Monthly Archives

maig 2016

Xarim Aresté: “Em vaig enamorar de la bogeria que conreeu per allà dalt al Pallars”

By | cultura | No Comments

xarim 3

Estem amb Xarim Aresté, al Turó Parc de Barcelona. Bon dia Xarim, explica’ns una mica, com és Xarim Aresté?

Uff…  suposo que la feina és aquesta… trobar-se. Mai he pogut trobar les paraules per definir-me però podria dir-se que sóc un buscador, o un no-trobador. Com que mai em trobo, segueixo tirant endavant.

I la teva música? Com la definiries?

Suposo que sempre m’ha interessat la música amb certa arrel. M’agrada pensar-ho com un arbre; jo estic a l’arbre del blues, del folk… M’agrada que les rames puguin anar molt amunt però que estiguin connectades amb l’arrel. He escoltat molta música negra, però al final el què més m’influencia és la gent i els músics que tinc a la vora, que m’ensenyen de tot.

Durant molts anys has format part de grups com ‘Sopa de cabra’, ‘SanJosex’… Ara, però, decideixes seguir en solitari.

Si, de fet vaig començar en solitari però en arribar a Barcelona vaig començar a tocar amb altra gent. Per a mi ha estat molt important, he viscut experiències increïbles amb aquests i també amb altres grups, però mai he deixat de banda “la meua cosa”.

Com t’inspires? D’on surt la teva música?

No crec que surti d’un mateix, és com que ja està tota feta. Nosaltres som com transmissors, ens connectem i la vomitem, però no sé fins a quin punt és mèrit de l’autor, saps? Aterres en un lloc on hi ha una cançó, però aquesta cançó igual te l’has anat fent vindre. No sento com que la faci, més aviat la descobreixo. La música és de tots, és impossible dir: “això és meu”. La creació sempre té a veure amb “robar”.

A ‘La rosada’, el teu últim àlbum, mantens una relació diferent amb la guitarra. Per què aquest canvi?

Sí, en aquest disc hi ha molta més guitarra acústica. En directe sempre he anat més amb l’elèctrica però la guitarra acústica és la que més em reconec, amb la que més hores he passat. Igual només respon a què porto molt temps “fotent-li canya” amb la guitarra elèctrica i sempre va bé canviar, no?

Què et mou la música? En quin moment decideixes que això és el que t’agrada?

Doncs va ser bastant d’hora… La música va ser l’única cosa en què veia que hi havia una veritat. Em sentia tan realitzat a través de la música que per a mi renunciar a la música era renunciar a la llibertat. No coneixia cap altra manera de sentir allò.

Aquest estiu, per segon any consecutiu, et tindrem al Pallars, en la primera edició del ‘Talarn Music Experience’. Què és el que et fa més il·lusió de tornar?

Em fa molta il·lusió tornar a veure als personatges que teniu per allà. (Riu). Em vaig enamorar de la bogeria que conreeu per allà dalt. El lloc, a més, és esplèndid. Recordo que l’any passat va coincidir amb una lluna plena, preciosa, i el llac… Serà molt bonic, segur.

Dins del que ens puguis avançar, amb què ens sorprendràs aquest any?

Doncs… serà una sorpresa. Sempre intentem que sigui sorprenent, des de la composició ja m’agrada que les cançons siguin obertes, que es puguin fer sempre diferents.

Ho adaptes al moment.

Sí, hi ha llocs en què veus que la gent necessita un aliment més tranquil, altres que volen més canya… Tinc la sensació que allà voldran canya, però no ho sé, ja “mos ho trobarem”.

Bé, doncs ja ho sabeu, aquest 29 de juliol us esperem a ‘Lo Quiosc’. Gràcies, Xarim.

Francesca Piñón: “Hi ha gent a qui li costa més renunciar a la seva imatge, a mi és el que més m’agrada”

By | cultura | One Comment

IMG_1091

Francesca Piñón ha participat en sèries tan conegudes com ‘La memòria dels cargols’, ‘El cor de la ciutat’ o més recentment ‘El Ministerio del Tiempo’. L’actriu reconeix ser fan incondicional de Lluís Pasqual, director de ‘A teatro con Eduardo’, última obra en què Piñón ha participat.

Com és un dia a la vida de Francesca Piñón?

No tinc gaire vida fora de la feina. Quan faig teatre només penso en l’hora de la funció i tota la meva energia està posada en l’obra. Sóc bastant entregada. (Riu). Últimament he tingut molta feina i poc temps lliure, però quan trobo una estoneta m’agrada molt llegir.

Què llegeixes?

