Sempre vas tenir clar que volies ser il·lustradora?
No. Jo havia dibuixat tota la vida, però no va ser fins als quaranta anys que vaig començar a il·lustrar contes. De fet, mai vaig pensar que jo arribaria a fer un llibre. Jo feia estampats. Fins que un dia em van trucar de l’Editorial Teide i “aquí empezó todo”. (Riu) Em van demanar que fes una prova, els hi va agradar i des d’aleshores ja no he parat mai més.
Quin va ser el teu primer encàrrec?
Volien que fes il·lustracions per als seus llibres de text escolars. La veritat és que aquesta experiència va ser una gran escola per a mi, perquè els espais per als dibuixos eren molt petits i havia d’encabir-hi un aeroport, una cuina completa… Ara hi ha sistemes que permeten fer els dibuixos grans i després reduir-los, però aleshores no.
Actualment, continues treballant?
He treballat fins ara, que he començat a tenir problemes de vista i ja no puc dibuixar com abans. Però bé, tinc una edat en què potser ja puc parar, no? (Riu) Tot i que si et dic la veritat, ho enyoro. Però, mira, vaig decidir començar un diari personal on gairebé cada dia dibuixo el que m’ha passat. I ja vaig pel volum 63!
Tens pensat fer-los públics en algun moment?
No, són per a mi i la meva família. Que igual després ho cremen amb mi, eh? (Riu) No, no crec que ho facin. Però no sé si tindrà cap interès, la veritat. Vindria a ser una espècie de crònica del que va passant al món, perquè hi ha dies en què a mi no em passa res i llavors tiro mà de notícies internacionals o coses que em criden l’atenció.
Ets molt creativa.
I sempre amb un punt d’humor. Em nego a explicar tragèdies en el meu diari. Exceptuant quan em passen coses grosses, és clar. Des que tinc el diari, se m’han mort tres germans i això, evidentment, sí que ho havia d’explicar. No podia passar-m’ho de llarg. Però, generalment, si no són coses així molt properes, miro d’explicar només aquelles que són divertides.
Eren altres temps, com vas viure el fet d’estar esperant tres filles?
És que no ho sabia! (Riu) En aquell moment no existien les ecografies i jo no tenia ni idea que n’esperava tres. Fins que quan ja estava de sis mesos, em van veure tan “monstrua” —perquè a més jo era molt prima—, que van decidir fer-me una radiografia. En un primer moment, em van dir que eren dos i el Joan i jo vam dir: “Anem-ho a celebrar!”. Vam comprar un tortell i vam anar a casa els meus pares. I un cop ja allà, em va trucar el meu tiet, que era el ginecòleg que em portava, i em va dir: “No et moguis, que ara vinc. Són tres!”.
Quina va ser la teva primera reacció?
Uf. A mi en aquell moment em va agafar una cosa… “Jo no vull seixanta dits dins la panxa!”, deia. (Riu) Es pensaven que no arribaria als nou mesos, però sí. I llavors, els tres mesos que em faltaven, me’ls vaig passar estirada en un divan. I quan m’havia d’aixecar, el Joan m’empenyia per darrere com podia. (Riu) Tot un espectacle!
A més, havíem d’anar sempre a dinar a casa els meus pares o dels sogres, perquè vomitava tot el dia. Recordo que la meva mare em deia: “Però què fas, tant vomitar? El Joan t’avorrirà!”. Imagina’t. (Riu) Horrorós!
Amb elles, va néixer la història de ‘Les tres bessones’.
Sí! Podríem dir que jo ja tenia les actrius a casa. (Riu) Primer vam començar amb els contes clàssics i més tard, el 1994, vam engegar la sèrie televisiva de 104 episodis.
En un primer moment, als contes clàssics, no existia la figura de la bruixa avorrida. Com va sorgir i en qui et vas inspirar?
La bruixa avorrida va sorgir perquè després de fer els nou contes clàssics, vaig dir: “Prou, no en vull fer més”. I aleshores, l’Editorial Planeta —que volia continuar perquè es venien molt bé— em va suggerir que hi introduís un personatge de fantasia, que me les ajudés a fer coses. Va ser llavors quan vaig pensar en la bruixa avorrida, que estava inspirada en la meva mestra.
És que era igual, eh? Recordo que de petita, sempre m’escridassava: “¡Capdevila! ¡Siempre haciendo dibujitos!”. (Riu) Jo soc molt biogràfica amb els meus dibuixos, no m’agrada anar fent cares anònimes. Tots els personatges s’assemblen, perquè és el meu estil, però tots ells tenen ànima.
Fins a quin punt éreu fidels a la personalitat de les teves tres filles?
Pel que fa a la personalitat, hi havia trets característics de cadascuna que sí que eren reals. Per exemple, l’Helena menjava més que l’Anna i la Teresa, i per això fèiem la broma de que sempre tenia gana. La Teresa era la més decidida i aventurera, i l’Anna la més dolça i romàntica. Físicament, en canvi, vam decidir fer-les iguals, però la veritat és que mai no s’han assemblat. L’Helena tenia el cabell semiarrissat, l’Anna arrissat del tot i la Teresa, completament llis. Per això, com anaven vestidetes igual, vam decidir diferenciar-les amb els colors verd, blau i rosa.
El fet que s’hagi estès mundialment, ha permès donar a conèixer històries i contes populars estrictament catalans com El timbaler del bruc o El patufet, entre d’altres.
Sí! I hi apareixen molts símbols catalans també. La caputxeta vermella amb espardenyes, les barretines, el floquet de neu a l’episodi de Tarzan, la ventafocs passant en moto per davant de Montserrat, el porró…
T’esperaves l’èxit que va tenir?
No. De vegades, encara ara, em pregunto: “De veritat que això m’ha passat a mi?”. M’han ocorregut tantes coses bones a la vida, que no em puc queixar de res. Que ho faig, eh? (Riu) Però quant a la meva vida i com m’ha anat tot, mai.
He de reconèixer que he tingut molta sort. Mai he hagut d’anar a picar cap porta demanant feina. M’han telefonat a mi. I saps què? Per a mi això no és treballar, és gaudir dibuixant.
I per últim, diries que tens alguna cosa pendent?
Ja no. Sí que tenia una coseta aquí dins, però per sort, l’any passat vaig fer-la realitat. I dic “per sort”, perquè ara ja no ho podria fer. A Lleida hi ha un poble que es diu Penelles i al maig hi celebren el Gargar Festival. Conviden a artistes de tot el món, que s’hi estan una setmana fent el seu grafiti. És super xulo de veure!
La cosa és que cada any hi anàvem amb el Joan, i un dia l’alcalde em va reconèixer i em va dir: “Roser, has de venir a fer un grafiti!”. I sí, sí. Ens van donar una paret i vam anar-hi a dibuixar el conte de Hansel i Gretel. Bé, jo el que feia era —sobretot— manar. (Riu) Els deia: “Poseu més verd aquí, més blanc allà…”. Cinc dies hi vam estar, perquè havíem de projectar el dibuix a la paret i calia que fos de nit. Va ser super bucòlic!