Coco Comin: “En aquella època tothom s’espantava quan deies que volies ser ballarina”

By | cultura | No Comments

Coco Comin, qui amb només dinou anys va fundar la seva pròpia escola de dansa l’any 1971, segueix compaginant la docència amb la direcció i coreografia de Teatre Musical. De la seva trajectòria teatral com a coreògrafa podem destacar títols com ara Snoopy el Musical (1990), Germans de Sang (1994), Bojos per Broadway (1995), Chicago (1996), El Gat Amb Botes (Òpera, 1997), Fama, el Musical (2004), Grease, el Musical de la teva vida (2006) o Grease, el Musical (estrenat el novembre de 2011 i tancant la gira a Màlaga el 2014), entre molts d’altres. Entre els premis que ha rebut destaca el Premi a la Crítica Teatral de Barcelona al millor Musical 1996-1997 per Chicago, en la versió catalana i el V Premi al Mèrit Empresarial de l’Associació de Dones Empresàries i Executives.

Amb només dinou anys muntes la teva pròpia escola. Com ho tenies tan clar sent tan jove?

Perquè quan un té vocació docent, normalment la té des que neix. El mateix passa quan tens vocació per cantar, ballar… Neixes amb la vocació. Des de petita tenia molt clar que m’agradava ensenyar, tenia la mania compulsiva d’ensenyar a tothom qui tenia al costat. (Riu) Vaig començar amb les amigues, després amb les veïnes, cosines, el grup d’estiu… I després, quan ja vaig acabar el Batxillerat i vaig poder treballar i estalviar una mica,  vaig saber que el que volia era muntar una escola.

Com recordes els teus inicis a l’escola?

Doncs molt durs perquè en aquells moments els nostres pares sortien d’una guerra i ningú tenia diners. Vivíem molt justets. Al principi, com que no podia agafar professors, ho feia tot jo i tenia poquetes alumnes. De mica en mica, vaig anar pujant, però clar, això significava treballar moltes hores al dia. Feia fins i tot la neteja. (Riu) Ho vaig anar fent molt a poc a poc, amb molta cura i també amb molta idea empresarial, perquè jo no només ballava, també havia estudiat i tenia certa cultura organitzativa i d’empresa.

I si no haguessis pogut dedicar-te a la docència ni tampoc al ball, què creus que hauries fet?

Doncs hi ha diverses coses que se’m donen bé i que també m’agraden. (Riu) Com per exemple pintar a l’oli, cosir, cuinar… Crec que m’hagués espavilat amb qualsevol circumstància perquè les persones que som creatives i jo crec que ho sóc molt sempre trobem el camí per a fer-ho i fer-ho bé.

Quan vas començar, amb qui t’emmirallaves?

Mira, jo quan vaig començar a muntar aquest patró d’escola no em podia emmirallar amb ningú perquè a Espanya no hi havia cap escola d’aquestes característiques, que intentés començar a aplicar “el look Broadway”. Ara sí, sobretot molts que han sortit d’aquí. En aquell moment no hi havia on estudiar-ho, o m’ho muntava jo i començava a crear el meu propi mètode o no hi havia manera.

I com ho vas fer?

Vaig anar esbrinant, a poc a poc, com podia acostar-me a les pel·lícules que veia a la televisió, per construir aquell tipus de moviments. Em refereixo a les de Hollywood, aquelles en blanc i negre, en què tothom anava ben vestit i tot era glamour. Sobretot les pel·lícules de Fred Astaire, Ginger Rogers, Gene Kelly… Allò era el meu punt de partida.

Als teus pares els va semblar bé?

M’encanta que em facis aquesta pregunta perquè és veritat que els pares juguen un paper decisiu en tot això: o et fan costat i t’animen perquè arribis a ser un artista o bé et tallen les ales i fan de tu un desgraciat. Vaig tenir sort que em fessin costat, sobretot en els primers temps que són els més difícils. En aquella època tothom s’espantava quan deies que volies ser ballarí.

En temps difícils és preferible una feina més estable, no?

Sí i a més també estava una mica mal vist… La família sempre et deia: “Vés amb compte, no acabis ballant a El Molino!”. Referint-se al “destape”, als “picarons”… perquè era una sortida bastant habitual de les ballarines. (Riu) Jo vaig tenir la sort d’entrar a la companyia d’El Liceu, quan aquest tenia companyia pròpia, que ara és impensable. Érem 40 ballarins a sou fixe tot l’any i treballàvem cada dia preparant totes les òperes i els ballets.

Amb quina disciplina et sents més còmode?

Amb el Jazz americà, és al que el meu cos s’adapta millor. Penso que va lligat a la cultura musical, al coneixement de la història del jazz, que n’hagis escoltat molt i en sàpigues esbrinar els diferents estils…

I quina consideres la més complicada?

Cal invertir moltes hores a totes les disciplines, però una assignatura especialment difícil és el claqué, el tap dance. S’hi ha de dedicar hores i hores. Cadascú va trobant allò que el fa més feliç, normalment perquè el seu cos s’hi adapta millor. L’estructura corporal també hi juga un paper molt important, ja que amb el ballet clàssic, per exemple, si no neixes amb unes condicions de molta elasticitat, obertura i empenya, t’estavelles. Pots arribar a fer de bufó però no a ballar bé.

Com a mestra, què fas quan et trobes amb un alumne que no té talent?

D’entrada no li crees barreres, intentes ajudar-lo perquè si és treballador i rigorós amb ell mateix, potser no arribarà a ser ballarí dalt d’un escenari però hi ha moltes branques paral·leles a la dansa. Encara que no balli molt bé, pot arribar a ser un bon coreògraf o un bon regidor d’escena o un bon mestre… Mai se li talla les ales de cop.

Se’l va reconduint.

Sí, exacte. A més, hi ha ballarins de primera, de segona, de tercera i de quarta, i al mercat hi ha lloc per tothom perquè si no pot entrar en una companyia o fer un musical, sempre pot acabar ballant coros en una orquestra.

Vull dir que si tenen afició però són molt grassonets o molt baixets o han tingut algun accident, sempre els diem: “Vine que t’estimo igualment. Alguna cosa farem”. Perquè es dóna el cas contrari també, gent amb molta condició però que no treballa i això és pitjor.

Vols dir que és millor tenir constància que talent?

No, és un equilibri entre les dues coses. Em refereixo que hi ha moltes sortides, no només un gran paper damunt l’escenari. S’ensenyen moltes coses, a banda de ballar. Els preparem en disciplina, cultura musical, gust personal, harmonia, saber transmetre coneixements… Surten amb molt bagatge.

Vas ser jurat durant dues edicions de Operación Triunfo. Quin record en guardes?

(Riu) Una mica turmentós. A veure, jo sóc mestra i no m’agrada ferir als alumnes i a Operación Triunfo va arribar un moment en que el show era ferir-los i maltractar-los. Em feia patir, sortia molt trista de cada programa pensant en aquell alumne vulnerable i novel, que tenia una família darrere que també patia. Com més insultaves al pobre concursant, més feliç semblava el públic. Allò semblava el circ romà! Allà vaig conèixer la part més negativa de la personalitat humana i això em va massacrar una mica. A part, jo vivia “bajo el imperio del terror”, rebia amenaces fins i tot pel carrer.

Què tal és treballar amb Risto Mejide?

A veure, ell és una persona amable, eh? Agradaria a tothom, fora de càmeres. És correcte i “parlanchín”. Va ser bon company durant una època però després es va allunyar molt de tots nosaltres, no sé què li va passar però va deixar de parlar-nos. Es va tancar molt amb ell mateix… devia tenir problemes personals que mai vam saber, fins que un bon dia ja va desaparèixer del programa.

De quin projecte et sents més orgullosa?

Hi ha musicals que han sigut “taquillazos”, d’altres que han passat sense pena ni glòria i d’altres que han sigut flops que en diuen als EUA que significa fracassos. (Riu) Evidentment et sents més orgullosa d’aquells que han funcionat millor i en aquest sentit, Fama, el musical va tenir sis o set anys d’explotació.

Però, potser del que em sento més orgullosa és de la meva primera producció, Chicago. El vam fer amb català, quan aquí ningú ho coneixia perquè la primera vegada que es va fer el musical allà, va fracassar. A més, l’any 1996 aquí no hi arribaven els musicals. La gent quan passava per davant del Teatre Arnau, que és on el vam fer, deien: “I això què és?”. Ningú ho coneixia.

N’estic molt orgullosa perquè va quedar com un bombonet, del que encara ara la gent en parla. A més, va ser un esforç personal molt gran, pel meu marit i jo, ja que per produir-lo ens vam vendre el pis on vivíem, que era també producte de l’esforç de tota una vida.

Us vau vendre el pis per finançar Chicago?

Sí. Però és que el teatre és això, eh? Ho necessites, no pots deixar de fer-ho. El món de l’art t’atrapa i et fa avançar i avançar i avançar, sense ser molt conscient. Però això m’ha passat més d’una vegada eh? A començar de zero per fer musicals, em refereixo. A mi i a molts productors. (Riu)

I és clar, si no funciona, la decepció és encara més gran.