Sóc una mica antigueta, eh? (Riu). M’encanten els autors victorians. Però bé, llegeixo de tot; poesia, assaig, novel·la… m’agrada tot. Ara l’últim llibre que vaig acabar, fa no res, va ser “De la mano de Lorca” de Lluís Pasqual, que és curtet i es llegeix fàcilment en un dia. El recomano moltíssim. També “Pequeños crímines conyugales” d’Éric-Emmanuelle Schmitt . Llegeixo sobretot els dilluns, que és el dia que tenim festa.

Com entens la teva feina?

He tingut molta sort perquè vaig fent coses molt diferents. No m’agrada gens fer sempre el mateix. M’encanta canviar-me de look, que em tallin el cabell, que em tenyeixin, que em rapin… Hi ha gent a qui li costa més renunciar a la seva imatge, a mi és el que més m’agrada. M’apassiona fer treballs arriscats, anar al fons de tot.

Que destacaries de ‘El Ministerio del Tiempo’?

Els guions. Ara s’està apostant molt per aquestes sèries… estem prenent com a model les sèries d’Anglaterra i dels Estats Units, que on posen més atenció és en el guió. També destacaria els directors, són gent molt jove que innoven contínuament, és un gust poder renovar-me i alhora aprendre d’ells. I a més a més, val a dir que és la primera vegada que es fa una sèrie d’aquestes característiques a Espanya; tècnicament és una passada, hi ha molts efectes.

L’últim que has fet al teatre és ‘A teatro con Eduardo’ al Teatre Lliure. Perquè recomanaries l‘obra?

Perquè és un espectacle preciós. Eduardo de Filippo és un autor conegudíssim, molt respectat, però per a mi, Lluís Pasqual ha aconseguit enriquir encara més el text. A més a més, el repartiment i l’equip és fantàstic, del primer a l’últim. És una pena que només hàgim estat un mes…

Quant temps heu assajat l’obra?

Dos mesos.

Són moltes hores d’assaig?

Sí… normalment són 6-7 hores diàries, depèn del dia i de la complexitat les escenes. I és clar, després quan arribes a casa has de seguir-ho treballant i estudiant. Treballem amb molt poc temps, és el problema de no tenir més pressupost…

Si haguessis de fer-ne la crítica en un titular, quin seria?

Ostres, això d’estar a l’altra banda és difícil, eh? No sóc molt bona amb això… El que sí que et puc dir és que estic molt orgullosa de participar en un muntatge així. Li estic molt agraïda al Lluís Pasqual, de veritat. Sé que sempre parlo del Lluís, però és que és el que sento. Treballar amb una persona amb aquesta cultura i amb aquest domini del teatre em fa ser millor persona i actriu. Per mi és el millor director que hi ha en aquests moments.

També has aparegut en algun capítol de ‘La que se avecina’. Amb quin personatge de ‘Mirador de Montepinar’ et quedes?

Sí! Vaig sortir-hi en dos o tres capítols, però tampoc creguis que l’he seguit massa… Em quedo sense cap dubte amb Jordi Sànchez! És el meu amic i la veritat és que el paper de “Antonio Recio” el fa estupendo. No té res a veure amb ell, per això, eh? El Jordi és un ésser fantàstic… moolt bona persona, simpàtic, generós… només puc parlar bé d’ell. Ja hem treballat junts en diverses ocasions, ‘Plats Bruts’, ‘L’un per l’altre’, en teatre vam fer ‘L’Àvar’… És meravellós treballar amb ell, de veritat, és que és un amor; tan bo com sembla.

(Minut 5:42)

El 2006 vas participar a ‘El Perfum: història d’un assassí’. Com va ser això?

Si, era la dona del propietari de l’hostal, on maten a la nena, cap al final de la pel·lícula. Va ser gràcies a Pep Armengol, el director de càsting. Em va proposar de fer el càsting aquí a Girona, perquè part de la pel·lícula es va rodar aquí a Catalunya, i vaig tenir la sort que el director em va escollir. Em va encantar. A més, gràcies a ‘El Perfum’, vaig tenir la gran sort de conèixer a l’Alan Rickman, una persona entranyable, que per mi va ser un gran amic i que va morir el 14 de gener d’aquest any…

Tens algun projecte en ment?

Si, estem a l’espera de rebre més diners per seguir amb la pròxima temporada de ‘El Ministerio del Tiempo’. Necessitem una mica més d’ajuda econòmica perquè, tot i que no ho sembla, estem treballant sota mínims i la veritat és que necessitem més finançament i també més temps. I alhora, també estic intentant aixecar projectes personals de teatre, però no et puc dir res més perquè ja saps que passa amb aquestes coses, no? Es gafen… El que si que et puc dir és que estic molt il·lusionada. Estem intentant aixecar una producció que serà la bomba!

