Per a molts sempre seràs la Laia de ‘Porca misèria’.
Sí! I m’encanta. Per a mi va ser un regal començar la meva carrera audiovisual amb uns guions tan bons com aquells. Abans, sí que havia fet algun capítol a ‘Temps de silenci’, quan encara estava estudiant, però, és clar, no és el mateix.
Quin record guardes d’aquells quatre anys?
Va ser una experiència brutal. Molt enriquidora. Vaig aprendre molt, no només a que em dirigissin, sinó també sobre llenguatge televisiu. Jo estava acostumada a fer una cosa molt externa, amb màscara gairebé. I, en canvi, a ‘Porca misèria’ vaig haver de trobar quina part de Laia hi havia dins meu, per a interpretar-la des de la veritat més absoluta. ‘Porca misèria’ és, sense dubte, l’etapa més deliciosa que recordo de tota la meva carrera professional.
Uns anys més tard va arribar ‘La Riera’, on feies de “mala malísima”. Què és més divertit, fer de bo o de dolent?
Per a mi la diversió està en la varietat dels personatges. Si sempre fas el mateix, no surts mai de la teva zona de confort. De fet, em va agradar molt que després de fer un personatge com la Laia, em truquessin per fer de la mala pècora de la Lídia a ‘La Riera’. (Riu) Vaig gaudir molt investigant aquesta part més fosca que, en el fons, tots també tenim.
Parlem del canvi radical de look que vas fer. Com va anar això?
He de dir que la pandèmia també hi va ajudar molt. (Riu) La cosa és que estava una mica cansada de la meva imatge i vaig pensar: “I si me’l tallo ben curt i em deixo els cabells blancs?”. Al principi em va costar, no t’enganyaré. Va ser un xoc brutal, també per a mi. Quan el canvi és tan fort, l’has d’assimilar, però una vegada t’hi acostumes, ja està. Jo estic super feliç!
No et preocupava perdre oportunitats en futurs càstings, per no donar el perfil?
No. En aquest sentit, m’és igual tancar-me portes. Si no m’agafen perquè vaig amb el cabell curt i blanc, serà que no els interesso. A més, en última instància, sempre es pot tirar de perruca, que en teatre s’ha fet sempre.
Ara, per circumstàncies del personatge que he estat interpretant a ‘Cost de vida’, sí que el porto una mica més llarguet. Però un cop acabem els bolos, a la tardor, és molt probable que me’l torni a tallar ben curt.
I pel que fa als càstings, hi ha un altre tema que també cal tenir en compte, i és que a mesura que et vas fent gran —i deixes de ser la noia boniqueta i jove— cada vegada et truquen menys. Doncs bé, què hi farem, no? És evident que ja no tinc vint anys i si per això deixo de suscitar interès, potser a mi tampoc m’interessa treballar amb aquesta gent. Saps el què et vull dir?
Quin és l’aspecte que menys t’agrada de la vostra professió?
El que porto pitjor és tot el tema del postureo, les gales, les xarxes socials… Sembla que per trobar feina, t’hagis d’ensenyar constantment, tenir molts seguidors i ser super actiu a les xarxes. I què vols que et digui, a mi m’agrada preservar una mica la meva vida personal. Sí que, de tant en tant, penjo alguna cosa, però trobo que no s’hauria de banalitzar la professió d’aquesta manera. Ja faig entrevistes on m’expresso i parlo de la meva vida, però tot això ja em sembla massa, la veritat.
A les xarxes socials tothom pot expressar la seva opinió i, sobretot a Twitter, s’hi respira molt hate. Com portes les crítiques?
Sí… Jo he arribat a la conclusió que un no pot agradar a tothom. Facis el que facis, sempre hi haurà algú a qui no li agradaràs. I no passa res! És una qüestió de gustos, de pell, d’opinió… A ningú li agrada tothom. I una vegada ho acceptes, tota crítica és més fàcil d’encaixar.
Sent una parella d’actors no deu haver estat fàcil la conciliació laboral amb la familiar.
No massa, però t’ho vas muntant. A més, jo vaig tenir la gran sort d’estar fent ‘La Riera’ durant els anys en què la criança sol ser més dura. I com era en horari de matins m’ho podia combinar bé amb el Joel, que treballava sobretot als vespres, fent teatre. I ara que les filles ja són adolescents, vulguis o no, és més senzill.
I quan heu treballat junts, com aconseguíeu separar la vida personal de la professional?
Bueno, és que de fet, quan vam acabar ‘Porca misèria’, que va ser quan vam començar la relació, ja vam decidir que no treballaríem més junts. (Riu) Teníem clar que, si volíem que lo nostre durés, no havíem de barrejar feina amb vida personal. I ens ha funcionat molt.
El 2018 vam incomplir aquesta norma amb ‘Nenes i nens’, un monòleg que el Joel em va dirigir. I va ser un monòleg i prou. Perquè, sí, es complica massa la cosa. (Riu) En aquell moment ja vam dir: “Vale, ja està, ja està. No insistim més en aquest tema.” (Riu) I només hem tornat a coincidir una vegada més, a ‘El gran comediant’, amb una substitució que vaig fer una mica in extremis. I aquella ja sí que va ser la confirmació, per tercera vegada, de que no hem de treballar més junts. (Riu) No és tant que t’emportis els problemes a casa, sinó que coses de casa traspuen al teatre. Que dius: “Home, ens hem emprenyat a casa, però no cal que ara al teatre continuem així, no?” És complicat, és complicat. (Riu)
Quan els dos fem d’actors, la cosa canvia. Com a ‘Ricard III’, per exemple, que ens va dirigir Xavier Albertí, que sí que ens trobàvem a la feina, però no hi havia aquella cosa de: “Perquè tu…, perquè en aquella escena…”.
I per últim, algun projecte que no repetiries?
A veure, és cert que hi ha projectes que recordes amb més carinyo que d’altres. Però mira, al final, tots ajuden a pagar les factures. Saps què vull dir? Tot suma. Fins i tot els errors que comets escollint certes coses.
De vegades, hi ha situacions en què —ja sigui pel muntatge, la direcció, el text…— no t’acabes de sentir còmode. Però també et diré que, sovint, aquestes circumstàncies són alhora les que t’ajuden a reinventar-te i a tirar de recursos propis. I, per tant, mai són errors que no repetiria. El que sí que, potser ara amb l’edat, ho enfocaria d’una altra manera. A vegades és la mateixa joventut la que et fa posar de cul amb un projecte.