Francesc Orella: “És una satisfacció pensar que he convertit en professió aquella afició que tenia de petit”

By 19 d'octubre de 2016 juliol 14th, 2021 cultura

img_0217

Francesc Orella és un actor català, actualment protagonista de l’exitosa sèrie catalana que està en boca de tots, Merlí. Des dels seus inicis ha participat en sèries com El Comisario a Telecinco, Estació d’Enllaç o Secrets de família, entre d’altres. El seu talent i carisma han contribuït, sense cap dubte, en convertir-lo en una de les cares més conegudes de l’escena catalana. El 2008 rep el Premi Max com a millor actor protagonista per Un enemic del poble i el 2009 el Premi Nacional de Teatre.

Per ser actor s’ha de ser una mica desvergonyit no?

Sí… Però, alto! No tots som desvergonyits. Hi ha actors molt reservats. S’ha donat algun cas d’actors que per resoldre la timidesa han començat a fer teatre. És una teràpia per a ells. En aquesta professió, encara que t’amaguis darrere un personatge, també has d’ensenyar una mica de tu i per tant la timidesa no és massa bona companyia.

Què és el que més et motiva de ser actor?

El fet de provocar emocions en un altre que mira i ser jo el vehicle que les provoca. Pot semblar un fet molt primari, però és l’essència. També el fet de posar-se en la pell d’altres personatges. Ja de petit imitava als professors a classe, m’agradava molt disfressar-me, fer caracteritzacions… La vergonya del públic la vaig perdre de seguida. M’apassiona el joc de la mentida, del fingiment, de fer creure una cosa que no és. Fingir que ets una altra persona i que els altres et creguin no deixa de ser un joc, una convenció que l’espectador accepta.

En aquest sentit, t’és més fàcil mentir també en la teva vida personal.

Sí… És un tòpic això. “Ui, que aquest és actor… No me’n fio, em mentirà fàcilment”. És cert que tinc més facilitat per mentir, però això no significa que ho hagi de fer. No hi ha d’haver una relació estricta d’equivalència. Mira, un dia fèiem broma amb la Núria Espert; li vaig dir que havíem nascut el mateix dia, de diferent any —és clar—, i em va contestar: “Ara entenc perquè ets tan bon actor, perquè ets un gran mentider com jo”. (Riu).

Alguna interpretació que t’hagi resultat especialment difícil?

I tant! Però és un record magnífic perquè va ser tot un repte per a mi i jo sempre dic que els reptes professionals són els que més et fan créixer com a actor. Són els que em motiven. Va ser el cas d’Àngels Amèrica, una obra mestra d’un autor jueu americà, que ha revolucionat el teatre contemporani dels últims 30 anys, des de l’aparició de la sida. Es tracta d’una obra molt ambiciosa que parla de l’homosexualitat, de la sida, de l’amistat, de la corrupció política, de la xenofòbia… S’ha estrenat en molts països i aquí el senyor Josep Maria Flotats va tenir els collons d’escollir-la per estrenar l’aventura del Teatre Nacional, quan encara no s’havia inaugurat la sala gran. La vam fer a la sala tallers. I allà estàvem uns quants col·legues, Pere Arquillué, Ramon Madaula, Sílvia Munt, Josep Maria Pou, Montserrat Carulla… Una companyia fantàstica. El repte va ser haver d’interpretar a un homosexual amb sida. Cuidado! No es tractava de fer la tonterieta ni la maricona, el Flotats no volia ni molt menys això. Havia de ser súper creïble perquè l’obra era realista. Recordo que quan m’ho va proposar li vaig dir: “T’equivoques d’actor. No m’hi veig”. Entén-me, jo sempre havia fet personatges molt masculins, durs, amb caràcter… Malparits, fins i tot. I va el Flotats i m’ofereix això!

Ja ho devia fer expressament.

