Coco Comin, qui amb només dinou anys va fundar la seva pròpia escola de dansa l’any 1971, segueix compaginant la docència amb la direcció i coreografia de Teatre Musical. De la seva trajectòria teatral com a coreògrafa podem destacar títols com ara Snoopy el Musical (1990), Germans de Sang (1994), Bojos per Broadway (1995), Chicago (1996), El Gat Amb Botes (Òpera, 1997), Fama, el Musical (2004), Grease, el Musical de la teva vida (2006) o Grease, el Musical (estrenat el novembre de 2011 i tancant la gira a Màlaga el 2014), entre molts d’altres. Entre els premis que ha rebut destaca el Premi a la Crítica Teatral de Barcelona al millor Musical 1996-1997 per Chicago, en la versió catalana i el V Premi al Mèrit Empresarial de l’Associació de Dones Empresàries i Executives.
Amb només dinou anys muntes la teva pròpia escola. Com ho tenies tan clar sent tan jove?
Perquè quan un té vocació docent, normalment la té des que neix. El mateix passa quan tens vocació per cantar, ballar… Neixes amb la vocació. Des de petita tenia molt clar que m’agradava ensenyar, tenia la mania compulsiva d’ensenyar a tothom qui tenia al costat. (Riu) Vaig començar amb les amigues, després amb les veïnes, cosines, el grup d’estiu… I després, quan ja vaig acabar el Batxillerat i vaig poder treballar i estalviar una mica, vaig saber que el que volia era muntar una escola.
Com recordes els teus inicis a l’escola?
Doncs molt durs perquè en aquells moments els nostres pares sortien d’una guerra i ningú tenia diners. Vivíem molt justets. Al principi, com que no podia agafar professors, ho feia tot jo i tenia poquetes alumnes. De mica en mica, vaig anar pujant, però clar, això significava treballar moltes hores al dia. Feia fins i tot la neteja. (Riu) Ho vaig anar fent molt a poc a poc, amb molta cura i també amb molta idea empresarial, perquè jo no només ballava, també havia estudiat i tenia certa cultura organitzativa i d’empresa.
I si no haguessis pogut dedicar-te a la docència ni tampoc al ball, què creus que hauries fet?
Doncs hi ha diverses coses que se’m donen bé i que també m’agraden. (Riu) Com per exemple pintar a l’oli, cosir, cuinar… Crec que m’hagués espavilat amb qualsevol circumstància perquè les persones que som creatives —i jo crec que ho sóc molt— sempre trobem el camí per a fer-ho i fer-ho bé.
Quan vas començar, amb qui t’emmirallaves?
Mira, jo quan vaig començar a muntar aquest patró d’escola no em podia emmirallar amb ningú perquè a Espanya no hi havia cap escola d’aquestes característiques, que intentés començar a aplicar “el look Broadway”. Ara sí, sobretot molts que han sortit d’aquí. En aquell moment no hi havia on estudiar-ho, o m’ho muntava jo i començava a crear el meu propi mètode o no hi havia manera.
I com ho vas fer?
Vaig anar esbrinant, a poc a poc, com podia acostar-me a les pel·lícules que veia a la televisió, per construir aquell tipus de moviments. Em refereixo a les de Hollywood, aquelles en blanc i negre, en què tothom anava ben vestit i tot era glamour. Sobretot les pel·lícules de Fred Astaire, Ginger Rogers, Gene Kelly… Allò era el meu punt de partida.
Als teus pares els va semblar bé?
M’encanta que em facis aquesta pregunta perquè és veritat que els pares juguen un paper decisiu en tot això: o et fan costat i t’animen perquè arribis a ser un artista o bé et tallen les ales i fan de tu un desgraciat. Vaig tenir sort que em fessin costat, sobretot en els primers temps que són els més difícils. En aquella època tothom s’espantava quan deies que volies ser ballarí.
En temps difícils és preferible una feina més estable, no?
Sí i a més també estava una mica mal vist… La família sempre et deia: “Vés amb compte, no acabis ballant a El Molino!”. Referint-se al “destape”, als “picarons”… perquè era una sortida bastant habitual de les ballarines. (Riu) Jo vaig tenir la sort d’entrar a la companyia d’El Liceu, quan aquest tenia companyia pròpia, que ara és impensable. Érem 40 ballarins a sou fixe tot l’any i treballàvem cada dia preparant totes les òperes i els ballets.
Amb quina disciplina et sents més còmode?
Amb el Jazz americà, és al que el meu cos s’adapta millor. Penso que va lligat a la cultura musical, al coneixement de la història del jazz, que n’hagis escoltat molt i en sàpigues esbrinar els diferents estils…
I quina consideres la més complicada?
