Ivana Miño: “En aquesta vida tot és insegur, cap contracte és per sempre”

By | cultura | No Comments

Ivana Miño és una actriu catalana de teatre, cinema i televisió, que ha participat en diverses sèries de televisió, com ara El cor de la ciutat, Porca misèria, Ventdelplà, Infidels o Gran Nord, entre d’altres. Miño, coneguda per una gran majoria per haver presentat el programa Catalunya Experience (2015-2017), a més d’actriu també és professora de dansa i traductora científica. Vaja, una dona tot terreny, sense anar més lluny…

Vas estudiar Biologia.

Sí. I m’agradava molt! Però l’estiu després d’acabar la carrera me’n vaig anar a Londres i allà vaig decidir que al tornar estudiaria interpretació. En el fons ja ho tenia una mica dins perquè de petita, al cole, havia fet teatre i m’agradava molt… però jo mateixa me n’havia allunyat, pensant que això no em portaria enlloc i que havia de fer una cosa més seria. Lo típic…

Els teus pares es van prendre bé el canvi?

No, no, els va costar… Però a poc a poc es van anar fent a la idea. La meva mare va ser la primera “de conquistar”, com si diguéssim. Però al cap dels anys, eh?

I ara ja bé?

Sí, ara ja sí, ja els tinc als dos totalment convençuts. (Riu) Però va costar… El meu pare considerava que era una feina poc seriosa i que no em portaria enlloc. Clar, és que ell abans havia sigut actor i ho va deixar tot i va començar a estudiar enginyeria.

Així ell ho va fer al revés.

Exacte! (Riu)

Quin diries que és l’aspecte més negatiu d’aquesta professió?

La inseguretat, però també l’has d’aprendre a incorporar a la teva vida. En aquesta vida tot és insegur, no hi ha res amb què puguis comptar… Cap contracte és per sempre. Però sí que és cert que en la nostra professió, això encara es nota més. I l’altre aspecte negatiu és que està tot regit per uns valors que a mi personalment no em convencen… hi ha molta tonteria.

Quan se’t comença a conèixer?

Amb la Nicole de Ventdelplà.

Quin record en guardes de Ventdelplà?

Molt bo! Va ser una època molt maca i molt emocionant. Recordo el primer dia, que estava tan nerviosa… (Riu) Havia fet aparicions temporals a altres sèries però Ventdelplà era la primera amb un personatge ja més habitual.

Molts confonen el teu personatge amb el de l’Svetlana, la prostituta.

Sí. Moltíssim. Molta gent quan em veu, em diu: “ai, tu erets la russa de Ventdelplà!”. (Riu) Devem tenir algun aire, però la veritat és que no ens assemblem en res.

Com va sorgir Catalunya Experience?

Doncs em van trucar per fer el càsting però jo anava molt atabalada perquè estàvem a punt d’estrenar una obra de teatre i els vaig haver de dir que no. Però em van insistir tant en què hi anés el dia següent, perquè ho havien de decidir ja, que vaig acabar-los dient que sí. Hi vaig anar sense entendre massa en què consistia la feina. A més, jo mai havia fet de presentadora… però mira, va anar bé!

Et van agafar.

Sí! (Riu) Em van venir a veure a l’estrena i em van dir que m’havien agafat. Va ser la bomba!

Quina estrena!

Uff, sí. Quina nit!

De tota la gent que has anat coneixent al programa, amb qui et quedes?

Tots tenen el seu què, eh?, però em quedo amb El Trevor. El Trevor i la Cori van ser els primers i vam tenir una cosa super especial. Saps allò, que connectes?, que rius de les mateixes coses, entens la vida d’una manera molt semblant… No ho sé, vam tenir una connexió especial. I amb el Corno també, un holandès.

Ja no es farà més?

No, tot i que molta gent ho demana.  Vam acabar de gravar a l’octubre 2016 i es va acabar d’emetre el gener de 2017. 

Has fet de professora, de presentadora, d’actriu… De tot, què és el que més has gaudit?

Jo crec que la dansa. És una passió que tinc i que he fet des de petita; ja al cole em vaig apuntar a Jazz. Però malauradament no és tan fàcil dedicar-s’hi professionalment i a més són moltes hores i jo tenia moltes altres inquietuds i no m’hi vaig focalitzar.

Si ara poguessis triar, què t’agradaria fer?

Quina pregunta més difícil… Una peli. Ho trobo a faltar. M’agradaria fer una bona peli, d’aquelles amb cara i ulls; amb un bon guió, un personatge ple de matisos…

Amb quin director t’has entès millor?

Amb Carles Vila. Vaig fer una TV movie amb ell i va ser genial! Ens va ajudar molt a tots. És un director molt implicat, amb una visió molt global.

Algun personatge que t’hagués agradat fer?

La germana de Dexter.

Quina sèrie estàs mirant ara?

Estic tornant a mirar la versió americana de The Office. La veritat és que aquesta sèrie em flipa!

I de catalana, amb quina et quedes?

Cites era molt maca! I Nit i dia també és un estil que em crida; m’agrada el thriller.

On et podrem veure a partir d’ara?

Tot just hem estrenat L’últim crit, un projecte de teatre amb gent que fa molts anys que viu al carrer, juntament amb actors professionals i treballadors de la Fundació Arrels. És una obra extraordinària! A més, he estat gravant tot el procés per fer-ne un documental i estem buscant més finançament per poder-lo editar. També en dues pel·lícules que s’han estrenat aquest 2017, En un parpadeo de Xevi Jordan i Pedralta d’Alexander Manzurov.

Imma Colomer: “Ara que n’he fet setanta, et puc dir que m’han passat els anys volant”

By | cultura | No Comments

Imma Colomer és una actriu i directora catalana de teatre, que també ha fet cinema i televisió, molt estimada pel públic. Des dels seus inicis, als anys setanta amb la companyia Els Comediants, fins avui, ha protagonitzat innombrables personatges, tant en teatre com en la petita i gran pantalla. Co-fundadora del Teatre Lliure juntament amb Fabià Puigserver i onze persones més. Ha rebut el guardó honorífic Gonzalo Pérez de Olaguer com a reconeixement de la seva trajectòria i aportació al sector teatral català.

De mestra a actriu.

Sí. Mentre feia de mestra vaig fer un curset per poder-ho ensenyar als nens a l’escola i allò va ser el meu despertar. Saps allò que diuen els religiosos: “és que Déu em va parlar”?, doncs a mi em van parlar. No sé qui, però algú em va parlar. Va ser com una il·luminació. I d’allà vaig anar directa a matricular-me a l’Institut del Teatre. (Somriu)

Ho compagines amb la feina de mestra durant un temps.

Durant els tres primers anys de l’Institut, sí. En aquell moment la interpretació ja era el meu modus vivendi i m’havia de guanyar la vida. De fet, ja no vaig acabar l’últim trimestre de l’últim curs, ens en vam anar de gira amb Els Comediants.

Vas ser cofundadora del Teatre Lliure. Com recordes els deu anys que hi vas ser?

Fantàstics. Va ser una etapa molt, molt maca. És que va coincidir tot. Coincidíem amb les ganes de fer teatre, de buscar una nova manera de fer-ne…

Com va néixer?

Va néixer perquè Fabià Puigserver ens van trucar. Jo ja el coneixia perquè era professor meu a l’Institut del Teatre i a més era molt amic meu. Fabià tenia ganes de fer alguna cosa amb Els Comediants, que ja feia tres anys que treballàvem junts, i ens va escollir a tres per formar el Teatre Lliure. Per mi era fantàstic perquè era com la continuació de Els comediants però més encarat al teatre, que és el que de veritat teníem ganes de fer. Els Comediants era més el carrer i la festa. Va ser perfecte!

Eren altres temps, els anys setanta.

I tant! En aquella època va començar aquesta cosa de mirar a fora i portar-ho cap aquí. Era un moment de molta creació a Barcelona. Passaven moltes coses noves… Un moment esclatant! No hi havia gaires companyies però eren molt innovadores; Els joglars, una mica després de nosaltres va començar Dagoll Dagom… Els Comediants ja érem pioners amb aquesta cosa de fer teatre al carrer. La gent tenia ganes de fer, d’expressar-se… Pensa que s’acabava el franquisme i començava una nova etapa. Va ser una època molt revolucionària!

Què diries que és el que més ha canviat des d’aleshores?

El que ha canviat és la professionalització. Ara és tot molt professional, hi ha uns models. Nosaltres no teníem models, ens els estàvem creant. I també la normalització de la professió, abans no estava normalitzat com ara. Tiràvem d’un carro cap endavant. Aquesta és una part del canvi.

En destacaries alguna altra?

La quantitat d’obres de teatre que hi ha ara mateix. No es paren de fer coses noves… Ara, si et vols passar tota una setmana veient teatre a Barcelona, pots fer-ho sense necessitat de repetir cap obra. També ha canviat molt l’Star System. Abans et coneixia poca gent; feies teatre i et venien a veure per l’obra de teatre. Ara no. Amb la televisió i els culebrots, la gent va a veure “aquell que surt en aquella sèrie”. Això és positiu pel negoci però no per la professió.

I t’ho dic perquè m’hi he trobat. Hi ha hagut obres que he fet en què la gent s’ha tornat boja, però boja de cridar a to: “aquest és aquell que surt a aquella sèrie!”, que penses: “no m’ho puc creure, estem fent una escena…”. A l’empresa això li va molt bé però també queda condicionada amb la idea: “aquest que surt a la tele, portarà gent al teatre”. És tremendo…

Amb quin personatge se’t recorda més?

Amb la Dora de Ventdelplà. També n’hi ha que em recorden per Barrio Sésamo. Era molt maco i estava fet amb molt carinyo!

Parlem de Prime Time.

Prime time és una obra de teatre que m’estimo molt. Parla de moltes coses; és una crítica de com la societat veu la vellesa, per això la història passa en el despatx d’una productora de televisió. La televisió és l’exponent màxim de com es valora la societat, la joventut, la vellesa… La història és un encàrrec per acabar un simposi sobre l’envelliment actiu. S’expliquen els dos relats -que avancen paral·lels- que fa la societat sobre la gent gran. Un és que ja no vals per res, que ja se t’ha passat l’arròs. I l’altre és que et fan ser com una noia de vint o trenta anys, que esquia, que es tira d’un paracaigudes… M’agrada el final, on hi ha com un somni, que diu: “i jo, què vull fer?”. Fa una reflexió sobre quin serà el camí a partir d’ara.

Per mi ha estat molt maco perquè aquest any n’he fet setanta i Prime Time m’ha anat molt bé per encaixar aquest moment, de cara i amb valentia. De veritat que no sabia com encaixar-los… M’han passat els anys volant. Però ara penso: “què passa, tu! Doncs sí, i estupendo!”.

Es van dient coses molt interessants. Diu: “què passa?, si no seguim seduint, ja no existim?”, “envellir, aleshores, és un fracàs”? Considerant que envellir no és un fracàs, precisament. Tu hi has arribat, que hi ha molta gent que no hi arriba. Hi ha moltes reflexions a base d’humor. A mi m’ha anat molt bé.

Quin és l’aspecte més negatiu d’aquesta professió?

La part més dura de la nostra professió és la intermitència; que ara tens feina i ara no en tens. Hi ha companys que ho estan passant molt malament. Alguns et diuen: “però si sorties a la tele!, t’he vist!”. Primera; repeteixen moltes coses i segona; vas sortir ja fa dos anys però has de seguir menjant i les factures et segueixen arribant. Aquest espant, que abans només era propi de la nostra professió i dels músics, ara ja és bastant de tothom. L’infart és bastant general; la gran majoria té contractes basura, que duren tres mesos i després et deixen al carrer.

Quina diries que és la clau de l’èxit?

