Què és el que més ha canviat des que tu vas començar en aquesta professió?
Moltes coses… Però crec que el que més destacaria és que, quan nosaltres vam començar, pensàvem en això d’una manera molt diferent. El teatre era com un acte de cultura alternativa. Pensa que en aquell moment no hi havia tants canals de tele com ara, ni tampoc existien les xarxes socials i els diaris estaven molt vigilats… El teatre era l’única manera que teníem —sobre una tarima al mig d’una plaça— de tenir via directa amb el públic. Sense necessitar res més. Aquesta és una de les gràcies del teatre, no? L’asteuritat. Que amb poquíssim tens una festa muntada. I, nosaltres, en aquell moment pensàvem en l’èxit de l’espectacle en conjunt, del fet de “la festa teatral” en si. I això, a mesura que s’ha anat creant una indústria, ha anat evolucionant, i ha passat a ser una cosa més a la manera del show business americà, on es valora més la carrera personal de cadascú. Fins al punt que, actualment, un mateix és una mica gestor i publicista de si mateix i de la seva imatge. Això abans no tenia cap sentit.
En televisió, no t’hem vist més des de Ventdelplà. T’has dedicat més a teatre, doblatges… Com és?
Sí, perquè trobo que tant la tele com el cine són durs i la veritat és que no m’agraden massa. Ni m’agrada fer-los ni m’agrada el resultat quan surt. Penso que no surto bé, no m’agrado gens. I, el teatre, lo bo que té és que no em veig i en el doblatge sí que em sento, però ja hi estic acostumat. (Riu)
I, a més, al teatre sents allò que estàs fent, ho palpes cada dia i diguem que ets tu “qui mana”, qui marca la duració de la pausa… M’explico? I el doblatge també és una feina molt divertida i ràpida de fer. Doblatge i teatre és el que més m’agrada, sí.
Has posat veu a Russell Crowe, David Craig, Chuck Norris, Sylvester Stallone, Javier Bardem… Algun que t’hagi fet suar especialment?
Bruce Greenwood. Un actor canadenc que és boníssim, super elegant, amb una veu preciosa… Però no l’enganxo. I mira que fa temps que el doblo, eh? Però m’enganya. (Riu) Té una manera de gesticular, que no sé mai quan comença ni quan acaba… Em porta de cul.
Quant es triga aproximadament a doblar una pel·lícula?
A veure, això depèn una mica de la producció perquè a vegades resulta molt fàcil reunir a tota la gent i combinar bé els temps, i d’altres és més difícil. Però, normalment, el temps de doblatge d’una pel·lícula de distribució de cinema —estrictament de gravació— sol ser d’entre deu i quinze sessions. I les sessions poden arribar a ser de sis hores i mitja, sobretot en aquelles convocatòries que es fan totes les veus d’ambient. És a dir, totes les veus dels que estan dins el bar, els que criden, el cambrer, la infermera, el metge que passa…
Què és més divertit, fer de bo o de dolent?
A veure, generalment els dolents són més divertits de fer, perquè són més cínics, fan més paradoxa… I en definitiva, fan més gràcia, no? Però considero que hem arribat a un punt en què s’ha abusat tant dels dolents, que ja els començo a trobar una mica repetitius. Potser és l’edat que tinc, eh? (Riu) No ho sé, però noto que comença a ser una mica impostat, saps? Em costa creure-me’ls. Els trobo artificiosos. Estic en un punt en què em resulten més atractives les històries de gent normal, que fan coses normals. No sé si m’explico.
I ara esteu aquí a la Sala Beckett fent ‘Casa Calores’, fins al 19 de maig. Per què recomanaries l’obra?
Perquè és una obra molt transparent, que tracta fets de persones “normals”, que són refrescants de conèixer. Sense res amagat, explica una amistat molt profunda entre quatre joves que es fan grans i, amb els anys, es retroben.
Però és una mica això que et comentava abans, no? Normalment, quan s’expliquen històries d’adolescents s’intenta il·lustrar-les amb personatges que tenen grans problemes —gent inadaptada, que es droga, que està al límit…— però aquí no. Aquí simplement es narra la història d’una amistat pura. Que veus que s’estimen, però que al mateix temps es parlen de manera molt dura i que, en canvi, això no afecta en la seva amistat… En definitiva, ‘Casa Calores’ és una obra que parla ben bé de la vida i del que ens passa a tots, però està explicada d’una manera molt clarivident, saps? Molt lúcida. I que a més hem vist que connecta molt amb diferents públics.
I després de ‘Casa Calores’, quins projectes tenim a la vista?
Doncs farem la gira de ‘Casa Calores’ i, després, estem preparant també una comèdia —escrita per Ramon Madaula i dirigida per Paco Mir— que es titula ‘Els bons’. Són només dos personatges, en Madaula i jo, i deixa’m dir-te que tinc la intuïció que ens ho passarem molt bé fent-la. (Riu) La idea és estrenar-la a finals d’any.
I, quan sigui el moment, tens intenció de jubilar-te?
Per ara no. Podria fer-ho l’any que ve, però de moment aniré tirant. Mentre pugui, prefereixo continuar treballant.
Què et dona la teva feina, que inclús podent-te jubilar prefereixes continuar treballant?
Que tinc la sensació que encara trepitjo terreny nou. Encara descobreixo coses. Encara hi ha vegades que dic: “Ui! Això ha sortit millor que ahir”, saps? Quan això s’acabi, doncs s’acabarà, és clar. Però sento que, de moment, el camí encara no s’ha acabat.