Com recordes el teu debut televisiu a ‘El crac’?
Amb molts nervis! Però la veritat és que vaig aprendre molt, sobretot a saber estar a un rodatge. El Joel és molt bon director d’actors.
Jo, fins aleshores, havia fet curts amb estudiants de l’ESCAC, que ara són directors, però ‘El crac’ va ser com la primera cosa professional que feia i la veritat és que va ser molt xulo. Estava molt ben envoltada.
I després, has participat en nombroses sèries d’èxit com ‘Cites’, ‘Benvinguts a la família’ o ‘Valeria, entre d’altres. De totes, quina diries que t’ha marcat més?
A veure, és que ‘Valeria’ ha estat clarament un abans i un després, a molts nivells. Al final, és com la cosa més “grossa” que he fet i que més lluny ha arribat. I, a més, aquesta sèrie va fer que me n’anés a viure a Madrid. Jo fins aleshores hi havia estat temporades curtetes, però amb ‘Valeria’ m’hi vaig quedar uns quatre o cinc mesos, durant quatre anys.
I, a tu, què t’agrada mirar?
‘The office’ m’agrada molt! Considero que és una comèdia que està molt ben feta. És d’aquestes sèries, una mica així com ‘Friends’, que et pots posar qualsevol capítol i sempre funciona. O, si no, ‘Fleabag’, ‘Succession’… Però al mateix temps també miro ‘Downton Abbey’, eh? Vull dir que m’agrada tot. (Riu)
Em passa que quan estic fent funcions —com que tinc el cap molt revolucionat— necessito una sèrie que no em faci pensar massa. Per a mi són super necessàries aquestes sèries… L’entreteniment pur i dur, saps? Que no em faci pensar gaire perquè jo ja penso molt en el meu dia a dia. (Riu) I, en canvi, quan no tinc tanta feina, sí que m’agrada veure sèries més “sesudes”.
I, a tu mateixa, t’agrada mirar-te o et costa?
Em costa molt. De fet, si et soc sincera, no m’agrada gaire… (Riu) Em miro perquè crec que aprenc molt, veient-me. Però un cop. Dos, com a màxim… I ja mai més.
I intento mirar-me sola. No sempre puc, perquè de vegades fan visionats amb tot l’equip. Però a mi el que m’agrada és veure’m tota la temporada jo sola per, així, tenir clara la meva pròpia opinió. És que saps què passa? Que si la veig amb tu, ja ho estaré mirant a través teu. Ja no sabré què penso jo, només estaré pendent de: “Ai, ara ha rigut” i “Ui! Ara no ha rigut…”. Saps què et vull dir? Jo vull saber què és el que realment penso jo.
Com portes les crítiques?
La veritat és que no començo a llegir-les fins que ja em sento prou forta amb l’obra, que és cap a la meitat o, inclús, cap al final. (Riu) Pensa que quan acabem d’estrenar la funció és un moment molt delicat, perquè sempre hi arribem molt justos i està tot, encara, una mica tovet. I pot estar tot molt ben fet, eh? Però encara et sents fràgil. La seguretat, la vas agafant a mesura que vas fent funcions.
Per això, intento protegir-me bastant, tant per lo bo com per lo dolent. Perquè, en el fons, m’influencia i, inconscientment, puc canviar coses, saps? De dir: “Això estava bé” i de sobte comences a apretar-ho més, quan no calia —perquè precisament estava bé perquè no estava apretat, saps?—.
‘Ànima’ ha sigut tot un èxit! Per què creus que ha funcionat així de bé?
Perquè crec que la gent té moltes ganes de veure musicals en català i actualment ja no se’n fan, sobretot de gran format. Dagoll Dagom n’havia fet molts, però ara que tot just marxen, crec que quedava un buit allà, saps?
S’està parlant molt de relleu generacional, que la veritat considero que és molt bo que això passi, perquè estem com “trencant una mica amb l’estigma” de: “Si no és una producció que ve de Broadway, que s’ha traduït i no sé què —sinó que és una cosa que s’ha fet aquí— no pot ser grossa”. Per mi, ha de conviure tot. Perquè, oi que hi ha teatre de text de petit i de gran format? Doncs amb els musicals hauria de passar el mateix.
I abans d’acabar… Parlem del famós, ‘Envàs, on vas?’, que va ser tot un boom! Com va anar això?
Això ho vam fer amb The Mamzelles, que érem aquest grup d’actrius/cantants —Paula Ribó, Bàrbara Mestanza i jo— que quan estàvem fent ‘Orgia’ al Teatre Lliure, necessitàvem pasta per l’escenografia… (Riu) Clar, teníem vint anys i no teníem un duro, bàsicament.
Total, que ens van oferir aquest anunci i primer vam dir que no. No, perquè no estàvem enfocades en fer publicitat i tampoc ens veiem fent un anunci de reciclatge, la veritat. Però com que necessitàvem la pasta, ens hi vam acabar animant. (Riu) Per què, a veure, quants anuncis hi ha que no recordes mai més, no? Doncs, clarament, no va ser el cas. (Riu)
És d’aquells anuncis que tothom recorda.
Sí, sí. Totalment! És que va ser un èxit molt bèstia… Estava a tot arreu! Jo m’enrecordo que en aquell moment estudiàvem juntes a l’Institut del Teatre i, anant pel carrer, ens veiem a tot arreu. (Riu)
I us reconeixien pel carrer? Us feien brometa?
No! Mai. Ningú! Lo bo és que a l’anunci duiem les perruques que nosaltres portàvem amb The Mamzelles. Era com la imatge del nostre grup. I, no, mai ningú ens va reconèixer. I sort! Perquè, si no, hagués sigut un infern. (Riu)
Alguna anècdota?
Sí. M’enrecordo que quan passaven l’anunci al metro, veies a la gent que feia, en plan: “Ufff. Vaya pal”, i és clar se’ns quedaven mirant, en plan, “oi que sí?” i tu pensaves: “Sí, sí. La de vermell soc jo, però vale”. (Riu) La gent, al final, ja n’estava fins als collons.
I, per últim… Projectes a la vista, després d’‘Ànima’?
Després d’’Ànima’ arriba ‘L’aranya’. Una obra que farem amb Jordi Prat i Coll, al Teatre Nacional de Catalunya, amb un equip molt guai: Mima Riera, Jordi Rico, Albert Ausellé, Berta Giraut… L’estrenem el 30 de gener a la Sala Gran. I, després, marxem de gira fins al juny, per tot Catalunya. Estic molt contenta, la veritat!