Mayte Caballero: “El personatge de l’Avelina va ser un èxit, la gent se l’estimava”

By | cultura | No Comments

 

Mayte Caballero és una actriu de teatre, cinema i televisió, nascuda a Granada però resident a Barcelona des dels deu anys. Ha treballat sobretot en teatre, en obres com La extraña parejaMuerte accidental de un anarquistaNaturaleza muerta, entre moltes d’altres. En televisió, va donar vida al seu personatge més estimat, l’Avelina de Temps de silenci. També ha participat en sèries com Kubala, Moreno y ManchónInfidels, MujeresHospital Central, Makinavaja… I en cinema l’hem pogut gaudir a El Zoo d’en PitusLa moños o És quan dormo que hi veig clar, entre d’altres.

El primer que vas fer en televisió?

La meva primera aparició en televisió va ser a La casa por la ventana, programa presentat per Alfonso Arús a TVE, l’any 1989. Després a La 2 vaig fer un paper de prostituta, en la segona temporada de Makinavaja, amb Pepe Rubianes.

Amb quin gènere et sents més còmoda?

Amb el drama. També m’agrada molt la comèdia sarcàstica, però n’he fet molt poca. Gairebé sempre m’han donat personatges dramàtics.

Quin projecte t’ha marcat més com a actriu?

La veritat és que el que més m’ha marcat han estat les cosetes que he fet en teatre, sobretot al principi. Recordo l’obra Tragicomedia del Serenísimo Príncipe Don Carlos, que vaig fer quan vaig començar amb el grup de teatre Génesis. Buscaven una persona petita, que fes de bufó, i jo volia fer-lo tant si com no, així que m’ho vaig proposar i el vaig fer. Crec que és amb el que més m’he involucrat. Va ser una obra immensa, durava tres hores. I el que més m’ha marcat en televisió, Temps de silenci.

Quin record guardes de Temps de silenci?

Ufff. La veritat és que al principi vaig pensar: “no ho faré bé, no em sortirà…”. Sempre estic insegura quan començo alguna cosa. (Riu) Recordo la primera seqüència, quan arribo amb els meus fills, l’Antonio i la Rossy. Entràvem al bar, on hi havia el meu marit Paco, que s’havia quedat sense feina i estava com: “a ver como me las apaño para sacar a mi familia adelante”. Només havia d’obrir la porta i somriure. Va ser una seqüència, en la qual no dèiem res, però tothom en va quedar fascinat. Quan vaig arribar el dia següent, tothom en parlava… El personatge de l’Avelina va ser un èxit, la gent se l’estimava. Me’l vaig fer molt meu.

Com et vas ajudar per construir-lo?

El tenia clar des del principi. Em va ser molt fàcil perquè, ja quan vaig fer el càsting, tenia molt present a una persona. La meva sogra, la mare del meu exmarit. Ella era així; la seva casa estava oberta a tothom i tenia aquesta energia tan especial. La seva història no tenia res a veure amb la de l’Avelina, però sí la seva humanitat, la manera de parlar, d’agafar-se la rebequeta, de moure les mans… Quan paràvem de gravar, tothom em deia: “em recordes a la meva àvia”, “em recordes a la meva mare…”. Tothom tenia algú que era com l’Avelina.

Per mi és molt important tenir present a algú a qui conec, perquè el personatge sigui autèntic. Que em miris i et creguis que sóc una dona de poble, una prostituta… Això és ser actor, per mi. He tingut molts personatges clars, però com aquest, cap.

L’aspecte més negatiu d’aquesta professió?

Que sempre estàs a prova. Coneixen la teva trajectòria, han vist el teu vídeo càsting i el teu videobook, però sempre t’estan examinant. Jo estic d’acord que s’han de fer càstings, eh?, s’ha de donar un perfil i per això cal fer la prova, no tothom podem fer-ho tot. El que passa és que jo sempre estic insegura. Quan rebo un “no”, penso: “clar, és que no valc”. És inevitable pensar que el problema ets tu, encara que portis vint o trenta anys dedicant-hi, saps? (Riu) Però el que porto pitjor és la inseguretat de no saber si tindré feina, sobretot ara que ja tinc una edat.

Les dones que ja no som joves, ho tenim molt pitjor… i en el cas de les actrius, encara més. A partir de certa edat, ets invisible. Ja no només per la bellesa, eh?, també per l’energia. I és així, els productors van a allò segur, a la parelleta bufona. Parlo de cinema i televisió, en teatre és una altra història. En altres països, en canvi, es treballa molt i es cuida tot, els guions, els personatges… es fan coses que et fan caure la baba. Jo gairebé no miro res del que es fa aquí perquè no m’agrada, és molt cutre.

No mires sèries d’aquí?

No. I sempre quan ho dic, em contesten: “oh!, doncs hauries, eh?”. I penso: “per què?, perquè sóc actriu?”. Doncs no, no les miro perquè no m’interessen.

Què diries que ha canviat des dels teus inicis?

Quasi tot. A veure, la veritat és que mai m’ha agradat com es treballa aquí i el que hauria d’haver fet era marxar quan tenia vint anys, però no ho vaig fer.

Per què no?

Perquè penses que la vida és molt llarga i que les coses poden canviar, i que si no, ja les canviaràs tu. I no. Tu no les pots canviar perquè aquí el que impera són els diners i darrere de tota producció hi ha un productor, que és qui posa els diners i diu el que vol. I al final, és igual que siguis molt bo o que t’assemblis a la Greta Garbo, estàs aquí a Espanya i no hi ha diners. I això sí que ha anat a pitjor. Als anys setanta hi havia actors fabulosos; actors bons, de teatre, de televisió… que tenien una altra manera d’actuar. Ara hi ha molta tècnica i molta gent preparada, perquè sí que n’hi ha alguns que dius: “mare meva, que bé”, però n’hi ha molts d’altres que veus que només treballen perquè queden bé davant la càmera. I això, no ho suporto. Quan ho veig, apago la tele.

Pablo Derqui: “Calígula és el paper que més m’ha costat interpretar”

By | cultura | No Comments

Pablo Derqui és una de les cares més conegudes de l’escena catalana. I és que Derqui ha aparegut en tantes sèries catalanes com podríem intentar enumerar de memòria… I si no, provem-ho: Temps de silenciMajoria absolutaPorca Misèria, VentdelplàEl cafè de la MarinaNit i dia… I això no és tot! Fora de Catalunya també ha participat en diverses sèries; HispaniaIsabel La Catedral del Mar, en són algunes. També l’hem pogut gaudir en cinema, amb pel·lícules com El habitante inciertoBarcelona (un mapa)Los ojos de JúliaNeruda, Sabrás que hacer conmigo… I per suposat, Pablo Derqui també ha donat vida a innombrables personatges en teatre, on afirma sentir-se realment com a casa.

Vas començar fent humanitats. No et va convèncer?

Sí, però quan vaig acabar la Facultat estava molt perdut encara. Pensa que no vaig començar la carrera per vocació sinó perquè era la que menys em desagradava. Em tirava molt la Filosofia i em vaig especialitzar amb Pensament, però l’única sortida que em mig plantejava era la docència o el periodisme i tampoc m’acabava d’interessar. Paral·lelament, jo sempre havia estat damunt l’escenari de l’escola; m’agradava molt fer teatre i també cantava en diversos grups de música. Ara amb perspectiva, ho veig i me n’adono, però aleshores no n’era conscient i no sabia posar-li un nom a tot això.

Quan t’adones que el que realment et crida és la interpretació?

Quan acabo la Universitat i uns companys es presenten a les proves de l’Institut del Teatre. Va ser aleshores quan vaig pensar: “va, ho provaré”. Vaig contactar amb un amic meu, Àngel Llàcer, amb qui ja havíem fet teatre junts perquè anàvem a la mateixa escola i em va dir: “jo t’ajudo a aprovar les proves”. Ell just acabava l’Institut del Teatre. Vam preparar-les durant dues setmanes, em vaig presentar sense haver fet cap curs ni res i vaig entrar el primer. Va ser com si em diguessin: “val la pena que ho intentis”. Clar, jo vaig pensar: “suposo que no m’estic equivocant”. I la veritat és que ara no em veig fent una altra cosa. (Riu) És curiós… Sento que la vida m’hi ha portat.

Què és el més difícil al què s’enfronta un actor?

Prendre consciència de l’ofici. És aleshores quan t’agafen totes les pors i inseguretats reals, que afloren durant l’Institut. El primer moment en què t’hi has d’enfrontar és terrible. De tant en tant encara apareixen però ja les veus vindre.

Molts comenteu que ser actor és una professió molt dura.

Ho és. En teatre sues molt, en televisió passes moltes hores allà dins tancat, i en definitiva és un ofici que requereix molta solvència. A més, és una carrera de fons. Ens podem jubilar als 65 anys, sí, però ningú ho fa. Un actor pot treballar fins que es mori, que és una sort, però també s’ha de prendre consciència que qualsevol desengany; un no, un “per aquest paper no vals”, et pot enfonsar. Tinc molts companys que han desistit…

Portes bé el fet de viure exposat?

Al principi espanta. Vas pel carrer i s’adrecen a tu de manera súper directa, amb la mateixa impunitat que s’adreça la televisió a casa seva. I és normal, la gent mira la televisió com qui mira a algú de la seva família i per tant s’adreça a ella de la mateixa manera. Al principi és xocant però tu has de fer l’esforç —més que no ells— per tenir aquesta doble mirada i recordar que tu no ets el teu personatge. Però tampoc ho has de fer entendre a la gent, és així, és una batalla perduda. És fins i tot agraït, perquè vol dir que la disfressa que duies, ha calat. Que s’ho han cregut. I sé que és just, però a vegades també cal tenir molta temprança per no fotre un crit o dir: “deixa’m en pau”.

A mi m’ha passat de trobar-me a un músic a qui admirava molt i anar i dir-li: “ei, m’agrada molt la teva feina. Enhorabona”, i ell dir-me: “ei, deixa’m en pau, si us plau”. Clar, ja et pots imaginar… em va caure com “el puto cul”. Vaig pensar: “no penso tornar a escoltar la teva música mai més”. Però, pensant-ho bé, tenia tota la raó del món. És una cosa que costa equilibrar.

Sovint costa separar l’actor del personatge.

Sí, exacte! (Riu) És normal que passi… Com a actor, cal prendre consciència que estàs fent una feina. En el nostre cas, en lloc de posar-nos el mono de treballar, ens posem la disfressa o la màscara… Després te la treus i ja està; saps que el qui s’ha exposat no ets tu, sinó el teu personatge.

Amb quin paper has caigut pitjor?

Home, amb l’Enric de Ventdelplà n’he viscut algunes de bones… Una vegada estava en un Supermercat i em van dir: “escolta, a veure quan et mors, eh?”. I jo: “si, senyora, estoy en ello”. Clar, tu d’entrada no hi caus que t’estan parlant del personatge… (Riu)

A quin personatge li guardes més carinyo?

N’hi ha un de teatre, que sempre em ve al cap. Ray, de l’obra Unes veus (some voices) de Joe Pernhall, és un dels papers més macos que he pogut interpretar. Marta Angelat, actriu i directora, em va veure al Teatre Lliure quan tot just començava, amb una petita companyia, i me’l va oferir. També el recordo molt bé perquè, tot i que em va costar perquè era una obra molt difícil, va ser el meu primer protagonista en teatre i la veritat és que va anar molt bé. Vam rebre molts premis.