Cadascú té la seva. Per alguns ha estat la bellesa. (Riu) Jo crec que és tot una mica; la simpatia, l’empatia, la disponibilitat… L’alegria, la tenacitat de seguir; de què si realment ho vols -peti qui peti i passin les coses que passin- tu segueixis allà. L’energia, la dedicació, que realment t’agradi… La nostra és una professió molt vocacional, si no t’agrada i és només per fer bonic, no t’hi posis. Jo crec que aquestes poden ser les claus de l’èxit, però no ho sé… suposo que cadascú té les seves.

Després també hi ha allò, que diuen: “estar en el lloc i moment oportú”. Jo mateixa he tingut molts contractes de feina per haver estat en el lloc i moment oportú. Miracles de dir: “si no arribo a passar per aquest carrer i aquest senyor no m’arriba a veure, jo no faig aquesta obra”. Que dius: “tindrà collons la cosa!”, però és així. (Riu)

Recordo un concurs, Joc del segle, que el vaig fer perquè -per casualitat- sortint de la pelu, em vaig trobar al realitzador. L’endemà em trucava per fer-ho, que dius: “i tot perquè ens hem trobat pel carrer, quina sort!”. Amb això et vull dir que el factor sort, també hi juga bastant, però no el pots negociar perquè no el saps… Has d’estar molt obert perquè passi. Has de veure si amb totes les coses que tens, la sort se t’acosta. Però no la pots provocar.

Projectes de futur?

Ara a l’abril faré un petit paper a l’obra Que rebentin els actors, al TNC, que em ve molt de gust. Tenia ganes de conèixer al director, Gabriel Calderón, i aquesta cosa que tenen “de teatre sud-americà”. També tenia un altre projecte, però degut a la quantitat de bolos de Un tret al cap, no ho podré fer. Era una obra que em feia molta il·lusió però no es pot fer tot… I alhora, estic buscant una obra per dirigir amb Fina Rius, que és la companya amb qui fem els projectes de teatre.

Ets de les que no es jubilaria mai, oi?

No!, però vacances sí que m’agradaria fer-ne. (Riu) Ara per exemple m’he agafat uns dies, fins al febrer, per dedicar-me a coses meves. Omplir el pot, que es diu. Anar a veure coses de teatre, llegir, buscar… crec que ara em toca fer això. I a casa també hi tinc feina. He de llançar coses i fer una bona neteja de papers, que sé que als setanta ja no tornaré a fer. La gent acostuma a fer aquesta tria quan canvia de pis, però com que jo no he canviat, tinc moltes coses acumulades. Porto quaranta anys sense fer una tria.

 

Sergi Pompermayer: “El personatge de la Carbonell està inspirat en el meu avi”

By | General | No Comments

Sergi Pompermayer és, per a mi, el grandíssim rei de la comèdia catalana. Si heu tingut el plaer de gaudir de Plats BrutsLa cosa nostra, Moncloa, ¿dígame?, Jet Lag, L’un per l’altre o Lo Cartanyà… entendreu perquè ho dic 🙂

El teu do per la comèdia és innat o après?

No ho sé. Sempre he tingut una certa tendència, des que vaig començar a tenir ús de raó, a riure’m de mi mateix. Suposo que hi té molt a veure al que et porta la vida… De petit era el nen raro; era l’únic amb els pares separats i que no havia conegut al seu pare. Tenia la sensació que, d’alguna manera, la meva situació m’obligava a reaccionar d’una forma o altra. Vaig descobrir que si era el primer en enriure-me’n de mi mateix, els altres no podien dir-me res. Quedaven desarmats. Entent-me; si jo era el primer que deia: “tinc el nas molt gran”, els altres que podien dir-me?, repetir-me el mateix? Perdia tota la gràcia. Ja de ben petit vaig descobrir que el sentit de l’humor era una arma molt poderosa.

També, suposo, per les obres de teatre que llegia, que eren una barreja entre el mal rotllo i el sentit de l’humor. Joe Orton, per exemple, escrivia unes coses molt divertides; molt boges, molt surrealistes i al mateix temps, molt fosques. Barrejava molt el drama amb la comèdia, i això m’agradava. Quan l’humor es combina amb la normalitat o fins i tot amb el drama, es crea un còctel explosiu que et fa plantejar molt les coses.

Abans d’anar al Col·legi de Teatre vas fer la carrera de veterinari.

Sí, primer vaig acabar la carrera de veterinària i vaig començar a treballar a l’Hospital de Sant Pau, fent recerca. I mentrestant, vaig seguir fent les classes d’interpretació al Col·legi de Teatre, fins que vaig acabar els quatre cursos. Però abans ja havia fet teatre d’aficionats a Horta.

Quan veus clar que això és el que de veritat t’agrada?

Doncs, mira, perquè vaig començar a escriure les meves cosetes, mentre seguia fent teatre d’aficionats, i una de les meves professores del Col·legi del Teatre, la Núria Furió, em va proposar de fer d’actor radiofònic en una radionovel·la, al programa de l’Elisenda Roca. Va ser aleshores quan vaig coincidir amb Sergi Belbel, qui també actuava en la radionovel·la, i li vaig passar una obra de teatre que havia escrit, Zowie. Ell em va animar a presentar-la a diversos teatres; a la Sala Beckett, a Premis… La vaig enviar al Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi i va guanyar.

 

 

I per casualitat, és que al final, tot són casualitats, eh?, però les coses passen aixíun dels membres del jurat era Guillem Jordi Graells, dramaturg del Teatre Lliure, i ell em va comentar que Lluís Homar volia dirigir una obra de teatre catalana. Li va passar, li va agradar i la va estrenar, i així va ser com vaig entrar al circuit professional. (Somriu) Vaig seguir treballant a l’Hospital de Sant Pau, amb els meus ratolins i conillets fins al 99, quan ens va sortir l’oportunitat de fer Plats Bruts i aleshores sí que ja vaig deixar la feina.

Com va sorgir?

Perquè amb el Jordi Sánchez ja ens coneixíem, des que jo tenia catorze anys i ell divuit. Fèiem teatre d’aficionats al mateix lloc, a Horta. Quan El Terrat va dir que sí, que els interessava fer Plats Bruts, van decidir ampliar l’equip de guionistes perquè en aquell moment només ho eren ell i el Joel i el Jordi em va proposar a mi.

No vas dubtar-ho.

No. Quan ja em van dir que sí, que tiràvem endavant Plats Bruts, vaig deixar la meva feina pensant: “són sis mesos i si va malament, sempre puc intentar tornar a entrar o buscar-me una altra feina”. Però no, vaig anar empalmant temporades i altres sèries i ja no hi vaig tornar mai més. Ja em vaig quedar escrivint. La veritat és que tenia ganes de canviar, m’estava començant a agoviar una mica amb tot el tema de la recerca; hi havia molt pocs diners, s’havia de tirar l’Hospital de Sant Pau a terra per fer-ne un de nou…

Com ho fèieu, escrivíeu un capítol cadascú?

Sí, més o menys. Fèiem moltes sessions, on anàvem proposant trames i fèiem llistats enormes de possibles idees. Les analitzàvem i decidíem: “aquesta serà principal, aquesta secundària…”. I aleshores, cadascú deia: “A mi m’agrada aquesta trama amb aquesta, i amb això intentaré fer un capítol”. Cadascú es responsabilitzava d’aquell capítol, el treballava a casa i el posava en comú a la següent reunió, on la resta de companys també deien la seva. Però sí, al final acabava sent “el teu capítol”. I això que vam fer a Plats Bruts de signar els capítols, era una cosa que no s’havia fet mai a la tele d’aquí, i era molt agraït perquè et donava una sensació d’autoria amb el guió, que amb altres productes no es tenia.

I de tots “els teus capítols”, amb quin et quedes?

Al que li guardo més carinyo és al primer que vaig escriure, que va ser el segon de la sèrie. Recordes un en què intenten fer un trio amb l’Emma? (Riu) Va tenir una audiència d’un milió i pico d’espectadors, que era com un partit del Barça. Sí, estic especialment orgullós d’aquest.

 

Sigues sincer. Et rius amb els teus propis guions?

Sí. (Riu) Em fa gràcia el que escric i sobretot em fa molta gràcia com després ho fa l’actor. Potser et sona molt egoista, però sempre escric allò que a mi m’agradaria veure.

Després vau fer L’un per l’altre, seguint molt en la línia de Plats Bruts.

Sí, s’assemblaven molt d’estil. Teníem ganes de fer-ho perquè el Sánchez volia fer una altra Sitcom, situada a Horta, recordant els nostres inicis. A L’un per l’altre hi sortien molts “guinyos” a situacions que havíem viscut nosaltres. Fins i tot vam rodar un capítol en què assajaven Els Pastorets i hi sortia el mateix Lluís Pascual com a director en el teatre on nosaltres hi havíem fet teatre d’aficionats.

 

 

Tots els guions tenen un denominador en comú. Podríem dir que l’humor català té un tret característic molt nostre. Quin diries que és?

Jo crec que el tret característic és que sabem enriure’ns de nosaltres mateixos, cosa que en altres llocs no passa. No tinc clar si és tant “l’humor català”, com que vingui de molt enrere, sinó més aviat al que s’ha construït a partir del que TV3 ens ha acostumat. Quan va començar, es programaven moltes sèries angleses; Mr. Bean, L’escurçó negre… Hi havia molts referents d’un humor anglès, molt determinat, que jo crec que ens va influenciar molt a tota una generació. Pensa que era un humor que no havíem vist mai aquí.

Amb Toni Soler un dia ho comentàvem, que l’humor que tenim ara és degut als referents que hem tingut. Els Monty Python’s… Jo és que he crescut amb aquests referents. Fins i tot amb Los Roper o El nido de Robin de TVE.  En definitiva, totes elles eren un mateix estil de Sitcoms angleses, molt modernes per nosaltres. No estàvem acostumats a veure aquest tipus de comèdies.

Diries que es pot dir tot amb humor?

Amb humor s’hauria de poder tocar tot, sí. A veure, l’humor sempre molestarà a algú. Si no, és que estàs fent una cosa súper blanca, gairebé d’humor infantil. Jo crec que l’humor no ha de ser perquè sí, ha de tenir un punt catàrtic. I al poder li fa molta por l’humor, perquè sap que a la que te’n pots riure d’alguna cosa, li perds el respecte i la por. Jo crec que és molt sa enriure-se’n de tot, començant per un mateix. Tot i que a mi l’humor que se’n riu i fa escarni de l’altre, no m’agrada gens en absolut. Trobo que és d’una baixesa moral extraordinària.

 

A quin dels personatges que has guionitzat, t’hagués agradat donar-li vida?

Em queia molt bé la Carbonell. De fet, el seu personatge estava inspirat en el meu avi. Tenien trets molts característics… Saps aquella mala baba i aquell “pronto”? Allò de: “sóc molt bona persona però de cop m’agafa aquesta ràbia, que ho mataria tot”. (Riu)

També m’agradava molt el personatge d’el Calafell, de L’un per l’altre. Li vam posar aquest nom perquè és el cognom d’un molt bon amic nostre, també d’Horta, que ara és un escenògraf molt bo, cap d’escenografia de TVE. M’agradava molt el personatge que feia en David Bagés. (Riu) Mira, sí, ara que ho dius… aquest m’hauria agradat fer-lo. M’ho hauria passat molt bé!

I per últim, alguna anècdota per a tots els amants de Plats Bruts?