Sí… (Riu). M’havia clitxat en altres obres, fent coses molt diferents, i va pensar que podria fer-ho. El que volia justament era que actors no homosexuals féssim d’homosexuals, que ens tiréssim a la piscina. Volia actors versàtils i dúctils, que són les dues característiques que ha de tenir —crec— un actor. Vaig haver de treballar molt intensament, però realment va valdre la pena. Vaig haver de buscar dins meu les parts més femenines i vulnerables, les més dèbils i sensibles. Que tots les tenim, però els homes les tenim amagades en un racó —les tapem i dissimulem, però també hi són—. Aquí sí que no pots ser tímid, has de rascar de molt a dins i ensenyar parts teves que normalment no ensenyes. Va estar de puta mare! El Pere Arquillué i jo érem amants. (Riu) I, mira, tot just fa vint anys d’Àngels Amèrica i ara tornem a coincidir fent Art, al Teatre Goya. Ho celebrarem! Me’n recordaré de dir-li (Riu).

Amb molts us heu anat retrobant al llarg dels anys, coincidint en teatres, sèries de televisió… Ja es poden considerar amics?

Si, alguns sí. És normal, vius molt intensament durant el temps que treballes l’obra. Amb Pere Arquillué, per exemple, o Marc Martínez, David Bagés, Manel Dueso, Josep Maria Domènech —que per a mi és com un pare i mestre a la vegada—, Mario Gas…

Ets el Merlí de Merlí.

Efectivament. Gaudeixo molt fent el meu personatge, ha estat un regal per mi. El Merlí té moltes vessants interessants i me l’he fet molt meu, m’hi sento molt còmode.

La segona temporada està tenint un share altíssim. Ho notes al carrer?

I tant! Molts m’ho diuen: “Òstia, Orella! Amb els anys que fa que t’hi dediques i ara la gent et coneix per Merlí”, però és que fent el personatge principal és normal… Intento portar-ho amb normalitat, mentre em deixin perquè també és veritat que hi ha gent molt mal educada que t’interromp mentre estàs sopant, amb tot el morro. La majoria és educada i fins i tot tímida, però també hi ha gent que va a saco.

La popularitat no és tan maca com alguns poden pensar. S’ha de saber portar i no enlluernar-se pel fet de ser conegut. És natural, surts per la tele i molta gent et veu, però no té cap mèrit, només és conseqüència de la feina que fas, però en cap cas hauria de ser l’objectiu. Si algú vol ser actor per fer-se famós, ja comença malament. Què vol dir ser famós? Si és que és fum… Què és? Alimentar l’ego? Que et coneguin? Que et convidin? És una xorrada com una casa. Si ets actor ha de ser perquè t’apassiona la teva feina i vols evolucionar professionalment, i fer-ho bé. I prou. Si pel que sigui et porta a la fama, l’acceptes com un efecte col·lateral. (Riu) Per mi és això, un efecte col·lateral.

Si poguessis triar, preferiries que no et reconeguessin?

Doncs mira… Molt bona pregunta perquè jo sóc una persona que m’agrada molt passar desapercebut, precisament perquè a mi el que m’agrada és observar. I ara ja no és possible… Jo que sóc molt independent i que m’agrada anar al meu aire, he hagut de deixar de fer coses i d’anar a llocs per evitar situacions d’aquestes. M’està començant a condicionar una mica, fins ara no em passava tant.

Mirem enrere. Amb quin alumne de Merlí et sents més identificat?

Òstia, quina pregunta… Seria el Marc (Adrián Grösser). El xistós de la classe, el qui imita als professors, el catxondo. També tindria alguna part del Pol (Carlos Cuevas), però jo no era tan vacilón com ell. Ligón amb les nenes al COU ja sí! (Riu) Però no, m’acostaria més al Marc. Inclús fa que vol ser actor, cita poemes i textos… Jo també recitava a classe.

Amb quin paper t’agradaria ser recordat?