Sí, perquè arrossegues a la família. Però és un motor que portes dins i que no pot deixar de bategar. I aquest bategar significa produir, fer espectacles i més espectacles. Amb inconsciència, moltes vegades. Als productors se’ls ha de reverenciar molt, perquè és risc d’alt nivell. És caminar “en el filo de la navaja”.

I per últim, projectes de futur?

Tinc un projecte preciós que s’ha d’estrenar abans de dos anys. És el que em ve de gust fer i crec que és diferent a tot. Ja t’ho explicaré quan arribi el moment però ja t’avanço que és el musical que Espanya està esperant des de fa molt temps. “Txan, txan, txan”.

Isabel Rocatti: “Sempre m’acostumen a donar personatges amb molt mala llet”

By | cultura | No Comments

Isabel Rocatti és una actriu i directora de teatre valenciana coneguda popularment a Catalunya pels seus papers de Victòria a Temps de silenci i Marcela a Ventdelplà. A més dels diversos papers en cinema i televisió, ha participatdes dels seus inicis en més d’una trentena de funcions de teatre. D’entre els premis que ha rebut, trobem el Premi de la Crítica per Una Alaska Particular 2003, el Premi de les Arts Escèniques a la Millor Actriu per Una Alaska Particular 2004, el Premi Tirant a l’Actriu Protagonista per L’arbre de les cireres 1999, el Premi de la Crítica per L’altre 1998, concedit pels Crítics dels Teatres de València o el Premi a la millor interpretació femenina per Estimat mentider 1992, entre d’altres.

Vas començar estudiant Magisteri. Es van prendre bé el canvi els teus pares?

Sí! Bé, la meva mare, el meu pare ja havia mort. Va morir sent jo molt petita, tenia tretze anys. I de fet, la meva mare sempre em deia: “si el teu pare visqués, igual no t’ho hauria deixat fer”. (Riu) I jo sempre li deia que el teatre em venia de mon pare. Mira, recordo que el meu pare de petita em deia: “Isabelita, cuando me jubile me iré al Apolo de Valencia con todas las vedettes que me pedirán que les suba la cremallera y yo estaré ahí para hacerlo”. (Riu) O sigui que, potser, ell també m’hagués recolzat. Però la meva mare sí, sempre ho va fer.

Eren altres temps… 

Sí, sí, eren altres temps. I vaig rebre molts comentaris de la família, tietes, veïnes… Parlant clar, en aquella època ser actriu era, per la majoria, ser una “puta”. I la meva mare en aquest sentit sempre em va fer costat, dient-me les coses clares i estimant la meva feina. Ho va venir a veure tot, fins que ja va ser molt gran. I aquella funció que li agradava, repetia i hi portava gent. Estava entusiasmada.

I orgullosa.

Sí, sí. Ho estava.

Amb quin paper se’t comença a reconèixer?

Amb els personatges televisius, que és el més popular. A veure, amb teatre també hi ha cert reconeixement però així a nivell més massiu, és amb la televisió. El primer aquí a Catalunya va ser el paper de la Victòria a Temps de silenci. Havia fet cosetes abans, però aquesta va ser la meva primera sèrie amb un personatge així més continuat, que la gent va seguint.

Va ser el teu primer paper “de dolenta”?

Ai, doncs ara que ho dius, sí!

Et va costar posar-te dins el personatge?

Em va costar una mica, sí. D’entrada els inconvenients eren més aviat psicològics, de no voler fer el paper d’una dona malvada. Aquests prejudicis que tenim, de no voler caure malament. (Riu)

Per què diries que et donen papers de malvada?

(Riu) Això no t’ho sé dir, però és cert que quasi sempre m’han donat papers “malvats”… i també de molta més edat!

I en canvi, ets ben dolceta!

Oi?, i a més considero que tinc una actitud així bastant infantil/juvenil. Però mira, no sé perquè sempre m’acostumen a donar papers de personatges amb molt mala llet, que a vegades també penso: “Isabel, alguna cosa deus tenir…”. (Riu) A veure, sóc una dona amb caràcter, eh?, està clar, però penso que també hi té molt a veure el fet que en el moment que et veuen fer una cosa, ja t’imaginen fent un paper semblant… Crec que pot anar molt per aquí.

Tens algun paper pendent?

Papers no, autors sí. Tinc moltes ganes de fer Shakespeare. M’entusiasma Shakespeare! M’agrada perquè és molt concret i senzill, que no fàcil, però sí que és simple a l’hora de tocar l’essència de l’emoció. Té molt clar els centres vitals energètics i els seus personatges són molt clars: poder-poder, ambició-ambició. Estan molt marcats. I Txékhov també, mai l’he treballat i m’encantaria fer algun dels seus personatges.

Jo és que adoro els clàssics! Per exemple, Lope de Vega, que en vaig fer un i vaig quedar fascinada! Perquè clar, ara vivim en un món on tot és WhatsApp i cada dia és “més guai tot”, i estem perdem el llenguatge, però de cop et trobes amb aquests clàssics, que en vers et fan entendre orgànicament el matís de l’emoció… I clar, quedes meravellat. I d’això, més que Shakespeare, en sabien els clàssics castellans.

Una obra de teatre per recordar?

Mmm… Vaig gaudir moltíssim El florido pensil “niñas”. Pensa, que érem 5 actrius de la meva edat, fent d’estudiants a l’escola franquista. Va ser magnífic! Aquesta, va ser una obra de teatre d’una companyia basca de fa vint anys, que jo vaig anar a veure aquí al Teatre Poliorama. I va tenir tant d’èxit que quan van complir els vint anys van dir: “fem-ne la versió amb nenes!”. És clar, això tenia molt suc en aquella època… M’ho vaig passar teta, allò era rodó! Era ritme de comèdia absoluta, amb un molt bon gag. A més, el contingut era molt tendre també, perquè podíem mostrar la innocència d’aquelles criatures i “la menjada de coco” absoluta que se’ns venia com a dones, sobre quin era el nostre objectiu a la vida.

Aquesta obra, almenys a mi, em va servir per a adonar-me del contrast; com ho recordem ara i com des de la innocència ho vam viure en aquell moment. És després, amb el pas dels anys, que ho veus tot amb distància i penses: “¡pero qué barbaridad!”. M’ho vaig passar teta tornant-ho a reviure!

També guardo molt bon record de La ratonera, d’Agatha Christie. I mira que és una obra que amb els companys sempre deia: “jo si vaig pel carrer i veig anunciat: La ratonera, d’Agatha Christie, no entro a veure-la”. I ara, jo que mai he sigut d’Agatha Christie, et puc dir que vaig quedar fascinada amb ella. ¡Qué mujer más inteligente! I també val a dir que, dramatúrgicament, tenia una cosa molt bona i és que cada un dels seus personatges, tot i servir a l’objectiu general, tenia la seva propia estructura i això per a nosaltres, els actors, té un valor meravellós, ja que ens permet fer un treball rodonet, per petit que sigui el personatge.

I per últim, projectes de futur?

Doncs en els últims anys m’he dedicat a formar-me com a terapeuta Gestalt i el meu desig de futur és unir la interpretació amb aquesta teràpia.

En què consisteix aquesta teràpia?

És un tipus de teràpia que es basa amb la idea que tot organisme viu té per naturalesa una intel·ligència innata en si mateix, que li permet autoregular-se, emocional i intel·lectualment. L’objectiu és, sense anar més lluny, prendre consciència del present més absolut i adonar-nos del nostre caràcter i de com reaccionem i interactuem amb el nostre entorn. Sempre he treballat amb coses relacionades amb el creixement personal i el que ara mateix m’omple el cor i l’ànima és unir aquest tipus de teràpia amb el teatre.

(Imatge d’Elena Frez).

Lloll Bertran: “El mínim que podem fer és mullar-nos i prendre partit”

By | cultura | No Comments

[Segona part de l’entrevista]

Lloll Bertran és una actriu i cantant catalana, nascuda a Igualada. Popularment coneguda, des dels anys vuitanta, per haver participat en nombroses obres de teatre com L’auca del senyor Esteve, Cyrano de Bergerac o El misantrop, entre d’altres, així com en sèries i programes de televisió com ara Tres estrelles, Blanc o negre o El joc del segle, que li va servir de trampolí per estrenar-se amb els seus shows més coneguts: La Lloll, un xou ben viu (1992-1993), Tot Lloll (2001) o El show de la Lloll, 25 anys (2009), que li va valdre el Premi Memorial Margarida Xirgu. L’actriu i cantant ha rebut 11 premis des dels seus inicis i la veritat és que no és d’estranyar… Tothom que l’hagi conegut estarà d’acord amb mi en què, tant com d’actriu com de persona: LA LLOLL ENAMORA.

Ets molt autèntica, molt “Lloll”.

Sí, jo funciono així… Sóc una dona de comarques, que es mostra tal com raja. I és cert, sempre m’engresco molt i em capbusso de ple en tots els meus personatges, me’ls sento molt meus. Mai sento allò de dir: “estic llogada per fer aquest espectacle”, m’explico?

