Eres molt jovenet quan vas començar.
Sí, amb set anys! Vaig ser dels primers nens a Espanya en fer doblatge de nens. Abans ho feien dones, com la nena petita d’’E.T’, que la feia la Vicky Peña. La cosa és que entre el doblatge i el teatre, que també vaig iniciar-m’hi quan en tenia vuit, anava poc al col·le. Tenia una professora particular que em portava tot el tema dels estudis de doblatge, teatre…
I quin record en guardes? Sempre vas tenir clar que aquest era el teu camí?
Molt bo! Pensa que quan ets petit, t’ho prens com un joc. No et planteges si al públic li agradarà o no. No és fins més tard, durant l’adolescència, que comences a tenir consciència i et comença a preocupar fer-ho bé.
I no, jo al principi tenia clar que no em volia dedicar a això. La meva idea era estudiar Dret o Psicologia. Però quan tenia vint anys em van trucar per fer ‘Poblenou’ —el primer culebrot de TV3— i després vaig fer dos musicals seguits, ‘Germans de sang’ i ‘Amadeus’, que també van ser un èxit, i vaig pensar: “I si em quedo aquí? Això m’agrada, m’ho passo bé i, a més, sembla que funciona”.
Matt Damon, Tobey Maguire, Edward Norton, Leonardo DiCaprio… Has doblat a moltíssims actors de renom. De tots, quin és al qui t’ha fet més il·lusió posar-li veu?
Últimament estic doblant molt a l’Eddie Redmayne, l’actor de ‘La chica danesa’, ‘La teoría del todo’, ‘Animales fantásticos’… I la veritat és que m’està agradant molt.
I un doblatge que se t’hagi resistit especialment?
Buf. N’hi ha dos. Vaig suar molt posant veu a l’Edward Norton en la seva primera pel·lícula, ‘Las dos caras de la verdad’. Quan feia de bo, que tar-ta-mu-de-ja-va, em costava molt.
I l’altre és Jesse Eisenberg, protagonista de ‘La red social’ o ‘Ahora me ves’, perquè parla molt ràpid. Pensa que normalment les frases en anglès són molt curtes, però quan les tradueixes a l’espanyol o al català s’allarguen moltíssim. I és allò de dir: “Però a veure, com poso tota aquesta frase aquí dins?!”.
La vostra feina és constantment jutjada. Com portes les crítiques?
Molt malament. Amb això soc molt Àries. (Riu) Soc molt tossut i orgullós. De fet —i això és una cosa que no he explicat mai— l’any 97, quan vaig fer ‘Galileo Galilei’ amb Calixto Bieito al Mercat de les Flors, la crítica va deixar molt bé a l’obra, però a mi un d’ells em va deixar fatal. L’emprenyamenta va ser tan forta, que vaig esbrinar on vivia aquest senyor i li vaig anar a pintar un grafiti a casa.
Ara m’ho prenc amb més calma. Però, sí, reconec que em va costar molt acceptar que no agradava a tothom. Per a mi, l’èxit era primordial. Ho necessitava. Ara ja no, ara penso: “Mira, si els hi agrado, bé, i si no, també”.
De tot el que has fet, quina diries que és la teva millor feina?
Ara mateix la feina de la qual em sento més orgullós són les xerrades que vaig a fer sobre autoestima, drogues, etc. a algunes escoles. Arran del meu primer llibre, ‘Èxit: On tot comença’, la Generalitat em va proposar anar a parlar amb els nanos sobre tots aquests temes, i la veritat és que m’apassiona!
Vas ser molt valent explicant la teva experiència personal a ‘Èxit’. No ha de ser fàcil despullar-se així amb un tema tan delicat.
Ja… Però és que jo tenia molt clar que em volia despullar. Tenia ganes que la gent sabés les coses perquè, potser, si jo ho hagués sabut, no m’hauria pres aquella ratlla de coca als disset anys.