Sobretot has fet teatre. Per què?

Perquè és el que més m’ha anat sortint i el que més possibilitats m’ha donat per estimar aquest ofici. El teatre és com “casa”. És dur, perquè quan va molt bé, és súper plaent, però quan no, és terrible. He tingut moltes decepcions però també és on em sento més realitzat amb la meva professió.

La gent no veu l’altra cara de l’actor, només veu el que ja està fet, el producte final, i nosaltres treballem perquè així sigui, eh?, però cal tenir en compte les dues cares; totes les hores de suor, feina, dubtes, inseguretats, crisis… Ningú les veu. I repeteixo, no s’han de veure, però, a vegades, també mola dir-ho. (Riu)

Un director a qui admiris especialment?

John Cassavetes. M’hauria fascinat treballar amb ell! Em flipen les seves pel·lícules… és un cinema d’actors xulíssim, on parla molt cruament de molts temes i on es valora molt la interpretació dels actors. Jo crec que encara no s’ha arribat a un nivell com aquell.

Has estat nominat en diverses ocasions i has guanyat bastants premis.

Sí. No me n’esperava cap. El primer va ser amb Unes veus i a mi no em coneixia ni Déu. Va ser una sorpresa, és clar. A més, si t’ho pares a pensar, els actors som fingidors; fem veure les emocions, però és tot mentida, si no, ens tornaríem bojos. Per això et sorprèn quan et donen un premi, penses: “ostres, he fingit molt bé”. Un premi, alhora és una gran responsabilitat; és molt plaent però també s’ha de mantenir. (Riu) Em passa una mica com amb les crítiques, que quan són bones són molt agraïdes però al mateix temps penses: “quan sigui dolenta, amb la mateixa proporció que ara en parles molt bé, en parlaràs molt malament”.  

Amb quin personatge vas passar a ser una cara coneguda?

Aquí a Catalunya amb l’Enric de Ventdelplà. I fora, amb Hispania. Una sèrie que fèiem a Antena 3, de romans; una barreja estranya, amb pretensió històrica i aventures.

I de cinema?

Amb Los ojos de Júlia, potser. Va ser bastant xocant perquè feia un personatge tan dur que la gent al carrer em mirava una mica com: “ostres, és ell?”, i això és molt violent…

Alguna anècdota?

Sí. (Riu) T’ho juro que em pensava que m’estava fotent el pèl. Estava prenent algo a una terrassa de Madrid i quan vaig entrar a pagar ningú no m’atenia, ni a la noia del meu costat tampoc. De cop i volta em diu: “pareces el personaje de aquella pelicula, que nunca lo ven. Ese de Los ojos de Júlia.” Clar, jo em vaig quedar com: “m’està fotent el pèl, o què?”. Però no, juraria que no em va reconèixer, va ser per absoluta casualitat.

Nit i dia ha funcionat molt bé.

Sí. Crec que es va aconseguir fer un producte molt xulo i que la gent ho ha agraït. Hi ha hagut un petit salt en la producció, no només formal sinó també de guió. Els guionistes van cuidar molt el producte i vam poder assajar bastant, tot i que el ritme era igualment frenètic, perquè els diners són els diners i els temps de rodatge són molt curts i les jornades eternes…

Tan bé ha funcionat, que s’està venent fora de Catalunya. I és que si el producte és bo, és igual la seva llengua. Això és el que s’han de fotre al cap els productors i les cadenes; no hem de pensar en l’audiència de demà, sinó en fer una cosa bona que després es pugui vendre. És com qui pinta un quadre.

Com has viscut l’experiència de Calígula?

Intensament. És d’aquests papers que no t’acabes, molt potent i maco. A més, vam estrenar a Mèrida, que és un teatre amb capacitat per a 3.000 persones, a l’aire lliure… Va agradar molt, sorprenentment. Jo no m’ho esperava perquè era un text difícil, molt retòric. I a més, l’hem fet molt nu, molt essencial, gens vestit. És molt net i això ajuda a fer que el text arribi de manera clara, però no és el que estem acostumats a veure. No és teatre transgressor,  encara que el text —que és de 1944— sí que ho sigui.

Diries que és el paper que t’ha costat més de fer?

Sí. Jo crec que sí, Calígula és el paper que més m’ha costat interpretar, o almenys, el que més esforç m’ha requerit. Té molt text i és com un Hamlet, un text d’aquests que l’has de sostenir molt; has d’estar molt concentrat amb el text, perquè s’entengui bé el que estàs dient, mentre fas el personatge. És un doble-triple esforç. Quan comences sempre penses en aconseguir ser el personatge, en aquest cas és bàsic.

Com es presenta aquesta temporada?

Més tranquil·la que l’anterior. (Riu) De moment tinc la gira de Calígula, d’un any aproximadament, i una possible tercera temporada de Nit i dia, que encara no és segur però jo crec que sí que serà.

 

Marc Martínez: “M’ha costat molt però ara, amb els meus cinquanta anys, per fi sé el que vull”

By | cultura | No Comments

Marc Martínez és un actor de teatre, cinema i televisió, que va iniciar-se en el món de la interpretació als anys vuitanta. Des d’aleshores ha participat en nombroses sèries de televisió, com Éste es mi barrio, Sitges, Petra delicado, Infidels, Nit i dia o actualment en la nova sèrie de TV3, Com si fos ahir, així com en incomptables pel·lícules i obres de teatre.

Et guanyes la vida com a actor?

No. De fet, mai m’ha agradat dir que sóc actor, prefereixo definir-me com a artista. Més que res perquè no em guanyo la vida fent d’actor… només un 10% se la guanya.

Com t’ho fas, doncs?

Faig altres coses. Últimament, a més d’actuar, també em dedico a fer de mestre. Fa molts anys que ho faig però ara mateix podríem dir que és el meu modus vivendi. Sempre he treballat amb nens; fent de monitor, d’animador… la veritat és que tinc una veritable predilecció pels nens. De fet, em considero més mestre que no pas actor, de vocació.

T’esperaves guanyar el Premi Max al millor actor amb Tot esperant Godot?

No, “para nada”. Va ser un paper molt bonic, el de Lucky! Recordo que quan Lluís Pasqual me’l va oferir, vaig llegir a Internet que era un paper molt estrany i difícil, d’aquells que o t’enfonsen o et fan créixer… Jo vaig pensar: “Aquest m’enfonsa”. (Riu) Ara estic més segur de mi mateix, però fa disset anys -quan el vaig fer- era molt diferent.

Què ha canviat?

Que em sento molt bé amb la meva edat, m’ha costat molt però ara, amb els meus cinquanta anys, per fi sé el que vull. Em sento madur a tots els nivells. Abans no, amb trenta anys era un nen. Tenia unes aspiracions absurdes… la meva imaginació era imparable. (Riu)

Absurdes com ara?

He somiat moltes coses que per sort s’han fet realitat, com ara poder-me dedicar a aquesta feina. Ja no dic guanyar-me la vida perquè la veritat és que no puc viure d’això. “Guanyar-se la vida”, quina vergonya de frase, no? Ara lluito pel que vull aconseguir avui o demà, no per somnis absurds ni utòpics perquè sinó, perds el temps mentrestant, saps? Tinc grans esperances, això sí.

És fàcil deixar-se enlluernar per l’èxit?

Clar. I tant… Més que fàcil, és normal. I més quan ets jove i immadur. Has de pensar que un actor pot guanyar en un dia, tranquil·lament, el que tu guanyes en un mes… i més. Molta gent això no ho sap; de les grans estrelles sí, però de “les estrelletes” ningú s’ho pensa… I és clar, sap greu dir-li al teu amic, que amb prou feines arriba a final de mes, que guanyes tres mil euros al dia… Això si us plau, posa-ho a l’entrevista.

Alguna anècdota de Nit i dia?

Moltes, podria escriure tot un llibre d’anècdotes d’aquesta sèrie… És que amb la Clara és molt divertit treballar! Quan ens va sortir l’oportunitat de Nit i dia, no ens ho podíem creure. Recordo, per exemple, l’escena en què estic tancat dins una nevera de la morgue. Allò era real! Rodàvem al dipòsit de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya, amb tot el que això comporta… És a dir, feien autòpsies mentre rodàvem i vaig estar tancat més d’un minut en una nevera, envoltat de morts. Creu-me que això se’t queda, eh?

Ja havíeu treballat junts amb Clara Segura.

Sí! Vam fer un monòleg, Conillet, a l’Espai Lliure. Aleshores jo feia de director i ella d’actriu, i vam establir un vincle molt bèstia. Sempre és una anècdota treballar amb ella, ens entenem molt bé.

Un director amb qui tornaries a treballar?

Amb molts. Treballar amb Ken Loach és el més gran que he viscut a la meva vida. També repetiria amb Mario Gas, Lluís Homar… La veritat és que hi ha gent molt bona i cada vegada n’hi ha més. Juan Antonio Bayona… El meu fill, que també és actor, sempre fa la broma que entre ell i Bayona només hi ha quatre salts! (Riu)

També vas treure el cap a Plats Bruts, en el capítol “Tinc dobles”.

Sí! (Riu) Buscaven una parella que recordés al David i el López, i el David Bagés i jo érem una mena de parella semblant. Ens ho van proposar i vam dir que sí. Eren èpoques daurades, en què per treballar es cobrava molt bé. Abans podies viure de la teva feina i erets un actor considerat… no com ara que et diuen: “ah, ets actor?, i de què vius?”. I si m’ho permets, voldria aprofitar l’ocasió per trencar una llança a favor del Joel, que realment és un crac.

El teu nom apareix al Record Guinness.

Sí. Josep “Paquito” Cunillera sabater més important del món, President del Gremi de sabaters i pare de la que aleshores era la meva novia em va demanar que l’ajudés a fer la sabata de Colón. Vam estar més d’un any fent-la, jo l’ajudava passant-li els dos mil claus que em demanava, polint… (Riu) La sabata, que fa més de dos metres, està al Museu del Calçat. Paquito ha estat un dels meus mestres de la vida.

Com sorgeix la idea del teu últim monòleg, Mal Martínez?

Sorgeix d’una doble voluntat. Per una banda la necessitat de tota la vida de tornar al meu origen, que és el show. Vaig començar fent riure a la gent, explicant històries, cantant, fent de joglar… I per altra banda, volia relatar la meva vida d’adolescent. M’agrada el concepte de showman, no d’humorista. No me’n sento.

Com si fos ahir és el teu primer culebró de migdia.

Sí, anys enrere ja havia tingut algunes ofertes però la meva carrera anava més encarada cap al teatre i el cinema. Ara, però, tal com estan les coses, l’única sortida que hi ha és la televisió. Ja feia un temps que estava buscant una feina així i et diré, sincerament, que jo no vaig triar la sèrie, la sèrie em va triar a mi. Quan em van trucar, pràcticament sense negociar, m’hi vaig tirar de cap.

Projectes de futur?

Tinc un any de contracte a Com si fos ahir i espero que la sèrie duri molt temps; el meu personatge és secundari però et puc avançar que anirà a més. També segueixo fent gira amb el monòleg Mal Martínez, tinc bolos fins el gener. I a més, tinc en ment dos projectes personals.

Ens en pots avançar alguna cosa?

