Monthly Archives

gener 2016

Marc Crehuet: “Amb ‘Pop Ràpid’ volia desfogar-me, amb humor, de l’esnobisme de Barcelona”

By | cultura | No Comments

FullSizeRender(6)

Ens trobem amb Marc Crehuet a ‘Moiré Films’, el seu estudi de producció situat al barri de Gràcia. El director i guionista de ‘Pop Ràpid’, ‘Perfils’, ‘El rei borni’, entre d’altres, és un autèntic cinèfil que s’auto defineix com a tímid, inquiet i hiperactiu. Crehuet recorda que el camí no ha estat fàcil i que tot el que ha aconseguit ha estat gràcies a picar molta pedra i a ser persistent.

Perquè vas decidir ser director?

Era una vocació des de molt petit. De molt jovenet ja marejava als meus amics per fer curts amb la càmera del meu pare, feia teatre al col·legi… Intentava dirigir,  en general.  Ja amb 12 anys veia pel·lícules dels ‘Cohen’ o de ‘David Lynch’, que em motivaven, em movien…  Va ser aleshores quan vaig començar a descobrir el cinema d’autor, per dir-ho així.

No va ser fàcil, m’imagino.

Gens. El camí va ser complicat perquè, per una banda, si no tens un entorn que t’ho faciliti –que no és el meu cas– no saps com fer-ho, la Universitat et dóna unes eines molt generals, que estan molt bé com a coneixement però si no tens contactes, t’has d’anar marcant tu mateix la pròpia estratègia. És per això que no vaig fer la meva primera pel·lícula fins als 37 anys, i mentre vaig anar explicant histories en els formats als quals podia accedir.

Com van ser els teus inicis?

Vaig començar com a guionista a la sèrie ‘Àngels i sants’ de TV3. Va ser com la meva mili, vaig començar entrant-hi de becari i vaig acabar escrivint-ne els capítols. Després vaig fer de guionista en programes de BTV, i en un moment donat em va sorgir l’oportunitat de fer ‘DO’, un programa que es deia ‘Denominació d’origen’ a La Xarxa de Televisions Locals.

En què consistia?

Era un espai que li deien “espai contenidor”, que et permetia, per pocs diners, fer les teves pròpies peces de ficció. Vaig començar amb un soci que tenia en aquell moment, i en part vaig anar enrere –a nivell de sou i condicions laborals– però vaig poder dirigir les coses que jo escrivia. Vaig poder començar a provar-me. Vaig aprendre molt perquè, com el pressupost era tan baix, havia de fer de tot, i així vaig aprendre com funcionava una mica tot el procés. Escrivia al mateix temps que dirigia als actors, m’encarregava del so… una mica de tot. D’aquí va sorgir la sèrie ‘Green Power’, ‘Tendències’, ‘Perfils’… Va ser com una finestra que ens va permetre experimentar.

Has estat descobridor de molts actors, com Miki Esparbé, Alain Hernandez, Xesc Cabot… Que et desperten per a apostar per ells?

Primer de tot que som amics. És una amistat que prové d’una admiració mútua i que s’ha anat forjant a base de treballar junts. Ens entenem molt bé. A cadascú el conec de llocs diferents però amb tots porto gairebé 10 anys treballant. D’alguna manera hem crescut junts professionalment.

Com va sorgir la idea de ‘Pop Ràpid’?

Hi ha molts factors. D’una banda jo sóc molt melòman, m’agrada molt la música i sóc molt fan dels referents dels quals parteix ‘Pop Ràpid’, com ‘Els joves’ o ‘Flight of the Conchords’. També per la meva experiència personal. Volia parlar del tema “dels modernos”, desfogar-me, amb humor, de l’esnobisme de Barcelona, perquè era un món que jo havia viscut de prop i amb el qual tenia una espècie de relació amor-odi. I després també hi havia altres factors, que van influir en el disseny de la sèrie, com per exemple el fet de que tot passés en una sola localització, per motius de pressupost. Ens van comprar la sèrie perquè fos una sèrie low cost.

Alguna anècdota de ‘Pop Ràpid’?

Per nosaltres va ser un salt qualitatiu molt important però per a ells no deixava de ser això, una sèrie low cost. Una de les limitacions que vam decidir posar va ser l’espai, un bar és més controlable i molt més barat. El que no vam tenir en compte és que al bar hi ha gent i que als figurants també se’ls ha de pagar. Tot encareix. Si et fixes al detall, els plans són bastant tancats perquè no teníem tanta gent com per omplir tot el local. Els figurants es repetien amb freqüència. Són coses del low cost.

Què és el que més admires d’un actor?

La imaginació. Un actor ha de ser una persona imaginativa, capaç de posar-se a la pell d’un personatge i saber-se abstreure del seu entorn. L’autenticitat, la versemblança. L’admiro quan veig que de veritat es creu el que està fent.