I tant! Va haver-hi un capítol, “Tinc meta”, en què hi sortia jo amb uns quants anys menys fent de Pompermayer. La cosa és que la frase: “Agenolla’t o plega” venia donada per una situació real, que es va produir, no a Plats Bruts, però sí entre un actor que nosaltres coneixíem i un famós director de teatre. Mentre assajaven la funció, el director li va demanar que s’agenollés, però l’actor, que no ho veia clar, no es volia agenollar. La cosa és que la situació, de mica en mica, va anar pujant de to fins al punt que el director va acabar cridant: “agenolla’t o plega!!!”. Clar, nosaltres vam pensar: “Òstia, això és molt fort… Això ho hem de fer servir”. Va ser com un homenatge a aquell actor que es va haver d’agenollar per no perdre la feina. (Riu)

 

 

Anna Azcona: “Una estrena no es pot brindar amb un poleo menta!”

By | cultura | No Comments

Anna Azcona és una actriu catalana de teatre, cinema i televisió. Quan tot just començava a l’Institut del Teatre, ja va estrenar-se en el món de la interpretació amb El despertar de la Primavera, sota les ordres de Josep Maria Flotats. Des d’aleshores, l’hem pogut veure interpretant diversos papers protagonistes en sèries com La granjaSitgesEl joc de viureLauraMirall trencat o Ventdelplà, així com papers secundaris en sèries com Tres estrelles del TricicleEstació d’enllaçLaberint d’ombresEl cor de la ciutat o darrerament a La Riera, entre moltes d’altres. Azcona és, sens dubte, una de les cares més conegudes i estimades de l’escena catalana, gràcies a la força i autenticitat que tant la caracteritza.

Vas començar a treballar d’actriu abans d’acabar l’Institut del Teatre.

Sí. Vaig començar amb Josep Maria Flotats, quan feia primer a l’Institut. M’hagués agradat acabar els quatre anys, però no vaig poder… era impossible compaginar-ho tot. El despertar de la Primavera, al Teatre Poliorama, va durar dues temporades. Després me’n vaig anar amb Ricard Reguant al Teatre Condal a fer Torna-la a tocar, Sam. Quan la vam acabar, em va tornar a agafar Flotats, per fer Una visita inoportuna…  i amb tot, ja portava quatre anys treballant. On de veritat se n’aprèn, és damunt l’escenari.

Has aparegut en moltíssimes sèries de TV3. Si t’haguessis de quedar amb només una?

Amb El joc de viure. Érem un matrimoni, amb Santi Ibañez, i compartíem pis d’estudiants amb Juli Fàbregas, Pau Durà, Adrià Collado… eren tots molt jovenets. Va ser la primera vegada que em feien fer de gran; que tenia trenta-dos anys i ja podia ser perfectament, però clar, d’entrada em van dir: “és una sèrie d’estudiants d’universitat”, i jo vaig pensar, “sóc massa gran per fer d’alumna, no?”. Però no, no feia d’alumna. Em van dir: “no, no, és que tu formes part de l’altra banda”. Va ser la primera vegada que em vaig sentir senyora. (Riu)

Encara no sé per què només vam fer tretze capítols, estava molt ben feta i tenia una audiència brutal. Es feia a les 20 h, abans del Telenotícies vespre de TV3. La veritat és que em vaig quedar amb ganes de més.

Has dit que no a algun projecte?

Em sembla que no, eh? La veritat és que tampoc he pogut dir massa que no. No he tingut tanta feina com per dir: “això sí, això no”. Bé, a part d’unes sèries eròtiques que em van proposar, quan tenia vint-i-pocs anys, per anar a fer a Alemanya. (Riu) A això sí que vaig dir clarament que no. I a banda d’aquestes, si he refusat alguna proposta, ha estat perquè era sense cobrar, que ja ho he fet moltes vegades, però arriba un moment en què dius: “jo necessito omplir la nevera”. I això, és una cosa que en aquesta professió —i entre amics— es fa molt, saps?

Amb quin actor has coincidit més vegades en escena?

Amb Lluís Marco hem coincidit moltes vegades. A El cor de la ciutat, a Ventdelplà, i ara en teatre, fent Don Joan, encara que en aquesta última no manteníem cap relació. És que, sempre me’l posen com a parella i jo penso: “escolta una cosa!, que té gairebé vint anys més que jo!, per què collons ha de ser la meva parella?” (Riu) Amb Santi Ibañez també havia coincidit bastant… Amb Abel Folk, Manel Sans…

T’agrada veure’t, en televisió?

No, però al final t’hi acostumes. No em miro massa, la veritat, però de tant en tant ho has de fer per veure’t els errors i detectar què fas bé i què malament. Depèn també del teu personatge; si té “chicha”, si li passen coses… jo a La Riera, per exemple, no em mirava gens, però perquè les cinc que sempre estàvem juntes, érem el que se’n diu “floreros” de luxe. Però així, eh? Dèiem quatre frases i au! (Riu) Depèn molt del què fas. Ara, per exemple, que sortiré en dos capítols de Tiempos de guerra, estic cagada.

Des que vas començar, que diries que és el que més ha canviat?

Moltes coses… Abans el dia de l’estrena era brutal! Tothom es feia regals; ens portàvem alguna tonteria com un sabonet per cadascú, llaminadures… Ara no. I les sortides d’estrena, que abans eren espectaculars! Fèiem uns sopars i muntàvem una festa increïble… Ara els joves beuen té, o orxata!!! Però, diga’m, que vol dir això? No es pot brindar amb un poleo menta! Trobo que s’estan tornant molt disciplinats… que per una banda ja està bé, però vaja, no és el que era.

De tots els personatges que has fet, quin és el que pitjor t’ha caigut?

Potser l’Elisenda de Ventdelplà. Em queia molt malament però alhora m’ho passava molt bé fent-la, precisament per això. Se n’anava tant lluny de mi que m’agradava molt interpretar-la, però realment era per matar-la; una filla de puta, que només pensava amb els calers i a qui li era absolutament igual tot. Era tremenda…

Al carrer també ho deus notar.

Sí, però com que sempre faig personatges, així amb molta força, agrado molt a les senyores. Em diuen: “ja era hora que sortís alguna dona amb caràcter”. I també, com en el fons tinc molt cor, perquè encara que no ho sembli sóc molt de mantega, acabo fent personatges que tot i la seva força, d’alguna manera tenen el seu “corazoncito” i que transmeten bon rotllo.

A vegades sí que et cau algun insult, però res perillós. Recordo un dia a la pastisseria de Cadaqués, quan estava fent de prostituta de Lluís Marco a El cor de la ciutat, que una senyora em va dir:  “ai, tu ets la prostituta de El cor de la ciutat!”, i dic: “si…”, i em respòn: “bueno, alguna cosa s’ha de fer, no?”. I és clar, tu et quedes, que dius: “bueno, senyora escolti una cosa, que jo no sóc puta…” (Riu)

Se’t reconeix molt?

Sí. Sobretot a la província de Girona, allà sí que és escandalós! Tothom mira TV3 i vagis on vagis, ho notes moltíssim.

Tens un bar a Cadaqués.

Sí, am el meu marit portem El Padrí Cadaqués. Em faig selfies amb la clientela. (Riu) És un reclam més. Tot s’ha d’aprofitar, no?, a la gent els fa gràcia. Diuen: “ai mira, ho porta aquella de la tele” i vénen a veure’t.  

Ets una dona multiempleada, veig.

Sí, ara sí. I no ho havia fet mai, eh? Mai havia tingut, ni volgut un pla B. Sempre he viscut de la meva professió, i encara ara, tot i que malament. El 2009, quan va començar la crisi, el meu marit es va quedar sense feina i vivíem de mi. Però tenim tres fills, dos d’ell i un junts, i amb nens a casa, pateixes bastant. La cosa és que fa vint anys que pugem a Cadaqués i de cop va sortir l’oportunitat d’aquest local, que de fet era una cosa que sempre havíem volgut fer, però com a més a més, saps? I vam pensar: “per què no muntem un bar així de torradetes i copes?”. El restaurant funciona súper bé i a mi, que m’encanta xerrar i relacionar-me amb la gent, em diverteix molt.

Ara és molt complicat viure de la nostra professió, les obres de teatre duren un mes i mig i no tens temps d’estalviar gens. Fa anys, hi havia funcions que duraven dos anys i aleshores sí que tenies temps de fer un raconet. Ara és impossible, et passes dos mesos assajant, un mes i mig fent funció i amb tres mesos i mig de feina, si no empalmes una cosa amb l’altra… ho tens bastant fotut, saps?

Però és sorprenent, no? Estàs nominada als premis Butaca, a les cinc millors actrius de Catalunya i ara mateix, l’única cosa que tinc són dos bolos al març.

Ja en tens un, de premi Butaca.

Sí, per Sévigné, en cinema. Aquesta ha estat la meva quarta nominació als Premis Butaca, aquesta vegada amb Cúbit. No m’ho esperava la veritat… Més que res perquè vam fer l’obra només dues setmanes, al Teatre Lliure. I a més, que una cosa tan petitona, hagi estat nominada a millor obra de petit format, millor guió i millor actriu… Mola! Estem molt contents.

Ara igual, de cara al febrer de 2019, la portem a La Seca Espai Brossa, però és clar, encara queda una eternitat… Vés a saber. Igual han vingut els tancs a Barcelona i estic vivint a La Cerdanya, que tot podria ser. (Riu) No, ara de veritat… si vénen, me’n vaig al camp. Què hi fotrem aquí?

Diga’m-ho tu. Quins projectes de futur tens?

Doncs ara estic en un moment en què penso: “no vull treballar més d’actriu, no vull patir més”. Ara, per ara, el que vull fer és anar-me’n a La Cerdanya a gestionar un nou hotel que hem agafat amb el meu marit, i si em truquen i la proposta m’interessa, bé, i si no, tinc un hotel per gestionar. Però així, eh? I sí, la feina em segueix apassionant, però estic en un moment en què no vull patir més, em fa mandra. Però bé, ja saps com va això… (Riu) N’hi ha prou amb dir: “ja no vull fer-ho més”, perquè et comencin a aparèixer oportunitats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mayte Caballero: “El personatge de l’Avelina va ser un èxit, la gent se l’estimava”

By | cultura | No Comments

 

Mayte Caballero és una actriu de teatre, cinema i televisió, nascuda a Granada però resident a Barcelona des dels deu anys. Ha treballat sobretot en teatre, en obres com La extraña parejaMuerte accidental de un anarquistaNaturaleza muerta, entre moltes d’altres. En televisió, va donar vida al seu personatge més estimat, l’Avelina de Temps de silenci. També ha participat en sèries com Kubala, Moreno y ManchónInfidels, MujeresHospital Central, Makinavaja… I en cinema l’hem pogut gaudir a El Zoo d’en PitusLa moños o És quan dormo que hi veig clar, entre d’altres.

El primer que vas fer en televisió?

La meva primera aparició en televisió va ser a La casa por la ventana, programa presentat per Alfonso Arús a TVE, l’any 1989. Després a La 2 vaig fer un paper de prostituta, en la segona temporada de Makinavaja, amb Pepe Rubianes.

Amb quin gènere et sents més còmoda?

Amb el drama. També m’agrada molt la comèdia sarcàstica, però n’he fet molt poca. Gairebé sempre m’han donat personatges dramàtics.

Quin projecte t’ha marcat més com a actriu?

La veritat és que el que més m’ha marcat han estat les cosetes que he fet en teatre, sobretot al principi. Recordo l’obra Tragicomedia del Serenísimo Príncipe Don Carlos, que vaig fer quan vaig començar amb el grup de teatre Génesis. Buscaven una persona petita, que fes de bufó, i jo volia fer-lo tant si com no, així que m’ho vaig proposar i el vaig fer. Crec que és amb el que més m’he involucrat. Va ser una obra immensa, durava tres hores. I el que més m’ha marcat en televisió, Temps de silenci.

Quin record guardes de Temps de silenci?

