ni coneixes. La veritat és que estic treballant en un segon lliure, que no té res a veure amb Dóna’t, però és el que m’ha sortit de l’ànima. Encara he d’acabar d’arrodonir-lo; ens n’aniríem cap al 2018, anant bé.
El 2013 publiques la col·lecció de llibres infantils, Patatu.
Sí. Eren els contes que li explicava al meu fill, de camí cap a l’escola, i els millors, els anava escrivint. Patatu és un pallasso que sempre cau, i en canvi, el nen és qui fa les coses bé. Després, parlant amb psicòlegs amics meus, vaig prendre consciència que darrere d’aquests contes, hi havia un gruix important d’efecte psicològic positiu. Inconscientment, els nens rebien aquest missatge. De mica en mica, altres nens que feien el mateix recorregut, es van anar sumant al trajecte i em vaig acabar convertint en una mena de flautista d’en Patatu. Vaig arribar a tenir més de quaranta contes escrits i una nit d’insomni, vaig pensar: “que faig amb tot això?”. Vaig buscar editorials infantils i vaig enviar dos mails. Iolanda Batallé, directora editorial de La Galera i a qui li dec el seu entusiasme i generositat, em va citar al cap d’un mes. En un primer moment, havia de ser un llibre amb uns quants contes, però després vam decidir que fos una col·lecció. Quelcom absolutament increïble, perquè amb tres anys, tenia una sèrie col·lecció de vuit llibres d’en Patatu publicats. Pensa que és molt difícil que es faci una aposta tan forta de sèrie de col·lecció estatal. Té molt mèrit que una editorial aposti per una sèrie de creació pròpia del país.
Projectes de futur?
Ara aquesta setmana estic en plena promoció de la pel·lícula Pàtria. Dilluns es va preestrenar al FIC-CAT, ahir als cines Aribau i aquest divendres s’estrena en cinquanta cinemes de Catalunya. Tot just hem acabat les funcions de Diumenge, a la Seca Espai Brossa, juntament amb Àlex Casanovas i Abel Folk, i al mateix temps, segueixo donant classes d’interpretació a ESART BCN. I més endavant, de cara al novembre, farem algun bolo de Ciara.
Val a dir, que m’agradaria molt tornar a fer televisió aquí, perquè des que vaig tenir el meu fill –ja fa onze anys– he fet moltes coses a Madrid però aquí només he fet Olor de colònia i ja en tinc ganes!
I ja tens temps per tu?
Poc, no paro. Intento donar molts fruits. (Riu) A vegades, molt poquetes, em permeto parar.