Estem en un país en què tots aquests problemes els hem amagat sota l’estora durant molts anys. Perquè, què vol dir ser drogoaddicte? Estar a la mina amb l’agulla? Que va! Però si hi ha molta més droga per sobre de la diagonal que no pas per sota! Metges, farmacèutics, advocats, pilots d’avió…
Clar, qui no és addicte? Perquè parlem de la cocaïna, del crack o l’heroïna, però també de l’alcoholisme, de les màquines escurabutxaques, de l’anorèxia… No? De dir: “No vull vomitar més”, però ho tornes a fer. També de relacions tòxiques: “No vull tornar a veure mai més a aquella persona” i el divendres la tornes a veure. Parlem d’aquest “enganche”. Tots estem enganxats a alguna cosa. Cony, doncs parlem-ne, no? Mira, la paraula “addicció” ve del llatí “addictum”, que vol dir “no parlar”. La gent que té addiccions, no les parla i pateix molt.
És el que et passava a tu?
Sí. Jo, des que era petit, era un nen que tenia un dolor al pit. I on era feliç? Treballant. Perquè quan anava al teatre o a la tele, em tractaven super bé. En canvi al cole, és on patia més. Les nenes no em miraven perquè estava ple de complexos.
Al cap i a la fi, totes les addiccions venen d’una autoestima baixa. Per això volia treure el llibre i explicar-ho obertament. Està bé que la gent sàpiga que un drogoaddicte no és un fiestero o un viciós… sinó que és algú que pateix molt, que no és feliç i que, el seu cervell —perquè és una malaltia mental— necessita d’aquesta “anestesia” per poder sobreviure. I és això el que crec que s’ha d’explicar.
I tu, com vas viure tot aquest procés?
Bueno, va ser xungo, no t’enganyaré. No va ser fàcil… Però bé, com tampoc ho és saltar un obstacle, ni pujar una muntanya o guanyar una marató, no? Tot depèn de la teva voluntat i de les teves ganes de superació. El procés no és fàcil, perquè a una addicció també se l’anomena “la malaltia de l’autoengany”. Un mateix no vol acceptar que la té.
Acceptar-ho és el primer pas, diuen.
Sí. El més difícil és reconèixer que tens un problema perquè el teu cervell no ho voldrà acceptar. Clar, si a tu t’agrada molt prendre’t una ratlla els divendres, com li dius al teu cervell que té un problema i que mai més te la podràs prendre? Acceptar que tens una addicció significa acceptar que, de per vida, tindràs una malaltia. Que si et prens una ratlla, te n’hauràs de prendre tres-centes. Que no sabràs com parar-ho i que tornaràs a entrar a la roda. Al final, després de moltes hòsties, només et queda rendir-te i dir: “Entesos, heu guanyat”. Perquè tothom ho veu, menys tu.
Quan reconeixes que tens un problema?
Quan, el gener de 2014, vaig produir el musical ‘Germans de sang’, aquí al Teatre del Raval, i un dia —amb el teatre ple— no em vaig presentar. Estava a casa consumint cocaïna i no em vaig atrevir a venir. Quan ets addicte, acabes així. Comences en societat i acabes fent-ho sol. I que no et vegin, sobretot! I arriba un moment en què la parella et molesta, i te la treus de sobre. Que els pares i amics t’insinuen que tens un problema? Vinga, fora també. I acabes completament sol.
La cosa és que arran d’aquest incident amb ‘Germans de sang’, van arribar més de quatre-centes cartes a casa meva d’Argentona i al rebre totes aquestes mostres de carinyo, vaig pensar: “Hòstia, però què estic fent? Amb el que m’agrada la vida, com me la puc estar destrossant d’aquesta manera?”. Així va ser com vaig fer “el clic”.
I per acabar, projectes a la vista?
El 2023 es presenta bastant tranquil·let, que ja m’agrada perquè vinc d’un any de molt estrès i, per aquest, vaig decidir prendre’m les coses amb una mica més de calma. Però bé, igual que et dic això, també et dic que —de normal— em costa bastant dir que no. (Riu)
Estic escrivint el meu segon llibre i al mateix temps continuo fent teatre, les xerrades a les escoles i molt, molt doblatge. La veritat és que des de l’arribada d’HBO, Prime Video, etc., se’ns ha triplicat el volum de feina i anem força saturats. No em puc pas queixar!