Ufff. La veritat és que al principi vaig pensar: “no ho faré bé, no em sortirà…”. Sempre estic insegura quan començo alguna cosa. (Riu) Recordo la primera seqüència, quan arribo amb els meus fills, l’Antonio i la Rossy. Entràvem al bar, on hi havia el meu marit Paco, que s’havia quedat sense feina i estava com: “a ver como me las apaño para sacar a mi familia adelante”. Només havia d’obrir la porta i somriure. Va ser una seqüència, en la qual no dèiem res, però tothom en va quedar fascinat. Quan vaig arribar el dia següent, tothom en parlava… El personatge de l’Avelina va ser un èxit, la gent se l’estimava. Me’l vaig fer molt meu.

Com et vas ajudar per construir-lo?

El tenia clar des del principi. Em va ser molt fàcil perquè, ja quan vaig fer el càsting, tenia molt present a una persona. La meva sogra, la mare del meu exmarit. Ella era així; la seva casa estava oberta a tothom i tenia aquesta energia tan especial. La seva història no tenia res a veure amb la de l’Avelina, però sí la seva humanitat, la manera de parlar, d’agafar-se la rebequeta, de moure les mans… Quan paràvem de gravar, tothom em deia: “em recordes a la meva àvia”, “em recordes a la meva mare…”. Tothom tenia algú que era com l’Avelina.

Per mi és molt important tenir present a algú a qui conec, perquè el personatge sigui autèntic. Que em miris i et creguis que sóc una dona de poble, una prostituta… Això és ser actor, per mi. He tingut molts personatges clars, però com aquest, cap.

L’aspecte més negatiu d’aquesta professió?

Que sempre estàs a prova. Coneixen la teva trajectòria, han vist el teu vídeo càsting i el teu videobook, però sempre t’estan examinant. Jo estic d’acord que s’han de fer càstings, eh?, s’ha de donar un perfil i per això cal fer la prova, no tothom podem fer-ho tot. El que passa és que jo sempre estic insegura. Quan rebo un “no”, penso: “clar, és que no valc”. És inevitable pensar que el problema ets tu, encara que portis vint o trenta anys dedicant-hi, saps? (Riu) Però el que porto pitjor és la inseguretat de no saber si tindré feina, sobretot ara que ja tinc una edat.

Les dones que ja no som joves, ho tenim molt pitjor… i en el cas de les actrius, encara més. A partir de certa edat, ets invisible. Ja no només per la bellesa, eh?, també per l’energia. I és així, els productors van a allò segur, a la parelleta bufona. Parlo de cinema i televisió, en teatre és una altra història. En altres països, en canvi, es treballa molt i es cuida tot, els guions, els personatges… es fan coses que et fan caure la baba. Jo gairebé no miro res del que es fa aquí perquè no m’agrada, és molt cutre.

No mires sèries d’aquí?

No. I sempre quan ho dic, em contesten: “oh!, doncs hauries, eh?”. I penso: “per què?, perquè sóc actriu?”. Doncs no, no les miro perquè no m’interessen.

Què diries que ha canviat des dels teus inicis?

Quasi tot. A veure, la veritat és que mai m’ha agradat com es treballa aquí i el que hauria d’haver fet era marxar quan tenia vint anys, però no ho vaig fer.

Per què no?

Perquè penses que la vida és molt llarga i que les coses poden canviar, i que si no, ja les canviaràs tu. I no. Tu no les pots canviar perquè aquí el que impera són els diners i darrere de tota producció hi ha un productor, que és qui posa els diners i diu el que vol. I al final, és igual que siguis molt bo o que t’assemblis a la Greta Garbo, estàs aquí a Espanya i no hi ha diners. I això sí que ha anat a pitjor. Als anys setanta hi havia actors fabulosos; actors bons, de teatre, de televisió… que tenien una altra manera d’actuar. Ara hi ha molta tècnica i molta gent preparada, perquè sí que n’hi ha alguns que dius: “mare meva, que bé”, però n’hi ha molts d’altres que veus que només treballen perquè queden bé davant la càmera. I això, no ho suporto. Quan ho veig, apago la tele.

Pablo Derqui: “Calígula és el paper que més m’ha costat interpretar”

By | cultura | No Comments

Pablo Derqui és una de les cares més conegudes de l’escena catalana. I és que Derqui ha aparegut en tantes sèries catalanes com podríem intentar enumerar de memòria… I si no, provem-ho: Temps de silenciMajoria absolutaPorca Misèria, VentdelplàEl cafè de la MarinaNit i dia… I això no és tot! Fora de Catalunya també ha participat en diverses sèries; HispaniaIsabel La Catedral del Mar, en són algunes. També l’hem pogut gaudir en cinema, amb pel·lícules com El habitante inciertoBarcelona (un mapa)Los ojos de JúliaNeruda, Sabrás que hacer conmigo… I per suposat, Pablo Derqui també ha donat vida a innombrables personatges en teatre, on afirma sentir-se realment com a casa.

Vas començar fent humanitats. No et va convèncer?

Sí, però quan vaig acabar la Facultat estava molt perdut encara. Pensa que no vaig començar la carrera per vocació sinó perquè era la que menys em desagradava. Em tirava molt la Filosofia i em vaig especialitzar amb Pensament, però l’única sortida que em mig plantejava era la docència o el periodisme i tampoc m’acabava d’interessar. Paral·lelament, jo sempre havia estat damunt l’escenari de l’escola; m’agradava molt fer teatre i també cantava en diversos grups de música. Ara amb perspectiva, ho veig i me n’adono, però aleshores no n’era conscient i no sabia posar-li un nom a tot això.

Quan t’adones que el que realment et crida és la interpretació?

Quan acabo la Universitat i uns companys es presenten a les proves de l’Institut del Teatre. Va ser aleshores quan vaig pensar: “va, ho provaré”. Vaig contactar amb un amic meu, Àngel Llàcer, amb qui ja havíem fet teatre junts perquè anàvem a la mateixa escola i em va dir: “jo t’ajudo a aprovar les proves”. Ell just acabava l’Institut del Teatre. Vam preparar-les durant dues setmanes, em vaig presentar sense haver fet cap curs ni res i vaig entrar el primer. Va ser com si em diguessin: “val la pena que ho intentis”. Clar, jo vaig pensar: “suposo que no m’estic equivocant”. I la veritat és que ara no em veig fent una altra cosa. (Riu) És curiós… Sento que la vida m’hi ha portat.

Què és el més difícil al què s’enfronta un actor?

Prendre consciència de l’ofici. És aleshores quan t’agafen totes les pors i inseguretats reals, que afloren durant l’Institut. El primer moment en què t’hi has d’enfrontar és terrible. De tant en tant encara apareixen però ja les veus vindre.

Molts comenteu que ser actor és una professió molt dura.

Ho és. En teatre sues molt, en televisió passes moltes hores allà dins tancat, i en definitiva és un ofici que requereix molta solvència. A més, és una carrera de fons. Ens podem jubilar als 65 anys, sí, però ningú ho fa. Un actor pot treballar fins que es mori, que és una sort, però també s’ha de prendre consciència que qualsevol desengany; un no, un “per aquest paper no vals”, et pot enfonsar. Tinc molts companys que han desistit…

Portes bé el fet de viure exposat?

Al principi espanta. Vas pel carrer i s’adrecen a tu de manera súper directa, amb la mateixa impunitat que s’adreça la televisió a casa seva. I és normal, la gent mira la televisió com qui mira a algú de la seva família i per tant s’adreça a ella de la mateixa manera. Al principi és xocant però tu has de fer l’esforç —més que no ells— per tenir aquesta doble mirada i recordar que tu no ets el teu personatge. Però tampoc ho has de fer entendre a la gent, és així, és una batalla perduda. És fins i tot agraït, perquè vol dir que la disfressa que duies, ha calat. Que s’ho han cregut. I sé que és just, però a vegades també cal tenir molta temprança per no fotre un crit o dir: “deixa’m en pau”.

A mi m’ha passat de trobar-me a un músic a qui admirava molt i anar i dir-li: “ei, m’agrada molt la teva feina. Enhorabona”, i ell dir-me: “ei, deixa’m en pau, si us plau”. Clar, ja et pots imaginar… em va caure com “el puto cul”. Vaig pensar: “no penso tornar a escoltar la teva música mai més”. Però, pensant-ho bé, tenia tota la raó del món. És una cosa que costa equilibrar.

Sovint costa separar l’actor del personatge.

Sí, exacte! (Riu) És normal que passi… Com a actor, cal prendre consciència que estàs fent una feina. En el nostre cas, en lloc de posar-nos el mono de treballar, ens posem la disfressa o la màscara… Després te la treus i ja està; saps que el qui s’ha exposat no ets tu, sinó el teu personatge.

Amb quin paper has caigut pitjor?

Home, amb l’Enric de Ventdelplà n’he viscut algunes de bones… Una vegada estava en un Supermercat i em van dir: “escolta, a veure quan et mors, eh?”. I jo: “si, senyora, estoy en ello”. Clar, tu d’entrada no hi caus que t’estan parlant del personatge… (Riu)

A quin personatge li guardes més carinyo?

N’hi ha un de teatre, que sempre em ve al cap. Ray, de l’obra Unes veus (some voices) de Joe Pernhall, és un dels papers més macos que he pogut interpretar. Marta Angelat, actriu i directora, em va veure al Teatre Lliure quan tot just començava, amb una petita companyia, i me’l va oferir. També el recordo molt bé perquè, tot i que em va costar perquè era una obra molt difícil, va ser el meu primer protagonista en teatre i la veritat és que va anar molt bé. Vam rebre molts premis.

Sobretot has fet teatre. Per què?

Perquè és el que més m’ha anat sortint i el que més possibilitats m’ha donat per estimar aquest ofici. El teatre és com “casa”. És dur, perquè quan va molt bé, és súper plaent, però quan no, és terrible. He tingut moltes decepcions però també és on em sento més realitzat amb la meva professió.

La gent no veu l’altra cara de l’actor, només veu el que ja està fet, el producte final, i nosaltres treballem perquè així sigui, eh?, però cal tenir en compte les dues cares; totes les hores de suor, feina, dubtes, inseguretats, crisis… Ningú les veu. I repeteixo, no s’han de veure, però, a vegades, també mola dir-ho. (Riu)

Un director a qui admiris especialment?

John Cassavetes. M’hauria fascinat treballar amb ell! Em flipen les seves pel·lícules… és un cinema d’actors xulíssim, on parla molt cruament de molts temes i on es valora molt la interpretació dels actors. Jo crec que encara no s’ha arribat a un nivell com aquell.

Has estat nominat en diverses ocasions i has guanyat bastants premis.

Sí. No me n’esperava cap. El primer va ser amb Unes veus i a mi no em coneixia ni Déu. Va ser una sorpresa, és clar. A més, si t’ho pares a pensar, els actors som fingidors; fem veure les emocions, però és tot mentida, si no, ens tornaríem bojos. Per això et sorprèn quan et donen un premi, penses: “ostres, he fingit molt bé”. Un premi, alhora és una gran responsabilitat; és molt plaent però també s’ha de mantenir. (Riu) Em passa una mica com amb les crítiques, que quan són bones són molt agraïdes però al mateix temps penses: “quan sigui dolenta, amb la mateixa proporció que ara en parles molt bé, en parlaràs molt malament”.  

Amb quin personatge vas passar a ser una cara coneguda?

Aquí a Catalunya amb l’Enric de Ventdelplà. I fora, amb Hispania. Una sèrie que fèiem a Antena 3, de romans; una barreja estranya, amb pretensió històrica i aventures.

I de cinema?

Amb Los ojos de Júlia, potser. Va ser bastant xocant perquè feia un personatge tan dur que la gent al carrer em mirava una mica com: “ostres, és ell?”, i això és molt violent…

Alguna anècdota?

