Borja Espinosa, popularment conegut aquí Catalunya pel paper d’Stasky a Plats Bruts, ha participat en nombroses obres de teatre com ara Temps salvatge, Calígula, Las Brujas de Salem o Sócrates. També en televisió, l’hem gaudit en diverses sèries d’èxit com ara Porca Misèria, Kubala, Moreno i Manchón o El Crack, i en cinema amb El camí més llarg per tornar a casa, La ruïna, Excuses! o Anita no pierde el tren, entre d’altres.
Com recordes els teus inicis?
Llunyans. (Riu) Recordo que no tenia massa clar que volgués dedicar-me a això i no vaig començar a fer teatre fins als vint-i-dos o vint-i-tres anys. Primer vaig estudiar Geografia però a meitat de curs ja vaig veure que allò no era en absolut per mi. Després vaig decantar-me per la Filologia francesa, però tampoc m’acabava de fer el pes. No era per mi, vaja.
No va ser fins el 1997 que vaig fer un curs de clown a la Sala Beckett, em va agradar molt i vaig decidir apuntar-me al Col·legi de Teatre de Barcelona.
Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?
El desequilibri que crea la inestabilitat en què vivim. Hi ha èpoques que van molt bé i d’altres que no tant i no és fàcil aprendre a gestionar aquests buits. A més, és molt intens. T’estàs tres o quatre mesos treballant un personatge i d’un dia per l’altre s’acaba tot i desmunten la paradeta.
Què és el que fa que et valgui la pena aquesta inestabilitat?
Per mi tot, perquè quan va bé és meravellós. Però també et diré que tot i que mai t’hi acabes d’acostumar, l’edat i l’experiència fan que la cosa vagi cap a un terme mig; ja no t’estires dels cabells quan no et va bé ni et creus el rei del món quan tens feina.
Amb quin director t’has entès millor?
A veure, tots tenen les seves coses. M’he entès amb gairebé tots i cadascun és especial en saber crear el seu propi univers. Broggi, per exemple, té un imaginari i una estètica molt poderosa i crea unes atmosferes molt potents. Per Mario Gas, en canvi, és molt important que es digui bé el text. Però si t’he de dir un nom, ara per ara et diria Sergi Pérez, amb qui he fet El camí més llarg per tornar a casa i a qui li tinc molt de carinyo.
Tens algun paper pendent?
Segurament molts però no sóc gaire mitòman. No penso: “He de fer Hamlet”. Que tant de bo, eh?, però no és una cosa que em preocupi. Ja prou difícil és trobar feina com per a sobre estar pensant “si em truquen per aquest paper o per aquest altre”.
Durant un temps també vas fer de professor de teatre infantil.
Sí, vaig donar classes al Sant Felip Neri durant tres anys. Però penso que això d’ensenyar és bastant vocacional i a mi m’agrada més fer-ho que ensenyar-ho. I també n’has de saber, eh?, que no és fàcil. Hi ha gent molt bona però incapaç d’ensenyar el que sap als altres.
De tot el que has fet, t’ha marcat algun personatge en especial?
Sí. Recordo la primera vegada que em va cridar Broggi per fer Electra al TNC. Un clàssic d’entrada sempre fa por i respecte, però alhora ajuda molt a créixer. Allò va ser tot un repte per mi.
I també recordo amb molt carinyo Las Brujas de Salem amb Andrés Lima. Per molts motius; perquè era un paper protagonista i a més complicat, amb Lluís Homar…
Et paren molt pel carrer?
No, per sort. Pensa que encara que ho hagin anat repetint tantes vegades, ja fa setze anys de Plats Bruts. Alguns sí que em miren i recorden d’alguna cosa però ja no és aquella frescor del moment.
Quin record en guardes de Plats Bruts?
Molt bo! Va ser molt divertit rodar Plats Bruts. Rèiem molt però també ens preníem les coses molt en serio. El Joel és una persona molt seria i canyera, que es pren les coses molt en serio dins i fora de plató, i gràcies a aquesta exigència, les coses van sortir així de bé. Vaig aprendre molt perquè a més, rodàvem amb públic en directe amb lo qual havíem d’assajar-ho molt bé perquè la segona fos la bona, perquè a la tercera ja no feia tanta gràcia.
Quin capítol et ve al cap?
En recordo molts… És que hi havia moments molt divertits! Em ve al cap “Tinc touchdown”, “Tinc cera” i també m’agrada molt aquell moment de l’ascensor del capítol “Tinc hormones”. Era tot molt grotesc!
Com va anar que hi vas participar?
Perquè coneixia al Joel. La veritat és que vaig començar Plats Bruts fent figuracions. Em deien que era un actor meritori, que havia anat escalant. (Riu)
De tot el que has fet, amb què t’agradaria ser recordat?
Dels últims temps em sento molt orgullós de El camí més llarg per tornar a casa, però vaja, et mentiria si et digués que només amb això. N’estic de tota la feina.
Diries que el teu físic t’ha ajudat a trobar ?
Espero. (Riu) Suposo que sí però, sense modèstia, no ho havia pensat.
En aquest món compta molt el físic.
Sí. Et diria que m’ha ajudat, però tampoc em considero una persona que hagi treballat “a costa del meu físic”. No sé com dir-ho.
L’altre dia, sense anar més lluny, no em van agafar per fer una sèrie perquè m’assemblava a un altre actor. Saps el què vull dir? Va bastant per aquí, a vegades t’agafen per ser ros i d’altres per no ser moreno. (Riu) Al final ja no saps perquè t’agafen.