T’agrada que es respecti el guió al peu de la lletra?

M’agrada que es respecti el guió. De fet, escric els guions amb una estructura bastant ferma però també és cert que m’agrada deixar marge per a la improvisació. A ‘Pop Ràpid’, per exemple, trigava a tallar les escenes perquè sempre succeïen coses molt interessants i divertides, coses que a mi no se m’haguessin acudit mai. Situacions espontànies que venien donades pels mateixos actors, precisament per aquesta capacitat de creure’s allò que estaven fent.

No t’agradaria, esporàdicament, ser l’actor en lloc del director?

Ho he provat alguna vegada, per necessitat, i sí que m’agradaria si veiés que ho puc fer bé i que no ho passo malament, però la veritat és que sóc un desastre, (riu). Precisament l’altre dia vaig estar fent un petit paper, en una pel·lícula que estan preparant els ‘Burning Percebes’, –gent a qui admiro molt– però sóc tímid i em costa molt abstreure’m de la realitat. M’agradaria molt però no tinc aquesta capacitat.

‘El rei Borni’ va ser la teva segona producció teatral. Perquè recomanaries l’obra?

Hi ha molts elements que fan que aquesta peça funcioni tan bé. Fa riure molt, fa pensar, plantejar-te les coses… El millor són les reaccions del públic, la sorpresa, la inquietud… Crec que el més interessant és que les reaccions sorgeixin d’una manera espontània. La màgia es produeix més fàcilment quan no busques objectius concrets a nivell de reaccions.

Tot i així és inevitable. Quina reacció esperes del públic?

Si es tracta de comèdia, que és el que faig majoritàriament, espero principalment que riguin, però vaig més enllà. Quan escric intento plantejar situacions que per a mi tinguin un rerefons, algun interrogant que em rondi pel cap en aquell moment. M’agrada fer pensar al públic.

Prefereixes treballar amb les teves idees o que es tracti d’un encàrrec?

Prefereixo ser jo qui dissenyi el projecte però també m’agrada treballar per encàrrec. És una manera de tenir un dateline –que t’obliga a no penjar-te amb allò indefinidament– i també perquè trobo molt interessant l’exercici de veure que és el que t’estan demanant i intentar aportar el teu món o bé bolcar-te al món dels altres.

Marc Crehuet somriu entremaliadament a la pregunta: “Estàs treballant en algun projecte actualment”? . Un llarg silenci, cap resposta, i el seu somriure que segueix intacte… Amb què ens sorprendrà aquesta vegada?

Agnès Marquès: “La televisió em tallava molt”

By | televisió | 2 Comments

IMG_5456

Agnès Marquès, –periodista catalana i actualment presentadora del TN de TV3 des de fa nou anys–, va estudiar als Jesuïtes de Sarrià (Sant Ignasi), i uns anys més tard, la carrera de Periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Sociable, inquieta, curiosa. Tot i amb una agenda súper plena, la periodista aconsegueix trobar temps per a envoltar-se dels seus, i aprofita qualsevol oportunitat per a fer-ne celebració.

Com vas decidir ser periodista?

No ho tinc gaire clar, no en sóc conscient. Quan era petita vivia a Bilbao –fins als meus 12 anys– per qüestions de feina del meu pare. Fèiem moltes hores en cotxe, d’anar i venir els caps de setmana per veure a la família, que vivia aquí a Barcelona. Durant el viatge, de sis hores, escoltàvem molt la ràdio, “El Carrusel Deportivo i tal”, i aleshores hi havia molt poques dones  que fessin de locutores de ràdio, i cada vegada que sortia una dona, jo deia: “jo sóc aquesta, jo sóc aquesta”. Aquesta anècdota me la recorden els meus pares, jo no ho recordo massa. Després cap als 13-14 anys sí que sóc conscient de tenir ganes d’escriure, de sentir una notícia i escriure-la. De fet n’he trobat, en tinc algunes guardades, escrites en cartolina. Quan tenia 17 anys, i m’havia de decidir, tenia clar que volia fer alguna cosa de lletres i també que m’agradava explicar histories. Així em vaig decidir pel Periodisme.

Vas acabar la carrera tenint molt clar de fer ràdio. Perquè no televisió?

Sí, sí. De fet, vaig esquivar –durant tota la carrera– posar-me davant la càmera. En aquella època no era obligatori. Jo anava súper enfocada a fer ràdio, la televisió em tallava molt. De fet, en un treball de classe que jo feia de productora –cadascú de l’equip assumia un rol–, em vaig veure gravada com de reüll en un pla que va fer el meu company, i em vaig veure allà, asseguda a terra, fumant-me un cigarro, i vaig pensar: “Mare meva, aquesta sóc jo?, però quina imatge dono?, no em reconec”. No m’agradaven gens les càmeres i em vaig enfocar molt molt a ràdio. Vaig fer dos o tres pràctiques de ràdio a la Facultat, me’n vaig buscar jo unes a segon, vaig fer les de tercer (obligatòries) i les de quart (optatives). Amb les de quart ja vaig empalmar amb la feina d’estiu, on ja m’hi vaig quedar tres anys.