Sí. D’una banda m’agradaria tornar a gravar, fer més cançons i editar-les, però m’ho prenc amb calma. A veure com va Com si fos ahir He de dir que no estic acostumat al ritme frenètic que comporta fer un personatge diari, no ho havia fet mai i la veritat és que té el seu rotllo! I estic també amb moltes ganes d’escriure un primer llibre; un recull d’articles i poesies que he anat escrivint durant els últims anys. I això és tot, que no és poc. (Riu) Ara mateix, la realitat supera la ficció, però jo crec que ens en sortirem. És complicat el que volem aconseguir però la motivació és molt sana.

 

Miquel Gelabert: “Fes allò que t’agradi, encara que no et prometin diners”

By | cultura | No Comments

Miquel Gelabert és un actor mallorquí de teatre, cinema i televisió, que va iniciar-se en el món de la interpretació amb la companyia Comediants (1973). Popularment conegut, a Catalunya, pels seus personatges; Paco a Temps de silenci i Jaume Estalrich a Ventdelplà. Darrerament ha participat en la pel·lícula Pàtria, dirigida per Joan Frank Charansonnet.

No vas acabar els estudis a l’Institut del Teatre.

No. El curs del 73-74, una setmana després de començar el tercer –i últim– curs, ho vaig deixar. Un company de segon em va proposar un projecte que tenia entre mans a Bilbao i me n’hi vaig anar sense pensar-m’ho, d’un dia per l’altre.

Com s’ho van prendre els teus pares?

Prou bé. Li vaig dir per carta al meu pare. (Riu) Els vaig explicar que de moment estava treballant, que em pagaven i em podia mantenir, i que quan tornés ja acabaria els estudis de Filosofia. La veritat és que estudiava Filosofia per acontentar al meu pare, però pensava: “Acabaré el tercer any i què faré? Morir-me de gana?”.

En l’època que jo vaig començar, no era tan fàcil. Ara un noi diu que vol ser actor i la mama està encantada, però en la meva època el més normal era que et fotessin dues hòsties, seguides de la frase: “Tots els actors són maricons i totes les actrius, putes”.

Tot i així, els meus pares veien que hi tenia tirada i sempre van respectar que tant el meu germà com jo, féssim el que volguéssim. Tot i ser de dretes i el meu pare militar, tenien molta por als comunistes i per aquest bloqueig mental –propi de l’època– en certa manera pensaven: “l’únic que no els podran prendre és el que tinguin al cap”. Quan el meu germà va dir que volia pintar, ràpid li van comprar. Quan va començar a pintar abstracte, ja no tant. (Riu)

Com vas viure l’experiència a Bilbao?

Bé, em van oferir un muntatge que en principi havia de ser una gran cosa, però estàvem esperant el permís i no acabava d’arribar. Recordo que el dia que l’havíem de rebre, al no tenir notícies, vam trucar a Madrid per a preguntar si havia passat la censura. El contacte de Madrid ens va dir: “No truqueu avui i menys des del País Basc”. Acabaven d’assassinar a Carrero Blanco.

I aleshores que vau fer, tornar cap aquí?

No. Em vaig quedar a Bilbao i allà vaig fer classes d’expressió corporal i d’improvisació. També, durant dos o tres mesos, vam fer un espectacle per a nens, de pallassos.  Després vam muntar un altre espectacle Volpone de Ben Jhonson… Vam voltar un any. Me’n vaig anar a l’octubre i al setembre vaig tornar a Mallorca, per anar-me’n a fer la mili.

Quin record guardes de Ventdelplà?

Molt bon record. Va ser una producció molt exitosa i ens enteníem molt bé entre nosaltres. En un principi m’havien parlat d’una primera temporada, però finalment vaig aguantar fins al darrer dia de la cinquena.

Alguna anècdota en particular?

I tant! Hi havia un capítol –ara no recordo si era en la tercera o en la quarta temporada– en què el meu personatge s’havia de suïcidar, i un company em va comentar que hi havia un club de fans, que demanava que no ho fes. (Riu) Em va fer molta gràcia! La gent s’estimava molt al Jaume Estelrich.

Per què sempre et toca fer personatges amb caràcter malhumorat?

Bé, jo sempre deia que ho feien per pujar l’audiència. (Riu) És com el personatge del pallasso… cada vegada que es fot una nata, la gent riu. Jo era un personatge que queia bé i que d’alguna manera, fent-lo enrabiar i veient com es cagava amb tot, feia que l’audiència es fotés un fart de riure. A part que jo també sóc bastant així; em considero calmat, bona persona i gens agressiu, però tinc molt “mal sobaco”. Jo no he arreglat mai les coses a hòsties, però sí a crits. Quan hi ha una cosa que no m’agrada, m’encenc i això a la gent li fa gràcia. De fet, a Ventdelplà sovint canviava el text, però com que funcionava, em deixaven fer.

És a dir, tenies una mica de marge a l’hora de crear el personatge.

Sí, a Ventdelplà, sí. A La Riera, en canvi, no els agradava tant. Suposo que a Ventdelplà també van veure que hi havia una connexió amb el personatge. Si fins i tot a casa meva em deien: “No sé ni perquè et paguen, fas el mateix que aquí”. (Riu) Me’l sentia molt meu. A més, com que jo visc al camp, en una espècie de comuna a Tiana, em sentia molt a prop del personatge.

És el personatge que més s’ha apropat a tu?

Sí, probablement sí. També el Paco de Temps de Silenci, però al ser una sèrie ambientada en un període de temps tancat, no vaig tenir tant temps. En canvi, Ventdelplà hauria pogut durar com està durant ara La Riera.

L’audiència era bona. Per què es va acabar?

No ho sé. Potser perquè algun actor estava una mica cansat i demanava més diners…  O també perquè la direcció va creure que la idea ja s’havia gastat una mica i es volia fer una cosa una mica més urbana… Cosa que per mi és un error; és veritat que a Barcelona hi ha més gent, però d’aquestes, ja se n’ha fet moltes d’altres.

Una altra passió, a més d’actuar?

Dibuixar. Algú va dir que dibuixar era el més divertit que es pot fer amb la roba posada i no hi puc estar més d’acord. (Riu) M’agrada perquè, igual que la meva feina, sempre estàs aprenent. Quan has après a dibuixar un nas, has d’aprendre a dibuixar una ombra, uns pits, una boca… i amb el teatre passa una mica el mateix; aprens a fer un Shakespeare, ara aquest altre… I sempre has d’estudiar sobre el tema.

Jo vaig fer un Macbeth, amb Calixto Bieito, però els personatges en lloc de ser reis i ministres, eren una banda mafiosa. El text era el mateix, l’únic que canviava era –diguéssim– la gamberrada. En lloc de sortir amb el vestit de coronel, Banquo sortia amb una guitarra i borratxo, fins a dalt de cervesa. Com a actor, vaig haver d’estudiar sobre la màfia i en definitiva, empapar-me’n. Anthony Hopkins té una parrafada preciosa on explica això mateix. Cada vegada que entres en un tema nou, has de saber del que estàs parlant; necessites un background que t’equipi. És el contrari al funcionariat; a la idea de “esto no me toca a mi”, “este no es mi horario”. Jo ho vull tocar tot.

Ara mateix, gaudeixes més pintant que actuant?

Més no. Dibuixar és una segona passió, que puc fer sol. Em produeix una espècie de riquesa que no puc explicar, però jo, tancat dins el taller amb papers, fang, un soldador i quatre eines, en tinc prou. No necessito un gran cotxe ni un gran xalet.

Et paren molt pel carrer?

Ara ja no tant però hi va haver un temps que sí. I una cosa és aquí Barcelona, que encara passava discretament, però si me n’anava a pobles com Vic o Olot… allà sí que era l’atracció. Si feien castells, en lloc de mirar-los, em miraven a mi. (Riu)

És fàcil enlluernar-se per la fama?

A mi no. No em molesta que em parin, procuro ser agradable i simpàtic, però tampoc em preocupa en absolut. Tampoc sóc una “mega estrella”, tinc amics que n’estan fins als pebrots, però no és el meu cas. Jo no em crec ningú. En aquest sentit, sóc molt discret. Per a mi, l’únic especial d’haver triat aquesta professió és que és la que jo volia i la veritat és que no em puc queixar. Jo el que li recomanaria a tot Déu és: “Fes allò que t’agradi, encara que no et prometin diners”. Has de viure, sí, però el més important és gaudir amb allò que fas.

En quins projectes has treballat darrerament?

He encarnat a Santiago Carrillo a De la ley a la ley. Una telemovie sobre la Transició –des de l’atemptat de Carrero Blanco fins a la legalització del Partit Comunista– dirigida per Sílvia Quer. També he participat a Pàtria, que es va estrenar la setmana passada i de moment sembla que està tenint bona acollida. El resultat, malgrat les condicions en què es va rodar, és força acceptable.

A quines condicions et refereixes?

A la falta de producció, el càtering, l’espai, el fred…

I per últim, projectes de futur?

Aquest estiu tinc programades vàries sessions de gravació en una sèrie nacional, Gigantes, dirigida per Enrique Urbizu. I a l’octubre, també tinc aparaulada una telemovie a Mallorca. I si ho puc quadrar tot, al febrer començaria assajos d’Èdip Rei amb Oriol Broggi. I… just m’acaben de trucar per començar a mitjans de juliol en una sèrie nova de TV3. Pas mal, no?

Àngels Bassas: “Sóc de les que pensa que no hem de passar per la vida de puntetes”

By | cultura | No Comments

Àngels Bassas és una actriu empordanesa de teatre, cinema i televisió, llicenciada en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha treballat en teatre amb directors com Calixto Bieito, Ariel García Valdés, Manuel Dueso… En televisió l’hem pogut veure en sèries com Temps de silenci, Nissaga de poder, Sitges, El Cor de la Ciutat Ha guanyat, en dues ocasions, el Premi de la Crítica pel seu treball a Amfitrió de Molière i a La Senyoreta Julia de Strindberg, i també un premi Max, a la millor actriu de repartiment per la seva interpretació a El rei Lear.

Què ha de tenir un actor, a part de talent?

El talent, que es té o no es té, és una mena de llum que ha d’anar acompanyada de la feina personal; la disciplina, l’autoconsciència i sobretot molta humilitat i generositat. Amb els anys, he après que com més humil ets i més ganes tens d’aprendre, més gran et fas. Els actors amb aquestes virtuts, són els qui després veus madurar d’una manera extraordinària. El talent, sense feina personal, es pot perdre i malmetre. Sóc de les que pensa que en aquesta professió ens hem de reciclar constantment i estar en permanent canvi; investigant durant tota la nostra vida, fins al final. Els temps canvien i el teatre és una mica el reflex d’una societat, i per tant, l’actor ha de ser algú molt adaptable i amb una capacitat d’escolta molt gran.

Potser és molt idealista però sempre he pensat que em dedicava a aquest ofici perquè, d’alguna manera, em permet conèixer i investigar sobre l’ésser humà. Ho trobo fascinant!

Creus que de normal, es tenen aquestes virtuts?

(Riu) Home, són virtuts difícils d’aconseguir, en general. La generositat i la humilitat s’han de treballar.

Has fet coses molt diferents, està clar que t’agrada posar-te reptes.

Sí. M’agrada molt posar-me dificultats, en el bon sentit de la paraula. Intento no conformar-me amb allò que ja sé que faig bé. La gran lluita dels actors és que no se’ns encaselli; que no ens etiquetin ni pensin en nosaltres per a un únic tipus de personatge. Al llarg de la meva carrera hi ha tant comèdia, com tragèdia, com drama…

Segueix sent Ciara, el més difícil que has fet fins ara?

