Quina diries que és la teva cirereta?
‘10.000 KM’ va marcar un abans i un després en la meva carrera professional. Va ser com el canvi. Era la primera vegada que feia cinema, un paper protagonista…
I deixa’m que faci èmfasi amb això de “fer de prota”, perquè a mi, una vegada, un director de càsting em va dir: “Tu no pateixis que tindràs sempre feina perquè faràs de l’amic del prota. Del col·lega lleig, però simpàtic”. I és veritat, d’aquests sempre n’hi ha; els amics simpàtics, que no tenen escenes de llit, diguéssim, però que sempre estan allà.
I mirant enrere… Un rodatge que no t’agradaria repetir?
Què cabrona! (Riu) A veure, jo soc conscient que he fet pel·lícules que són meravelloses i d’altres que són un trunyo del tamany del Canadà. Però no me’n penedeixo de cap. De totes elles, sempre n’he après coses i m’he emportat a gent maja.
Però responent a la teva pregunta… Una cosa que no tornaria a fer, però perquè no tindria valor, és L’’APM?’. Què vols que et digui, jo ara no m’atreviria a ficar-me en tanga a la Cibeles com quan en tenia 21. Em moriria de vergonya.
Les coses t’han anat molt bé. Creus que el teu físic hi ha influït?
Jo crec que el meu físic m’ha ajudat en un sentit i és que com que de petit no era atractiu, no vaig construir la meva personalitat d’acord amb això. Per posar-te un exemple, jo sempre he lligat més per fer bromes, per escoltar, fer màgia, estimar, convidar a cubates… O sigui que sí, penso que el meu físic m’ha ajudat, però perquè em va condicionar —sobretot en l’adolescència— en el caràcter i el sentit de l’humor. Val a dir que he envellit millor, estic més guapo ara que quan en tenia 18.
I en el terreny professional?
Saps què passa? Crec que en general nosaltres, els homes, ho tenim més fàcil. No se’ns jutja gairebé mai pel físic. Jo tinc la teoria que si tu arribes als 45 amb cabell i sense panxa, ja ets atractiu. Però així, eh? De gratis. És més, pots ser calb i no tenir panxa, i també ser atractiu. I encara et diré més! Si tens panxa, però pelasso, també. Vaja, que amb una de les dues fas.
Les actrius, en canvi, ho tenen molt més difícil. I més ara, tal com estan pujant les sèries, que es demanen unes condicions físiques, que bueno… Sincerament, trobo que és una merda que no es vegin més cossos diferents. A mi em fa ràbia, per exemple, la típica sèrie —o pel·li— americana, que de cop, l’advocat es treu la samarreta, que tu penses: “Però i aquest? Era advocat o bomber?”. O sigui, què és aquesta merda?
O elles, que es desperten perfectament maquillades…
Exacte! Que dius: “Òstia, que ha pasado aquí?”. (Riu) No m’agrada això. Trobo que aquestes “coses estètiques” són una merda.
Parlem de ‘Tabús’. Uns mesos abans d’estrenar el programa, vas eliminar el teu compte a Twitter.
Sí, perquè a Twitter hi ha una cosa que no em mola gens i és tot el tema de l’anonimat. La gent que t’acostuma a insultar, ho fa des d’un perfil fals. Ei! Que a mi m’han arribat a fer insults mega graciosos, eh? Una vegada em van deixar caure “que era como Jon Kortajarena de la marca Hacendado”.
La vostra feina és constantment jutjada. Com portes les crítiques?
Més o menys bé. Ara, també et diré que, quan faig una obra de teatre, no les llegeixo mai. De fet, mai vull saber qui ve. M’atabalo. Hi ha gent a qui li va bé, els fa créixer i fan una funció de l’hòstia. Jo no, jo em sento mega petit. A mi m’agrada imaginar-me el públic com una massa.
Però, no es perden les pors amb els anys?
No. Al revés! La primera vegada que puges a un escenari, si ho fas jove, és un joc. No és com “important”, no? Et fots unes rises. “Òstia, m’he equivocat aquí! Haha”. Però a la que vas agafant carrera, i pes, vas sumant-te pressió. Almenys a mi em passa. Què ningú me la posa, eh? Me la poso jo. Però si et soc sincer, cada vegada ho passo pitjor fent teatre. Sobretot els primers minuts… Tinc molta ansietat abans de sortir a l’escenari.
I com te’n surts?
Ho faig igual. Surto amb por.
I per últim… Projectes entre mans?
Doncs ara a l’abril faré d’Eugenio a una pel·li —de la primera etapa de la seva vida, quan coneix a la seva dona, etc— que en tinc moltes ganes. D’aquí la barbota. (Riu)
I després potser hi haurà una obra de teatre, que encara hem d’acabar de mirar calendaris i això. I, en principi, per acabar l’any, una altra pel·lícula —cap al novembre-desembre— a Ütrecht, amb el Mario Casas.