Quan vas decidir fer el pas de ràdio a televisió?

Un amic meu em va comentar que canviava de feina i que quedava vacant el cap de setmana a Telecinco. Em vaig plantejar de fer alguna cosa de televisió. Aleshores treballava 7/7 dies, però bé, com que m’agrada el que faig no em suposa aquest sacrifici que sí que tenen –per mi almenys– altres feines. Vaig començar a combinar-m’ho, de dilluns a divendres a la ràdio i els caps de setmana a Telecinco, on bàsicament feia rodatges, agafava la càmera i feia reportatges.

Com va ser el teu primer directe?

Un dia de sorpresa, em van avisar a última hora. Anava com a redactora per fer un vídeo de la rua de Carlinhos Brown, per tot el Passeig de Gràcia, per posar punt final al Fòrum de les cultures 2004. Una imatge molt coneguda, on l’alcalde Clos també anava ballant. La persona que l’havia de fer no va poder venir i em va tocar fer-lo a mi. M’hi vaig trobar, no podia fer-hi res. Teníem el punt de directe en un hotel del Passeig de Gràcia, al balcó, i el tiro de càmera era jo amb la rua desfilant al darrere. Vaig fer el directe recolzada a la barana del balcó de l’hotel perquè em queia, les cames em tremolaven una barbaritat.

El vas aconseguir salvar?

Sí, res, va ser un directe de 30”, però déu ni do. La veritat és que va sortir prou bé, no el tinc i probablement si ho veiés ara no n’estaria massa satisfeta, però vaja, en cap cas va ser un fracàs. Me’n vaig sortir. Això em va servir una mica de training, vaig estar sis mesos més i després vaig tornar a la ràdio.

Quan i perquè et centres definitivament amb la televisió?

Al cap de 3 o 4 anys, quan Àngels Barceló, periodista que ja havia presentat a TV3 i que portava molts anys a Telecinco, tornava a TV3 per dirigir un programa, un magazine de nit. Vaig aconseguir el seu telèfon i li vaig demanar que em fessin una prova per treballar amb ella. A la ràdio estaven canviant les coses, se m’acabava el contracte i semblava que era el final d’un cicle. Em van cridar per fer un càsting, tot va funcionar, em van agafar com a redactora, i més endavant, en una prova per a veure qui podia fer pantalla, em van escollir a mi.

Perquè creus que et van escollir a tu?

Per les taules agafades a la ràdio. La ràdio té aquest punt informatiu, la immediatesa –el cervell t’ha de treballar molt ràpid–, i això jo ho tenia. El problema era posar-me davant la càmera. Era –diguéssim– tot l’escull a superar, m’ho vaig proposar i me’n vaig sortir.

Com pot ser que algú amb tan poc feeling amb les càmeres hagi acabat sent presentadora de telenotícies? T’ho haguessis pogut imaginar?

No, no, que va. El que passa és que la ràdio et dóna moltes taules, sobretot pel que fa al control de la veu. Recordo el primer dia que vaig fer ràdio i que gairebé acabo plorant, estava tan neguitosa i volia controlar tant la veu que em vaig posar súper nerviosa. La veu em tremolava, els nervis se’m notaven a la veu. Quan portes temps treballant en ràdio la veu ja no et tremola, en tot cas et tremolen les cames. Aprens a controlar-ho, i això, vulguis o no, t’ajuda a l’hora de fer una prova de televisió perquè transmets seguretat. Jo suposo que per això em van sortir bé les proves.

(minut 2:06-2:44)

D’on treus temps per a tu?

Al principi és una mica traumàtic –en el sentit que el teu temps d’oci desapareix-, quan el reconverteixes i t’acostumes a l’horari de cap de setmana, trobes l’espai per a fer-ho tot. Hi ha una part de renúncia bastant important, sobretot depèn de l’edat en què t’agafi, jo vaig començar a fer el TN caps de setmana amb 27 anys, i fins aleshores el meu cap de setmana consistia en sortir i, el diumenge, anar a dinar a casa els meus pares. Treballar al TN migdia significa començar a treballar les 9 del matí, que és quan ens hi posem. T’ha de sortir a compte sinó és molt dur. Però també és cert que el fet de treballar divendres, dissabte i diumenge –de manera intensiva però només 3 dies– et permet aprofitar la resta de la setmana, que dóna per molt.

Com l’aprofites?