Sí. Claríssimament.

Com va anar?

Vaig conèixer a David Harrower en un curs de dramatúrgia i em va dir: “Tu ets Ciara. M’has de fer de Ciara aquí a Espanya”. Recordo que quan vaig llegir el text, vaig pensar: “Déu meu. Això és el més difícil que he vist mai”. Però ostres!, va valdre molt la pena. Vaig tenir unes crítiques extraordinàries. Quan et poses reptes així i saps que són sucosos, també en treus profit. Ciara va ser un projecte més personal i vull seguir en aquesta línia, per a créixer com a actriu i perquè tal com estan les coses, penso que nosaltres també hem d’aportar alguna cosa.

De tots, quin projecte t’ha marcat més?

Tots i cadascun d’ells. Tots han sumat; he après de tots els directors amb qui he treballat, de tots els companys… Sóc una màquina de treballar i sobretot d’absorbir. M’agrada molt aprendre, sóc molt curiosa. I també molt exigent amb mi mateixa, potser per això a vegades surten els fruits que surten. No en tinc mai prou en aquest sentit.

Ciara és evident que és un dels projectes que més m’han marcat, però n’hi ha hagut diversos… La Senyoreta Júlia, que vaig fer als vint-i-cinc anys, Electra, El diari d’una cambrera que va ser un projecte que vam tirar endavant amb una companyia independent i va ser la primera vegada que rebia unes crítiques impressionants, amb vint-i-pocs… Hi ha hagut diversos espectacles que m’han marcat moltíssim. La vida es sueño, El Rei Lear, amb el qual vaig guanyar el Premi Max… Aquest, podríem dir que és el hit de la meva carrera. (Riu)

El personatge d’Electra l’has interpretat dues vegades.

Sí. És un personatge que d’alguna manera m’ha anat perseguint. La primera vegada, amb trenta-pocs, vaig interpretar la versió clàssica, que de fet era una versió passada pel sedàs de José Sanchis Sinisterra –grandíssim dramaturg d’aquest país–, amb Mario Gas i Vicky Penya al Teatre Grec.  I la segona vegada, la vaig fer fa un parell d’anys al Teatre Nacional,  en una versió de Palau i Fabra. Aquesta vegada se centrava molt més en la part més eròtica, de l’incest entre els dos germans. Per tant, eren dues Electres diferents… i és curiós perquè amb els anys, veus les coses d’una altra manera, les encares diferent.

Quin record guardes de Temps de silenci?

Meravellós! Tothom me’n parla quan em veu. (Riu) Va ser una sèrie preciosa; amb un guionatge, una direcció i uns actors increïbles. Una sèrie mítica –jo crec– de la història de la Televisió de Catalunya i la prova està en què pràcticament cada estiu, la repeteixen. Encara hi ha gent que m’atura i em diu: “Em vas fer plorar tant en aquell capítol que cantes Ne me quitte pas…”.

(minut 34:10)

És un dels moments més emotius de la sèrie.

Sí. I si vols, t’explico l’anècdota, que és molt bonica. El director em va comentar: “Posarem la cançó de Jacques Brel, mentre fas el monòleg amb el bebè. Si la vols escoltar abans…”. I jo, que si puc, ho dono tot, vaig arribar aquell dia, havent-me-la après tota. Quan vaig començar a cantar-la, damunt la gravació, i a barrejar-la amb el monòleg, tot l’equip es va quedar… Per dir-te que era un assaig gravat però els va agradar tant que van dir: “ens ho quedem”. (Riu) Després van haver de pagar molt més de drets d’autor, perquè en un principi estava previst posar-ne només un tros, però va quedar tan bonic que van decidir deixar-ho tot. Jo proposo, i si compren, compren. I aquesta vegada van comprar.

Què passa si et trobes amb algú en escena, amb qui no t’entens?

És part de la nostra feina… A vegades, et trobes amb companys amb qui t’avens i tot és molt fàcil i d’altres vegades, en canvi, no hi ha aquest feeling –per una qüestió de pell, d’olors, de química… – i t’ho has d’agafar d’una manera més tècnica, més freda i professional. Els actors hem de creure en l’aquí i l’ara del nostre personatge i oblidar-nos de qui som nosaltres mateixos.

No deu ser fàcil.

No ho és. Sempre explico als meus alumnes que un dels grans reptes de l’actor –i també una part molt cruel de l’ofici– és que ens hem de posar al servei d’una altra persona i oblidar-nos dels nostres problemes personals. Fer aquest exercici, sovint és molt difícil i dur, però l’experiència també m’ha ensenyat que, alhora, resulta terapèutic. Amb la meva vida, em costa més fer-ho. Suposo que per amor a l’art i al meu ofici, sóc capaç d’aconseguir-ho, i en canvi amb mi mateixa, no ho sé gestionar tan bé. Segurament és per la responsabilitat que sento amb el públic, que ha pagat l’entrada per venir-me a veure. És una qüestió de generositat… quan ho fas pels altres, sempre resulta més fàcil.

És com deixar de fumar, que molts ho fan pels fills, però no per ells mateixos.

Exactament! Fer-ho per tu mateix, costa més. Molt més.

Àngels Bassas, a més d’actriu, té faceta d’escriptora.

Sí… L’escriptura m’acompanya des de molt joveneta. Aquest estiu, em va picar per remenar entre els apunts, i vaig trobar textos meus de quan tenia tretze anys!

D’on sorgeix el germen de Dóna’t?

Tenia una novel·la inacabada al calaix, que vaig començar a escriure ara fa tretze anys. La vaig revisar i va acabar sent Dóna’t. Per sorpresa meva, vaig quedar finalista al Premi Pla i me la va publicar Edicions 62. En aquesta novel·la, volia parlar del món del teatre però sobretot també del sexe femení; del món de la dona i dels seus desitjos, per a reivindicar –no només la seva sensualitat i sexualitat amb l’experiència de seducció amb aquest home desconegut– sinó també el seu ofici d’actriu i les enormes ganes de passar per la vida fent grans coses.

Hi retrates la vanitat del mundillo de la interpretació. Què més volies exposar?

Bé, sí. Però hi ha de tot en aquesta novel·la… també hi ha molt d’amor per la professió. Hi ha una part crua, com la inestabilitat i la precarietat laboral; sobretot volia retratar aquesta sensació de: “ho hem somiat?”, que tenim els qui estem en la quarantena, que hem passat de viure una època gloriosa i brillant a una plena de dificultats, en què ens hem hagut d’estrènyer el cinturó i reinventar-nos.

També volia fer un paral·lelisme amb la gent que es dóna; que malgrat les dificultats que comporta aquest ofici, resisteixen i s’entreguen. Per amor. L’amor està darrere de tot el que he escrit en aquesta novel·la. Sense amor la vida seria molt més trista. Sóc de les que pensa que no hem de passar per la vida de puntetes. Cal viure-la de manera compromesa, intensa i generosa; intentant deixar empremta, procurant canviar i millorar les coses.

Dóna’t té un final molt obert… Estàs treballant en una segona part?

No, encara no m’hi he posat, però no ho descarto… molta gent m’ha demanat un Dóna’t II. (Riu) És lo bo de les xarxes socials, que reps feedback de gent que ni coneixes. La veritat és que estic treballant en un segon lliure, que no té res a veure amb Dóna’t, però és el que m’ha sortit de l’ànima. Encara he d’acabar d’arrodonir-lo; ens n’aniríem cap al 2018, anant bé.

El 2013 publiques la col·lecció de llibres infantils, Patatu.

Sí. Eren els contes que li explicava al meu fill, de camí cap a l’escola, i els millors, els anava escrivint. Patatu és un pallasso que sempre cau, i en canvi, el nen és qui fa les coses bé. Després, parlant amb psicòlegs amics meus, vaig prendre consciència que darrere d’aquests contes, hi havia un gruix important d’efecte psicològic positiu. Inconscientment, els nens rebien aquest missatge. De mica en mica, altres nens que feien el mateix recorregut, es van anar sumant al trajecte i em vaig acabar convertint en una mena de flautista d’en Patatu.  Vaig arribar a tenir més de quaranta contes escrits i una nit d’insomni, vaig pensar: “que faig amb tot això?”. Vaig buscar editorials infantils i vaig enviar dos mails. Iolanda Batallé, directora editorial de La Galera i a qui li dec el seu entusiasme i generositat, em va citar al cap d’un mes. En un primer moment, havia de ser un llibre amb uns quants contes, però després vam decidir que fos una col·lecció. Quelcom absolutament increïble, perquè amb tres anys, tenia una sèrie col·lecció de vuit llibres d’en Patatu publicats. Pensa que és molt difícil que es faci una aposta tan forta de sèrie de col·lecció estatal. Té molt mèrit que una editorial aposti per una sèrie de creació pròpia del país.

Projectes de futur?

Ara aquesta setmana estic en plena promoció de la pel·lícula Pàtria. Dilluns es va preestrenar al FIC-CAT, ahir als cines Aribau i aquest divendres s’estrena en cinquanta cinemes de Catalunya. Tot just hem acabat les funcions de Diumenge, a la Seca Espai Brossa, juntament amb Àlex Casanovas i Abel Folk, i al mateix temps, segueixo donant classes d’interpretació a ESART BCN. I més endavant, de cara al novembre, farem algun bolo de Ciara.

Val a dir, que m’agradaria molt tornar a fer televisió aquí, perquè des que vaig tenir el meu fill –ja fa onze anys– he fet moltes coses a Madrid però aquí només he fet Olor de colònia i ja en tinc ganes!

I ja tens temps per tu?

Poc, no paro. Intento donar molts fruits. (Riu) A vegades, molt poquetes, em permeto parar.

Pep Antón: “Fer futuribles, i més en la nostra professió, és molt arriscat”

By | cultura | No Comments

Pep Antón és un actor de teatre, cinema, televisió i doblatge, que va iniciar la seva carrera professional als anys setanta amb El bon samarità, sota la direcció de Lluís Pasqual i Fabià Puigserver al Teatre Grec. Des d’aleshores, la seva trajectòria compta amb innumerables aparicions en sèries de televisió com Nissaga de poder, El cor de la ciutat, Serrallonga, Gran Hotel, Seis hermanas, La Riera, entre d’altres. També ha participat en incomptables obres de teatre, així com en llargmetratges de cinema. El 2009 rep el Premi Gaudí al millor actor secundari per la seva actuació a Bienvenido a Farewell-Gutmann.

Recordes el que vas sentir la primera vegada que vas sortir en un escenari?

I tant. Tot el que segueixo sentint ara, afortunadament. Sobretot nervis. Però cada vegada més, eh? Pensa que la joventut té coses meravelloses però també una càrrega d’irresponsabilitat bastant important. Quan ets jove, l’únic que et mou és la il·lusió i les ganes; tot just estàs encetant la poma. Amb els anys, quan ja has viscut diferents etapes dins la professió, i hi estàs compromès al 100%, les funcions esdevenen quelcom semblant a una operació a cor obert; on l’espectacle serien els pacients, als qui s’ha de cuidar molt perquè el resultat sigui tot un èxit.

Vas guanyar el Premi al millor actor secundari amb Bienvenido a Farewell-Gutmann, en la primera edició dels Premis Gaudí.  T’ho esperaves?