L’any 1992, amb el boom del programa El joc del segle (1991), vam aprofitar per fer La Lloll i va ser molt bonic. Realment, el Puyal em va donar l’oportunitat del segle! (Riu) I mai millor dit perquè aquest programa va ser com un trampolí per mi.

Gairebé tot el que has fet des d’aleshores porta el teu nom. Podríem dir que tu ets la teva pròpia marca.

Oh, com m’agrada això que dius! “Jo sóc la meva pròpia marca…”. M’encanta! (Riu) Doncs sí, tens raó. I ho has definit molt bé, perquè el que buscàvem amb els títols era orientar a la gent. Per exemple, anomenant l’espectacle “Els 25 anys de la Lloll”, ja no calia dir res més.

Veient l’energia que tens, no penses jubilar-te, oi?

No! Sempre dic que si la carcassa aguanta, no penso jubilar-me mai. I a veure, jo tinc molta cura i el meu home em cuida com una rosa, però és clar, això no sempre depèn d’un mateix… Hi ha altres professions en què la vida laboral se’ls acaba molt joves, com als futbolistes o a les models, que amb 37 anys ja pensen en jubilar-se. Jo no! No et diré que encara ho tinc tot per fer, perquè sóc conscient del meu bagatge, però sí que encara veig molt futur i molts projectes.

Saps que faig a vegades?, m’apunto personatges de gent gran que ara encara no puc fer per quan sigui la iaia del teatre català! (Riu)

Com ara?

El temps i els Conway, per exemple… el paper de la mare és meravellós! Aquesta obra la vam fer com a taller a l’Institut del Teatre i ja aleshores vaig pensar: “Apunta-te’l per quan siguis una abuela!”. (Riu) O Arsènic per compassió; aquestes dues iaies solteres que tenen una mena d’hotelet i es carreguen un munt de gent que no tenen família, per compassió… És sublim!

Amb l’edat, has notat una mica de davallada amb les ofertes de feina?

Mira, he tingut la sort i toco ferro que mai m’he quedat sense absolutament res. Així i tot, és cert que hi ha temporades molt intenses i d’altres de més fluixes. Però bé, l’any que m’he ensumat que aniria més fluix, ja m’he espavilat a fer altres coses pel meu compte.

Com descriuries l’humor català?

L’humor català, a trets generals, és molt irònic i subtil. Però no crec que hi hagi un sol tipus d’humor… A mi el que més m’agrada —que és el que jo gasto— és l’humor blanc, que no vol dir tonto, eh? Amb blanc em refereixo que és apte per a tots els públics. Aquell humor més de picadeta d’ullet, que te l’accepta tothom i que a vegades, fins i tot, dius: “ostres, sí, sí, però mira el que ens ha dit, eh?” El que sí que et puc dir de l’humor català és que és més intel·ligent i elegant que molts d’altres.

Es pot dir tot amb humor?

Sé que molta gent et dirà: “Oi tant que sí. Qualsevol cosa és susceptible de fer humor!”, però jo et dic que per mi, no. Entén-me, no crec que hi hagi d’haver cap censura, però penso que cadascú ha de saber fins on pot arribar. Jo, per exemple, no em sentiria còmoda fent un humor de mal gust, que pogués ofendre a algú. Mai faria acudits de persones discapacitades, per exemple.

No has tingut cap problema en posicionar-te ideològicament. No et fa por que et deixin de trucar de Madrid i perdis oportunitats de feina?

Mira… no. És a dir, en sóc conscient, però és que estem vivint un moment tan transcendent; unes situacions tan aberrants i unes injustícies tan horroroses, que no puc ni vull ser condescendent. Ho trobo repugnant i crec que el mínim que podem fer és mullar-nos i prendre partit.

El 7 de desembre vas anar a Brussel·les.

Sí, senyora. Jo és que quan veig que bones persones que han intentat treballar per fer una República socialment justa, políticament potent i culturalment avançada estan tancades a la presó o exiliades, m’indigno, m’hi rebel·lo i se’m trenca el cor. I tinc molt clar que ho hem d’aconseguir des de la via pacífica, però compte!, això no vol dir anar sempre només amb la flor a la mà. Vol dir actuar sense gens ni mica de violència però sí amb molta contundència. I si en algun moment donat s’ha de desobeir, es desobeeix, perquè el que estem defensant són els drets humans!

Però deixa’m dir, jo que sóc molt optimista, que la democràcia sempre guanya. I costarà més o menys, haurem d’empènyer i plorar més o menys, però al final desplegarem la República. Perquè ja és proclamada però ho tornarem a fer perquè se n’assabenti tot el món. És la llibertat d’un poble i no sé qui s’hi pot negar… i més amb els “no arguments” que ens donen. És que no ens en donen ni un! Només posen violència, venjança, crueltat… i així no es pot anar enlloc…

Penso que estem molt ben encaminats però que encara haurem d’empènyer una mica més. Ens hem trobat amb uns oponents que no són adversaris sinó enemics i així és molt complicat. Però escolta, de més verdes en maduren, eh? (Riu) Per dir-ho així, amb un llenguatge ben català.

 

Lloll Bertran: “Els anys noranta van ser l’època daurada de TV3”

By | cultura | No Comments

 

Lloll Bertran és una actriu i cantant catalana, nascuda a Igualada. Popularment coneguda, des dels anys vuitanta, per haver participat en nombroses obres de teatre com L’auca del senyor Esteve, Cyrano de Bergerac o El misantrop, entre d’altres, així com en sèries i programes de televisió com ara Tres estrelles, Blanc o negre o El joc del segle, que li va servir de trampolí per estrenar-se amb els seus shows més coneguts: La Lloll, un xou ben viu (1992-1993), Tot Lloll (2001) o El show de la Lloll, 25 anys (2009), que li va valdre el Premi Memorial Margarida Xirgu. L’actriu i cantant ha rebut 11 premis des dels seus inicis i la veritat és que no és d’estranyar… Tothom que l’hagi conegut estarà d’acord amb mi en què, tant com d’actriu com de persona: LA LLOLL ENAMORA.

Vas començar a l’Institut del Teatre.

Sí! Recordo que estava molt engrescada i esperançada a fer moltes coses. Va ser una època molt intensa i alhora molt interessant, perquè és clar, jo als matins treballava a La Caixa de Manresa i havia de marxar corrents per arribar a l’Institut a les 16h.

T’esperaves aquesta carrera plena d’èxits?

A veure, val a dir que jo m’il·lusiono i m’engresco molt amb tot el que faig i la veritat és que aquesta il·lusió s’ha mantingut des que vaig començar fins ara, que ja fa uns quants anys. Tenia molt clar que fes el que fes encara que no m’hi dediqués professionalment d’una manera o altra m’hi dedicaria, perquè és que em fascinava… Des que era un nap buf, sempre m’havia captivat el món de l’espectacle. Sempre dic que la passió del teatre i jo vam arribar plegats al món. (Riu) De molt, molt petita, recordo que a casa em deien: “encara no parlaves i et posàvem un didalet i tu feies “nanananinoni”. Ja tenies sentit de l’espectacle”. Al començament, però, i sense que suposés cap mena de frustració, dubtava de si realment podria viure’n sempre d’això…

Tens molta energia, no?

Déu n’hi do, déu n’hi do! Però això és de la bèstia, eh? No és mèrit meu. (Riu) I no em prenc res… Ho dic perquè recordo que quan vaig començar a estudiar, algú em va dir: “ei, que estan fent córrer que et prens alguna cosa”. I no saps com em va doldre… Ara perquè la gent ja em coneix i sap que jo sóc així, però si no, et fums una fama al damunt, que et pot perjudicar molt. 

I a més, que és tot el contrari! M’agrada molt la vida sana, tinc molta cura de mantenir bons hàbits sense arribar a viure obsessionada, eh? però vigilo molt. No he fumat ni begut mai. Tot i que, encara que no en begui, sóc una gran admiradora del vi. L’admiro com a producte de la nostra terra; la seva olor, el seu color… És com el cafè, no m’agrada gens de gust però en canvi la seva olor… Mira que et dic, que jo al matí faria cafè a casa només per sentir-ne l’oloreta. (Riu) De petita, quan estudiava a les Escolàpies d’Igualada, en acabar les classes, amb un grup d’amigues solíem anar davant d’una torradora de cafè que hi havia davant els Escolapis, i ens hi quedàvem una bona estona olorant l’aroma del cafè torrat.

Has rebut molts premis. Quin és el que t’ha fet més il·lusió?

Tots fan il·lusió perquè al cap i a la fi són un reconeixement i sempre que se’t reconeix alguna cosa, dius: “Ostres!” i et quedes més satisfeta que un gínjol. Se t’eixampla l’ànima. Mira, la mare sempre em deia: “Quin goig la teva feina, que te l’agraeixen amb aplaudiments”. I penso que tenia molta raó. Però saps que?, que jo també ho faig amb altres feines. (Riu)

Recordo un dia a Madrid, que vaig sortir una mica tard d’una gravació i vaig anar a menjar un WOK. Devien ser les 16h i el cambrer, que era asiàtic i no sabia parlar anglès ni jo la seva llengua, feia una cara de cansat, pobre… Però així i tot, m’ho va preparar amb una gràcia, que quan va acabar li vaig fer: “ei, very good!”, aplaudint-lo. Ui!, no saps com se li va transformar la cara… va fer un somriure, pobre, tan content… i aleshores vaig recordar el que em deia la mare.

