Àlex Casanovas: “Amb el temps te n’adones que qui realment omple el teatre és el públic, no la crítica”

By 8 d'agost de 2022 cultura

Àlex Casanovas, actor de teatre, cinema i televisió, va iniciar-se en el món de la interpretació amb l’obra ‘El despertar de la primavera’, sota les ordres de Josep Maria Flotats. Popularment conegut per les seves nombroses aparicions en sèries i programes de televisió com ara ‘Amor a primera vista’, ‘La memòria dels Cargols’, ‘Temps de silenci’ o ‘El cor de la ciutat’, entre d’altres, Casanovas és també president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) des de 2008.

Una anècdota que avui dia encara et faci riure?

Ufff, moltes! Una vegada se’ns va desmallar una senyora a mitja funció de ‘Pel davant i pel darrera’. Estàvem arribant al final de la primera part i de cop vaig començar a sentir molt merder, fins al punt que vaig demanar parar la funció per saber què estava passant. En aquestes que una senyora salta i diu: “Aquí, aquesta, que fa estona que no respira”. Però tan tranquil·la ella, eh? Vam anar cap allà, ens va explicar que duia una bona estona així, i en preguntar-li si per què no havia dit res abans, ens va respondre: “Oh, i si pareu i no acabem de veure la funció?”.

Prioritats…

Exacte. (Riu) Pobra dona havia patit una baixada de tensió. Des d’aquell dia, quan sabem que vindrà gent gran, tenim sempre preparada una ambulància per si de cas. 

De tota la teva trajectòria professional, de quin projecte et sents més orgullós?

Hi ha poques coses de les quals no n’estigui satisfet, la veritat. No diré allò de: “Bueno, de les dolentes també se n’aprèn”. No, no ho crec. Si no ho hagués fet, tampoc hauria passat res. (Riu)

Però sí que és veritat que tinc la sensació que amb ‘Maria Estuard’, al Teatre Lliure, vaig fer un salt qualitatiu. I ara, pensant-ho, em venen al cap també ‘El temps i els Conway’, ‘Acosta’t’ i ‘Dos en un balancí’. És evident que hi ha hagut projectes amb més fortuna que d’altres, però amb tots m’ho he passat molt bé i de la majoria, me’n sento orgullós. 

Quin consell li donaries als qui tot just comencen?

Els diria que això no és una cursa de 100 metres llisos, és una marató molt llarga i normalment no s’agafa la maduresa professional fins als quaranta. 

I els recomanaria també que es fixin molt en la feina dels seus companys. Hi ha una cosa que em xoca molt i és que nosaltres érem una generació de mussols, estàvem en tot moment —entre caixes— fixant-nos com feia això aquest, com deia allò aquell altre… Això ara no passa. Els joves d’avui, quan no surten a escena, estan amb el mòbil, llegint o estudiant una altra cosa. I trobo que això és un gran error. Jo vaig aprendre molt observant la feina dels meus companys i de la gent amb qui treballava. Moltíssim!

Per què creus que passa això?

No ho sé… No sé si és que no els hi expliquen o que simplement no tenen interès en saber qui hi havia abans seu, què s’havia aconseguit, com s’havia fet… I considero que això és primordial. Pensa que és molt diferent com es feia teatre a principis del segle XX de com el fèiem als “vuitantes” i de com es fa ara. 

Des que vas començar, fa quasi quaranta anys, què diries que és el que més ha canviat?

Doncs mira, sense anar més lluny, als anys noranta el teatre es feia sense micros. Ara no hi ha res que es faci sense micros. Res! I això és una cosa que detesto… Li tinc una mania! Si es tracta d’un musical, no tinc res a dir, però, senyors, si estic fent teatre… A mi no m’agrada fer la funció amb un micro a un pam del meu cap com si estigués parlant amb tu ara.

Ei, penso jo, eh? Tampoc és que tingui la veritat absoluta, només és la meva opinió. Però considero que el teatre té una altra manera, per això moltes vegades es diu que està massa teatralitzat, que és molt exagerat… És que anem a veure, la naturalitat dalt d’un escenari no és la mateixa normalitat del carrer, saps? En el món de la interpretació tot té la mateixa base, però has de saber de quina forma fer-ho en cada mitjà. 

Com portes les crítiques? Les llegeixes?

Les porto bé. I les llegia molt al principi, sí. Ara ja no, però als inicis, recordo de sortir corrents cap a Les Rambles, després d’estrenar qualsevol funció, a buscar qualsevol diari —que a la una de la matinada ja tenies La Vanguardia, El Periódico o El País— per llegir les crítiques, a veure què havien dit.

I per què ara ja no? Diries que has perdut interès o és que has guanyat confiança?

Jo crec que és perquè al principi sí que vols saber què en pensen, però amb el temps te n’adones que qui realment omple el teatre és el públic, no la crítica. 

Des de 2008 ets el president de l’AADPC. Què significa per a tu aquest càrrec?

Significa molta responsabilitat, sobretot de cara a tota la gent del meu sector. Fa molts anys que anem darrere de diverses coses que ara, per fi, s’estan començant a aconseguir, com són l’Estatut de l’Artista, que existeixi una llei d’intermitències, establir quina relació han de tenir les arts amb l’educació, lluitar per al desenvolupament de mesures fiscals que no castiguin tant quan —per exemple— tens un any de bona feina i després dos de dolents… En definitiva, per a mi el meu càrrec significa vetllar pels interessos del nostre col·lectiu. 

Encara queden moltes coses per millorar, però crec que anem pel bon camí. Sabies que fins al 1975 es feien dues funcions diàries i els caps de setmana, tres? Es treballava cada dia, de dilluns a diumenge! Quan jo vaig començar, el 1986, ja s’havia aconseguit un dia de festa, els dilluns, i ara, gràcies al nou conveni, s’ha establert un màxim de 8 funcions a la setmana. Sembla que de mica en mica, ens n’anem sortint.

I per últim, projectes de futur?

Continuar treballant per tal d’assegurar les garanties necessàries a tots els artistes i també per a assolir el reconeixement per part de la societat que la nostra no és una feina de “hihi-haha” i d’anar a passar l’estona, que també, sinó que tenim un retorn real en la societat. Si aconsegueixo això, ja en tindré prou!

Leave a Reply