Sempre vas tenir clar que volies ser actriu?
No. Jo recordo que volia ser moltes coses; periodista quan feien ‘Periodistas’, advocada quan veia ‘Ally McBeal’… O sigui, jo veia pel·lícules i sempre volia “ser aquella”. (Riu) I és que, en realitat, jo el que volia era poder ser-ho tot, que és precisament el que ens permet aquesta feina.
Quan te n’adones?
Crec que el moment en què vaig veure clar que volia ser actriu va ser quan, amb tretze anys, els meus pares em van portar a veure una funció de la Magda Puyo. Recordo d’aixecar-me de la butaca i pensar: “Això és el que vull fer”. El que passa és que jo de petita era una nena ultra tímida —que no sé si és un tret que compartim molts d’aquesta professió— però malaltissa, eh? Una cosa molt heavy. De fet, jo sempre havia fet teatre amateur, perquè a Osona hi ha molts grups de teatre i jo soc de Manlleu, però em feia tanta vergonya formar-me al meu poble, que em vaig apuntar a l’Institut del Teatre de Vic.
Creus que aquesta timidesa del principi ha disminuït gràcies a la teva feina?
Segurament sí, però em continua passant que, clar, al final quan estàs damunt l’escenari, en certa manera “estàs fent d’una altra persona”, saps? I això ho porto bé. Però per mi, el moment que pitjor ho passo i més vergonya em fa és quan sortim a saludar, perquè és com que, d’alguna manera, tornes a ser a tu. (Riu) Sé que per algú que no s’hi dedica, pot sonar estrany, però a mi és el que em passa.
Estàs més còmoda fent d’un altre.
Sí, totalment. A mi, el fet de posar la meva sensibilitat, el meu cos i el meu instrument al servei d’una altra persona, em relaxa. Diguem que va tot bé, fins que he de tornar a ser jo. (Riu)
De fet, ara t’explicaré una anècdota. Durant un temps, vaig estar fent, al Foyer del Liceu, una espècie de sessions informatives prèvies a les representacions d’òpera —on s’explica una mica l’argument, la música, etc.— i que, bàsicament, consistia a pujar dalt d’un petit escenari a llegir. Que d’entrada, podria semblar que això hauria de ser molt més senzill que no pas sortir a actuar i fer segons quines coses, no? Doncs no. Jo em posava molt nerviosa, perquè allò ho havia de fer des de mi mateixa. Tant, que em vaig arribar a comprar unes ulleres, sense graduar, i tenia sempre preparada una americana —que em posava especialment quan anava a fer això— perquè sentia que, creant-me “un personatget”, d’alguna manera em dissimulava i ja no era exactament jo. (Riu)
Has participat en diverses sèries de TV3, com ara ‘Cites’, ‘Nit i dia’, ‘Com si fos ahir’… Si haguessis de quedar-te amb només una, quina sèrie escolliries?
Em quedaria amb ‘Nit i dia’. Uf! És que li tinc un carinyo a aquella sèrie… De fet, tinc moltes ganes de revisitar-la perquè tot i que molta gent tot just l’està descobrint ara, perquè està a Netflix, ja deu fer quasi deu anys que la vam fer i, des de llavors, no l’he tornat a veure.
I ara, si poguessis triar, quina oportunitat t’agradaria que se’t presentés?
M’interessaria molt fer cinema, perquè gairebé no n’he fet i la veritat és que és un món que m’agradaria molt explorar. I al mateix temps adoro el teatre, és casa meva i no voldria deixar de fer-ne mai, però sí que, en part, sento que m’agradaria descobrir una mica més d’aquest mitjà, que no controlo tant, i posar-me més en risc amb un altre llenguatge que potser no tinc tant a l’abast.
Et fa por fer-te gran i que les oportunitats vagin a menys o creus que la situació ja està canviant?
Sí que està canviant, però crec que encara queda molt camí per fer i, la veritat, m’interessa moltíssim que això passi. No només perquè m’agradaria continuar treballant molts més anys d’actriu, sinó perquè tinc moltes ganes de veure personatges, en ficció, amb tota mena de cossos i de totes les edats, races, classes socials…
Creus que el físic t’ha ajudat a l’hora de trobar feina?
Jo crec que d’alguna manera sí que ha condicionat els projectes que m’han anat sorgint. I també soc conscient que soc una privilegiada, perquè tinc un cos normatiu. Però la veritat és que estic esperançada i vull pensar que anem pel bon camí perquè tot aquest tema de l’edat i la pressió física —sobretot en les dones— canviï. De fet, aquest any ja ho hem vist amb moltes pel·lícules, funcions de teatre…
Esteu molt exposats i més ara, amb les xarxes socials, que tothom pot dir la seva. T’afecten les crítiques?
No les llegeixo molt, la veritat… He de reconèixer que no soc massa activa a les xarxes. És una mica la meva assignatura pendent; sí que ho intento, però sento que no ho faig prou. Però és que no em neix i, en el fons, sento que tampoc m’interessa del tot.
Sí que comparteixo els projectes que vaig fent, però no m’interessa gens fer pública la meva vida personal. I sé que, si ho fes, probablement arribaria a fer més coses, però la veritat és que em fa sentir una mica estranya, a mi, això de “vendre’m”. Em sento molt més còmoda en una sala d’assaig o treballant, que no pas “venent la moto”. Crec que no soc així i, en definitiva, del que es tracta és de respectar el que som i amb el que ens sentim còmodes, no? (Riu)
I, per últim, per què recomanaries ‘L’aranya’?
Perquè penso que Jordi Prat i Coll li ha donat una visió molt personal i ha destil·lat aquest clàssic d’Àngel Guimerà, fent-ne una versió molt seva, d’una forma absolutament respectuosa.
Trobo que ha fet una feina increïble i convido a tothom que vingui a descobrir aquesta obra tan desconeguda de Guimerà, més enllà de ‘Terra Baixa’, ‘Mar i cel’ o ‘La filla del mar’. Perquè, en definitiva, és patrimoni cultural de casa nostra, no? Que passa molt això; tendim a admirar tot el que ve de fora, però, en canvi, coneixem molt poc tot el que s’ha fet aquí.