Doncs el mateix passa amb els premis. Bé, amb els premis i els comentaris que llegeixo arreu. Són un regal; t’estimulen, t’empenyen, t’esperonen… Perquè els actors som una colla d’insegurs!, i encara que algú t’ho negui, no t’ho creguis! (Riu) Sempre dubtes de si ho fas bé, de si agrades… I ja sé que el primer a estar-ne segur ha de ser un mateix i que no pots passar-te la vida esperant que et vagin arribant floretes, però coi!, quan t’arriben, quin plaer!

I si només en poguessis triar un?

Mira, te’n diré un! El premi Margarida Xirgu, per molts motius. Primer perquè va arribar en un moment molt especial, quan celebrava els 25 anys de carrera i va ser, d’alguna manera, un reconeixement no només a aquell espectacle, sinó a tota la meva trajectòria. També em va fer especial il·lusió perquè normalment els premis Margarida Xirgu els han donat a grandíssimes actrius, d’un nivell que dius: “carai”, i amb una carrera molt més dramàtica per dir-ho així o bé per espectacles dramàtics o tràgics, i en aquest sentit em va agradar molt que el donessin a un espectacle de comèdia. La tendència és, no menystenir, però sí valorar més el drama o la tragèdia que no pas la comèdia.

Sembla més fàcil fer comèdia, no?

Sí, i és al revés! Ara tampoc vull menystenir les dramàtiques, eh?, però amb un drama connectes immediatament amb el públic. Quan hi ha una situació molt dura, terrible, tràgica… i la gent pateix, la persona de seguida empatitza amb la trama. És fàcil connectar amb aquests sentiments. L’humor, en canvi, és més delicat. Vas sempre a la corda fluixa… Un gag, el fas durar un segon més o menys i ja te l’has carregat. Amb la tragèdia o el drama això no passa.

I això ho reconeix molta gent de la professió, però a l’hora de donar premis se’n dóna més a obres dramàtiques que no pas a comèdies. I si no, fixa’t amb Els Oscars; sempre donen premis a gent que fa personatges que estan malalts, que tenen alguna discapacitat… Que no dic que no hi hagi un treball interessant darrere, eh?, però la realitat és la que és. I per això, encara em va fer més il·lusió!

I parlant de comèdies, quina és la sèrie de TV3 que més t’ha fet riure?

Ostres, doncs hi va haver una època que van arribar unes sèries angleses meravelloses. Els joves, Hotel Fawlty, Sí, ministre… No dic que aquí no se n’hagin fet de bones, eh?, perquè aquí hi ha hagut molt bona producció, però mira, tinc una certa debilitat per aquestes angleses. (Riu) Els joves era una autèntica bogeria, una sèrie molt trencadora i amb un humor així una mica surrealista, que a mi m’agrada molt. I Hotel Fawlty!, oh!, la trobo una “number one”! Els anglesos són uns mestres i n’hem après molt d’ells. Són uns cracs!

I de producció catalana, quina diries que és la joia de TV3?

Mira, TV3 va arrencar sent una televisió molt valenta i pionera, m’atreveixo a dir que la millor de l’estat. Trencadora, avançada… va jugar molt fort quan va començar. Però després, em fa l’efecte que ha anat perdent una mica de gas… Sí que ha tingut sèries de nivell, com ara Nit i dia, que trobo que està molt ben feta, però penso que en general és una mica allò de dir: “ja anem bé, doncs anem tirant”. Val a dir, però, que una cosa que sí que li admiro i que sempre l’hi he reconegut és que mai no ha caigut en el mal gust. Mai.

Vas tenir la sort de debutar en aquesta època daurada.

I tant! I sempre ho dic, eh? Per mi els anys noranta van ser l’època daurada de TV3. Van sorgir molts projectes innovadors i arriscats, però de mica en mica ha afluixat. Val a dir, però, que en tema de reportatges com el 30 minuts, 60 minuts o Sense ficció sempre s’ha mantingut un nivell extraordinari.

Tens algun referent?

Sí. I mira, ara t’explicaré una anècdota que a mi em fa molta il·lusió recordar. (Riu) Quan vaig començar a fer les proves a l’Institut del Teatre, el Pere Planella que va ser el primer director que em va dirigir quan vaig debutar amb L’auca del senyor Esteve al Teatre Grec ens va preguntar durant una xerrada: “a quin actor admireu?”. És clar, tothom deia, no ho sé… m’ho invento…Katharine Hepburn, Laurence Olivier, saps?, i quan em va tocar a mi, vaig dir: “Anna Lizaran”. I és clar, el Pere es va quedar tot parat perquè tothom deia referents anglesos o americans i no s’esperava la meva resposta. (Riu) És una dona que sempre vaig admirar moltíssim.

Més tard vaig poder treballar amb ella i ens vam entendre molt bé. Sempre vaig creure que ELLA ERA TEATRE. És que el sentia d’una manera… i tenia una força tan especial… Hi ha una força interior, saps?, una cosa que ningú t’ensenya, ni s’aconsegueix enlloc. La tens o no la tens, i ella la tenia.

Diries que aquesta força és part de la clau de l’èxit?

En gran part, sí! Penso que l’èxit s’assoleix gràcies a diversos factors… Primer de tot cal tenir unes aptituds i una predisposició; després, aprendre la tècnica i sobretot treballar molt.

Jo sempre dic que hi ha 3 coses molt importants: observar, observar i observar.

Per aquest ordre, eh?

(Riu) I per aquest ordre, exacte! 

I per acabar bé el còctel, també hi ha l’ingredient de la sort, que jo crec que existeix, però que també has de sortir a buscar-la. Perquè mira, jo per exemple, quan estava fent L’auca del senyor Esteve al Teatre Grec, van fer córrer que venia el Flotats a Catalunya a fer unes proves i jo em vaig espavilar per presentar-m’hi. I gràcies a això, vaig fer la prova i em va agafar per fer la Dida de Cyrano de Bergerac, i així va començar la meva relació amb el Flotats, que sempre ens hem entès molt bé i és també un referent per mi.

Aquesta és la primera part de l’entrevista. La segona serà publicada el pròxim dimecres 9 de maig

Ivana Miño: “En aquesta vida tot és insegur, cap contracte és per sempre”

By | cultura | No Comments

Ivana Miño és una actriu catalana de teatre, cinema i televisió, que ha participat en diverses sèries de televisió, com ara El cor de la ciutat, Porca misèria, Ventdelplà, Infidels o Gran Nord, entre d’altres. Miño, coneguda per una gran majoria per haver presentat el programa Catalunya Experience (2015-2017), a més d’actriu també és professora de dansa i traductora científica. Vaja, una dona tot terreny, sense anar més lluny…

Vas estudiar Biologia.

Sí. I m’agradava molt! Però l’estiu després d’acabar la carrera me’n vaig anar a Londres i allà vaig decidir que al tornar estudiaria interpretació. En el fons ja ho tenia una mica dins perquè de petita, al cole, havia fet teatre i m’agradava molt… però jo mateixa me n’havia allunyat, pensant que això no em portaria enlloc i que havia de fer una cosa més seria. Lo típic…

Els teus pares es van prendre bé el canvi?

No, no, els va costar… Però a poc a poc es van anar fent a la idea. La meva mare va ser la primera “de conquistar”, com si diguéssim. Però al cap dels anys, eh?

I ara ja bé?

Sí, ara ja sí, ja els tinc als dos totalment convençuts. (Riu) Però va costar… El meu pare considerava que era una feina poc seriosa i que no em portaria enlloc. Clar, és que ell abans havia sigut actor i ho va deixar tot i va començar a estudiar enginyeria.

Així ell ho va fer al revés.

Exacte! (Riu)

Quin diries que és l’aspecte més negatiu d’aquesta professió?

La inseguretat, però també l’has d’aprendre a incorporar a la teva vida. En aquesta vida tot és insegur, no hi ha res amb què puguis comptar… Cap contracte és per sempre. Però sí que és cert que en la nostra professió, això encara es nota més. I l’altre aspecte negatiu és que està tot regit per uns valors que a mi personalment no em convencen… hi ha molta tonteria.

Quan se’t comença a conèixer?

Amb la Nicole de Ventdelplà.

Quin record en guardes de Ventdelplà?

Molt bo! Va ser una època molt maca i molt emocionant. Recordo el primer dia, que estava tan nerviosa… (Riu) Havia fet aparicions temporals a altres sèries però Ventdelplà era la primera amb un personatge ja més habitual.

Molts confonen el teu personatge amb el de l’Svetlana, la prostituta.

Sí. Moltíssim. Molta gent quan em veu, em diu: “ai, tu erets la russa de Ventdelplà!”. (Riu) Devem tenir algun aire, però la veritat és que no ens assemblem en res.

Com va sorgir Catalunya Experience?