Cal invertir moltes hores a totes les disciplines, però una assignatura especialment difícil és el claqué, el tap dance. S’hi ha de dedicar hores i hores. Cadascú va trobant allò que el fa més feliç, normalment perquè el seu cos s’hi adapta millor. L’estructura corporal també hi juga un paper molt important, ja que amb el ballet clàssic, per exemple, si no neixes amb unes condicions de molta elasticitat, obertura i empenya, t’estavelles. Pots arribar a fer de bufó però no a ballar bé.
Com a mestra, què fas quan et trobes amb un alumne que no té talent?
D’entrada no li crees barreres, intentes ajudar-lo perquè si és treballador i rigorós amb ell mateix, potser no arribarà a ser ballarí dalt d’un escenari però hi ha moltes branques paral·leles a la dansa. Encara que no balli molt bé, pot arribar a ser un bon coreògraf o un bon regidor d’escena o un bon mestre… Mai se li talla les ales de cop.
Se’l va reconduint.
Sí, exacte. A més, hi ha ballarins de primera, de segona, de tercera i de quarta, i al mercat hi ha lloc per tothom perquè si no pot entrar en una companyia o fer un musical, sempre pot acabar ballant coros en una orquestra.
Vull dir que si tenen afició però són molt grassonets o molt baixets o han tingut algun accident, sempre els diem: “Vine que t’estimo igualment. Alguna cosa farem”. Perquè es dóna el cas contrari també, gent amb molta condició però que no treballa i això és pitjor.
Vols dir que és millor tenir constància que talent?
No, és un equilibri entre les dues coses. Em refereixo que hi ha moltes sortides, no només un gran paper damunt l’escenari. S’ensenyen moltes coses, a banda de ballar. Els preparem en disciplina, cultura musical, gust personal, harmonia, saber transmetre coneixements… Surten amb molt bagatge.
Vas ser jurat durant dues edicions de Operación Triunfo. Quin record en guardes?
(Riu) Una mica turmentós. A veure, jo sóc mestra i no m’agrada ferir als alumnes i a Operación Triunfo va arribar un moment en que el show era ferir-los i maltractar-los. Em feia patir, sortia molt trista de cada programa pensant en aquell alumne vulnerable i novel, que tenia una família darrere que també patia. Com més insultaves al pobre concursant, més feliç semblava el públic. Allò semblava el circ romà! Allà vaig conèixer la part més negativa de la personalitat humana i això em va massacrar una mica. A part, jo vivia “bajo el imperio del terror”, rebia amenaces fins i tot pel carrer.
Què tal és treballar amb Risto Mejide?
A veure, ell és una persona amable, eh? Agradaria a tothom, fora de càmeres. És correcte i “parlanchín”. Va ser bon company durant una època però després es va allunyar molt de tots nosaltres, no sé què li va passar però va deixar de parlar-nos. Es va tancar molt amb ell mateix… devia tenir problemes personals que mai vam saber, fins que un bon dia ja va desaparèixer del programa.
De quin projecte et sents més orgullosa?
Hi ha musicals que han sigut “taquillazos”, d’altres que han passat sense pena ni glòria i d’altres que han sigut flops —que en diuen als EUA— que significa fracassos. (Riu) Evidentment et sents més orgullosa d’aquells que han funcionat millor i en aquest sentit, Fama, el musical va tenir sis o set anys d’explotació.
Però, potser del que em sento més orgullosa és de la meva primera producció, Chicago. El vam fer amb català, quan aquí ningú ho coneixia perquè la primera vegada que es va fer el musical allà, va fracassar. A més, l’any 1996 aquí no hi arribaven els musicals. La gent quan passava per davant del Teatre Arnau, que és on el vam fer, deien: “I això què és?”. Ningú ho coneixia.
N’estic molt orgullosa perquè va quedar com un bombonet, del que encara ara la gent en parla. A més, va ser un esforç personal molt gran, pel meu marit i jo, ja que per produir-lo ens vam vendre el pis on vivíem, que era també producte de l’esforç de tota una vida.
Us vau vendre el pis per finançar Chicago?
Sí. Però és que el teatre és això, eh? Ho necessites, no pots deixar de fer-ho. El món de l’art t’atrapa i et fa avançar i avançar i avançar, sense ser molt conscient. Però això m’ha passat més d’una vegada eh? A començar de zero per fer musicals, em refereixo. A mi i a molts productors. (Riu)
I és clar, si no funciona, la decepció és encara més gran.
Sí, perquè arrossegues a la família. Però és un motor que portes dins i que no pot deixar de bategar. I aquest bategar significa produir, fer espectacles i més espectacles. Amb inconsciència, moltes vegades. Als productors se’ls ha de reverenciar molt, perquè és risc d’alt nivell. És caminar “en el filo de la navaja”.
I per últim, projectes de futur?
Tinc un projecte preciós que s’ha d’estrenar abans de dos anys. És el que em ve de gust fer i crec que és diferent a tot. Ja t’ho explicaré quan arribi el moment, però ja t’avanço que és el musical que Espanya està esperant des de fa molt temps. “Txan, txan, txan”.