Has participat en moltíssimes sèries d’èxit, tant aquí a Catalunya com a la resta d’Espanya. Amb quin personatge se’t sol recordar més?
Mira, si anem per pobles de Catalunya, sobretot se’m recorda per ‘Serrallonga’, sense cap mena de dubte. I també molt per ‘Ventdelplà’, que la veritat no ho puc entendre, i per ‘Cites’. I a nivell nacional, et diria que ‘Gigantes’ i, ara darrerament, ‘El cuerpo en llamas’.
I, a tu, quin és el personatge que més t’ha marcat?
Home, fer el Serrallonga va ser molt guai… D’una banda, perquè va ser el meu primer protagonista i, per l’altra, pel fet d’assumir un pes així d’important en una producció tan gran. Era molt jove, jo, i em vaig preparar moltíssim, tant a nivell físic —que vaig pujar com dotze quilos de gimnàs, perquè jo en aquella època estava molt prim— com de preparació del personatge. Vaig submergir-me en molts llibres d’història, per informar-me bé de qui era Joan de Serrallonga, de com era aquella època en concret… Va ser un personatge que em va marcar molt, la veritat.
Però després d’allò va haver-hi un parón super heavy, en què no em sortia res de feina. (Riu) I, ara mateix, jo et diria que soc el que soc —com a actor— gràcies a ‘Gigantes’. Vull dir, jo sé que la feina que em surt continua sent gràcies a ‘Gigantes’ i d’haver treballat amb el maestro Urbizu, a qui li dec tot. Y si él me llama, yo lo dejo todo para volver a trabajar con él.
I, en èpoques de parón, com es treballa la frustració?
Jo crec que una de les formes més sanes de treballar la frustració és aplacant l’ego i suplir-lo cuidant l’autoestima. Pensant: “Tranquil. Tu continua fent la teva feina i ja t’arribarà l’oportunitat”. Però, no t’enganyaré, la veritat és que realment “ho superes” quan et torna a sortir feina. (Riu) Vull dir, és així. I, mentrestant, doncs et busques un pla B, que per molt que no t’ompli de la mateixa manera, et permet pagar el lloguer, que això sempre va bé. (Riu)
Creus que el teu físic ha condicionat els papers que t’han donat?
Mira, durant molt temps —en els meus vint— no em donaven personatges “de malo” perquè deien que no tenia cara de dolent. I, de cop, va arribar un moment en què només em sortien papers d’expresidiaris, yonkis i tal. I ja després de fer ‘Gigantes’, vaig passar a “l’altra banda de la ley” i ara porto 8 policies de diferents cossos de seguretat de l’estat. (Riu) Així que no sé si el meu físic m’ha condicionat, però el que sí que tinc clar és que, quan et veuen fer una cosa, és més fàcil que et proposin fer allò una altra vegada. A tot això, he de dir que el policia és un tipus de personatge que m’agrada molt i, si està ben escrit, m’ho passo molt bé fent-lo.
‘El cuerpo en llamas’ va causar moltíssim revolt. Com vas viure l’experiència de fer de l’exmarit de Rosa Peral?
D’una banda, tots teníem un dilema moral evident, perquè al final estàs tractant un tema molt proper, on hi ha molts implicats que ho continuen patint, no? En certa manera, crec que estem arribant a un punt en que estem perdent una mica de vista que, pel bé de l’entreteniment, trepitgem els drets de l’honor de les víctimes. I, en aquest sentit, jo pensava molt amb les filles de Rosa Peral, que no tenen culpa d’absolutament res i que, amb l’estrena de la sèrie, continuarien revivint el que segur és l’experiència més traumàtica de les seves vides…
Així i tot, també crec que el que s’estava fent era un producte de qualitat en el que no s’especulava en altres teories sobre què havia passat, sinó que senzillament s’agafava la sentència i a partir d’aquesta s’intentava explicar què podia haver passat pel cap d’aquelles dues persones per fer el que, segons deia la sentència, havien fet. Però sí, era un conflicte moral heavy.
Fins al 8 de juliol estaràs a La Villarroel fent ‘L’illa deserta’. Per què recomanaries l’obra?
Per la història, sobretot. Tracta de dues persones que es queden, un parell d’hores, tancades en un ascensor i a partir d’allà especulen sobre què hauria passat si haguessin acabat junts. Aleshores, s’estableix un diàleg en què el públic se sent directament interpel·lat i hi ha com tres bucles dins la funció on l’espectador —sigui de la generació que sigui— es pot sentir identificat en moltes coses.
Jo —que abans de fer-la, l’havia llegit i vist com a espectador— puc dir-te que et passes tota la funció pensant en tots els encreuaments que hi ha hagut a la teva vida. I acabes redimint-te a tu mateix, entenent que totes les decisions que has pres —per molt que t’hagis pogut equivocar— són precisament les que t’han portat totes les coses bones que t’estan passant avui dia.
I després de ‘L’illa deserta’, com es presenta l’estiu?
Després de ‘L’illa deserta’, vacances! (Riu) Que, la veritat, en tinc moltes ganes perquè porto des de l’octubre gairebé sense parar. L’únic que vull és estar amb la meva parella, el meu fill, els amics i la família. I banyar-me molt! (Riu) I, si tot va bé, de cara al setembre tornaré a començar una altra cosa, però de moment encara no hi ha res tancat.