Doncs em van trucar per fer el càsting però jo anava molt atabalada perquè estàvem a punt d’estrenar una obra de teatre i els vaig haver de dir que no. Però em van insistir tant en què hi anés el dia següent, perquè ho havien de decidir ja, que vaig acabar-los dient que sí. Hi vaig anar sense entendre massa en què consistia la feina. A més, jo mai havia fet de presentadora… però mira, va anar bé!

Et van agafar.

Sí! (Riu) Em van venir a veure a l’estrena i em van dir que m’havien agafat. Va ser la bomba!

Quina estrena!

Uff, sí. Quina nit!

De tota la gent que has anat coneixent al programa, amb qui et quedes?

Tots tenen el seu què, eh?, però em quedo amb El Trevor. El Trevor i la Cori van ser els primers i vam tenir una cosa super especial. Saps allò, que connectes?, que rius de les mateixes coses, entens la vida d’una manera molt semblant… No ho sé, vam tenir una connexió especial. I amb el Corno també, un holandès.

Ja no es farà més?

No, tot i que molta gent ho demana.  Vam acabar de gravar a l’octubre 2016 i es va acabar d’emetre el gener de 2017. 

Has fet de professora, de presentadora, d’actriu… De tot, què és el que més has gaudit?

Jo crec que la dansa. És una passió que tinc i que he fet des de petita; ja al cole em vaig apuntar a Jazz. Però malauradament no és tan fàcil dedicar-s’hi professionalment i a més són moltes hores i jo tenia moltes altres inquietuds i no m’hi vaig focalitzar.

Si ara poguessis triar, què t’agradaria fer?

Quina pregunta més difícil… Una peli. Ho trobo a faltar. M’agradaria fer una bona peli, d’aquelles amb cara i ulls; amb un bon guió, un personatge ple de matisos…

Amb quin director t’has entès millor?

Amb Carles Vila. Vaig fer una TV movie amb ell i va ser genial! Ens va ajudar molt a tots. És un director molt implicat, amb una visió molt global.

Algun personatge que t’hagués agradat fer?

La germana de Dexter.

Quina sèrie estàs mirant ara?

Estic tornant a mirar la versió americana de The Office. La veritat és que aquesta sèrie em flipa!

I de catalana, amb quina et quedes?

Cites era molt maca! I Nit i dia també és un estil que em crida; m’agrada el thriller.

On et podrem veure a partir d’ara?

Tot just hem estrenat L’últim crit, un projecte de teatre amb gent que fa molts anys que viu al carrer, juntament amb actors professionals i treballadors de la Fundació Arrels. És una obra extraordinària! A més, he estat gravant tot el procés per fer-ne un documental i estem buscant més finançament per poder-lo editar. També en dues pel·lícules que s’han estrenat aquest 2017, En un parpadeo de Xevi Jordan i Pedralta d’Alexander Manzurov.

Imma Colomer: “Ara que n’he fet setanta, et puc dir que m’han passat els anys volant”

By | cultura | No Comments

Imma Colomer és una actriu i directora catalana de teatre, que també ha fet cinema i televisió, molt estimada pel públic. Des dels seus inicis, als anys setanta amb la companyia Els Comediants, fins avui, ha protagonitzat innombrables personatges, tant en teatre com en la petita i gran pantalla. Co-fundadora del Teatre Lliure juntament amb Fabià Puigserver i onze persones més. Ha rebut el guardó honorífic Gonzalo Pérez de Olaguer com a reconeixement de la seva trajectòria i aportació al sector teatral català.

De mestra a actriu.

Sí. Mentre feia de mestra vaig fer un curset per poder-ho ensenyar als nens a l’escola i allò va ser el meu despertar. Saps allò que diuen els religiosos: “és que Déu em va parlar”?, doncs a mi em van parlar. No sé qui, però algú em va parlar. Va ser com una il·luminació. I d’allà vaig anar directa a matricular-me a l’Institut del Teatre. (Somriu)

Ho compagines amb la feina de mestra durant un temps.

Durant els tres primers anys de l’Institut, sí. En aquell moment la interpretació ja era el meu modus vivendi i m’havia de guanyar la vida. De fet, ja no vaig acabar l’últim trimestre de l’últim curs, ens en vam anar de gira amb Els Comediants.

Vas ser cofundadora del Teatre Lliure. Com recordes els deu anys que hi vas ser?

Fantàstics. Va ser una etapa molt, molt maca. És que va coincidir tot. Coincidíem amb les ganes de fer teatre, de buscar una nova manera de fer-ne…

Com va néixer?

Va néixer perquè Fabià Puigserver ens van trucar. Jo ja el coneixia perquè era professor meu a l’Institut del Teatre i a més era molt amic meu. Fabià tenia ganes de fer alguna cosa amb Els Comediants, que ja feia tres anys que treballàvem junts, i ens va escollir a tres per formar el Teatre Lliure. Per mi era fantàstic perquè era com la continuació de Els comediants però més encarat al teatre, que és el que de veritat teníem ganes de fer. Els Comediants era més el carrer i la festa. Va ser perfecte!

Eren altres temps, els anys setanta.

I tant! En aquella època va començar aquesta cosa de mirar a fora i portar-ho cap aquí. Era un moment de molta creació a Barcelona. Passaven moltes coses noves… Un moment esclatant! No hi havia gaires companyies però eren molt innovadores; Els joglars, una mica després de nosaltres va començar Dagoll Dagom… Els Comediants ja érem pioners amb aquesta cosa de fer teatre al carrer. La gent tenia ganes de fer, d’expressar-se… Pensa que s’acabava el franquisme i començava una nova etapa. Va ser una època molt revolucionària!

Què diries que és el que més ha canviat des d’aleshores?

El que ha canviat és la professionalització. Ara és tot molt professional, hi ha uns models. Nosaltres no teníem models, ens els estàvem creant. I també la normalització de la professió, abans no estava normalitzat com ara. Tiràvem d’un carro cap endavant. Aquesta és una part del canvi.

En destacaries alguna altra?

La quantitat d’obres de teatre que hi ha ara mateix. No es paren de fer coses noves… Ara, si et vols passar tota una setmana veient teatre a Barcelona, pots fer-ho sense necessitat de repetir cap obra. També ha canviat molt l’Star System. Abans et coneixia poca gent; feies teatre i et venien a veure per l’obra de teatre. Ara no. Amb la televisió i els culebrots, la gent va a veure “aquell que surt en aquella sèrie”. Això és positiu pel negoci però no per la professió.

I t’ho dic perquè m’hi he trobat. Hi ha hagut obres que he fet en què la gent s’ha tornat boja, però boja de cridar a to: “aquest és aquell que surt a aquella sèrie!”, que penses: “no m’ho puc creure, estem fent una escena…”. A l’empresa això li va molt bé però també queda condicionada amb la idea: “aquest que surt a la tele, portarà gent al teatre”. És tremendo…

Amb quin personatge se’t recorda més?

Amb la Dora de Ventdelplà. També n’hi ha que em recorden per Barrio Sésamo. Era molt maco i estava fet amb molt carinyo!

Parlem de Prime Time.

Prime time és una obra de teatre que m’estimo molt. Parla de moltes coses; és una crítica de com la societat veu la vellesa, per això la història passa en el despatx d’una productora de televisió. La televisió és l’exponent màxim de com es valora la societat, la joventut, la vellesa… La història és un encàrrec per acabar un simposi sobre l’envelliment actiu. S’expliquen els dos relats -que avancen paral·lels- que fa la societat sobre la gent gran. Un és que ja no vals per res, que ja se t’ha passat l’arròs. I l’altre és que et fan ser com una noia de vint o trenta anys, que esquia, que es tira d’un paracaigudes… M’agrada el final, on hi ha com un somni, que diu: “i jo, què vull fer?”. Fa una reflexió sobre quin serà el camí a partir d’ara.

Per mi ha estat molt maco perquè aquest any n’he fet setanta i Prime Time m’ha anat molt bé per encaixar aquest moment, de cara i amb valentia. De veritat que no sabia com encaixar-los… M’han passat els anys volant. Però ara penso: “què passa, tu! Doncs sí, i estupendo!”.

Es van dient coses molt interessants. Diu: “què passa?, si no seguim seduint, ja no existim?”, “envellir, aleshores, és un fracàs”? Considerant que envellir no és un fracàs, precisament. Tu hi has arribat, que hi ha molta gent que no hi arriba. Hi ha moltes reflexions a base d’humor. A mi m’ha anat molt bé.

Quin és l’aspecte més negatiu d’aquesta professió?

La part més dura de la nostra professió és la intermitència; que ara tens feina i ara no en tens. Hi ha companys que ho estan passant molt malament. Alguns et diuen: “però si sorties a la tele!, t’he vist!”. Primera; repeteixen moltes coses i segona; vas sortir ja fa dos anys però has de seguir menjant i les factures et segueixen arribant. Aquest espant, que abans només era propi de la nostra professió i dels músics, ara ja és bastant de tothom. L’infart és bastant general; la gran majoria té contractes basura, que duren tres mesos i després et deixen al carrer.

Quina diries que és la clau de l’èxit?