En aquests 9 anys he estudiat francès fins a aconseguir el màxim nivell, història dels països àrabs, coses relacionades amb l’Islam, he començat a impartir classes a la Facultat de Comunicació Blanquerna… He fet moltíssimes coses que, si treballés de dilluns a divendres amb un horari de 8 hores, probablement no hagués fet durant el cap de setmana. Recol·loques el temps i prioritzes. És a dir, hi ha gent de segon cercle d’amistats, o coneguts que cauen, perquè el temps per a aquests no el tens. Tens temps pels amics de veritat, pel primer cercle. Hi ha molta gent que treballa els caps de setmana i que entre setmana vol fer coses. T’acabes reubicant.

La situació més incòmoda de tota la teva trajectòria com a periodista?

Una vegada vaig anar amb un company de la ràdio a entrevistar a una persona, i amb aquest company rèiem molt, a la mínima ja ens agafava la tonteria. Vam començar l’entrevista i no sabria dir-te si l’home tenia una veu especial, si tenia un tic, no recordo exactament què va ser però em va agafar un atac de riure bestial. Ell m’estava responent a les preguntes i jo no podia parar de riure, i el meu company igual. Va ser súper incòmode perquè l’entrevistat es pensava que ens estàvem rient d’ell i la veritat és que no sé ni com vam acabar l’entrevista. En televisió, saber controlar aquests atacs de riure és una de les situacions més delicades. Jo sóc molt riallera i això ho complica.

No t’has quedat mai en blanc?

No. Sí que hi ha dies que abans del directe, pel que sigui, estàs més nerviós, i penses: “Ostres, no me’n recordo d’aquesta frase. No em surt tal i com la vull dir”. Però després hi ha alguna cosa que tenim a dins gairebé tots, que és l’instint de supervivència, i en el moment de fer el directe trobes la manera de dir les coses, no et quedes mai en blanc del tot. Per sort.

T’escrius tu mateixa el que després expliques al TN?

Sí. Pràcticament tot el que dic, exceptuant les notícies que arriben d’última hora i coses puntuals –temes no tan rellevants si l’obertura del TN és molt complicada– perquè no arribem a poder-ho fer tot-. Em sento més còmoda escrivint-ho jo, em dóna més confiança i seguretat. Quan estem en directe llegim amb el prompter però si s’espatlla i no saps del que estàs parlant et quedes tirat i no funciona. A més, jo sóc periodista, no he anat allà només a llegir allò. El que m’interessa és explicar com ho hem vist, que ens explica l’equip que ha anat a cobrir la notícia, què implica tot això… Tota aquesta feina és la que és interessant, després posar-la en pantalla també, però tota la prèvia és molt xula. Si només llegeixes el prompter no pots anar a cobrir un informatiu fora de plató.

Alguna vegada t’has sentit coaccionada o influenciada per la línia editorial de TV3 a l’hora d’explicar una notícia?

No, no m’hi he trobat. Apart, treballem en un mitjà públic amb un sentit de la responsabilitat molt alt, de donar informació que sigui plural, donar veu a totes les veus… Tot això ho portem bastant incorporat. No m’hi he trobat mai, ni al TN ni tampoc en els programes electorals, mai m’han donat ordres.

Agnès Marquès, periodista i que més?

Bona pregunta. Agnès filla, parella, amiga. Sóc molt sociable. A la mínima oportunitat m’agrada fer una celebració, envoltar-me dels meus. M’agrada sobretot quan ho pivoto jo i ho organitzo a casa meva, és genial. No tinc mandra per això. També, amb els anys, sóc bastant de la família, de tenir-la cuidada.

Segueixes sense cap intenció de tenir fills?

Bé, no ho sé. La veritat és que em fa molt vertigen el canvi de vida que suposa, sóc una persona molt independent i vaig tot el dia amunt i avall. Tot i així, és una idea que tard o d’hora penso, que si arribo als 80 anys i miro enrere, serà una part de la vida que m’haurà agradat viure. Mai se sap. (Riu).

Si t’agafessis un any sabàtic, en que l’invertiries?

En viatjar. Si m’agafés un any sabàtic seria per conèixer món. Voltar molt. Tots nosaltres necessitem un “Bonus Track” per fer totes aquestes coses que el dia a dia –el nostre ritme de vida– no ens permet fer. Tu imagina’t, un any, 12 països. Em falta temps per fer-ho.

Viatjaries sola o acompanyada?

Clar, un viatge així… ha de tenir la seva gràcia fer-lo sol, no?. Un viatge tan llarg i d’aquesta dimensió… fer-lo amb algú seria molt difícil, hi ha moments de tot i la convivència… Però bé, si féssim la carta als reis, un mes a cada país, i d’aquell mes que hi vingués algú, 10 dies, per exemple. (Riu).

Què t’agradaria conèixer?

