Adrià Salas, compositor, cantant i guitarra de La Pegatina.
Com va sorgir La Pegatina?
Tot va començar amb l’arribada de Manu Chao a Barcelona, que és quan va començar a fer-se tota la música de mestissatge aquí. I nosaltres érem “els crios” que anàvem a tots els concerts i ens passàvem tot el dia a la Plaça del tripi amb la guitarra. Així vam començar, imitant el que ens agradava. I, amb el temps, ens vam adonar que fèiem rumba. Perquè nosaltres estàvem fent un ritme on —diguem— hi cabia tot, però no sabíem ben bé què era. (Riu)
Quin va ser el primer concert que vau pensar: “Està passant!!!”?
Les Festes de l’Autònoma. O sigui és que, a veure, el nostre llistó tampoc no era massa alt. (Riu) I, evidentment, sempre recordarem quan, el 2010, el mànager ens va convidar a sopar per anunciar-nos que tocàvem, per primera vegada, al Viña Rock. Ui! Allò ens va fer una il·lusió… I, mira, ara ja és una tradició. Crec que aquest any ha estat la dotzena vegada que hi hem anat.
A què atribuïu el vostre èxit?
A veure, jo crec que —d’entrada— han d’agradar les cançons, perquè si no ja no funcionaria, no? Però, al mateix temps, penso que amb els anys també hem anat creant com una mena d’espectacle en directe, on la gent s’ho passa molt bé. I el millor de tot és que no només funciona aquí perquè —per sort— hem actuat en molts altres països i, a la gent, tot i no entendre l’idioma, li agrada la música que fem. Jo imagino que és perquè veuen alguna cosa a l’escenari, que els crida l’atenció.
Sou molts a posar-vos d’acord, quina és la cançó que us ha costat més de parir?
N’hi ha varies, però recordo especialment el cas de ‘Olivia’. Perquè, és clar, la imaginació de cadascú és tot un món i jo al meu cap ho veia claríssim, però la resta del grup no. De fet, no va ser fins que vam anar-la a gravar amb Marc Parrot —i van escoltar la maqueta ja mig acabada— que finalment van comprendre el que jo tenia en ment des d’un principi.
I com us inspireu a l’hora de fer les cançons?
No les fem junts, normalment. La majoria les faig jo, el Rubén o el Román. I el que faig per inspirar-me és posar-me una estoneta cada dia amb la guitarra, i a mesura que van apareixent idees, me les apunto, les connecto, en descarto… I també procuro que les lletres siguin fàcils de cantar per qualsevol persona que no entengui l’idioma. Frases com, per exemple, “lloverá y yo veré”. (Riu)
Quina és la cançó amb què el públic embogeix més als concerts?
Majoritàriament, la gent es torna boja amb ‘Mari Carmen’, però potser és perquè és l’única cançó que coneixen, saps? (Riu) ‘A los que’ també agrada molt… No ho sé, depèn molt del lloc.
I què és el que més trobeu a faltar “de casa” quan esteu de gira?
Anar a dormir a l’hora que toca. (Riu) El fet de poder descansar i no haver d’estar tota l’estona envoltat de gent. Poder estar en calma, sol i tranquil, bàsicament. I poder menjar a l’hora que vulguis, sense haver de limitar-te, o no estar constantment preocupat, amb aquell neguit i adrenalina al damunt…
Clar, perquè quan acabeu un concert deveu estar excitadíssims. Què feu per baixar aquest hype?
Sí, triguem una horeta aproximadament a baixar-lo. Doncs res, ens quedem al camerino comentant la jugada, ens canviem… I, si l’hotel està al costat, anem a dormir. (Riu) Sí que alguna vegada, després del concert, anem a fer birres, però normalment anem a descansar perquè —com a mínim jo— no puc permetre’m no tenir veu l’endemà. (Riu)
T’ha jugat alguna mala passada la veu?
I tant! Ara ja ho tinc més controlat, perquè és com un múscul que ja ha fet “callo”, però als inicis —que la veu no hi està acostumada— és molt normal quedar-se afònic a la primera de canvi. De fet, en dues ocasions, vam haver de cancel·lar un concert perquè m’havia quedat sense veu.
Heu anunciat que, a partir de 2025, fareu break d’un any. Què us ha fet decidir? De què teniu ganes ara?
De descansar, sobretot. (Riu) Portem vint-i-un anys ininterromputs i necessitem una mica de tranquil·litat. Cadascú a la seva manera. Alguns han estat pares i volen gaudir de la paternitat, d’altres volem aprofitar per viatjar i voltar una mica… Vam començar-ho a planificar ja l’any passat, per també aprofitar i fer més concerts de l’habitual, i així aconseguir una mica de calaix. S’havia de plantejar bé, econòmicament parlant, perquè aquesta pausa fos viable.
I tornareu, per la porta gran, amb disc nou! Ja hi esteu treballant?
Sí! Ja hem començat a plantejar què és el que volem fer. La nostra idea és anar a gravar-lo fora, en un altre país, i així viure una nova experiència. Ens agradaria viatjar més i experimentar coses noves. En definitiva, volem fer que viure d’això valgui la pena.