Cadascú té la seva. Per alguns ha estat la bellesa. (Riu) Jo crec que és tot una mica; la simpatia, l’empatia, la disponibilitat… L’alegria, la tenacitat de seguir; de què si realment ho vols -peti qui peti i passin les coses que passin- tu segueixis allà. L’energia, la dedicació, que realment t’agradi… La nostra és una professió molt vocacional, si no t’agrada i és només per fer bonic, no t’hi posis. Jo crec que aquestes poden ser les claus de l’èxit, però no ho sé… suposo que cadascú té les seves.

Després també hi ha allò, que diuen: “estar en el lloc i moment oportú”. Jo mateixa he tingut molts contractes de feina per haver estat en el lloc i moment oportú. Miracles de dir: “si no arribo a passar per aquest carrer i aquest senyor no m’arriba a veure, jo no faig aquesta obra”. Que dius: “tindrà collons la cosa!”, però és així. (Riu)

Recordo un concurs, Joc del segle, que el vaig fer perquè -per casualitat- sortint de la pelu, em vaig trobar al realitzador. L’endemà em trucava per fer-ho, que dius: “i tot perquè ens hem trobat pel carrer, quina sort!”. Amb això et vull dir que el factor sort, també hi juga bastant, però no el pots negociar perquè no el saps… Has d’estar molt obert perquè passi. Has de veure si amb totes les coses que tens, la sort se t’acosta. Però no la pots provocar.

Projectes de futur?

Ara a l’abril faré un petit paper a l’obra Que rebentin els actors, al TNC, que em ve molt de gust. Tenia ganes de conèixer al director, Gabriel Calderón, i aquesta cosa que tenen “de teatre sud-americà”. També tenia un altre projecte, però degut a la quantitat de bolos de Un tret al cap, no ho podré fer. Era una obra que em feia molta il·lusió però no es pot fer tot… I alhora, estic buscant una obra per dirigir amb Fina Rius, que és la companya amb qui fem els projectes de teatre.

Ets de les que no es jubilaria mai, oi?

No!, però vacances sí que m’agradaria fer-ne. (Riu) Ara per exemple m’he agafat uns dies, fins al febrer, per dedicar-me a coses meves. Omplir el pot, que es diu. Anar a veure coses de teatre, llegir, buscar… crec que ara em toca fer això. I a casa també hi tinc feina. He de llançar coses i fer una bona neteja de papers, que sé que als setanta ja no tornaré a fer. La gent acostuma a fer aquesta tria quan canvia de pis, però com que jo no he canviat, tinc moltes coses acumulades. Porto quaranta anys sense fer una tria.

 

Sergi Pompermayer: “El personatge de la Carbonell està inspirat en el meu avi”

By | cultura | No Comments

Sergi Pompermayer és, per a mi, el grandíssim rei de la comèdia catalana. Si heu tingut el plaer de gaudir de Plats BrutsLa cosa nostra, Moncloa, ¿dígame?, Jet Lag, L’un per l’altre o Lo Cartanyà… entendreu perquè ho dic 🙂

El teu do per la comèdia és innat o après?

No ho sé. Sempre he tingut una certa tendència, des que vaig començar a tenir ús de raó, a riure’m de mi mateix. Suposo que hi té molt a veure al que et porta la vida… De petit era el nen raro; era l’únic amb els pares separats i que no havia conegut al seu pare. Tenia la sensació que, d’alguna manera, la meva situació m’obligava a reaccionar d’una forma o altra. Vaig descobrir que si era el primer en enriure-me’n de mi mateix, els altres no podien dir-me res. Quedaven desarmats. Entent-me; si jo era el primer que deia: “tinc el nas molt gran”, els altres que podien dir-me?, repetir-me el mateix? Perdia tota la gràcia. Ja de ben petit vaig descobrir que el sentit de l’humor era una arma molt poderosa.

També, suposo, per les obres de teatre que llegia, que eren una barreja entre el mal rotllo i el sentit de l’humor. Joe Orton, per exemple, escrivia unes coses molt divertides; molt boges, molt surrealistes i al mateix temps, molt fosques. Barrejava molt el drama amb la comèdia, i això m’agradava. Quan l’humor es combina amb la normalitat o fins i tot amb el drama, es crea un còctel explosiu que et fa plantejar molt les coses.

Abans d’anar al Col·legi de Teatre vas fer la carrera de veterinari.

Sí, primer vaig acabar la carrera de veterinària i vaig començar a treballar a l’Hospital de Sant Pau, fent recerca. I mentrestant, vaig seguir fent les classes d’interpretació al Col·legi de Teatre, fins que vaig acabar els quatre cursos. Però abans ja havia fet teatre d’aficionats a Horta.

Quan veus clar que això és el que de veritat t’agrada?

Doncs, mira, perquè vaig començar a escriure les meves cosetes, mentre seguia fent teatre d’aficionats, i una de les meves professores del Col·legi del Teatre, la Núria Furió, em va proposar de fer d’actor radiofònic en una radionovel·la, al programa de l’Elisenda Roca. Va ser aleshores quan vaig coincidir amb Sergi Belbel, qui també actuava en la radionovel·la, i li vaig passar una obra de teatre que havia escrit, Zowie. Ell em va animar a presentar-la a diversos teatres; a la Sala Beckett, a Premis… La vaig enviar al Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi i va guanyar.

 

 

I per casualitat, és que al final, tot són casualitats, eh?, però les coses passen aixíun dels membres del jurat era Guillem Jordi Graells, dramaturg del Teatre Lliure, i ell em va comentar que Lluís Homar volia dirigir una obra de teatre catalana. Li va passar, li va agradar i la va estrenar, i així va ser com vaig entrar al circuit professional. (Somriu) Vaig seguir treballant a l’Hospital de Sant Pau, amb els meus ratolins i conillets fins al 99, quan ens va sortir l’oportunitat de fer Plats Bruts i aleshores sí que ja vaig deixar la feina.

Com va sorgir?

Perquè amb el Jordi Sánchez ja ens coneixíem, des que jo tenia catorze anys i ell divuit. Fèiem teatre d’aficionats al mateix lloc, a Horta. Quan El Terrat va dir que sí, que els interessava fer Plats Bruts, van decidir ampliar l’equip de guionistes perquè en aquell moment només ho eren ell i el Joel i el Jordi em va proposar a mi.

No vas dubtar-ho.

No. Quan ja em van dir que sí, que tiràvem endavant Plats Bruts, vaig deixar la meva feina pensant: “són sis mesos i si va malament, sempre puc intentar tornar a entrar o buscar-me una altra feina”. Però no, vaig anar empalmant temporades i altres sèries i ja no hi vaig tornar mai més. Ja em vaig quedar escrivint. La veritat és que tenia ganes de canviar, m’estava començant a agoviar una mica amb tot el tema de la recerca; hi havia molt pocs diners, s’havia de tirar l’Hospital de Sant Pau a terra per fer-ne un de nou…

Com ho fèieu, escrivíeu un capítol cadascú?

Sí, més o menys. Fèiem moltes sessions, on anàvem proposant trames i fèiem llistats enormes de possibles idees. Les analitzàvem i decidíem: “aquesta serà principal, aquesta secundària…”. I aleshores, cadascú deia: “A mi m’agrada aquesta trama amb aquesta, i amb això intentaré fer un capítol”. Cadascú es responsabilitzava d’aquell capítol, el treballava a casa i el posava en comú a la següent reunió, on la resta de companys també deien la seva. Però sí, al final acabava sent “el teu capítol”. I això que vam fer a Plats Bruts de signar els capítols, era una cosa que no s’havia fet mai a la tele d’aquí, i era molt agraït perquè et donava una sensació d’autoria amb el guió, que amb altres productes no es tenia.

I de tots “els teus capítols”, amb quin et quedes?

Al que li guardo més carinyo és al primer que vaig escriure, que va ser el segon de la sèrie. Recordes un en què intenten fer un trio amb l’Emma? (Riu) Va tenir una audiència d’un milió i pico d’espectadors, que era com un partit del Barça. Sí, estic especialment orgullós d’aquest.

 

Sigues sincer. Et rius amb els teus propis guions?

Sí. (Riu) Em fa gràcia el que escric i sobretot em fa molta gràcia com després ho fa l’actor. Potser et sona molt egoista, però sempre escric allò que a mi m’agradaria veure.

Després vau fer L’un per l’altre, seguint molt en la línia de Plats Bruts.

Sí, s’assemblaven molt d’estil. Teníem ganes de fer-ho perquè el Sánchez volia fer una altra Sitcom, situada a Horta, recordant els nostres inicis. A L’un per l’altre hi sortien molts “guinyos” a situacions que havíem viscut nosaltres. Fins i tot vam rodar un capítol en què assajaven Els Pastorets i hi sortia el mateix Lluís Pascual com a director en el teatre on nosaltres hi havíem fet teatre d’aficionats.

 

 

Tots els guions tenen un denominador en comú. Podríem dir que l’humor català té un tret característic molt nostre. Quin diries que és?

Jo crec que el tret característic és que sabem enriure’ns de nosaltres mateixos, cosa que en altres llocs no passa. No tinc clar si és tant “l’humor català”, com que vingui de molt enrere, sinó més aviat al que s’ha construït a partir del que TV3 ens ha acostumat. Quan va començar, es programaven moltes sèries angleses; Mr. Bean, L’escurçó negre… Hi havia molts referents d’un humor anglès, molt determinat, que jo crec que ens va influenciar molt a tota una generació. Pensa que era un humor que no havíem vist mai aquí.