Sí. (Riu) T’ho juro que em pensava que m’estava fotent el pèl. Estava prenent algo a una terrassa de Madrid i quan vaig entrar a pagar ningú no m’atenia, ni a la noia del meu costat tampoc. De cop i volta em diu: “pareces el personaje de aquella pelicula, que nunca lo ven. Ese de Los ojos de Júlia.” Clar, jo em vaig quedar com: “m’està fotent el pèl, o què?”. Però no, juraria que no em va reconèixer, va ser per absoluta casualitat.

Nit i dia ha funcionat molt bé.

Sí. Crec que es va aconseguir fer un producte molt xulo i que la gent ho ha agraït. Hi ha hagut un petit salt en la producció, no només formal sinó també de guió. Els guionistes van cuidar molt el producte i vam poder assajar bastant, tot i que el ritme era igualment frenètic, perquè els diners són els diners i els temps de rodatge són molt curts i les jornades eternes…

Tan bé ha funcionat, que s’està venent fora de Catalunya. I és que si el producte és bo, és igual la seva llengua. Això és el que s’han de fotre al cap els productors i les cadenes; no hem de pensar en l’audiència de demà, sinó en fer una cosa bona que després es pugui vendre. És com qui pinta un quadre.

Com has viscut l’experiència de Calígula?

Intensament. És d’aquests papers que no t’acabes, molt potent i maco. A més, vam estrenar a Mèrida, que és un teatre amb capacitat per a 3.000 persones, a l’aire lliure… Va agradar molt, sorprenentment. Jo no m’ho esperava perquè era un text difícil, molt retòric. I a més, l’hem fet molt nu, molt essencial, gens vestit. És molt net i això ajuda a fer que el text arribi de manera clara, però no és el que estem acostumats a veure. No és teatre transgressor,  encara que el text —que és de 1944— sí que ho sigui.

Diries que és el paper que t’ha costat més de fer?

Sí. Jo crec que sí, Calígula és el paper que més m’ha costat interpretar, o almenys, el que més esforç m’ha requerit. Té molt text i és com un Hamlet, un text d’aquests que l’has de sostenir molt; has d’estar molt concentrat amb el text, perquè s’entengui bé el que estàs dient, mentre fas el personatge. És un doble-triple esforç. Quan comences sempre penses en aconseguir ser el personatge, en aquest cas és bàsic.

Com es presenta aquesta temporada?

Més tranquil·la que l’anterior. (Riu) De moment tinc la gira de Calígula, d’un any aproximadament, i una possible tercera temporada de Nit i dia, que encara no és segur però jo crec que sí que serà.

 

Marc Martínez: “M’ha costat molt però ara, amb els meus cinquanta anys, per fi sé el que vull”

By | cultura | No Comments

Marc Martínez és un actor de teatre, cinema i televisió, que va iniciar-se en el món de la interpretació als anys vuitanta. Des d’aleshores ha participat en nombroses sèries de televisió, com Éste es mi barrio, Sitges, Petra delicado, Infidels, Nit i dia o actualment en la nova sèrie de TV3, Com si fos ahir, així com en incomptables pel·lícules i obres de teatre.

Et guanyes la vida com a actor?

No. De fet, mai m’ha agradat dir que sóc actor, prefereixo definir-me com a artista. Més que res perquè no em guanyo la vida fent d’actor… només un 10% se la guanya.

Com t’ho fas, doncs?

Faig altres coses. Últimament, a més d’actuar, també em dedico a fer de mestre. Fa molts anys que ho faig però ara mateix podríem dir que és el meu modus vivendi. Sempre he treballat amb nens; fent de monitor, d’animador… la veritat és que tinc una veritable predilecció pels nens. De fet, em considero més mestre que no pas actor, de vocació.

T’esperaves guanyar el Premi Max al millor actor amb Tot esperant Godot?

No, “para nada”. Va ser un paper molt bonic, el de Lucky! Recordo que quan Lluís Pasqual me’l va oferir, vaig llegir a Internet que era un paper molt estrany i difícil, d’aquells que o t’enfonsen o et fan créixer… Jo vaig pensar: “Aquest m’enfonsa”. (Riu) Ara estic més segur de mi mateix, però fa disset anys -quan el vaig fer- era molt diferent.

Què ha canviat?

Que em sento molt bé amb la meva edat, m’ha costat molt però ara, amb els meus cinquanta anys, per fi sé el que vull. Em sento madur a tots els nivells. Abans no, amb trenta anys era un nen. Tenia unes aspiracions absurdes… la meva imaginació era imparable. (Riu)

Absurdes com ara?

He somiat moltes coses que per sort s’han fet realitat, com ara poder-me dedicar a aquesta feina. Ja no dic guanyar-me la vida perquè la veritat és que no puc viure d’això. “Guanyar-se la vida”, quina vergonya de frase, no? Ara lluito pel que vull aconseguir avui o demà, no per somnis absurds ni utòpics perquè sinó, perds el temps mentrestant, saps? Tinc grans esperances, això sí.

És fàcil deixar-se enlluernar per l’èxit?

Clar. I tant… Més que fàcil, és normal. I més quan ets jove i immadur. Has de pensar que un actor pot guanyar en un dia, tranquil·lament, el que tu guanyes en un mes… i més. Molta gent això no ho sap; de les grans estrelles sí, però de “les estrelletes” ningú s’ho pensa… I és clar, sap greu dir-li al teu amic, que amb prou feines arriba a final de mes, que guanyes tres mil euros al dia… Això si us plau, posa-ho a l’entrevista.

Alguna anècdota de Nit i dia?

Moltes, podria escriure tot un llibre d’anècdotes d’aquesta sèrie… És que amb la Clara és molt divertit treballar! Quan ens va sortir l’oportunitat de Nit i dia, no ens ho podíem creure. Recordo, per exemple, l’escena en què estic tancat dins una nevera de la morgue. Allò era real! Rodàvem al dipòsit de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya, amb tot el que això comporta… És a dir, feien autòpsies mentre rodàvem i vaig estar tancat més d’un minut en una nevera, envoltat de morts. Creu-me que això se’t queda, eh?

Ja havíeu treballat junts amb Clara Segura.

Sí! Vam fer un monòleg, Conillet, a l’Espai Lliure. Aleshores jo feia de director i ella d’actriu, i vam establir un vincle molt bèstia. Sempre és una anècdota treballar amb ella, ens entenem molt bé.

Un director amb qui tornaries a treballar?

Amb molts. Treballar amb Ken Loach és el més gran que he viscut a la meva vida. També repetiria amb Mario Gas, Lluís Homar… La veritat és que hi ha gent molt bona i cada vegada n’hi ha més. Juan Antonio Bayona… El meu fill, que també és actor, sempre fa la broma que entre ell i Bayona només hi ha quatre salts! (Riu)

També vas treure el cap a Plats Bruts, en el capítol “Tinc dobles”.

Sí! (Riu) Buscaven una parella que recordés al David i el López, i el David Bagés i jo érem una mena de parella semblant. Ens ho van proposar i vam dir que sí. Eren èpoques daurades, en què per treballar es cobrava molt bé. Abans podies viure de la teva feina i erets un actor considerat… no com ara que et diuen: “ah, ets actor?, i de què vius?”. I si m’ho permets, voldria aprofitar l’ocasió per trencar una llança a favor del Joel, que realment és un crac.

El teu nom apareix al Record Guinness.

Sí. Josep “Paquito” Cunillera sabater més important del món, President del Gremi de sabaters i pare de la que aleshores era la meva novia em va demanar que l’ajudés a fer la sabata de Colón. Vam estar més d’un any fent-la, jo l’ajudava passant-li els dos mil claus que em demanava, polint… (Riu) La sabata, que fa més de dos metres, està al Museu del Calçat. Paquito ha estat un dels meus mestres de la vida.

Com sorgeix la idea del teu últim monòleg, Mal Martínez?

Sorgeix d’una doble voluntat. Per una banda la necessitat de tota la vida de tornar al meu origen, que és el show. Vaig començar fent riure a la gent, explicant històries, cantant, fent de joglar… I per altra banda, volia relatar la meva vida d’adolescent. M’agrada el concepte de showman, no d’humorista. No me’n sento.

Com si fos ahir és el teu primer culebró de migdia.

Sí, anys enrere ja havia tingut algunes ofertes però la meva carrera anava més encarada cap al teatre i el cinema. Ara, però, tal com estan les coses, l’única sortida que hi ha és la televisió. Ja feia un temps que estava buscant una feina així i et diré, sincerament, que jo no vaig triar la sèrie, la sèrie em va triar a mi. Quan em van trucar, pràcticament sense negociar, m’hi vaig tirar de cap.

Projectes de futur?

Tinc un any de contracte a Com si fos ahir i espero que la sèrie duri molt temps; el meu personatge és secundari però et puc avançar que anirà a més. També segueixo fent gira amb el monòleg Mal Martínez, tinc bolos fins el gener. I a més, tinc en ment dos projectes personals.

Ens en pots avançar alguna cosa?

Sí. D’una banda m’agradaria tornar a gravar, fer més cançons i editar-les, però m’ho prenc amb calma. A veure com va Com si fos ahir He de dir que no estic acostumat al ritme frenètic que comporta fer un personatge diari, no ho havia fet mai i la veritat és que té el seu rotllo! I estic també amb moltes ganes d’escriure un primer llibre; un recull d’articles i poesies que he anat escrivint durant els últims anys. I això és tot, que no és poc. (Riu) Ara mateix, la realitat supera la ficció, però jo crec que ens en sortirem. És complicat el que volem aconseguir però la motivació és molt sana.

 

Miquel Gelabert: “Fes allò que t’agradi, encara que no et prometin diners”

By | cultura | No Comments

Miquel Gelabert és un actor mallorquí de teatre, cinema i televisió, que va iniciar-se en el món de la interpretació amb la companyia Comediants (1973). Popularment conegut, a Catalunya, pels seus personatges; Paco a Temps de silenci i Jaume Estalrich a Ventdelplà. Darrerament ha participat en la pel·lícula Pàtria, dirigida per Joan Frank Charansonnet.

No vas acabar els estudis a l’Institut del Teatre.

No. El curs del 73-74, una setmana després de començar el tercer –i últim– curs, ho vaig deixar. Un company de segon em va proposar un projecte que tenia entre mans a Bilbao i me n’hi vaig anar sense pensar-m’ho, d’un dia per l’altre.

Com s’ho van prendre els teus pares?

Prou bé. Li vaig dir per carta al meu pare. (Riu) Els vaig explicar que de moment estava treballant, que em pagaven i em podia mantenir, i que quan tornés ja acabaria els estudis de Filosofia. La veritat és que estudiava Filosofia per acontentar al meu pare, però pensava: “Acabaré el tercer any i què faré? Morir-me de gana?”.

En l’època que jo vaig començar, no era tan fàcil. Ara un noi diu que vol ser actor i la mama està encantada, però en la meva època el més normal era que et fotessin dues hòsties, seguides de la frase: “Tots els actors són maricons i totes les actrius, putes”.

Tot i així, els meus pares veien que hi tenia tirada i sempre van respectar que tant el meu germà com jo, féssim el que volguéssim. Tot i ser de dretes i el meu pare militar, tenien molta por als comunistes i per aquest bloqueig mental –propi de l’època– en certa manera pensaven: “l’únic que no els podran prendre és el que tinguin al cap”. Quan el meu germà va dir que volia pintar, ràpid li van comprar. Quan va començar a pintar abstracte, ja no tant. (Riu)

Com vas viure l’experiència a Bilbao?