Si hagués d’escollir, el personatge d’Àngels Amèrica seria un d’ells. Però el “number one” de teatre suposo que seria un monòleg —l’únic que he fet— que es deia La Caiguda. Era un text d’Albert Camus, un dels grans, que va ser Premi Nobel de Literatura el 1957. Això sí que va ser un repte de collons! L’obra és brutal i el muntatge escènic que va fer el director, Carles Alfaro, era magnètic, hipnòtic, preciós… Una petita novel·la adaptada a teatre, que no descartem ni el Carles ni jo de tornar a fer perquè molta gent ens la demana. Va significar, inclús, un abans i un després per a molts espectadors, o si més no puc dir-te que almenys per a mi ho va ser. Alguns m’ho diuen: “Des que vaig veure La Caiguda, va canviar el meu concepte del teatre”. És tan maco quan passa això… Aquestes cosetes són les que donen sentit a la meva feina. Fa que agafi un sentit diferent. No puc amagar que és una satisfacció pensar que he convertit en professió aquella afició que tenia de petit, però procuro tenir les coses clares i ser conscient de que tot és efímer i que t’ho has de guanyar cada dia. No és gens fàcil, tu pots tenir un nom, però en cada nou paper has de demostrar qui ets i que si tens un nom, és per alguna cosa. Els actors són com el vi, milloren amb l’edat. I sinó tenim un problema. (Riu)

Com es prepara Art?

Hem estrenat a Girona ja, aquí a Barcelona comencem els passes públics el dia 20, però l’estrena oficial no és fins el 26. Vam fer sis funcions al Festival Temporada Alta perquè hi va haver una demanda acollonant. El Teatre Municipal de Girona ple a tope cada dia de gom a gom. Va ser un exitàs! La gent es descollona de riure i nosaltres estem molt contents. És una comèdia deliciosa que té el seu punt àcid, que es torna agre, i això és el que m’agrada, que no tot sigui només el “hahaha”. M’agrada que, tot rient, a la gent també els hi entrin els “ui, ui, ui”. L’obra parla de l’amistat, de les faltes d’empatia entre amics, de com les amistats a vegades s’acaben o se sustenten en pilars bastant fràgils, de les merdes que s’acumulen entre amics, dels jocs de poder inclús entre amics… L’obra té teca, la qual cosa està molt bé perquè el públic riurà, però també farà la seva pròpia reflexió. És una comèdia intel·ligent que explica coses importants.

Per què “Art”?

Perquè el pretext és l’art contemporani. Tot comença quan es compren un quadre d’art contemporani, blanc, del pintor Antrios. Quadre que desperta tota mena de reaccions entre els altres dos i és a partir d’aquestes discussions que l’autora aprofita per parlar de més coses.

Projectes de futur?

El que hi ha són estrenes de pel·lícules que ja estan rodades. Dues d’aquestes tindran bastant ressò. Contratiempo —que s’estrena al gener— és un thriller bastant trepidant, així estil Hitchcocknià, amb Mario Casas, José Coronado, Bárbara Lennie, Ana Wagener… L’altra és El guardián invisible, que és l’adaptació cinematogràfica de la primera d’una trilogia de novel·les que s’han venut molt a Espanya. Tracta sobre el misteri d’assassinats de nenes adolescents al Valle de Baztan, tipu Millennium, però ambientada al nord de Navarra. Si la primera va bé, també es faran les altres dues. Aquí faig de policia que investiga el cas, la protagonista és Marta Etura i el director Fernando González Molina, director de Palmeras en la nieve. I per últim, hi ha dues pel·lícules catalanes, més petites, més d’aquí.

I ja per acabar, on et vols veure d’aquí a deu anys?

M’agradaria veure’m amb salut. Treballant d’actor, encara? Doncs si no me n’he cansat i la salut aguanta, potser sí. És una feina que pot arribar a esgotar i no descarto que amb una determinada edat pugui dir: “Prou. N’estic fins als collons”. El que sí que m’agradaria d’aquí a deu anys és haver complert alguna de les coses que tinc encara pendents… Coses personals. (Riu)

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.