Amb Toni Soler un dia ho comentàvem, que l’humor que tenim ara és degut als referents que hem tingut. Els Monty Python’s… Jo és que he crescut amb aquests referents. Fins i tot amb Los Roper o El nido de Robin de TVE.  En definitiva, totes elles eren un mateix estil de Sitcoms angleses, molt modernes per nosaltres. No estàvem acostumats a veure aquest tipus de comèdies.

Diries que es pot dir tot amb humor?

Amb humor s’hauria de poder tocar tot, sí. A veure, l’humor sempre molestarà a algú. Si no, és que estàs fent una cosa súper blanca, gairebé d’humor infantil. Jo crec que l’humor no ha de ser perquè sí, ha de tenir un punt catàrtic. I al poder li fa molta por l’humor, perquè sap que a la que te’n pots riure d’alguna cosa, li perds el respecte i la por. Jo crec que és molt sa enriure-se’n de tot, començant per un mateix. Tot i que a mi l’humor que se’n riu i fa escarni de l’altre, no m’agrada gens en absolut. Trobo que és d’una baixesa moral extraordinària.

 

A quin dels personatges que has guionitzat, t’hagués agradat donar-li vida?

Em queia molt bé la Carbonell. De fet, el seu personatge estava inspirat en el meu avi. Tenien trets molts característics… Saps aquella mala baba i aquell “pronto”? Allò de: “sóc molt bona persona però de cop m’agafa aquesta ràbia, que ho mataria tot”. (Riu)

També m’agradava molt el personatge d’el Calafell, de L’un per l’altre. Li vam posar aquest nom perquè és el cognom d’un molt bon amic nostre, també d’Horta, que ara és un escenògraf molt bo, cap d’escenografia de TVE. M’agradava molt el personatge que feia en David Bagés. (Riu) Mira, sí, ara que ho dius… aquest m’hauria agradat fer-lo. M’ho hauria passat molt bé!

I per últim, alguna anècdota per a tots els amants de Plats Bruts?

I tant! Va haver-hi un capítol, “Tinc meta”, en què hi sortia jo amb uns quants anys menys fent de Pompermayer. La cosa és que la frase: “Agenolla’t o plega” venia donada per una situació real, que es va produir, no a Plats Bruts, però sí entre un actor que nosaltres coneixíem i un famós director de teatre. Mentre assajaven la funció, el director li va demanar que s’agenollés, però l’actor, que no ho veia clar, no es volia agenollar. La cosa és que la situació, de mica en mica, va anar pujant de to fins al punt que el director va acabar cridant: “agenolla’t o plega!!!”. Clar, nosaltres vam pensar: “Òstia, això és molt fort… Això ho hem de fer servir”. Va ser com un homenatge a aquell actor que es va haver d’agenollar per no perdre la feina. (Riu)

 

 

Anna Azcona: “Una estrena no es pot brindar amb un poleo menta!”

By | cultura | No Comments

Anna Azcona és una actriu catalana de teatre, cinema i televisió. Quan tot just començava a l’Institut del Teatre, ja va estrenar-se en el món de la interpretació amb El despertar de la Primavera, sota les ordres de Josep Maria Flotats. Des d’aleshores, l’hem pogut veure interpretant diversos papers protagonistes en sèries com La granjaSitgesEl joc de viureLauraMirall trencat o Ventdelplà, així com papers secundaris en sèries com Tres estrelles del TricicleEstació d’enllaçLaberint d’ombresEl cor de la ciutat o darrerament a La Riera, entre moltes d’altres. Azcona és, sens dubte, una de les cares més conegudes i estimades de l’escena catalana, gràcies a la força i autenticitat que tant la caracteritza.

Vas començar a treballar d’actriu abans d’acabar l’Institut del Teatre.

Sí. Vaig començar amb Josep Maria Flotats, quan feia primer a l’Institut. M’hagués agradat acabar els quatre anys, però no vaig poder… era impossible compaginar-ho tot. El despertar de la Primavera, al Teatre Poliorama, va durar dues temporades. Després me’n vaig anar amb Ricard Reguant al Teatre Condal a fer Torna-la a tocar, Sam. Quan la vam acabar, em va tornar a agafar Flotats, per fer Una visita inoportuna…  i amb tot, ja portava quatre anys treballant. On de veritat se n’aprèn, és damunt l’escenari.

Has aparegut en moltíssimes sèries de TV3. Si t’haguessis de quedar amb només una?

Amb El joc de viure. Érem un matrimoni, amb Santi Ibañez, i compartíem pis d’estudiants amb Juli Fàbregas, Pau Durà, Adrià Collado… eren tots molt jovenets. Va ser la primera vegada que em feien fer de gran; que tenia trenta-dos anys i ja podia ser perfectament, però clar, d’entrada em van dir: “és una sèrie d’estudiants d’universitat”, i jo vaig pensar, “sóc massa gran per fer d’alumna, no?”. Però no, no feia d’alumna. Em van dir: “no, no, és que tu formes part de l’altra banda”. Va ser la primera vegada que em vaig sentir senyora. (Riu)

Encara no sé per què només vam fer tretze capítols, estava molt ben feta i tenia una audiència brutal. Es feia a les 20 h, abans del Telenotícies vespre de TV3. La veritat és que em vaig quedar amb ganes de més.

Has dit que no a algun projecte?

Em sembla que no, eh? La veritat és que tampoc he pogut dir massa que no. No he tingut tanta feina com per dir: “això sí, això no”. Bé, a part d’unes sèries eròtiques que em van proposar, quan tenia vint-i-pocs anys, per anar a fer a Alemanya. (Riu) A això sí que vaig dir clarament que no. I a banda d’aquestes, si he refusat alguna proposta, ha estat perquè era sense cobrar, que ja ho he fet moltes vegades, però arriba un moment en què dius: “jo necessito omplir la nevera”. I això, és una cosa que en aquesta professió —i entre amics— es fa molt, saps?

Amb quin actor has coincidit més vegades en escena?

Amb Lluís Marco hem coincidit moltes vegades. A El cor de la ciutat, a Ventdelplà, i ara en teatre, fent Don Joan, encara que en aquesta última no manteníem cap relació. És que, sempre me’l posen com a parella i jo penso: “escolta una cosa!, que té gairebé vint anys més que jo!, per què collons ha de ser la meva parella?” (Riu) Amb Santi Ibañez també havia coincidit bastant… Amb Abel Folk, Manel Sans…

T’agrada veure’t, en televisió?

No, però al final t’hi acostumes. No em miro massa, la veritat, però de tant en tant ho has de fer per veure’t els errors i detectar què fas bé i què malament. Depèn també del teu personatge; si té “chicha”, si li passen coses… jo a La Riera, per exemple, no em mirava gens, però perquè les cinc que sempre estàvem juntes, érem el que se’n diu “floreros” de luxe. Però així, eh? Dèiem quatre frases i au! (Riu) Depèn molt del què fas. Ara, per exemple, que sortiré en dos capítols de Tiempos de guerra, estic cagada.

Des que vas començar, que diries que és el que més ha canviat?

Moltes coses… Abans el dia de l’estrena era brutal! Tothom es feia regals; ens portàvem alguna tonteria com un sabonet per cadascú, llaminadures… Ara no. I les sortides d’estrena, que abans eren espectaculars! Fèiem uns sopars i muntàvem una festa increïble… Ara els joves beuen té, o orxata!!! Però, diga’m, que vol dir això? No es pot brindar amb un poleo menta! Trobo que s’estan tornant molt disciplinats… que per una banda ja està bé, però vaja, no és el que era.

De tots els personatges que has fet, quin és el que pitjor t’ha caigut?

Potser l’Elisenda de Ventdelplà. Em queia molt malament però alhora m’ho passava molt bé fent-la, precisament per això. Se n’anava tant lluny de mi que m’agradava molt interpretar-la, però realment era per matar-la; una filla de puta, que només pensava amb els calers i a qui li era absolutament igual tot. Era tremenda…

Al carrer també ho deus notar.

Sí, però com que sempre faig personatges, així amb molta força, agrado molt a les senyores. Em diuen: “ja era hora que sortís alguna dona amb caràcter”. I també, com en el fons tinc molt cor, perquè encara que no ho sembli sóc molt de mantega, acabo fent personatges que tot i la seva força, d’alguna manera tenen el seu “corazoncito” i que transmeten bon rotllo.

A vegades sí que et cau algun insult, però res perillós. Recordo un dia a la pastisseria de Cadaqués, quan estava fent de prostituta de Lluís Marco a El cor de la ciutat, que una senyora em va dir:  “ai, tu ets la prostituta de El cor de la ciutat!”, i dic: “si…”, i em respòn: “bueno, alguna cosa s’ha de fer, no?”. I és clar, tu et quedes, que dius: “bueno, senyora escolti una cosa, que jo no sóc puta…” (Riu)

Se’t reconeix molt?