Tinc pendent l’Àfrica negra. D’Àsia només he estat al Japó i una mica a la Xina. M’agradaria veure el Vietnam, Indonèsia… Conèixer tot el món, en definitiva. He estat a molts llocs però per motius de feina o viatges que al final duren 15 dies. M’agradaria molt fer una ruta per tots els Estats Units, l’Amèrica llatina… fer tota la ruta de dalt a baix. Hi ha una carretera que uneix Alaska (Canadà) amb Ushuaia (Argentina), la ciutat més al sud del planeta.

Quin consell donaries als qui intentem introduir-nos al món del Periodisme?

Que no renuncieu a res d’entrada, això de posar-se un mateix els límits no té cap sentit. Un ha de detectar dintre seu si té els condicionants mínims necessaris per assumir l’aventura que és dedicar-se a una feina com aquesta. Sentir curiositat i saber que això et diverteix, perquè amb el tema d’horaris i tot plegat és una feina bastant sacrificada. Si això pesa més que la il·lusió, que la curiositat i que les ganes que hi poses, és impossible tirar endavant. Ser esponges i no perdre mai aquest cuquet, aquesta curiositat que ens porta a descobrir noves històries, nova gent, noves situacions…

Tens algun projecte en ment?

Sí. Ara al febrer estrenarem un programa, que vaig proposar a la direcció de TV3 perquè sentia la necessitat d’intentar fer alguna cosa més. Són 9 anys presentant l’informatiu i fent-lo, i necessitava més, tocar les històries, sortir, parlar amb la gent, i ser jo qui entrevistés als protagonistes. Tot just l’hem acabat de gravar i en pocs dies l’estrenarem.

Sobre què tracta?

És un programa que es diu “La gent normal” i va d’experiències vitals explicades en primera persona. Busquem gent que ha tingut una experiència similar amb un determinat tema, que no es coneixen però que ràpidament pel fet de saber que tenen alguna cosa en comú, la conversa entre ells ja funciona. Són 12 capítols i es toquen algunes de les principals etiquetes de la nostra societat. Com el fet de ser diferent et marca, t’estigmatitza. Des de tenir una relació conflictiva amb les drogues, fins a tenir una depressió, estar gras, ser d’una altra cultura… Bé, ja ho veuràs. (Riu).

Carles Canut: “Menja bé, caga fort, i no temis a la mort”

By | cultura | No Comments

IMG_5410

Carles Canut, fill i amant de Gerri de la sal (Pallars Sobirà), és un actor català que ha participat en més de 9.000 funcions de teatre, així com en diverses sèries televisives com ‘Plats Bruts’, ‘Vostè Jutja’ o ‘Lo Cartanyà’. Director de la Fundació Romea des de 2006 i amb cap intenció de jubilar-se.

Que és el que més trobes a faltar del Pallars quan estàs a Barcelona?

Tot. És el conjunt: el clima, l’alimentació, els amics, la seva gent. Tot això només es pot trobar allà. Aquí també hi tinc molts amics pallaresos, que de tant en tant em baixen xolís i secallona, i me la menjo encantat però no és el mateix. Els ous, per exemple, no tenen res a veure amb els d’aquí Barcelona, són com la nit i el dia, i la meva filla me’n baixa però tampoc és el mateix, allà els gaudeixo mil vegades més. Ho trobo a faltar tot.

Tens 71 anys, no t’has plantejat de jubilar-te?

No, jubilar-me mai. Tinc prou energia per seguir fent teatre, que és el que m’agrada. A més, per dir-ho d’alguna manera, amb dos mesos fent teatre guanyo més que en un any de jubilat. El dia que em jubili perdré tot el meu poder adquisitiu, i no en tinc ganes. Jo com la Virgencita de Lourdes: “Que me quede como antes”. Estic encantat amb el que faig, i espero poder-ho seguir fent durant molts més anys. Segueixo fent teatre, de fet, ara estic fent ‘Sòcrates’.

Quan vas decidir que volies ser actor?

A la Universitat, estava estudiant dret a la Universitat de Barcelona, de fet la Facultat de l’Avinguda Diagonal la vam inaugurar nosaltres, l’any 1961. I en aquell moment existia el TEU, Teatre Espanyol Universitari -cada universitat en tenia un-, i amb altres companys ens vam aficionar a fer teatre. Vam començar fent-ne a la Universitat i més endavant vam anar a l’Institut d’Estudis Nord-americans, a la Via Augusta, que tenia un teatre “collonut”. Vaig fer dret dos anys i després ho vaig deixar per fer teatre, el verí es va apoderar de mi.

Amb quina obra o interpretació creus que vas passar a ser una cara coneguda?

Penso que tot és una cadena. Pel gran públic, evidentment, no va ser pel teatre, sinó per la interpretació del ‘Rafeques’ a ‘Vostè jutja’ (TV3). Però la gent de teatre ja em coneixia i tot el que he fet en teatre ho hagués fet exactament igual encara que no hagués interpretat al ‘Rafeques’. En canvi, sí que és cert que altres coses que he anat fent en televisió, com ara ‘La Barberia’, probablement es donessin per la popularitat que em va donar aquest personatge.