No, gens ni mica! De veritat, ni m’ho havia planejat. Hi vaig anar perquè em va semblar que hi havia de ser. S’havien creat aquests premis –dins un món pràcticament fantasmagòric, que és el cinema aquí a Catalunya– i hi havia d’anar. I justament, vaig tenir la xamba que aquell any havia entrat en una producció –Bienvenido a Farewell-Gutmann– que participava en aquesta primera edició dels Premis Gaudí.

No t’havies preparat cap discurs?

No, no. En absolut. Quin discurs m’havia de preparar, si no m’ho esperava gens! Però bé, també t’he de dir que detesto profundament a la gent que comença a agrair als pares, a les mares, als fills, a les verges… Simplement vaig donar les gràcies, pel reconeixement a una feina que jo sabia que anava més enllà d’aquesta producció en concret; era més per tota la trajectòria teatral i televisiva que hi havia darrere, que d’alguna manera feia un conjunt. O almenys, així ho vaig considerar.

Quan se’t comença a reconèixer pel carrer?

Vaig començar a ser reconegut pel carrer –després d’una bastant àmplia carrera teatral– quan es van començar a fer sèries de televisió aquí a Catalunya. El paper definitiu va ser a El cor de la ciutat.  Abans, havia aparegut una temporada a Nissaga de poder, però el que d’alguna manera em va fer popular, va ser el personatge del Peris. I és normal, vaig estar deu anys entrant a casa de la gent, dues vegades al dia, perquè a la nit tornaven a passar el capítol pel canal 33. (Riu)

Has notat un canvi en mudar-te a La Floresta?

I tant. Aquí la veritat és que, poc o molt, de vista ens coneixem tots. Em tenen més que avorrit. (Riu) A Barcelona era bastant més empipador, sobretot amb l’etapa del Peris. A veure, jo entenc que si estàs cada dia fotut a casa seva, s’acabin creient que vius amb ells, però entre ni poc ni massa. He arribat a parar la circulació del carrer Aragó amb Passeig de Gràcia.

Com va anar?

Estava parat en un semàfor en vermell i un home va parar el cotxe al meu costat i em va començar a fer senyals. Vaig pensar: “a veure si he punxat”. Baixo i el paio surt del cotxe, el semàfor canvia a verd i ell fent-me la broma: “que, Peris, que la dona et posa les banyes, eh?”. Clar, això allà enmig, amb el tràfic parat i la gent tocant el clàxon… jo no donava crèdit. O altres, que et paren pel carrer un dia que vas amb una mica de pressa i et diuen: “va home va, no facis de Peris tu ara!”. De veritat que em fa moltíssima il·lusió, sobretot amb gent gran que saps que ets el seu espai de fugida, i quan puc m’hi estic i faig el que convingui, però és que hi ha cada “zumbat” que penses: “per l’amor de déu, separeu una mica”. I a veure, també és cert que per molta disposició que tinguis, hi ha dies en què estàs girat i t’estàs cagant mentalment amb qui sigui, saps? Que només et falta que et vinguin a tocar la pera perquè se t’acabi de girar la melsa. Però és el que hi ha. (Riu)

Com s’allarga una sèrie deu anys, aconseguint un públic tan fidel?

Mira, El cor de la ciutat tenia un desllorigador fonamental que era que es tractava d’una sèrie familiar i perfectament assimilable pel públic. Era una sèrie de veïns, que passava a Barcelona, on s’hi representaven tots els estatus que hi pot haver en un barri. No et permetia agafar un distanciament, ja que immediatament et senties identificat amb algun dels personatges. D’alguna manera, tothom s’hi veia reconegut. Gran part del seu èxit es deu també a l’olfacte dels guionistes, a l’hora de desenvolupar trames i diàlegs que enganxaven a la gent i que no resultaven feixucs o repetitius. I a més, El cor de la ciutat era una sèrie humana, que no pretenia donar lliçons de res, però que en canvi, ensenyava el dia a dia de la nostra vida. Penso que el secret de l’èxit va ser això; el punt familiar, quotidià i sense pretensions de la sèrie.

Vas fer el càsting o et van trucar?

Em va trucar l’Esteve Rovira –director de la sèrie– per proposar-me el personatge del Peris. De fet, em va explicar que quan havia llegit els personatges, de seguida havia visualitzat el Peris amb el Pep Antón. I això, és clar, ja em va fer gràcia. Li va donar un puntet. (Riu)

T’agradava fer de Peris?

Sí, molt. Durant la primera temporada, era un personatge que estava molt pensat per servir als personatges que l’envoltaven. Tots ells, la Cinta i els fills, tenien les seves pròpies històries, però el Peris no, sempre depenia de les altres. El Peris –com a tal– no tenia una història, pobre. Tot i així, va ser un personatge que la gent ràpidament es va fer seu, i va caure tan bé que els guionistes van començar a donar-li vida pròpia.

Els cinc primers anys em van passar voltant i cada guió era una descoberta, però a partir d’aleshores les idees van començar a esgotar-se, van entrar nous personatges amb qui no tenia la mateixa relació, i de mica en mica, vaig començar a notar-me cansat. Fins al punt que vaig demanar un break a TV3. Bé, primer vaig demanar que em matessin, però em van dir que no. (Riu) La cosa també és que m’havien passat per davant un parell de trens, que m’hagués agradat agafar, però que fent El cor de la ciutat, resultava totalment incompatible. Finalment, em van donar sis mesos de vacances; entenien que estigués un pèl saturat.

Quins dos trens vas deixar passar?

Un era Camino. Una pel·lícula emblemàtica del cinema espanyol. I l’altra era una sèrie de televisió, que m’agradava molt com es plantejava, també a Madrid. Ja no recordo ni com es deia, n’hi ha hagut tantes des d’aleshores…

Has participat en moltes sèries tipus culebrot de migdia de TV3. Com a espectador, amb quina et quedes?

És que són diferents consideracions… El culebrot és una història, diària, on els temes es van allargassant. Està molt bé per l’hora en què s’emet i entenc que serveixi de relax a molta gent, després de dinar. Jo personalment prefereixo les sèries d’emissió setmanal, amb primetime i si poden ser de capítol tancat, millor. Jo em quedaria amb una de les que vaig participar, Gran hotel.

Per què?

Perquè penso que és una de les millors sèries que s’han fet en aquest país. Quan es va rodar, a posteriori s’han fet coses que també estan molt bé, però penso que va servir com a disparador d’una altra manera de fer les sèries aquí a Espanya. És una sèrie plantejada al mil·límetre. Mentre la fèiem, teníem la sensació d’estar fent cinema. Pensa que d’una jornada de treball diari de 12 hores, trèiem nét un minut i mig d’un capítol que durava gairebé una hora. Però és clar, era una sèrie d’època –on pràcticament tots els decorats eren autèntics–, amb una il·luminació dificilíssima, es rodava des de tots els angles… Es cuidava el mínim detall. Era un “Take your time. No tenim pressa”.

Per fer un capítol, estàvem 20 dies. Ara, també et dic que és un gust treballar així, fa que la nostra feina prengui sentit. Et sents –com et deia abans– com un metge que està operant a cor obert. I és tan gran la implicació i la responsabilitat de tots els qui t’envolten per a arribar a un resultat –perquè s’ha d’aconseguir aquell resultat i no cap altre– que treus d’on no n’hi ha per a fer-ho possible. Pensa que Gran Hotel va estar en pantalla, a Anglaterra, al mateix temps que Downton Abbey –que seria la germana bessona anglesa; per època, personatges, situació… – i ens treien només dos punts i mig de share. I cal tenir en compte que Downton Abbey era una producció anglesa –que tots sabem com són–, d’època i de la seva època! Allò que dius: “el millor”.

També fas doblatges.

Sí, quan em deixen. (Riu)

Com t’ho fas per posar veu a personatges, sovint tan peculiars, i que no s’assemblin entre elles?

Mira, cadascú serveix per al que serveix. (Riu) Està malament que ho digui però l’únic que faig és intentar ser molt honest i generós amb la meva feina, sigui en teatre, televisió, cinema o doblatge. El doblatge implica molta responsabilitat, perquè estem fent una mentida sobre una cosa que ja és mentida. Si no ho fas amb honestedat, és una merda i ja pots plegar.

El doblatge consisteix a despullar-te de tu mateix, oblidar-te’n, i tenir molt clar que no ets tu qui fa la pel·lícula. La pel·lícula ja està feta; un altre l’ha fet i tu has de copiar el més fidelment possible que puguis, les seves intencions. La gran feina és saber ficar-te immediatament en la feina que ha fet aquell home, absorbir l’esperit –l’ànima– de la feina d’aquell actor, i traspassar-t’ho. Passar-ho pel teu sedàs i deixar-ho anar en l’idioma que convingui.

I fas carotes o t’acompanyes de gestos, per posar-te en situació i fer-ho més versemblant?

A vegades sí. Les menys possibles perquè la fidelitat dels micròfons de doblatge és molt gran i si et mous molt, sempre pots fer un cop i carregar-te el “take”. Ara digitalment es poden treure moltes coses, però quan jo vaig començar no.

Té el mateix grau de dificultat fer doblatge d’animació?

No, quan entres en animació ja és una altra història. Depèn de com, pots gairebé quedar-te en l’intent… Per a mi, l’Hades d’Hèrcules, va ser una de les batalles més grans que he tingut. Primer perquè la veu la va crear James Woods –actor que alguna vegada també he doblat–, qui té una capacitat de crueltat i cinisme increïble. Si això ho sumes al fet que no estàs veient al monstre en carn i ossos sinó que és un dibuix, i que a més a més, parles a mil per hora i donant cinc-cents mil matisos… Jo vaig patir molt. Recordo que vaig sortir –cosa que habitualment no em passa– esgotat. Esgotat com si l’hagués fet físicament.

Amb quin doblatge gaudeixes més?

Jo tinc amor per tothom. Cadascú té un trosset del meu cor. (Riu) Però val a dir que m’ho passo molt bé fent el doblatge de Hugh Grant i James Woods. El de Malkovich també, però alhora m’emprenya molt. Ara s’ha calmat una mica però al principi sempre feia de boig, de personatge absolutament trasbalsat. Però clar, és un actor que també dóna per això.

Estàs a favor del doblatge?

Sí. És una disciplina més de l’actor, perquè nosaltres també fem cinema i a vegades, quan ens hem de doblar a nosaltres mateixos, perquè el so original no val, molts no ho saben fer i es queden pel camí. I aleshores se’ls ha de posar la veu d’un altre professional, i encara s’enfaden i es queixen, que dius: “No. L’equivocat ets tu. El doblatge és una disciplina més i per tant t’hauries d’haver espavilat en aprendre’n”. Això per una banda; i per altra, perquè és –o almenys fins ara ho era– una possibilitat perquè els professionals del teatre, que bàsicament és el que més es feia en aquest país, poguessin sobreviure.

En teatre, no és que no et facis ric, és que cobres lo just per viure aquelles cinc setmanes d’assaig i amb una mica de sort, les cinc setmanes que estàs dalt de l’escenari. Quan això s’acaba, s’ha acabat. En aquesta professió no tens cap mena de continuïtat, a menys que enganxis una sèrie i t’hi tiris uns anys, com a mi em va passar amb el Peris.

Quin va ser el teu primer doblatge?

El de Mitch Cooper, de la sèrie Dallas. Ara fa trenta-tres anys, quan va començar TV3. Un xaval ros guapíssim, nòvio de la Lucy Ewing.