Sí. Sobretot a la província de Girona, allà sí que és escandalós! Tothom mira TV3 i vagis on vagis, ho notes moltíssim.

Tens un bar a Cadaqués.

Sí, am el meu marit portem El Padrí Cadaqués. Em faig selfies amb la clientela. (Riu) És un reclam més. Tot s’ha d’aprofitar, no?, a la gent els fa gràcia. Diuen: “ai mira, ho porta aquella de la tele” i vénen a veure’t.  

Ets una dona multiempleada, veig.

Sí, ara sí. I no ho havia fet mai, eh? Mai havia tingut, ni volgut un pla B. Sempre he viscut de la meva professió, i encara ara, tot i que malament. El 2009, quan va començar la crisi, el meu marit es va quedar sense feina i vivíem de mi. Però tenim tres fills, dos d’ell i un junts, i amb nens a casa, pateixes bastant. La cosa és que fa vint anys que pugem a Cadaqués i de cop va sortir l’oportunitat d’aquest local, que de fet era una cosa que sempre havíem volgut fer, però com a més a més, saps? I vam pensar: “per què no muntem un bar així de torradetes i copes?”. El restaurant funciona súper bé i a mi, que m’encanta xerrar i relacionar-me amb la gent, em diverteix molt.

Ara és molt complicat viure de la nostra professió, les obres de teatre duren un mes i mig i no tens temps d’estalviar gens. Fa anys, hi havia funcions que duraven dos anys i aleshores sí que tenies temps de fer un raconet. Ara és impossible, et passes dos mesos assajant, un mes i mig fent funció i amb tres mesos i mig de feina, si no empalmes una cosa amb l’altra… ho tens bastant fotut, saps?

Però és sorprenent, no? Estàs nominada als premis Butaca, a les cinc millors actrius de Catalunya i ara mateix, l’única cosa que tinc són dos bolos al març.

Ja en tens un, de premi Butaca.

Sí, per Sévigné, en cinema. Aquesta ha estat la meva quarta nominació als Premis Butaca, aquesta vegada amb Cúbit. No m’ho esperava la veritat… Més que res perquè vam fer l’obra només dues setmanes, al Teatre Lliure. I a més, que una cosa tan petitona, hagi estat nominada a millor obra de petit format, millor guió i millor actriu… Mola! Estem molt contents.

Ara igual, de cara al febrer de 2019, la portem a La Seca Espai Brossa, però és clar, encara queda una eternitat… Vés a saber. Igual han vingut els tancs a Barcelona i estic vivint a La Cerdanya, que tot podria ser. (Riu) No, ara de veritat… si vénen, me’n vaig al camp. Què hi fotrem aquí?

Diga’m-ho tu. Quins projectes de futur tens?

Doncs ara estic en un moment en què penso: “no vull treballar més d’actriu, no vull patir més”. Ara, per ara, el que vull fer és anar-me’n a La Cerdanya a gestionar un nou hotel que hem agafat amb el meu marit, i si em truquen i la proposta m’interessa, bé, i si no, tinc un hotel per gestionar. Però així, eh? I sí, la feina em segueix apassionant, però estic en un moment en què no vull patir més, em fa mandra. Però bé, ja saps com va això… (Riu) N’hi ha prou amb dir: “ja no vull fer-ho més”, perquè et comencin a aparèixer oportunitats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mayte Caballero: “El personatge de l’Avelina va ser un èxit, la gent se l’estimava”

By | cultura | No Comments

 

Mayte Caballero és una actriu de teatre, cinema i televisió, nascuda a Granada però resident a Barcelona des dels deu anys. Ha treballat sobretot en teatre, en obres com La extraña parejaMuerte accidental de un anarquistaNaturaleza muerta, entre moltes d’altres. En televisió, va donar vida al seu personatge més estimat, l’Avelina de Temps de silenci. També ha participat en sèries com Kubala, Moreno y ManchónInfidels, MujeresHospital Central, Makinavaja… I en cinema l’hem pogut gaudir a El Zoo d’en PitusLa moños o És quan dormo que hi veig clar, entre d’altres.

El primer que vas fer en televisió?

La meva primera aparició en televisió va ser a La casa por la ventana, programa presentat per Alfonso Arús a TVE, l’any 1989. Després a La 2 vaig fer un paper de prostituta, en la segona temporada de Makinavaja, amb Pepe Rubianes.

Amb quin gènere et sents més còmoda?

Amb el drama. També m’agrada molt la comèdia sarcàstica, però n’he fet molt poca. Gairebé sempre m’han donat personatges dramàtics.

Quin projecte t’ha marcat més com a actriu?

La veritat és que el que més m’ha marcat han estat les cosetes que he fet en teatre, sobretot al principi. Recordo l’obra Tragicomedia del Serenísimo Príncipe Don Carlos, que vaig fer quan vaig començar amb el grup de teatre Génesis. Buscaven una persona petita, que fes de bufó, i jo volia fer-lo tant si com no, així que m’ho vaig proposar i el vaig fer. Crec que és amb el que més m’he involucrat. Va ser una obra immensa, durava tres hores. I el que més m’ha marcat en televisió, Temps de silenci.

Quin record guardes de Temps de silenci?

Ufff. La veritat és que al principi vaig pensar: “no ho faré bé, no em sortirà…”. Sempre estic insegura quan començo alguna cosa. (Riu) Recordo la primera seqüència, quan arribo amb els meus fills, l’Antonio i la Rossy. Entràvem al bar, on hi havia el meu marit Paco, que s’havia quedat sense feina i estava com: “a ver como me las apaño para sacar a mi familia adelante”. Només havia d’obrir la porta i somriure. Va ser una seqüència, en la qual no dèiem res, però tothom en va quedar fascinat. Quan vaig arribar el dia següent, tothom en parlava… El personatge de l’Avelina va ser un èxit, la gent se l’estimava. Me’l vaig fer molt meu.

Com et vas ajudar per construir-lo?

El tenia clar des del principi. Em va ser molt fàcil perquè, ja quan vaig fer el càsting, tenia molt present a una persona. La meva sogra, la mare del meu exmarit. Ella era així; la seva casa estava oberta a tothom i tenia aquesta energia tan especial. La seva història no tenia res a veure amb la de l’Avelina, però sí la seva humanitat, la manera de parlar, d’agafar-se la rebequeta, de moure les mans… Quan paràvem de gravar, tothom em deia: “em recordes a la meva àvia”, “em recordes a la meva mare…”. Tothom tenia algú que era com l’Avelina.

Per mi és molt important tenir present a algú a qui conec, perquè el personatge sigui autèntic. Que em miris i et creguis que sóc una dona de poble, una prostituta… Això és ser actor, per mi. He tingut molts personatges clars, però com aquest, cap.

L’aspecte més negatiu d’aquesta professió?

Que sempre estàs a prova. Coneixen la teva trajectòria, han vist el teu vídeo càsting i el teu videobook, però sempre t’estan examinant. Jo estic d’acord que s’han de fer càstings, eh?, s’ha de donar un perfil i per això cal fer la prova, no tothom podem fer-ho tot. El que passa és que jo sempre estic insegura. Quan rebo un “no”, penso: “clar, és que no valc”. És inevitable pensar que el problema ets tu, encara que portis vint o trenta anys dedicant-hi, saps? (Riu) Però el que porto pitjor és la inseguretat de no saber si tindré feina, sobretot ara que ja tinc una edat.

Les dones que ja no som joves, ho tenim molt pitjor… i en el cas de les actrius, encara més. A partir de certa edat, ets invisible. Ja no només per la bellesa, eh?, també per l’energia. I és així, els productors van a allò segur, a la parelleta bufona. Parlo de cinema i televisió, en teatre és una altra història. En altres països, en canvi, es treballa molt i es cuida tot, els guions, els personatges… es fan coses que et fan caure la baba. Jo gairebé no miro res del que es fa aquí perquè no m’agrada, és molt cutre.

No mires sèries d’aquí?

No. I sempre quan ho dic, em contesten: “oh!, doncs hauries, eh?”. I penso: “per què?, perquè sóc actriu?”. Doncs no, no les miro perquè no m’interessen.

Què diries que ha canviat des dels teus inicis?

Quasi tot. A veure, la veritat és que mai m’ha agradat com es treballa aquí i el que hauria d’haver fet era marxar quan tenia vint anys, però no ho vaig fer.

Per què no?

Perquè penses que la vida és molt llarga i que les coses poden canviar, i que si no, ja les canviaràs tu. I no. Tu no les pots canviar perquè aquí el que impera són els diners i darrere de tota producció hi ha un productor, que és qui posa els diners i diu el que vol. I al final, és igual que siguis molt bo o que t’assemblis a la Greta Garbo, estàs aquí a Espanya i no hi ha diners. I això sí que ha anat a pitjor. Als anys setanta hi havia actors fabulosos; actors bons, de teatre, de televisió… que tenien una altra manera d’actuar. Ara hi ha molta tècnica i molta gent preparada, perquè sí que n’hi ha alguns que dius: “mare meva, que bé”, però n’hi ha molts d’altres que veus que només treballen perquè queden bé davant la càmera. I això, no ho suporto. Quan ho veig, apago la tele.