Et va ser fàcil començar?
Sí. A veure, vaig entrar a la primera a l’Institut del Teatre, que això va ser guai. I a partir d’aquí ja va anar tot bastant rodat. Quan vaig acabar, vaig començar a treballar amb Trono Villegas, una companyia de Tarragona on hi havia Fermí Fernández, Oriol Grau, Rosa Andreu… Jo ja no vaig agafar l’època en què l’Andreu Buenafuente feia funcions, perquè El Terrat ja estava com molt engegat, però gràcies a això vaig entrar en contacte amb les cosetes que feia El Terrat en aquell moment, com ‘Malalts de tele’, ‘La cosa nostra’, ‘Plats bruts’…
I, al mateix temps, també vaig començar a fer teatre perquè justament havia fet dos tallers de final de curs a l’Institut del Teatre i tots dos van acabar sent projectes professionals.
El teu debut televisiu, però, va ser amb la Kes al ‘Club Super 3’. Quin record guardes d’aquella època?
En guardo molt bon record, la veritat. Em va donar moltes taules i va ser, diguem, el meu primer bon sou. De fet, a vegades em trobo gent jove que se’n recorda de la Kes i em fa una il·lusió… Clar, és que ja fa molts anys d’allò, eh? Jo en tenia vint-i-pocs!
I lo de la Festa dels Súpers a l’Estadi Olímpic era tan bèstia… Érem com els Rolling Stones! (Riu) Recordo l’emoció de veure tota aquella graderia plena de gent, tothom cridant… Era espectacular allò!
De tota la teva trajectòria professional, quin és el projecte que més t’ha marcat?
Jo crec que —tant en l’àmbit professional, com vital— el ‘Polònia’. És que han estat molts anys… I ens han passat moltes coses. Per a mi, ‘El Polònia’ ha transcendit fora de l’àmbit professional; hi vaig conèixer al pare del meu fill, hi he fet molt bons amics… Per a mi és literalment família.
De totes les caracteritzacions que hi has fet, amb quina t’ho has passat millor?
Tant l’Alicia Sánchez Camacho com la Soraya Sáenz de Santamaría són molt divertides de fer. És que aquestes dues volen soles… Donen molt joc!
I també m’ho passo molt bé —que això la gent no s’ho deu pensar— amb la Clara Ponsatí. Sobretot fora de càmeres, embogeixo molt. (Riu)
Quant temps teniu per a preparar els personatges?
No, no. O sigui, tu arribes a maquillatge i et diuen: “Avui personatge nou!”. I, vinga! (Riu) És tirar-se a la piscina totalment. No hi ha assaig previ. Al principi, els primers anys, sí que potser quedaves amb el director i ho comentàveu, però és que ara no hi ha temps! Te’l prepares a casa i fas el que pots… Ells se’n refien totalment de tu.
Has notat davallada, amb els anys, quant a ofertes laborals?
I tant! A mi, entre l’encasellament del ‘Polònia’ i que tinc l’edat que tinc, fa bastant que no em surt res en ficció. La veritat és que hi ha una franja molt fotuda —a partir dels trenta-cinc i fins als cinquanta i pico— que es nota i molt.
Jo per sort he pogut anar fent, i sí que treballo molt, però entén-me, no és que estigui constantment fent proves, saps? De fet, no em truca ningú per fer un càsting.
‘Escape Room 2’ està funcionant molt bé. Alguna anècdota destacable?
Sí, que una mica més i em quedo inconscient a l’escenari. De veritat, em vaig fotre una santa hòstia… L’altre dia el Joel m’ho deia: “Crec que a part d’una vegada que em va passar a mi, lo teu és lo més bèstia que he vist damunt d’un escenari”.
La cosa és que hi ha un moment en què el Joel està com en un tanc d’aigua fent apnea i jo vaig, i li dic: “Merda, merda, has de sortir d’aquí!” i marxo corrents. Què passa, que l’estructura d’aquesta peixera té com uns ganxos, que sobresurten amb forma de “L” i, al sortir disparada, un d’ells se’m va enganxar al camal del pantaló i em va fer d’efecte “tiraxines”. Total, que vaig caure de morros a terra. “PAM!”. De cara, eh?
I què vau fer?
Seguir, seguir. A veure, en un primer moment, em vaig quedar a terra, mig ubicant-me. Però em vaig tocar la cara —perquè portava unes ulleres, que se’m van clavar— i els ulls estaven bé, no em sortia sang del nas… I vaig preferir dissimular i seguir com si res. Evidentment que no estava bé. (Riu) No em vaig trencar el nas o les dents de miracle!
De fet, ja veníem d’un desmai, d’una senyora del públic, que havíem hagut de parar la funció durant quinze minuts, just al principi de la funció.
Passa sovint això?
A mi no m’havia passat mai, però passa més del que et penses, eh?
És el pitjor que t’ha passat mai damunt l’escenari?
No. (Riu) Una vegada, fent ‘Paraigües elèctrics’ —un monòleg molt bonic que em va escriure el Pau Miró— em vaig fer un esquinç als cinc minuts d’haver començat la funció. Però com que en calent no ho notes, també vaig tirar. De fet, recordo que teníem uns bolos d’una altra cosa que també fèiem amb Trono, i vaig haver de fer-los amb crosses. No, sí, de veritat que jo crec que m’he guanyat el cel dels actors. (Riu)
I, per últim, projectes a la vista?
Doncs de moment, res. Tant de bo seguim amb ‘Escape Room 2’ i al mateix temps confio que el ‘Polònia’ segueixi, però ara per ara no hi ha res tancat. Ja veurem.
Si fos per tu, de què tindries ganes?
Doncs mira, em faria molta il·lusió poder tirar endavant un monòleg que tot just estic escrivint. I, al mateix temps, m’encantaria fer alguna cosa amb La Calòrica, que tot i que és una companyia molt tancada, de tant en tant agafen actors forans. I, posats a fer, també em vindria molt de gust fer algo així com d’època, que no ho he fet mai.