Què és el que et va motivar a acceptar el paper de l’Emili a La Riera?

La raó més important va ser que aquest personatge era una oportunitat d’ensenyar la meva feina des d’un altre punt de vista. Bàsicament, la gent em tenia –dins el seu imaginari– implantat com el Pere Peris d’El cor de la ciutat; rondinaire, sí, però en el fons bona persona, sense dobles sentits, sempre de cara… En definitiva, un personatge blanc. L’Emili, en canvi, és absolutament el contrari; és un personatge tèrbol, sinistre, malalt… És molt atractiu poder entrar dins d’aquest camp i intentar conformar un personatge d’aquestes característiques. M’ha agradat molt fer-lo, tot i que sovint per a resoldre els conflictes que planteja la ficció, hagi hagut de buscar en llocs profunds i negres, de la meva pròpia experiència.

Què tal ha estat tornar a treballar amb Mercè Sampietro?

Treballar amb ella ja és una experiència en si mateixa. És una dona amb un talent immens i innegable, que s’implica fins a l’últim mil·límetre del seu cos, amb ment i ànima. Vam coincidir per primera vegada a Nissaga de poder i la veritat és que va ser una descoberta meravellosa. Allà també fèiem de matrimoni i la nostra relació tampoc era per llançar coets, però en aquell cas, la gran dolenta de la història era ella, jo només era un “pipiolo” entabanat, enganyat i enamorat…

Què diries que ha canviat des d’aleshores?

Ella contínua sent una actriu importantíssima i plena de talent, a més d’una persona extraordinària, i jo m’he fet més gran i potser una mica més savi. He adquirit més experiència des d’aleshores.

Projectes de futur?

Aquests no es comenten mai. (Riu) Els projectes de futur són el present, estimada. I com més gran em faig, més clar ho tinc. Fer futuribles, i més en la nostra professió, és molt arriscat.

No et queixaràs, has tingut una trajectòria gairebé ininterrompuda.

Jo he tingut molta sort, però també m’ho he currat molt, eh? Però és cert que aquesta feina demana molta sort perquè tinc companys –amb un material humà molt bo– que s’han quedat pel camí, i en canvi d’altres que no estaven tan cridats per aquesta professió, encara hi segueixen.

Quan era jove, em feia molta ràbia perquè en el segment d’actors amb qui havia de competir –t’estic parlant de quan vaig començar professionalment, amb vint-i-dos anys, al Teatre Lliure– tots eren més guapos, més alts, més rossos… que jo. Però que passa, que normalment, sempre tens la sort que el guapo té un amic o un germà, que bàsicament és qui es menja els marrons perquè són els papers més deslluïts, els que serveixen als altres personatges. I aquesta ha estat la meva escola; buscar la manera de plantar cara –d’alguna manera– a la cara, l’alçada i els ulls que no tenia, i traient punta a personatges que en principi no en tenien. I em feia molta gràcia quan algú em venia i em deia: “Ostres noi, quin bombó que t’ha tocat, eh?” i jo pensava: “Fes-lo tu. Llegeix-te l’obra i digue’m si és un bombó o no”. (Riu) Però ho he aconseguit, treballant i lluitant com un desesperat. I també perquè he tingut la sort de tenir molt bona gent amb mi, que m’ha fet costat i ha procurat ensenyar-me i ajudar-me amb tot el que ha pogut. Però és cert que tot això, al principi, em feia molta ràbia; pensava: “Em passaré la vida fent papers secundaris. Tot em va en contra…”, però et puc dir que si no llances la tovallola, si no perds la fe i continues aprenent i treballant, ho tens tot a favor teu.

Pep Pla: “La clau és estar en el lloc adequat, en el moment oportú”

By | cultura | No Comments

Pep Pla és una de les cares més conegudes de l’escena catalana. L’actor i també director del Festival TNT (Terrassa noves tendències) i del CAET (Centre d’arts escèniques de Terrassa), és popularment reconegut per les diverses aparicions en sèries de televisió com Poblenou, Temps de silenci o Ventdelplà, entre moltes d’altres. Després de deu anys sense trepitjar els escenaris, aquest passat gener va tornar amb La mare, a La Villarroel.

Actor quasi per casualitat. A què et volies dedicar?

No ho sabia, la veritat… deia ximpleries varies, però no tenia una cosa clara. El meu pare tenia uns telers –fabricava roba– i molt em temia que hauria de seguir amb la tradició familiar. Però ja de petit, era el que “amenizaba las veladas.” (Riu) I un dia, recordo d’anar caminant per Terrassa i veure “Institut del Teatre” i pensar: “Ostres, si això es pot estudiar, jo vull fer-ho”. Però no hi vaig tornar a pensar fins que Pep Ferrer em va comentar que estava fent teatre. Vaig entrar a l’Institut del Teatre i quan estava fent segon –a Barcelona– Josep Maria Flotats em va agafar per fer el Cyrano, que va ser tot un èxit. Vam estar nou mesos en cartell, que aleshores ningú hi estava tant temps. Vam estar a Madrid, a València, Saragossa… a tot arreu, i en català!

Però mentre estudiaves a l’Institut, ja et guanyaves la vida fent teatre.

Sí! Ja em guanyava la vida amb això. Em vaig independitzar amb 23 anys; em pagava els estudis, el pis… Els lloguers eren molt més barats, aleshores. Compartíem un pis a Terrassa, entre cinc, i pagàvem unes 5.000 pessetes al mes cadascú, amb tot; aigua, llum… I encara podia anar a sopar algun dia. (Riu) Vivia bé.

El moment més incòmode de la teva carrera?

El més incòmode sempre són els “no”.  Dir-los i rebre’ls. Però també és cert que amb els anys, he pogut comprovar que si el “no” es diu amb honestedat i explicant-ne el motiu, la gent també ho entén i agraeix l’explicació, cosa que no s’acostuma a fer. Mira, sense anar més lluny, aquest any s’han presentat 520 propostes al Festival TNT; de les quals n’hem hagut d’escollir només 30… és a dir, són 490 “no”. I n’hi ha 120 de boníssimes, però els has de dir que no. Quan truques i dius: “Gràcies pel projecte, és molt xulo, però no ens hi cap tot…”, l’altre ho entén i agraeix que li ho expliquis. Però bé, sempre costa haver de dir que no.

I rebre’l?

Uf! Ara t’explicaré el que em va passar amb Espectres. Érem tres qui ens presentàvem al càsting i me’l vaig preparar tant, però tant!, que estava convençut que me’l donarien a mi. A més, coneixia el personatge i als altres dos candidats i ho tenia molt clar: “l’he de fer jo!”. Quan vaig sortir de la prova, em van dir: “divendres et direm alguna cosa”. Però divendres no em van dir res. Vaig passar un cap de setmana de festa major… Uf… tota l’estona pensant: “però per què no em truquen?”, “si no truquen, és que no m’han agafat?”, “no pot ser, no pot ser…”. I evidentment. Em van trucar dimarts, perquè dilluns era festa, per dir-me que no m’havien agafat. Mira, em va caure tot a sobre.

És el teu pitjor no?

Sí. Tant, que després d’uns dies, em van tornar a trucar perquè al qui havien seleccionat, li havia sortit una cosa a Madrid i no ho podia fer, i el segon era jo. I els vaig dir que no!

Pel disgust, no?

Sí. I unes hores més tard, em va trucar el director –personalment–  i no me’n vaig poder estar; li vaig preguntar que per què no m’havia agafat a mi. És que, de veritat, estava indignat. Ell em va explicar que tots dos teníem coses bones i que hi havia coses d’un i coses de l’altre… Bé, al final el vaig fer. (Riu)

Amb quin personatge se’t recorda més?

Amb el Llorenç de Temps de Silenci. La televisió és un mitjà que, te’n vas al Pirineu, entres en un bar d’algun poblet, i et diuen: “Ai! Tu surts a la tele”. Amb el teatre, en canvi, això no passa. I molts també em recorden per Ventdelplà, que va ser el meu primer dolent.

A què atribueixes l’èxit de Temps de silenci?

Temps de Silenci va triomfar molt, en part perquè tocava un passat que la gent –d’alguna manera– no s’atrevia a remenar. Fins i tot els productors van estar dubtant i van acabar ajuntant els guions de tres o quatre capítols –que ja estaven escrits, ambientats abans i durant la guerra– en un de sol, per por. Quan van veure la reacció de l’audiència, ja no hi van ser a temps i per això hi va haver aquest allargar absurd. Cuéntame como pasó va ser la còpia, diguéssim, de Madrid. Aquests sí que ho van escriure amb temps i devien pensar: “això ho farem durar, que funciona”. (Riu)

Estàs mirant alguna sèrie?

Ara mateix no. Però fins fa poc estava mirant Les revenants. Els retornats, com diríem aquí. (Riu) Un thriller, que està molt bé. Te’l recomano.

En quin moment decideixes deixar d’actuar i dedicar-te a dirigir?

En un moment en què vaig patir força frustracions seguides, com a actor. Veia que els muntatges no em convencien; les posades en escena, les explicacions que em donaven els directors… I això també va a caràcters; a mi m’agrada manar i va arribar un moment en què em vaig dir: “Ostres, jo això ho podria fer, tant o millor” i així va començar el repte.

I durant aquests deu anys, no has enyorat actuar?

No, la veritat és que no. No em satisfà com abans. Sóc una persona amb moltes inquietuds i ara que estic dirigint el TNT i el CAET, puc veure tot el prisma. Em satisfà molt veure que proposo una obra de teatre i que el públic la ve a veure. Quan vaig entrar teníem un 17% d’ocupació –als teatres de Terrassa– i ara tenim un 95%!

La diferència és enorme.

Clar. Abans estava molt descuidat; el responsable no hi era mai, s’equivocaven amb els cartells, la gent no estava ben tractada… Tot això vol dedicació; assistir als muntatges en dissabte, estar amb els tècnics, mirar que tot vagi bé, cuidar-los… És important que tothom sàpiga que el responsable està per allà, per si hi ha cap problema. M’agrada ser-ne el màxim responsable, és molt plaent. Potser per això no sento tanta necessitat d’actuar.

Potser va ser cosa del moment, però no era del tot vocacional?

Jo crec que en aquell moment sí que era del tot vocacional, si no hagués estat molt ruc de seguir-ho fent tant temps… (Riu) Però també vas evolucionant i les coses canvien.

Com has viscut la tornada, amb La mare, a La Villarroel?

Genial. L’Emma Vilarasau és una actriu súper generosa i a més van ser només tres setmanes d’assajos, la qual cosa era compatible amb la direcció del Festival TNT i el CAET. Però sincerament, arriba un moment en què tot això de “repetir i repetir” es fa pesat, acabes que dius: “potser ja està bé”. És cert que a truca de repetir-ho, vas trobant cosetes i matisos; però arriba un moment en que com a feina creativa, ja ha arribat a la seva fi. Des del meu punt de vista, al mes, mes i mig, ja n’hi ha prou. A partir d’aleshores, ja és pecuniari; per tema econòmic simplement.

M’agrada més la televisió i el cinema que no pas el teatre; perquè sí, pots repetir tres, cinc, set vegades una seqüència, però ja està. És una feina més concreta.

A part de talent, què ha de tenir un actor?