A ‘Plats Bruts’ interpretes el paper de metge de capçalera, fan número 1 del Barça, i en canvi ets de l’Espanyol. És una espècie d’irona que feu?

Totalment. El Joel Joan em va proposar de fer la conya sobre els fanàtics culés, sabent que jo era periquito. Una ironia total. Me’n enfotia dels culés, amb l’escut del Barça als calçotets, i tot allò. Ridiculitzàvem, el Joel com a director i jo com a actor, aquesta circumstància, i és clar, feia més gràcia que ho interpretés un periquito.

El paper que més t’ha costat?

Tots em costen, però una vegada trobes el desllorigador ja està. Potser ‘El Calibán’ de ‘La tempestad’ perquè hi havia un esforç físic al que jo no hi estic acostumat. Jo sóc un panxacontenta, m’entens?. En aquest aspecte sóc com Winston Churchill, que el dia que va complir 90 anys la BBC li va fer una entrevista, molt llarga, i en un moment determinat li pregunten: “Señor primer ministro, y usted a qué atribuye su longetividad?”, i ell respon –mentre es fumava el seu puro-: “Al deporte, no lo he practicado nunca”. Jo en aquest aspecte sóc igual que Churchill, no he fet mai esport. I quan s’ha de fer esforç físic “foto el camp”. A ‘El Calibán’ havia de sortir disparat de finestretes, fer tombarelles, mil coses… amb 100 quilos que pesava.

Hi ha alguna situació en què t’oposaries a interpretar?

Em negaria a interpretar, per exemple, a un nazi, si fos per glorificar la seva ideologia, però en canvi no tindria cap problema en interpretar a un nazi si fos per ridiculitzar-lo. Depèn conceptualment del que es fa, jo he fet pederastes, assassins, bisbes, capellans, i de tot, i no tinc res a veure amb ells. Tot depèn del perquè fas un pederasta. Jo no el defenso, el mostro perquè la gent vegi lo fastigós que arriba a ser.

Una costum que no voldries perdre mai?

Dormir molt. Tinc la sort de poder dormir 8-9 horetes i això em permet estar descansat, sobretot de cap. Me’n vaig a dormir al voltant de les 12 i fins a les 8 o les 9 no em llevo. La gent està dormint, 5-6-7 hores. I creu-me, és bo, fins i tot per la pell, (riu).

Si poguessis tornar enrere tornaries a ser actor o t’agradaria provar altres coses?

No, tornaria a ser actor. Quan és la teva elecció fer-ho i la natura t’ha dotat d’unes condicions que no té l’altra gent, ho fas i ho fas bé, i t’ho reconeixen, és la millor professió que es pot tenir. No n’hi ha cap altra com la de ser actor. O sinó la de director. Ser un home de teatre, vaja, però de teatre, eh?.

Des de 2006 ets director de la Fundació Romea, que és el més complicat d’assumir aquest càrrec?

No hi ha res complicat. La única cosa que a mi em “disturuta” són els números, i per sort ho porten altres, (riu). Tot el que sigui pensar i programar lectures dramatitzades, xarrades, conferències, taules rodones, i tal, és consubstancial en mi, igual com actuar. Ara, si em contractessin pel departament de màrqueting d’una beguda alcohòlica no sabria ben bé que fer, però en teatre -que ho domino-, no hi tinc cap problema.

Quina potestat tens, com a director? Tens l’última paraula en tot?

Total. En quant a la qüestió artística, és clar. En l’econòmica tinc assessorament, i ja m’avisen si veuen que em passo amb els pressupostos i aquestes coses. Però en la resta tinc llibertat total.

Tens algun paper pendent?

Sí. M’hagués agradat molt fer –encara que de fet encara podria fer-lo- Max Estrella, de ‘Luces de bohemia’ de Valle-Inclán. Valle-Inclán és el meu autor de capçalera; el gran autor teatral del segle XX, sense dubte. També m’hagués agradat molt fer ‘Yago’, d’Otelo, Shakespeare. És el malvat més simpàtic i imprevisible de tota la història del teatre, un personatge fascinant, molt superior a Otelo. De fet, crec que l’obra s’hauria d’haver dit ‘Yago’ i no ‘Otelo’.

Has participat a ‘MacBeth’, no t’hagués fet gràcia fer el personatge principal?

No, són un tipus d’herois que mai m’han convençut, sobretot perquè la meva figura física sempre ha estat la de l’antiheroi, no tinc res a veure amb aquesta figura èpica. Si m’ho haguessin proposat hagués fet un ‘Macbeth’ molt més retorçat, molt més intel·ligent. Més aviat un estratega que no pas un heroi de guerra. És cert, però, que als actors els hi crida això de recitar: “Ser, o no ser, aquesta és la qüestió”, però també és cert que en teatre és molt important la imatge. Imagina’t un home de 100 quilos allà enmig de l’escenari dient: “Ser o no ser”. Semblaria que estigués dient: “Menjar o no menjar, aquesta és la qüestió”, (riu).

