Joan Carreras: “Era un estudiant molt fluixet i fer teatre era l’únic que em motivava”

By 1 de febrer de 2017cultura

Sempre has sabut que volies ser actor?

No… Jo era un estudiant molt fluixet i fer teatre era l’únic que em motivava. El que passa és que un no és conscient –i més si a casa no hi ha una tradició teatral– que el que en un principi comença com un hobby, pot arribar a ser la seva vida i professió. Vaig trigar molt en adonar-me que podia viure del que m’agradava. Vaig estar molts anys sent un estudiant lamentable, però en canvi els textos de teatre me’ls estudiava amb unes ganes… A les nits agafava la vespino i em creuava tot Barcelona –des de Gràcia on vivia fins a Sant Andreu– per fer teatre.

Quan fas el click i decideixes apostar pel teu hobby?

Quan, per una qüestió de desestimar opcions a la vida, em vaig apuntar a l’Institut del Teatre, però sense cap pretensió de fer carrera com a actor; no acabava de lligar que pogués viure d’això. Per això sempre dic: “Per què no”?

I per què no?                                 

Penso que els hobbies són coses innates que tenim; aptituds i capacitats de cada persona. Per què no en podem fer una feina? El problema està que encara vivim en una societat que compartimenta les coses; per una banda pots ser feliç i per l’altra has de treballar per guanyar-te la vida i fer diners, com si no poguessis ser feliç i treballar al mateix temps. Sovint pot resultar complicat però almenys s’ha d’intentar. Lamentablement, però, estem educats així… “Treballo i després ja aniré a fer papiroflèxia que és el que de veritat m’apassiona”. I si de la papiroflèxia es pot viure?

Per a molts sempre seràs el Francesc Xavier de Temps de silenci.

Ostres, Déu ni do, eh? I mira que ja fa anys… però ens ho van recordant cada estiu. (Riu). Va ser fantàstic! Temps de silenci va ser la primera cosa que feia en televisió, tret d’alguna participació com és el cas de Plats Bruts, que també va ser tota una experiència!

Va funcionar molt bé.

Això va ser curiós perquè en un principi no s’esperava que funcionés tan bé i es van “menjar” la primera temporada no sé quants anys i aleshores quan es van adonar de l’èxit, van tenir poc marge d’anys per a la segona i la tercera.

T’hem vist més damunt els escenaris que darrere una càmera.

No és que prefereixi fer teatre, però com que normalment amb la televisió no hi ha massa anticipació, quan em surten projectes, m’és complicat poder quadrar-ho amb qüestió d’horaris, i a l’hora d’escollir, acabo fent teatre. Diguéssim que és el que més m’omple. I això que fent televisió és més fàcil conciliar la vida familiar, ja que els horaris són més o menys convencionals. Però bé, és qüestió d’intentar compaginar-ho el màxim possible.

Quin projecte t’ha quedat més a dins?

Rock and roll, per exemple, és una obra que recordo amb especial carinyo, també pel que va significar… El 2666 també és un espectacle que recordo amb molta estima. N’hi ha uns quants aquí al Teatre Lliure… La veritat és que a pocs espectacles els guardo una certa recança; alguns van millor i d’altres pitjor, però en definitiva sempre te’ls intentes estimar a tots de la mateixa manera, tot i que inevitablement, alguns et queden més a dins.

Què creus que ha canviat des dels teus inicis?

A vegades quan hi penso, m’adono que estaria bé recuperar aquella ingenuïtat a l’hora d’enfrontar els papers, amb aquell descaro, saps? Però a mesura que passen els anys, agafes més responsabilitats i cada vegada et sents més observat. És per això que és tan important no deixar que mai s’apagui aquella flama del principi; cal mantenir l’amor per aquesta professió, si no acaba fent-se rutinària i es nota moltíssim els qui simplement piquen pedra i els qui ho viuen de veritat.

Projectes de futur?

Ara al febrer ens n’anem a Madrid amb Les noces de Fígaro. I ja de cara al març, comencem a assajar Ivànov, aquí al Teatre Lliure, amb Àlex Rigola. L’estrenem el 28 d’abril, aquí a la sala Fabià Puigserver. I per últim també hi ha un parell de coses que estem intentant acabar de lligar, a veure què passa…

 

Leave a Reply