Bé, em van oferir un muntatge que en principi havia de ser una gran cosa, però estàvem esperant el permís i no acabava d’arribar. Recordo que el dia que l’havíem de rebre, al no tenir notícies, vam trucar a Madrid per a preguntar si havia passat la censura. El contacte de Madrid ens va dir: “No truqueu avui i menys des del País Basc”. Acabaven d’assassinar a Carrero Blanco.

I aleshores que vau fer, tornar cap aquí?

No. Em vaig quedar a Bilbao i allà vaig fer classes d’expressió corporal i d’improvisació. També, durant dos o tres mesos, vam fer un espectacle per a nens, de pallassos.  Després vam muntar un altre espectacle Volpone de Ben Jhonson… Vam voltar un any. Me’n vaig anar a l’octubre i al setembre vaig tornar a Mallorca, per anar-me’n a fer la mili.

Quin record guardes de Ventdelplà?

Molt bon record. Va ser una producció molt exitosa i ens enteníem molt bé entre nosaltres. En un principi m’havien parlat d’una primera temporada, però finalment vaig aguantar fins al darrer dia de la cinquena.

Alguna anècdota en particular?

I tant! Hi havia un capítol –ara no recordo si era en la tercera o en la quarta temporada– en què el meu personatge s’havia de suïcidar, i un company em va comentar que hi havia un club de fans, que demanava que no ho fes. (Riu) Em va fer molta gràcia! La gent s’estimava molt al Jaume Estelrich.

Per què sempre et toca fer personatges amb caràcter malhumorat?

Bé, jo sempre deia que ho feien per pujar l’audiència. (Riu) És com el personatge del pallasso… cada vegada que es fot una nata, la gent riu. Jo era un personatge que queia bé i que d’alguna manera, fent-lo enrabiar i veient com es cagava amb tot, feia que l’audiència es fotés un fart de riure. A part que jo també sóc bastant així; em considero calmat, bona persona i gens agressiu, però tinc molt “mal sobaco”. Jo no he arreglat mai les coses a hòsties, però sí a crits. Quan hi ha una cosa que no m’agrada, m’encenc i això a la gent li fa gràcia. De fet, a Ventdelplà sovint canviava el text, però com que funcionava, em deixaven fer.

És a dir, tenies una mica de marge a l’hora de crear el personatge.

Sí, a Ventdelplà, sí. A La Riera, en canvi, no els agradava tant. Suposo que a Ventdelplà també van veure que hi havia una connexió amb el personatge. Si fins i tot a casa meva em deien: “No sé ni perquè et paguen, fas el mateix que aquí”. (Riu) Me’l sentia molt meu. A més, com que jo visc al camp, en una espècie de comuna a Tiana, em sentia molt a prop del personatge.

És el personatge que més s’ha apropat a tu?

Sí, probablement sí. També el Paco de Temps de Silenci, però al ser una sèrie ambientada en un període de temps tancat, no vaig tenir tant temps. En canvi, Ventdelplà hauria pogut durar com està durant ara La Riera.

L’audiència era bona. Per què es va acabar?

No ho sé. Potser perquè algun actor estava una mica cansat i demanava més diners…  O també perquè la direcció va creure que la idea ja s’havia gastat una mica i es volia fer una cosa una mica més urbana… Cosa que per mi és un error; és veritat que a Barcelona hi ha més gent, però d’aquestes, ja se n’ha fet moltes d’altres.

Una altra passió, a més d’actuar?

Dibuixar. Algú va dir que dibuixar era el més divertit que es pot fer amb la roba posada i no hi puc estar més d’acord. (Riu) M’agrada perquè, igual que la meva feina, sempre estàs aprenent. Quan has après a dibuixar un nas, has d’aprendre a dibuixar una ombra, uns pits, una boca… i amb el teatre passa una mica el mateix; aprens a fer un Shakespeare, ara aquest altre… I sempre has d’estudiar sobre el tema.

Jo vaig fer un Macbeth, amb Calixto Bieito, però els personatges en lloc de ser reis i ministres, eren una banda mafiosa. El text era el mateix, l’únic que canviava era –diguéssim– la gamberrada. En lloc de sortir amb el vestit de coronel, Banquo sortia amb una guitarra i borratxo, fins a dalt de cervesa. Com a actor, vaig haver d’estudiar sobre la màfia i en definitiva, empapar-me’n. Anthony Hopkins té una parrafada preciosa on explica això mateix. Cada vegada que entres en un tema nou, has de saber del que estàs parlant; necessites un background que t’equipi. És el contrari al funcionariat; a la idea de “esto no me toca a mi”, “este no es mi horario”. Jo ho vull tocar tot.

Ara mateix, gaudeixes més pintant que actuant?

Més no. Dibuixar és una segona passió, que puc fer sol. Em produeix una espècie de riquesa que no puc explicar, però jo, tancat dins el taller amb papers, fang, un soldador i quatre eines, en tinc prou. No necessito un gran cotxe ni un gran xalet.

Et paren molt pel carrer?

Ara ja no tant però hi va haver un temps que sí. I una cosa és aquí Barcelona, que encara passava discretament, però si me n’anava a pobles com Vic o Olot… allà sí que era l’atracció. Si feien castells, en lloc de mirar-los, em miraven a mi. (Riu)

És fàcil enlluernar-se per la fama?

A mi no. No em molesta que em parin, procuro ser agradable i simpàtic, però tampoc em preocupa en absolut. Tampoc sóc una “mega estrella”, tinc amics que n’estan fins als pebrots, però no és el meu cas. Jo no em crec ningú. En aquest sentit, sóc molt discret. Per a mi, l’únic especial d’haver triat aquesta professió és que és la que jo volia i la veritat és que no em puc queixar. Jo el que li recomanaria a tot Déu és: “Fes allò que t’agradi, encara que no et prometin diners”. Has de viure, sí, però el més important és gaudir amb allò que fas.

En quins projectes has treballat darrerament?

He encarnat a Santiago Carrillo a De la ley a la ley. Una telemovie sobre la Transició –des de l’atemptat de Carrero Blanco fins a la legalització del Partit Comunista– dirigida per Sílvia Quer. També he participat a Pàtria, que es va estrenar la setmana passada i de moment sembla que està tenint bona acollida. El resultat, malgrat les condicions en què es va rodar, és força acceptable.

A quines condicions et refereixes?

A la falta de producció, el càtering, l’espai, el fred…

I per últim, projectes de futur?

Aquest estiu tinc programades vàries sessions de gravació en una sèrie nacional, Gigantes, dirigida per Enrique Urbizu. I a l’octubre, també tinc aparaulada una telemovie a Mallorca. I si ho puc quadrar tot, al febrer començaria assajos d’Èdip Rei amb Oriol Broggi. I… just m’acaben de trucar per començar a mitjans de juliol en una sèrie nova de TV3. Pas mal, no?

Àngels Bassas: “Sóc de les que pensa que no hem de passar per la vida de puntetes”

By | cultura | No Comments

Àngels Bassas és una actriu empordanesa de teatre, cinema i televisió, llicenciada en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha treballat en teatre amb directors com Calixto Bieito, Ariel García Valdés, Manuel Dueso… En televisió l’hem pogut veure en sèries com Temps de silenci, Nissaga de poder, Sitges, El Cor de la Ciutat Ha guanyat, en dues ocasions, el Premi de la Crítica pel seu treball a Amfitrió de Molière i a La Senyoreta Julia de Strindberg, i també un premi Max, a la millor actriu de repartiment per la seva interpretació a El rei Lear.

Què ha de tenir un actor, a part de talent?

El talent, que es té o no es té, és una mena de llum que ha d’anar acompanyada de la feina personal; la disciplina, l’autoconsciència i sobretot molta humilitat i generositat. Amb els anys, he après que com més humil ets i més ganes tens d’aprendre, més gran et fas. Els actors amb aquestes virtuts, són els qui després veus madurar d’una manera extraordinària. El talent, sense feina personal, es pot perdre i malmetre. Sóc de les que pensa que en aquesta professió ens hem de reciclar constantment i estar en permanent canvi; investigant durant tota la nostra vida, fins al final. Els temps canvien i el teatre és una mica el reflex d’una societat, i per tant, l’actor ha de ser algú molt adaptable i amb una capacitat d’escolta molt gran.

Potser és molt idealista però sempre he pensat que em dedicava a aquest ofici perquè, d’alguna manera, em permet conèixer i investigar sobre l’ésser humà. Ho trobo fascinant!

Creus que de normal, es tenen aquestes virtuts?

(Riu) Home, són virtuts difícils d’aconseguir, en general. La generositat i la humilitat s’han de treballar.

Has fet coses molt diferents, està clar que t’agrada posar-te reptes.

Sí. M’agrada molt posar-me dificultats, en el bon sentit de la paraula. Intento no conformar-me amb allò que ja sé que faig bé. La gran lluita dels actors és que no se’ns encaselli; que no ens etiquetin ni pensin en nosaltres per a un únic tipus de personatge. Al llarg de la meva carrera hi ha tant comèdia, com tragèdia, com drama…

Segueix sent Ciara, el més difícil que has fet fins ara?

Sí. Claríssimament.

Com va anar?

Vaig conèixer a David Harrower en un curs de dramatúrgia i em va dir: “Tu ets Ciara. M’has de fer de Ciara aquí a Espanya”. Recordo que quan vaig llegir el text, vaig pensar: “Déu meu. Això és el més difícil que he vist mai”. Però ostres!, va valdre molt la pena. Vaig tenir unes crítiques extraordinàries. Quan et poses reptes així i saps que són sucosos, també en treus profit. Ciara va ser un projecte més personal i vull seguir en aquesta línia, per a créixer com a actriu i perquè tal com estan les coses, penso que nosaltres també hem d’aportar alguna cosa.

De tots, quin projecte t’ha marcat més?

Tots i cadascun d’ells. Tots han sumat; he après de tots els directors amb qui he treballat, de tots els companys… Sóc una màquina de treballar i sobretot d’absorbir. M’agrada molt aprendre, sóc molt curiosa. I també molt exigent amb mi mateixa, potser per això a vegades surten els fruits que surten. No en tinc mai prou en aquest sentit.

Ciara és evident que és un dels projectes que més m’han marcat, però n’hi ha hagut diversos… La Senyoreta Júlia, que vaig fer als vint-i-cinc anys, Electra, El diari d’una cambrera que va ser un projecte que vam tirar endavant amb una companyia independent i va ser la primera vegada que rebia unes crítiques impressionants, amb vint-i-pocs… Hi ha hagut diversos espectacles que m’han marcat moltíssim. La vida es sueño, El Rei Lear, amb el qual vaig guanyar el Premi Max… Aquest, podríem dir que és el hit de la meva carrera. (Riu)

El personatge d’Electra l’has interpretat dues vegades.

Sí. És un personatge que d’alguna manera m’ha anat perseguint. La primera vegada, amb trenta-pocs, vaig interpretar la versió clàssica, que de fet era una versió passada pel sedàs de José Sanchis Sinisterra –grandíssim dramaturg d’aquest país–, amb Mario Gas i Vicky Penya al Teatre Grec.  I la segona vegada, la vaig fer fa un parell d’anys al Teatre Nacional,  en una versió de Palau i Fabra. Aquesta vegada se centrava molt més en la part més eròtica, de l’incest entre els dos germans. Per tant, eren dues Electres diferents… i és curiós perquè amb els anys, veus les coses d’una altra manera, les encares diferent.

Quin record guardes de Temps de silenci?

Meravellós! Tothom me’n parla quan em veu. (Riu) Va ser una sèrie preciosa; amb un guionatge, una direcció i uns actors increïbles. Una sèrie mítica –jo crec– de la història de la Televisió de Catalunya i la prova està en què pràcticament cada estiu, la repeteixen. Encara hi ha gent que m’atura i em diu: “Em vas fer plorar tant en aquell capítol que cantes Ne me quitte pas…”.