Sort. Molta sort. És exactament aquell tòpic que diu: “La clau és estar en el lloc adequat, en el moment adequat”. He fet de director i a l’hora de fer càstings, et passa que busques una noia amb un perfil determinat; morena, baixeta… i t’apareix una rossa, que ho fa molt bé, però que des que entra per la porta saps que no l’agafaràs, bàsicament perquè no dóna el perfil que busques.

I com a director, que és el que et fa decidir entre dos candidats?

La disposició i disponibilitat de cadascú. Què estiguin oberts a provar, a fer, a equivocar-se… I que encaixi; que més o menys quadri amb el que s’està buscant. És a dir, si s’ha de representar a un home de noranta anys, no n’agafarem a un de divuit, per molt bé que ho faci.

Jaume Madaula: “Tinc ganes de marxar fora i provar coses noves”

By | cultura | No Comments

Jaume Madaula és un actor català, popularment conegut pel paper de Dani Pereira a La Riera. Ha participat en diverses obres de teatre com F3dra, Trashèdies, Fusells o El bon pare, entre d’altres; així com també en cinema amb Eloïse (2009) o Waste Days (2009). Nebot del també actor, Ramon Madaula, va iniciar-se en televisió amb la sèrie de tretze capítols, Entrampat.

No has acabat els estudis a l’Institut del Teatre.

No. De fet, fa tres o quatre anys que no hi vaig perquè em coincideix amb gravacions. Mentre vaig poder, ho vaig anar combinant. Ara tinc ganes de marxar un temps fora i acabar les 3-4 assignatures que em queden, en alguna altra escola. No crec que les acabi a l’Institut.

Com és?

Perquè tinc ganes de veure altres escoles, a l’Institut ja hi he anat molts anys. De fet, estic esperant que s’acabi La Riera, per marxar. Em ve de gust provar coses noves.

A banda d’interpretar, també fas trapezi, acrobàcia, esgrima, malabars…

Sí! M’interessen moltes coses i en la mesura que puc, vaig fent-les. Vull seguir fent teatre, cinema i televisió, però la veritat és que vull provar de combinar-ho amb altres especialitats més físiques, no només de text. Ara estic bastant posat amb el circ, també.

Algun paper que t’agradaria fer?

M’agrada molt Jack Sparrow, però ja me l’han fotut. (Riu) I també una obra que tenim pendent amb Francesc Garrido, La solitud dels camps de cotó. No és fàcil trobar textos de teatre que diguis: “wow”. Trobo que és molt difícil escriure teatre… i aquests dos em semblen molt potents. Potser també n’hauria de llegir més. (Riu)

Què tal l’experiència a La Riera?

Molt bé! És un equip molt maco i familiar, des de producció fins a maquillatge, perruqueria, vestuari… Hi ha molts bons actors i són molt bona gent. He pogut aprendre molt amb ells.

Ha funcionat molt bé.

Sí. Que hi hagi un equip tan ben avingut, jo crec que hi ha fet molt. I també, per descomptat, pel seu repartiment; Pere Arquillué, Mercè Sampietro, David Bagés… bé, la gran majoria.

Vas fer el càsting o et van trucar?

Em van cridar per un càsting ja bastant tancat, on hi havia Peter Vives i no sé si algú més. En aquell moment no sabien qui de nosaltres faria quin paper. Em van trucar perquè havia fet l’Entrempat, una sèrie curteta de TV3, i quan després vaig fer Plastilina –la meva primera obra de teatre– vaig convidar als de TV3 a veure l’obra, i a partir d’aquí em van trucar pel càsting de La Riera.

L’escena que més recordes?

La primera. Recordo que estava cagadíssim… (Riu) De fet, en un principi havia de parlar com la Maribel –així com de barri– però finalment vaig decidir que no, que prou difícil se’m feia acostumar-me a estar davant la càmera.

Vas trigar a acostumar-t’hi?

Tres mesos, ben bé, sí. Amb La Riera he notat que he après moltíssim. Els primers mesos es fa una mica estrany estar davant la càmera, després ja t’hi vas acostumant i veus que vas millorant. Em veig estrany quan torno a mirar els primers capítols. Però també em passa ara, quan miro capítols anteriors, que no són tan recents, així que genial; significa que segueixo millorant.

Se’t fa incòmode veure’t?

Ara ja m’hi he acostumat però al principi sí… Et veus tots els defectes, la veu et sona estranya, i penses: “Ai, aquestes orelles!” o “Aquesta cara faig?”. (Riu)

Com portes la fama?

Bé. Preferiria que no se’m conegués, però bé.

Et paren molt pel carrer?

A Barcelona no tant. Fora d’aquí sí que em paren més, suposo que perquè és menys freqüent trobar-se algú de la televisió. Amb els amics sempre anem a les festes de per aquí, com la Patum de Berga o el carnestoltes de Vilanova i la Geltrú, i sí que es nota més. Però és molt portable.

Un director que t’agradaria que et truqués?

Daniel Veronese. I Oskaras Korsunovas! Estaria molt bé. Oskaras és un crac, sap combinar molt bé el teatre de text amb el físic. Vaig veure una versió de La tempesta, de Shakespeare, que era una autèntica passada.

Tens o has tingut algun referent?

Totalment. Francesc Garrido és un referent per mi. La seva manera de prendre’s la vida i la feina… Garrido és una persona que ho dóna tot cada vegada, que arrisca, que prova coses diferents, que sap treure la part positiva a tot. En definitiva, que juga de veritat.

Què t’agrada més, fer televisió, cinema o teatre?

És que és diferent… A veure, de cinema n’he fet poc, encara. Però entre televisió i teatre… No ho sé. Podríem dir que la televisió és com anar a fer unes cerveses amb els amics i el teatre és com pujar una muntanya. Les cerveses –és a dir la televisió– és més “pim pam”, ràpid i àgil, “jiji, jaja”, i en canvi, pujar una muntanya –és a dir el teatre– és una feina a un nivell més profund, que requereix més esforç, amb moments més durs, i que quan arribes al final, és molt gratificant.

Has fet alguna cosa amb el teu tiet?

No, encara no. De fet, estem buscant algun text per fer junts. Potser n’escriu un ell mateix; està escrivint coses molt interessants.

Què seria el pitjor que et podria passar damunt l’escenari?

Morir-me?

Carai. No se t’acut res més fotut? 

És que seria el més fotut, la veritat… Ara em ve al cap l’atemptat a la sala Bataclan, de París. Penso en els músics que hi tocaven, els qui es van salvar, i penso en la massacre que van viure… Haver de superar una experiència així, i a més damunt l’escenari, que és on treballes… Déu ni do.

Projectes de futur?

Doncs tinc pendents de fer un parell d’obres l’any que ve, a veure si surten. Hi ha una pel·lícula francesa també… però està tot a l’aire, encara. La solitud dels camps de cotó –com et comentava– amb Francesc Garrido, i la resta són càstings que encara no es poden anunciar.

Cristina Dilla: “El sentiment no es crea durant el rodatge sinó després, fora del plató”

By | cultura | No Comments

Cristina Dilla és una de les actrius més respectades i estimades de l’escena catalana. Popularment coneguda gràcies a les diverses aparicions en sèries de televisió com Nissaga de poderTemps de silenci o Ventdelplà, entre d’altres. Els seus inicis en televisió se situen el 1988, amb el personatge d’Amèlia a Crònica Negra. També ha participat en algunes pel·lícules com El embrujo de Shangai, Cruzando el límite, Tres metros sobre el cielo o The wine of summer. 

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

Suposo que la possibilitat de viure diferents vides. Més que vides, fragments de la vida d’altres personatges. El fet de posar-te en situacions que mai has viscut i dir: “Què faria jo en aquesta situació?”. També m’agrada perquè et permet treure’t la timidesa. Ja sé que és un tòpic i que tots els actors diem el mateix, però és que és cert. Jo crec que el 80% de la professió, ens hi dediquem precisament per això; perquè ens permet fer coses que potser en la nostra vida real no faríem. És un joc on pots fer tot el que vulguis, perquè no ets tu sinó el personatge qui actua d’aquella determinada manera.

Què estàs fent ara?

Ara mateix no estic fent res ni de teatre ni de televisió. Tinc un projecte en ment, de teatre, però encara ho estem valorant. Al marge d’això, m’estic dedicant molt a escriure. Ja fa un temps que vaig començar uns cursos d’escriptura, aquí a l’Ateneu de Barcelona.

Com va anar?

De cop i volta vaig sentir la necessitat d’escriure i això va derivar a fer uns cursos de conte per adults. Espero, aviat, poder ensenyar el que estic fent. La veritat és que últimament m’hi he dedicat bastant, aprofitant també que el nostre país no està passant per un bon moment de feina.

Amb quin paper se’t recorda més?

En general la gent em recorda molt per Temps de silenci i també per Ventdelplà, potser perquè era un personatge molt histriònic i estrany. Em feia molta por quan el vaig començar a fer…

Per què?

Perquè era tan excessiu, que em feia por que la gent pensés que no era bona actriu. El personatge era molt exagerat… però clar, el director i els guionistes volien que fos així. Vaig intentar recrear un personatge que, dins de tot, fos bastant real; intentant fer-lo entrar dins la naturalitat. De fet, em vaig inspirar amb una persona que conec –que és molt així–, per donar-me força i creure’m que realment aquest tipus de persones existeixen i que veritablement actuen així; que mouen així les mans, criden d’aquesta manera…

I de tots, quin és el que més t’ha marcat?

La Isabel de Temps de silenci, sense cap dubte. Però perquè és un personatge que comença amb divuit anys i acaba la sèrie amb seixanta, i això em va permetre viure tota la seva evolució, a tots els nivells. Ja no només psicològic; també físic, de vestuari, d’època… Recordo que en funció de cada època, em maquillaven d’una manera o una altra; em posaven pestanyes postisses, em pintaven més o menys les ungles, em depilaven les celles… Va ser curiós poder viure totes les èpoques. Era com si m’hagués traslladat al passat i pogués viure la vida de la meva àvia, de la meva mare…

Una escena que t’arribés a emocionar de debò?

Ostres, n’hi ha moltes… És que jo en aquesta sèrie plorava molt, eh? Potser una de les més emotives va ser quan sortíem de casa, que anàvem a l’enterrament del meu fill, qui moria poc després de néixer. Quan passen amb el taüt. Així com totes les morts que vaig haver de viure –que van ser unes quantes– també van ser bastant emotives, cadascuna a la seva manera. Recordo que en totes intentava plorar de diferent manera, perquè resultés creïble, i el director sempre em deia: “plores, sí, però aquí no fas això ni allò altre” i jo pensava: “és que no ploraria igual si es mor la mare, que si es mor el marit o l’amant”. Intentava regular-ho molt, tot això.

Alguna anècdota que encara et tregui la rialla?

Recordo el capítol en què em casava amb el Frederic… (Riu) El vestit de núvia no se m’aguantava i em van posar pinces d’estendre la roba per aguantar-lo per darrere. Però clar, les pinces no es podien veure i el càmera tota l’estona em mirava i reia… Em va costar molt aguantar-me el riure.

Abans de Temps de silenci, però, vas participar a Nissaga de poder.

Sí! En guardo un record molt especial perquè va ser un dels primers personatges, així llargs, que vaig fer a la televisió. Ja havia fet alguna cosa, però encara no havia fet un personatge que es mantingués durant bastants capítols, ni que evolucionés. De fet, quan vaig començar a Nissaga, el meu personatge havia de sortir de manera puntual, però van decidir deixar-lo i va acabar durant cinc anys. Era secundari, però  anava a gravar ben bé dues o tres vegades per setmana.