Com et prepares els guions?

Sóc molt lent, no em poso a estudiar de memòria fins que no entenc el que estic dient. He de tenir molt clar el que dic, a qui li dic i que pretenc –comprensió total- abans de memoritzar-ho. Ho faig amb lectures escenificades i quan deixo el paper ja m’ho sé perfectament. No sóc dels actors que necessiten un apuntador –i van tallant i tallant-, per a mi això és caòtic. També els meus fills m’han ajudat sempre preguntant-me els textos. Però bé, “cada maestrillo tiene su librillo”, no tots fem servir la mateixa estratègia, n’hi ha que agafen el text i no saben “que collons diuen” però s’ho aprenen de memòria.

Te’ls prepares en algun lloc en especial?

Sí. Quan estic a Gerri me’n vaig a dalt de la cascada del torrent d’Anseu -aquell torrent que baixa del costat del Monestir-, i quan estic a Barcelona, tinc l’avantatge de poder fer les lectures amb els altres companys.

En quin punt et trobes ara?

He arribat a una situació que mai sabré si és bona o dolenta, i és que quan se sap que jo estic al darrere d’un projecte, tothom està convençut que aquella cosa estarà ben feta. Arriba un punt en què ja no sorprens a la gent perquè ja ho donen per suposat, i aleshores has de fer una cosa encara millor, excepcional.

Una frase que resumeixi la teva filosofia de vida?

Sí, una que em deia el meu padrí: “Menja bé, caga fort, i no temis a la mort”.

Jordi Martínez: “Abans d’actor sóc pallasso”

By | cultura | No Comments

IMG_4096.JPG

Jordi Martínez és un actor català molt polivalent. Tant el podem trobar fent de pallasso —la seva principal vocació—, com d’advocat intransigent a ‘Merlí’, propietari d’un supermercat de poble a ‘Ventdelplà’, o detectiu Kubala a ‘Kubala, Moreno i Manchón’. Molts el coneixereu per les seves diverses aparicions en sèries de TV3, així com per les innumerables actuacions en obres de teatre, gènere amb que va descobrir la seva passió pel món de la interpretació.

Sempre has sabut que volies ser actor?

Sí. A Horta, on vaig créixer, hi havia molta tradició de teatre, i més en aquella època que hi havia un xup-xup important de teatre d’aficionats. Tota la família en fèiem. D’aficionats però de qualitat, eh?, entre d’altres coses perquè el qui ho portava era el meu cunyat, Pere Muntanyès, qui ja comptava amb un recorregut considerable —havia estat director de l’Institut del Teatre, del Teatre Lliure, dirigit òperes al Liceu…—.

Fins a quin punt et va influenciar, el teu cunyat, a ser actor?

Moltíssim. Va ser ell qui em va liar. Jo feia teatre d’aficionat perquè els meus germans en feien, tots en feien, però jo en un principi volia ser músic més que no pas teatrero.

Com és que finalment et vas decidir pel teatre?

Perquè en el primer espectacle que vaig fer amb ell, “Home and blues”, —primer vull dir ja en serio de veritat, que vol dir que no cobràvem però que la disciplina, en canvi, era molt professional—  em va entrar un verí absolut de teatre. Devia tenir uns 18 o 19 anys i vaig veure-ho molt clar: “És això el que vull fer”.

A part de la música, també ets un gran apassionat del futbol. Mai et vas plantejar dedicar-t’hi professionalment?

No. Tot i què, en una ocasió, un agent del Barça em va proposar de fer una prova per entrar a l’equip bé no només a mi però no era com ara que estan per tot arreu—, i vaig decidir no anar-hi. Vaig seguir jugant a futbol, tant a l’Horta com a futbol sala, però jugava per divertir-me amb els amics i prou. M’apassiona el futbol però no per a dedicar-m’hi.

Hi ha algun paper que tinguis pendent?

No. La veritat és que sempre he dit que el paper que voldria és el següent que m’ofereixin. Sempre que tingui alguna cosa a defensar, que el consideri especial. No cal que sigui el paper protagonista, només que sigui xulo de fer. És una aventura nova i tornar a començar. Mai he pensat: “Com m’hagués agradat fer Hamlet”. M’ho he passat la mar de bé fent muntatges de Hamlet, fent altres papers, però mai he sentit la necessitat de fer Hamlet, per posar-te un exemple.

T’és fàcil combinar dues feines -quan et coincideix temporada al teatre i a la televisió-, a l’hora de memoritzar els guions i interpretar personatges tant diferents?