(minut 34:10)

És un dels moments més emotius de la sèrie.

Sí. I si vols, t’explico l’anècdota, que és molt bonica. El director em va comentar: “Posarem la cançó de Jacques Brel, mentre fas el monòleg amb el bebè. Si la vols escoltar abans…”. I jo, que si puc, ho dono tot, vaig arribar aquell dia, havent-me-la après tota. Quan vaig començar a cantar-la, damunt la gravació, i a barrejar-la amb el monòleg, tot l’equip es va quedar… Per dir-te que era un assaig gravat però els va agradar tant que van dir: “ens ho quedem”. (Riu) Després van haver de pagar molt més de drets d’autor, perquè en un principi estava previst posar-ne només un tros, però va quedar tan bonic que van decidir deixar-ho tot. Jo proposo, i si compren, compren. I aquesta vegada van comprar.

Què passa si et trobes amb algú en escena, amb qui no t’entens?

És part de la nostra feina… A vegades, et trobes amb companys amb qui t’avens i tot és molt fàcil i d’altres vegades, en canvi, no hi ha aquest feeling –per una qüestió de pell, d’olors, de química… – i t’ho has d’agafar d’una manera més tècnica, més freda i professional. Els actors hem de creure en l’aquí i l’ara del nostre personatge i oblidar-nos de qui som nosaltres mateixos.

No deu ser fàcil.

No ho és. Sempre explico als meus alumnes que un dels grans reptes de l’actor –i també una part molt cruel de l’ofici– és que ens hem de posar al servei d’una altra persona i oblidar-nos dels nostres problemes personals. Fer aquest exercici, sovint és molt difícil i dur, però l’experiència també m’ha ensenyat que, alhora, resulta terapèutic. Amb la meva vida, em costa més fer-ho. Suposo que per amor a l’art i al meu ofici, sóc capaç d’aconseguir-ho, i en canvi amb mi mateixa, no ho sé gestionar tan bé. Segurament és per la responsabilitat que sento amb el públic, que ha pagat l’entrada per venir-me a veure. És una qüestió de generositat… quan ho fas pels altres, sempre resulta més fàcil.

És com deixar de fumar, que molts ho fan pels fills, però no per ells mateixos.

Exactament! Fer-ho per tu mateix, costa més. Molt més.

Àngels Bassas, a més d’actriu, té faceta d’escriptora.

Sí… L’escriptura m’acompanya des de molt joveneta. Aquest estiu, em va picar per remenar entre els apunts, i vaig trobar textos meus de quan tenia tretze anys!

D’on sorgeix el germen de Dóna’t?

Tenia una novel·la inacabada al calaix, que vaig començar a escriure ara fa tretze anys. La vaig revisar i va acabar sent Dóna’t. Per sorpresa meva, vaig quedar finalista al Premi Pla i me la va publicar Edicions 62. En aquesta novel·la, volia parlar del món del teatre però sobretot també del sexe femení; del món de la dona i dels seus desitjos, per a reivindicar –no només la seva sensualitat i sexualitat amb l’experiència de seducció amb aquest home desconegut– sinó també el seu ofici d’actriu i les enormes ganes de passar per la vida fent grans coses.

Hi retrates la vanitat del mundillo de la interpretació. Què més volies exposar?

Bé, sí. Però hi ha de tot en aquesta novel·la… també hi ha molt d’amor per la professió. Hi ha una part crua, com la inestabilitat i la precarietat laboral; sobretot volia retratar aquesta sensació de: “ho hem somiat?”, que tenim els qui estem en la quarantena, que hem passat de viure una època gloriosa i brillant a una plena de dificultats, en què ens hem hagut d’estrènyer el cinturó i reinventar-nos.

També volia fer un paral·lelisme amb la gent que es dóna; que malgrat les dificultats que comporta aquest ofici, resisteixen i s’entreguen. Per amor. L’amor està darrere de tot el que he escrit en aquesta novel·la. Sense amor la vida seria molt més trista. Sóc de les que pensa que no hem de passar per la vida de puntetes. Cal viure-la de manera compromesa, intensa i generosa; intentant deixar empremta, procurant canviar i millorar les coses.

Dóna’t té un final molt obert… Estàs treballant en una segona part?

No, encara no m’hi he posat, però no ho descarto… molta gent m’ha demanat un Dóna’t II. (Riu) És lo bo de les xarxes socials, que reps feedback de gent que ni coneixes. La veritat és que estic treballant en un segon lliure, que no té res a veure amb Dóna’t, però és el que m’ha sortit de l’ànima. Encara he d’acabar d’arrodonir-lo; ens n’aniríem cap al 2018, anant bé.

El 2013 publiques la col·lecció de llibres infantils, Patatu.

Sí. Eren els contes que li explicava al meu fill, de camí cap a l’escola, i els millors, els anava escrivint. Patatu és un pallasso que sempre cau, i en canvi, el nen és qui fa les coses bé. Després, parlant amb psicòlegs amics meus, vaig prendre consciència que darrere d’aquests contes, hi havia un gruix important d’efecte psicològic positiu. Inconscientment, els nens rebien aquest missatge. De mica en mica, altres nens que feien el mateix recorregut, es van anar sumant al trajecte i em vaig acabar convertint en una mena de flautista d’en Patatu.  Vaig arribar a tenir més de quaranta contes escrits i una nit d’insomni, vaig pensar: “que faig amb tot això?”. Vaig buscar editorials infantils i vaig enviar dos mails. Iolanda Batallé, directora editorial de La Galera i a qui li dec el seu entusiasme i generositat, em va citar al cap d’un mes. En un primer moment, havia de ser un llibre amb uns quants contes, però després vam decidir que fos una col·lecció. Quelcom absolutament increïble, perquè amb tres anys, tenia una sèrie col·lecció de vuit llibres d’en Patatu publicats. Pensa que és molt difícil que es faci una aposta tan forta de sèrie de col·lecció estatal. Té molt mèrit que una editorial aposti per una sèrie de creació pròpia del país.

Projectes de futur?

Ara aquesta setmana estic en plena promoció de la pel·lícula Pàtria. Dilluns es va preestrenar al FIC-CAT, ahir als cines Aribau i aquest divendres s’estrena en cinquanta cinemes de Catalunya. Tot just hem acabat les funcions de Diumenge, a la Seca Espai Brossa, juntament amb Àlex Casanovas i Abel Folk, i al mateix temps, segueixo donant classes d’interpretació a ESART BCN. I més endavant, de cara al novembre, farem algun bolo de Ciara.

Val a dir, que m’agradaria molt tornar a fer televisió aquí, perquè des que vaig tenir el meu fill –ja fa onze anys– he fet moltes coses a Madrid però aquí només he fet Olor de colònia i ja en tinc ganes!

I ja tens temps per tu?

Poc, no paro. Intento donar molts fruits. (Riu) A vegades, molt poquetes, em permeto parar.

Pep Antón: “Fer futuribles, i més en la nostra professió, és molt arriscat”

By | cultura | No Comments

Pep Antón és un actor de teatre, cinema, televisió i doblatge, que va iniciar la seva carrera professional als anys setanta amb El bon samarità, sota la direcció de Lluís Pasqual i Fabià Puigserver al Teatre Grec. Des d’aleshores, la seva trajectòria compta amb innumerables aparicions en sèries de televisió com Nissaga de poder, El cor de la ciutat, Serrallonga, Gran Hotel, Seis hermanas, La Riera, entre d’altres. També ha participat en incomptables obres de teatre, així com en llargmetratges de cinema. El 2009 rep el Premi Gaudí al millor actor secundari per la seva actuació a Bienvenido a Farewell-Gutmann.

Recordes el que vas sentir la primera vegada que vas sortir en un escenari?

I tant. Tot el que segueixo sentint ara, afortunadament. Sobretot nervis. Però cada vegada més, eh? Pensa que la joventut té coses meravelloses però també una càrrega d’irresponsabilitat bastant important. Quan ets jove, l’únic que et mou és la il·lusió i les ganes; tot just estàs encetant la poma. Amb els anys, quan ja has viscut diferents etapes dins la professió, i hi estàs compromès al 100%, les funcions esdevenen quelcom semblant a una operació a cor obert; on l’espectacle serien els pacients, als qui s’ha de cuidar molt perquè el resultat sigui tot un èxit.

Vas guanyar el Premi al millor actor secundari amb Bienvenido a Farewell-Gutmann, en la primera edició dels Premis Gaudí.  T’ho esperaves?

No, gens ni mica! De veritat, ni m’ho havia planejat. Hi vaig anar perquè em va semblar que hi havia de ser. S’havien creat aquests premis –dins un món pràcticament fantasmagòric, que és el cinema aquí a Catalunya– i hi havia d’anar. I justament, vaig tenir la xamba que aquell any havia entrat en una producció –Bienvenido a Farewell-Gutmann– que participava en aquesta primera edició dels Premis Gaudí.

No t’havies preparat cap discurs?

No, no. En absolut. Quin discurs m’havia de preparar, si no m’ho esperava gens! Però bé, també t’he de dir que detesto profundament a la gent que comença a agrair als pares, a les mares, als fills, a les verges… Simplement vaig donar les gràcies, pel reconeixement a una feina que jo sabia que anava més enllà d’aquesta producció en concret; era més per tota la trajectòria teatral i televisiva que hi havia darrere, que d’alguna manera feia un conjunt. O almenys, així ho vaig considerar.

Quan se’t comença a reconèixer pel carrer?

Vaig començar a ser reconegut pel carrer –després d’una bastant àmplia carrera teatral– quan es van començar a fer sèries de televisió aquí a Catalunya. El paper definitiu va ser a El cor de la ciutat.  Abans, havia aparegut una temporada a Nissaga de poder, però el que d’alguna manera em va fer popular, va ser el personatge del Peris. I és normal, vaig estar deu anys entrant a casa de la gent, dues vegades al dia, perquè a la nit tornaven a passar el capítol pel canal 33. (Riu)

Has notat un canvi en mudar-te a La Floresta?

I tant. Aquí la veritat és que, poc o molt, de vista ens coneixem tots. Em tenen més que avorrit. (Riu) A Barcelona era bastant més empipador, sobretot amb l’etapa del Peris. A veure, jo entenc que si estàs cada dia fotut a casa seva, s’acabin creient que vius amb ells, però entre ni poc ni massa. He arribat a parar la circulació del carrer Aragó amb Passeig de Gràcia.

Com va anar?

Estava parat en un semàfor en vermell i un home va parar el cotxe al meu costat i em va començar a fer senyals. Vaig pensar: “a veure si he punxat”. Baixo i el paio surt del cotxe, el semàfor canvia a verd i ell fent-me la broma: “que, Peris, que la dona et posa les banyes, eh?”. Clar, això allà enmig, amb el tràfic parat i la gent tocant el clàxon… jo no donava crèdit. O altres, que et paren pel carrer un dia que vas amb una mica de pressa i et diuen: “va home va, no facis de Peris tu ara!”. De veritat que em fa moltíssima il·lusió, sobretot amb gent gran que saps que ets el seu espai de fugida, i quan puc m’hi estic i faig el que convingui, però és que hi ha cada “zumbat” que penses: “per l’amor de déu, separeu una mica”. I a veure, també és cert que per molta disposició que tinguis, hi ha dies en què estàs girat i t’estàs cagant mentalment amb qui sigui, saps? Que només et falta que et vinguin a tocar la pera perquè se t’acabi de girar la melsa. Però és el que hi ha. (Riu)

Com s’allarga una sèrie deu anys, aconseguint un públic tan fidel?