Tens alguna mania o manera de fer per ajudar-te a perfilar els personatges?

L’única mania que tinc és escoltar molt a l’altre company i intentar deixar-me portar una mica per la situació del moment. Intento concentrar-me molt en el que rebo de l’altre, dins –és clar– de la prèvia construcció del meu personatge.

No és una mica arriscat, dependre de l’altre?

Sí, sí que és arriscat… Pots trobar-te amb algú que té un mal dia o que simplement no et transmet res i aleshores t’has de buscar la vida com sigui. Però en general, la meva manera de treballar és aquesta.

Una situació que t’incomodi davant la càmera?

Mira, el que més em costa és estar en una escena fent “de bulto”; aquelles escenes on no dius res però que hi has de ser i reaccionar. Em costen perquè em dóna la sensació que puc estar en fals. Però ara que m’hi fas pensar… encara em costen més aquelles escenes on mentre l’altre explica alguna cosa, a mi em toca fer preguntes com: per què?, com?, què va passar?, quan va ser? No m’agraden gens aquestes preguntes, em dóna la sensació que no les faig amb naturalitat. Són preguntes molt curtes, que només serveixen de nexe a la història de l’altre, i que a la vida normal no es farien però que en televisió són necessàries per anar canviant de pla. S’han de fer i són molt incòmodes…

Actuant, no és fàcil confondre les emocions?

Per mi no… Però és cert que hi ha actors que expliquen que amb determinats personatges, han patit una crisi d’identitat. A mi, però, mai m’ha passat.

I en l’àmbit sentimental? És fàcil enamorar-se?

No i ara t’explicaré l’anècdota de com crec que es produeixen aquest tipus d’enamoraments. Des de fora pot semblar que resulti fàcil confondre els sentiments, quan dues persones inicien un rodatge i acaben formant una parella –en la ficció– durant x temps. Això és erroni. La “xispa” no es produeix en el moment del rodatge, sinó després. El que influeix és el fet d’estar junts, durant tantes hores. Pensa que són moltes hores de convivència. (Riu) El sentiment es crea fora del plató. Podríem dir que el que crea “el caldo de cultiu” és la proximitat amb la persona, no pas amb el personatge.

Això passa sovint o són casos molt aïllats?

Home, això passa. En general sí que passa… però jo crec que igual que en totes les professions. El mateix ocorre amb els metges i les infermeres que treballen en el torn de nit d’un hospital –dic en torn de nit, no perquè tingui una connotació sexual sinó perquè hi ha menys volum de feina– i és en aquestes hores mortes on es produeix aquesta proximitat.

Et vas presentar al càsting de Tres metros sobre el cielo o et van trucar?

No, no vaig fer càsting. Em va trucar la meva representant i em va comentar que hi havia la possibilitat de fer aquesta pel·lícula i que el director em volia conèixer. Ara no recordo molt bé si era el director o algú de l’equip… La cosa és que em vaig entrevistar amb el director i em va proposar de fer una prova de maquillatge, per mirar d’envellir-me una mica perquè semblava massa jove. Em van fer la prova –posant-me deu anys a sobre– i recordo que quan el director em va veure, va fer una cara de: “¡Qué horror!”. En aquell moment vaig dir-me: “Cristina, has perdut el paper!”. (Riu) Però no, suposo que volia que ho fes jo i va passar per alt el tema de l’edat.

T’agrada fer cinema?

Sí, però la veritat és que no n’he fet massa. Se’m fa molt pesat… és molt lent. Pensa que si en televisió ja és lent, en cinema es multiplica tot per trenta. Però sí. M’agrada. Ara em ve al cap una molt bona experiència de rodatge, amb Fernando Trueba, fent El embrujo de Shangai.  Jo no havia fet gaire cinema fins aleshores i de cop i volta em vaig trobar treballant amb ell. Em va agradar molt perquè és una persona molt organitzada; els rodatges sempre acabaven mitja hora abans del previst –que això no t’imagines el que és perquè no passa MAI– (riu), no el senties mai cridar… Va ser un rodatge molt relaxat, quelcom que no t’esperes en cinema. El més habitual és acabar fart de sentir crits, gent que es mou, nervis…

Projectes de futur, a banda d’escriure?

Doncs la veritat és que aquesta pausa m’ha anat molt bé, per descansar i dedicar-me a altres coses, però ara ja torno a tenir el cuquet de fer televisió. Esperem que sorgeixi algun projecte i que allà estiguem, no? (Riu)

 

 

 

 

Marta Marco: “Els fantasmes del passat poden resultar tòxics per a una nova parella”

By | cultura | No Comments

Marta Marco és una actriu catalana de teatre, cinema i televisió, popularment coneguda pels seus personatges a Ventdelplà, El coronel Macià, Xtrems, Gavilanes, Cites i darrerament Merlí. Filla del també actor Lluís Marco, amb qui coincideix a l’exitosa sèrie de TV3, Ventdelplà. També ha participat en diverses obres de teatre com La filla del mar, Terra baixa, Romeu i Julieta, El curiós incident del gos a mitjanit o Dansa d’agost, entre d’altres. Actualment està treballant amb la companyia La Brutal, fent Vides privades, al Teatre Borràs.

Quina és la primera reacció quan et proposen Vides privades?

Com que m’ho proposa un amic, David Selvas, és un “sí a tot”. (Riu) El projecte de seguida em va motivar, i a més em feia molta il·lusió tornar a treballar amb ell, amb qui ja havíem fet El timó d’Atenes, també amb la companyia La Brutal. I alhora, feia molt temps que no participava en una comèdia i em venia molt de gust.

Creus que, en part, el públic ve al teatre per tafanejar els merders sentimentals dels altres?

Jo crec que sí. La gent té aquest morbo, de pensar: “Què els passa a les altres parelles?”, potser per veure si així poden entendre millor el que els passa a ells mateixos. (Riu) Sí, suposo que hi ha alguna cosa d’això.

Fins a quin punt Vides privades és una ficció?

Home, ho és bastant perquè veritablement està una mica passat de voltes, sobretot el tercer acte. El desenllaç està pensat per fer riure i per portar la situació molt a l’extrem. Jo no sé si a la vida real, un sopar com aquell, s’aguantaria… (Riu) Però alhora, també hi ha llocs bastant recognoscibles per a molts. A la gent li passen aquestes coses. Tothom que ha tingut una exparella; tothom que ha donat una segona oportunitat, que ha caigut en els mateixos errors, que ha intentat aprendre del passat, que ha viscut les crisis dels quaranta i cinquanta, que s’ha emmirallat amb una persona més jove… Són petits tòpics –perquè no deixen de ser tòpics– però que no deixen de ser molt reals. Per això són tòpics, no? Perquè la gent s’hi identifica.

De totes, quina consideres l’escena més surrealista?

Per mi la més surrealista és la del sopar. Però respecte a l’escriptura, la que més m’ha costat i crec que és més de salt mortal, és l’escena en què ens trobem amb l’exparella al balcó i sobretot la reacció que tinc amb la meva parella, per aconseguir marxar d’allà. Això em va costar molt, perquè clar, era jugar a fons una mentida tan gran… Fins al punt d’arribar a inventar-me: “Hem de sortir d’aquí perquè em porta mals records… Aquí es va morir la meva germana.” Està enganxat molt pels pèls. (Riu) És tan surrealista que resultava molt difícil… Vam donar-li milions de voltes a aquesta escena.

I en quina et costa més aguantar-te el riure?

A la final. Quan estem tots quatre, sopant. I és horrible perquè de veritat que em costa moltíssim aguantar-me el riure; allà, amb el sushi a la boca, tan passats de voltes, amb el David que està tan amunt… Més d’un dia se m’escapa el riure.

Juan Cavestany, a diferència de les anteriors versions, ha fet una adaptació de l’obra –originària de Noël Coward– als nostres temps.

Sí! No puc fer-ne la comparativa perquè no la vaig veure, però sé que Cavestany n’ha fet una adaptació molt gran, per intentar apropar el text –que és dels anys trenta– als nostres dies. No obstant, és un text que ja era molt modern en la seva època, però encara hi quedava aquell tuf de: “els joves són els ximples i els grans se n’aprofiten”.  Crec que ha estat bé treure-li aquesta pàtina.

El fet d’anar entrant i sortint pel passadís del teatre, és una estratègia per a involucrar i apropar a l’espectador a la situació que s’està representant?

Bé, en un primer moment va ser més per una qüestió d’espai, ja que al Teatre Borràs no hi ha fons per entrar i sortir de l’escenari. Però és cert que a l’espectador li agrada; és una manera de tenir a prop al personatge i això sempre està bé.

La sinopsi de Vides privades planteja: “Què passa quan la teva nova parella et comença a fer preguntes sobre la teva anterior relació”. Quina és la teva resposta?

(Riu) Mira, justament l’altre dia vam anar a fer una entrevista i hi havia una Terapeuta de parella que deia que aquest és un dels grans errors que no s’ha de cometre. Comentava que el millor era començar la relació des de zero i no preguntar res. I penso que té raó… Els fantasmes del passat sovint són molt grans i poden resultar tòxics per a una nova parella.

La parella que interpreteu amb David Selvas, retrata les pujades i baixades de la febre sentimental. Fins a quin punt consideres que és fidel a la realitat?

Jo crec que ho és bastant. Sobretot en el primer i segon acte, durant el retrobament i el seu desenvolupament. Són llocs bastant recognoscibles. De fet, ho notem amb el públic, que empatitza amb cada situació i riu, precisament perquè s’hi identifica. És allò de dir: “Ostres, i tant!”. Queden al descobert les conductes i vergonyes de cadascú. (Riu)

T’ha costat posar-te en la pell d’Amanda?

No. Me l’he fet molt meva; hi he afegit moltes cosetes meves. I la veritat, he de dir que els assajos que han durat dos mesos han estat molt plàcids, aportant cadascú el seu món. Amb Javier Beltran i Mima Riera encara no hi havia treballat i ha estat tot súper fàcil; hem agafat molta confiança entre tots. A més, amb Norbert Martínez i David Selvas ja ens coneixíem i això ajuda molt; ja tens molt material construït.

Com animaries als més escèptics a venir a veure l’obra?

Els diria que vinguessin a passar una bona estona i a riure’s d’ells mateixos, davant de situacions molt comunes en una parella. I que els personatges estan molt bojos! (Riu)

Creus que és millor anar-hi amb la parella o amb amics?

Home, amb la parella també pot ser molt divertit. (Riu) Per a després, xerrar i dir: “Ostres tu, nosaltres això també ho fem! Quina cagada”.

Quina valoració final faries de la trama?

La veritat és que aquesta versió de Cavestany deixa el final molt obert… Realment no s’explica el que passarà amb els personatges. El que sí que es pot extreure, és que els joves –tot i també estar en una situació límit– no reaccionen igual i pel contrari, intenten construir alguna cosa. I també que són més generosos; són els primers a preguntar obertament sobre l’anterior parella i ho plantegen d’una manera molt natural, així com: “Hem de poder parlar de la teva exparella; algú amb qui vas estar tants anys i que per tu va ser important”. I és així, a vegades tenim massa barreres en parlar del passat i oblidem que és el passat el que ens ha anat fent a nosaltres mateixos i forma part de nosaltres.