Sí. Una cosa es fa al matí i l’altra a les nits. No dorms gaire (riu). M’agrada molt la meva feina i en conseqüència m’ho passo molt bé, tant si es tracta d’un paper dramàtic, còmic… em sento molt còmode amb tot. Precisament el que m’excita és el no estar fent sempre el mateix.

Podríem dir que ets un actor molt polivalent, fas tant de pallasso, com de policia, advocat… T’hem pogut veure en moltes i diferents facetes.

Sí, i penso que aquí està, precisament, la gràcia, en intentar que sigui creïble allò que interpreto a ‘Merlí’, de la mateixa manera que a ‘Rhum’ i que en tots els altres personatges que he fet. Aquesta capacitat et dóna moltes armes i, professionalment, moltes possibilitats. No pensen en mi només per a fer ‘pallassos’, o ‘Shakespeare’s’, o ‘Merlíns’. Quantes més tecles toques, més possibilitats tens de que et cridin.

Per què creus que ‘Merlí’ està tenint tanta acceptació?

Perquè TV3 té un públic molt fidel, i a ‘Merlí’, a més a més, se li ha afegit el target de la gent jove. Això pot fer augmentar l’audiència fins a 200.000 persones més que una altra sèrie. Ha atrapat als joves, que són als qui els hi costa més d’aficionar-se a segons quines sèries, perquè s’hi senten identificats, s’expliquen els problemes que té la joventut. La veritat és que la sèrie està molt ben feta, el personatge de ‘Merlí’ és brutal, Francesc Orella està immens i els nanos també.

Abans comentaves que no sents la necessitat de fer el paper protagonista, però en el cas de ‘Merlí’, si ho haguessis pogut escollir, t’hagués agradat fer el personatge principal?

Sí, clar que sí. Hagués estat xulíssim. En Merlí és un personatge que té molts matisos, moltes possibilitats, i en aquest sentit, com més possibilitats té un personatge més et diverteixes fent-lo. I tant que m’hagués agradat! Com a tema d’estructura del personatge i això, però veient com ho fa el Francesc, que és meravellós, estic molt satisfet amb el meu paper.

T’agrada fer el pallasso?

Molt. De fet sóc pallasso. És a dir, un actor interpreta el seu personatge i en canvi el pallasso es construeix el seu propi pallasso. Abans que actor sóc pallasso. El pallasso ho és sempre, des de que comença a ser-ho fins que es mor.

D’on et va sorgir aquesta passió?

Pel meu nebot, en Monty. Ell era pallasso, pallasso, i em va liar. Vam començar fent un espectacle, que érem només nosaltres dos, i va ser espectacular. Des d’aleshores vaig estar durant cinc anys només fent de pallasso, en tres espectacles diferents. Més endavant vaig decidir tornar a fer d’actor i vaig notar com si hagués crescut un pam. El pallasso t’obliga a certes coses que t’ajuden després a saber-te defensar com a actor.

Què et va motivar a fer ‘Rhum’?

Retre-li homenatge al meu nebot Monty que va morir el 2013 de càncer. Era un pallasso grandíssim, i estava preparant un espectacle que es deia ‘Rhum’, no tenia res a veure l’obra que fem, però vam pensar que la millor manera d’homenatjar-lo era amb un espectacle de pallassos, amb l’essència i l’atmosfera que ell sempre havia defensat.

A ‘Rhum’ aprofiteu l’humor per fer burla, o fins i tot crítica, de la situació actual. Fins a quin punt jugueu amb aquesta llibertat?

Totalment. Aprofitem el que passa al món per anar introduint temes i bromes al nostre espectacle. Dins del món del pallasso tot és possible. Els pallassos ens atorguem el dret d’en riure’ns-en de tot. Es tracta d’intentar recuperar allò de quan érem petits, que no teníem filtres, i dèiem: “Senyora, vostè està molt gorda”. Ho dèiem perquè érem petits, la vèiem gorda i no enteníem res més enllà de tot això. I és això, des d’aquesta posició tens la capacitat de poder-ho dir tot.

T’agradaria que els teus fills fossin actors?

M’agradaria que els meus fills fossin feliços amb la seva feina, i si el que volen és ser actors estaré encantat i els ajudaré amb tot el que pugui. Si tenen talent per ser-ho, és clar, perquè per a aquest ofici cal tenir un talent. A mi m’agradaria saber bufar ampolles i no en sé, (riu). Jo el que vull és que es dediquin a alguna cosa que els hi apassioni, i sempre els hi dic: “Jo l’avantatge que tinc amb la meva feina és que moltes vegades no tinc la sensació d’anar a treballar”. I amb això omplo la nevera, saps?. Aquesta és la meva màxima per als meus fills.

Tens algun projecte en ment?

Sí. Estic assajant una obra d’Arthur Miller, ‘Panorama des del pont’, que dirigeix Georges Lavaudant -director francès amb qui ja he treballat altres vegades-, i que estrenem a finals de gener al Teatre Romea.