Mira, El cor de la ciutat tenia un desllorigador fonamental que era que es tractava d’una sèrie familiar i perfectament assimilable pel públic. Era una sèrie de veïns, que passava a Barcelona, on s’hi representaven tots els estatus que hi pot haver en un barri. No et permetia agafar un distanciament, ja que immediatament et senties identificat amb algun dels personatges. D’alguna manera, tothom s’hi veia reconegut. Gran part del seu èxit es deu també a l’olfacte dels guionistes, a l’hora de desenvolupar trames i diàlegs que enganxaven a la gent i que no resultaven feixucs o repetitius. I a més, El cor de la ciutat era una sèrie humana, que no pretenia donar lliçons de res, però que en canvi, ensenyava el dia a dia de la nostra vida. Penso que el secret de l’èxit va ser això; el punt familiar, quotidià i sense pretensions de la sèrie.

Vas fer el càsting o et van trucar?

Em va trucar l’Esteve Rovira –director de la sèrie– per proposar-me el personatge del Peris. De fet, em va explicar que quan havia llegit els personatges, de seguida havia visualitzat el Peris amb el Pep Antón. I això, és clar, ja em va fer gràcia. Li va donar un puntet. (Riu)

T’agradava fer de Peris?

Sí, molt. Durant la primera temporada, era un personatge que estava molt pensat per servir als personatges que l’envoltaven. Tots ells, la Cinta i els fills, tenien les seves pròpies històries, però el Peris no, sempre depenia de les altres. El Peris –com a tal– no tenia una història, pobre. Tot i així, va ser un personatge que la gent ràpidament es va fer seu, i va caure tan bé que els guionistes van començar a donar-li vida pròpia.

Els cinc primers anys em van passar voltant i cada guió era una descoberta, però a partir d’aleshores les idees van començar a esgotar-se, van entrar nous personatges amb qui no tenia la mateixa relació, i de mica en mica, vaig començar a notar-me cansat. Fins al punt que vaig demanar un break a TV3. Bé, primer vaig demanar que em matessin, però em van dir que no. (Riu) La cosa també és que m’havien passat per davant un parell de trens, que m’hagués agradat agafar, però que fent El cor de la ciutat, resultava totalment incompatible. Finalment, em van donar sis mesos de vacances; entenien que estigués un pèl saturat.

Quins dos trens vas deixar passar?

Un era Camino. Una pel·lícula emblemàtica del cinema espanyol. I l’altra era una sèrie de televisió, que m’agradava molt com es plantejava, també a Madrid. Ja no recordo ni com es deia, n’hi ha hagut tantes des d’aleshores…

Has participat en moltes sèries tipus culebrot de migdia de TV3. Com a espectador, amb quina et quedes?

És que són diferents consideracions… El culebrot és una història, diària, on els temes es van allargassant. Està molt bé per l’hora en què s’emet i entenc que serveixi de relax a molta gent, després de dinar. Jo personalment prefereixo les sèries d’emissió setmanal, amb primetime i si poden ser de capítol tancat, millor. Jo em quedaria amb una de les que vaig participar, Gran hotel.

Per què?

Perquè penso que és una de les millors sèries que s’han fet en aquest país. Quan es va rodar, a posteriori s’han fet coses que també estan molt bé, però penso que va servir com a disparador d’una altra manera de fer les sèries aquí a Espanya. És una sèrie plantejada al mil·límetre. Mentre la fèiem, teníem la sensació d’estar fent cinema. Pensa que d’una jornada de treball diari de 12 hores, trèiem nét un minut i mig d’un capítol que durava gairebé una hora. Però és clar, era una sèrie d’època –on pràcticament tots els decorats eren autèntics–, amb una il·luminació dificilíssima, es rodava des de tots els angles… Es cuidava el mínim detall. Era un “Take your time. No tenim pressa”.

Per fer un capítol, estàvem 20 dies. Ara, també et dic que és un gust treballar així, fa que la nostra feina prengui sentit. Et sents –com et deia abans– com un metge que està operant a cor obert. I és tan gran la implicació i la responsabilitat de tots els qui t’envolten per a arribar a un resultat –perquè s’ha d’aconseguir aquell resultat i no cap altre– que treus d’on no n’hi ha per a fer-ho possible. Pensa que Gran Hotel va estar en pantalla, a Anglaterra, al mateix temps que Downton Abbey –que seria la germana bessona anglesa; per època, personatges, situació… – i ens treien només dos punts i mig de share. I cal tenir en compte que Downton Abbey era una producció anglesa –que tots sabem com són–, d’època i de la seva època! Allò que dius: “el millor”.

També fas doblatges.

Sí, quan em deixen. (Riu)

Com t’ho fas per posar veu a personatges, sovint tan peculiars, i que no s’assemblin entre elles?

Mira, cadascú serveix per al que serveix. (Riu) Està malament que ho digui però l’únic que faig és intentar ser molt honest i generós amb la meva feina, sigui en teatre, televisió, cinema o doblatge. El doblatge implica molta responsabilitat, perquè estem fent una mentida sobre una cosa que ja és mentida. Si no ho fas amb honestedat, és una merda i ja pots plegar.

El doblatge consisteix a despullar-te de tu mateix, oblidar-te’n, i tenir molt clar que no ets tu qui fa la pel·lícula. La pel·lícula ja està feta; un altre l’ha fet i tu has de copiar el més fidelment possible que puguis, les seves intencions. La gran feina és saber ficar-te immediatament en la feina que ha fet aquell home, absorbir l’esperit –l’ànima– de la feina d’aquell actor, i traspassar-t’ho. Passar-ho pel teu sedàs i deixar-ho anar en l’idioma que convingui.

I fas carotes o t’acompanyes de gestos, per posar-te en situació i fer-ho més versemblant?

A vegades sí. Les menys possibles perquè la fidelitat dels micròfons de doblatge és molt gran i si et mous molt, sempre pots fer un cop i carregar-te el “take”. Ara digitalment es poden treure moltes coses, però quan jo vaig començar no.

Té el mateix grau de dificultat fer doblatge d’animació?

No, quan entres en animació ja és una altra història. Depèn de com, pots gairebé quedar-te en l’intent… Per a mi, l’Hades d’Hèrcules, va ser una de les batalles més grans que he tingut. Primer perquè la veu la va crear James Woods –actor que alguna vegada també he doblat–, qui té una capacitat de crueltat i cinisme increïble. Si això ho sumes al fet que no estàs veient al monstre en carn i ossos sinó que és un dibuix, i que a més a més, parles a mil per hora i donant cinc-cents mil matisos… Jo vaig patir molt. Recordo que vaig sortir –cosa que habitualment no em passa– esgotat. Esgotat com si l’hagués fet físicament.

Amb quin doblatge gaudeixes més?

Jo tinc amor per tothom. Cadascú té un trosset del meu cor. (Riu) Però val a dir que m’ho passo molt bé fent el doblatge de Hugh Grant i James Woods. El de Malkovich també, però alhora m’emprenya molt. Ara s’ha calmat una mica però al principi sempre feia de boig, de personatge absolutament trasbalsat. Però clar, és un actor que també dóna per això.

Estàs a favor del doblatge?

Sí. És una disciplina més de l’actor, perquè nosaltres també fem cinema i a vegades, quan ens hem de doblar a nosaltres mateixos, perquè el so original no val, molts no ho saben fer i es queden pel camí. I aleshores se’ls ha de posar la veu d’un altre professional, i encara s’enfaden i es queixen, que dius: “No. L’equivocat ets tu. El doblatge és una disciplina més i per tant t’hauries d’haver espavilat en aprendre’n”. Això per una banda; i per altra, perquè és –o almenys fins ara ho era– una possibilitat perquè els professionals del teatre, que bàsicament és el que més es feia en aquest país, poguessin sobreviure.

En teatre, no és que no et facis ric, és que cobres lo just per viure aquelles cinc setmanes d’assaig i amb una mica de sort, les cinc setmanes que estàs dalt de l’escenari. Quan això s’acaba, s’ha acabat. En aquesta professió no tens cap mena de continuïtat, a menys que enganxis una sèrie i t’hi tiris uns anys, com a mi em va passar amb el Peris.

Quin va ser el teu primer doblatge?

El de Mitch Cooper, de la sèrie Dallas. Ara fa trenta-tres anys, quan va començar TV3. Un xaval ros guapíssim, nòvio de la Lucy Ewing.

Què és el que et va motivar a acceptar el paper de l’Emili a La Riera?

La raó més important va ser que aquest personatge era una oportunitat d’ensenyar la meva feina des d’un altre punt de vista. Bàsicament, la gent em tenia –dins el seu imaginari– implantat com el Pere Peris d’El cor de la ciutat; rondinaire, sí, però en el fons bona persona, sense dobles sentits, sempre de cara… En definitiva, un personatge blanc. L’Emili, en canvi, és absolutament el contrari; és un personatge tèrbol, sinistre, malalt… És molt atractiu poder entrar dins d’aquest camp i intentar conformar un personatge d’aquestes característiques. M’ha agradat molt fer-lo, tot i que sovint per a resoldre els conflictes que planteja la ficció, hagi hagut de buscar en llocs profunds i negres, de la meva pròpia experiència.

Què tal ha estat tornar a treballar amb Mercè Sampietro?

Treballar amb ella ja és una experiència en si mateixa. És una dona amb un talent immens i innegable, que s’implica fins a l’últim mil·límetre del seu cos, amb ment i ànima. Vam coincidir per primera vegada a Nissaga de poder i la veritat és que va ser una descoberta meravellosa. Allà també fèiem de matrimoni i la nostra relació tampoc era per llançar coets, però en aquell cas, la gran dolenta de la història era ella, jo només era un “pipiolo” entabanat, enganyat i enamorat…

Què diries que ha canviat des d’aleshores?

Ella contínua sent una actriu importantíssima i plena de talent, a més d’una persona extraordinària, i jo m’he fet més gran i potser una mica més savi. He adquirit més experiència des d’aleshores.

Projectes de futur?

Aquests no es comenten mai. (Riu) Els projectes de futur són el present, estimada. I com més gran em faig, més clar ho tinc. Fer futuribles, i més en la nostra professió, és molt arriscat.

No et queixaràs, has tingut una trajectòria gairebé ininterrompuda.

Jo he tingut molta sort, però també m’ho he currat molt, eh? Però és cert que aquesta feina demana molta sort perquè tinc companys –amb un material humà molt bo– que s’han quedat pel camí, i en canvi d’altres que no estaven tan cridats per aquesta professió, encara hi segueixen.

Quan era jove, em feia molta ràbia perquè en el segment d’actors amb qui havia de competir –t’estic parlant de quan vaig començar professionalment, amb vint-i-dos anys, al Teatre Lliure– tots eren més guapos, més alts, més rossos… que jo. Però que passa, que normalment, sempre tens la sort que el guapo té un amic o un germà, que bàsicament és qui es menja els marrons perquè són els papers més deslluïts, els que serveixen als altres personatges. I aquesta ha estat la meva escola; buscar la manera de plantar cara –d’alguna manera– a la cara, l’alçada i els ulls que no tenia, i traient punta a personatges que en principi no en tenien. I em feia molta gràcia quan algú em venia i em deia: “Ostres noi, quin bombó que t’ha tocat, eh?” i jo pensava: “Fes-lo tu. Llegeix-te l’obra i digue’m si és un bombó o no”. (Riu) Però ho he aconseguit, treballant i lluitant com un desesperat. I també perquè he tingut la sort de tenir molt bona gent amb mi, que m’ha fet costat i ha procurat ensenyar-me i ajudar-me amb tot el que ha pogut. Però és cert que tot això, al principi, em feia molta ràbia; pensava: “Em passaré la vida fent papers secundaris. Tot em va en contra…”, però et puc dir que si no llances la tovallola, si no perds la fe i continues aprenent i treballant, ho tens tot a favor teu.