Anna Barrachina: “’Cómeme el coco, negro’ és la gran joia de ‘La Cubana’”.

By | cultura | No Comments

 

IMG_0702

Anna Barrachina, actriu catalana nascuda a Sitges, va iniciar-se en el món teatral amb només 19 anys amb ‘La Cubana’. Papers com ‘l’Estrellita Verdiales’ a ‘Cegada de amor’, la ‘Nuri’ a ‘Ventdelplà’ o ‘Doña Belén’ a ‘Amar es para siempre’, l’han convertit en una cara més que coneguda en la seva professió.

Com és Anna Barrachina?

M’agrada molt la vida, menjar, beure, estimar… “Comer, beber y amar”. (Riu). També cuinar, anar al mercat, cuidar-me, fer ioga… Fa molts anys que faig ioga. Necessito fer meditació ja quan em llevo, és bàsic per mi. A vegades puc meditar deu minuts, a vegades trenta… però és una pràctica que m’ajuda a centrar-me, a estar amb mi mateixa. Necessito connectar amb la natura, sóc molt marina –sóc de Sitges– i m’agrada molt el mar però també m’apassiona la muntanya. De tant en tant necessito fer escapades per col·locar-me.

Amb 19 anys vas entrar a ‘La Cubana’. Quin record guardes d’aquells 12 anys?

Ufff, fantàstic. Jo aleshores estava estudiant Filosofia, i al tren, fent el trajecte Barcelona-Sitges, sovint em trobava a Jordi Milán, director de ‘La Cubana’. Des dels 17 anys feia classes al col·legi de teatre, i quan me’l trobava li menjava el coco. (Riu). Quan vaig veure les ‘Delikatessen’ a Sitges, vaig dir: “Jo vull estar aquí”. Un bon dia, mentre dinava amb els meus pares, em va trucar i em va dir: “Si vols venir a assajar avui a les 16h, pots venir”. Era per substituir a Cristina López a ‘La tempestad’. La Cristina va deixar de ser actriu de ‘La Cubana’ per fer el disseny de vestuari, que és qui, des d’aleshores, sempre ha fet sempre tot el vestuari de les obres de ‘La Cubana’.

Què va significar per a tu aquest pas?

Vaig aprendre moltíssim, vaig aprendre de les grans i del carrer, de fer les núvies, d’estar amb Mercè Comes, Carme Montornés, la Mont Plans… Clar, a mi em van posar un vestit de núvia i “a la calle”. ‘La Cubana’ ha estat, i és, la meva gran escola.

‘Cómeme el coco, negro’, una de les obres més conegudes de ‘La Cubana’, va rebre molts premis.  Com ho vas viure des de dins?

“El Coco” va ser un espectacle. Era teatre dins del teatre. El vam estrenar per primera vegada a Agramunt, i quan vam veure la resposta del públic, vam al·lucinar. Era un guinyo a la gent del Paral·lel, a la revista… D’aquesta manera es va agafar com a pretext la gent de revista per a  explicar el teatre dins del teatre. Era el desmuntatge d’una companyia de revista, a partir del qual s’explicava tot el que representa aquest món. ‘Cómeme el coco, negro’, per a mi, és la gran joia de ‘La Cubana’.

La gent et segueix recordant com ‘La Nuri’ de Ventdelplà?

I tant… I m’agrada molt. Una de les coses que més m’apassiona de ser actriu és la creació dels personatges. M’encanta. També em recorden per l’últim que vaig fer a la tele, ‘Doña Belén’ a ‘Amar es para siempre’ i fins i tot encara hi ha gent que em para pel carrer i em diu: “Ostres, tu ets la ‘Estrellita Verdiales’!” i clar, jo al·lucino, ja fa molts anys de ‘Cegada de amor’… (Somriu).

De quin projecte que has participat et sents més orgullosa?

De tots, de l’últim que faig hi intento posar tot el que puc. Ara mateix estic molt orgullosa d’haver fet ‘L’àvar’ de Molière aquí al Teatre Goya. Per a mi ha estat un tsunami molt bèstia. Li’n dic el ‘Tsunami Molière’. (Riu). He substituït a una actriu en 24 hores, i això ha sigut molt durillo, estava rebentada… Va ser saltar al buit sense xarxa i no ho tornaré a fer mai més perquè de veritat que hi deixes la salut… Però bé, tot són experiències, la vida ens va portant coses constantment, i si no estem alerta i ho agafem, se’n van. Cada projecte t’aporta una cosa nova.

Com t’ho has fet per a aconseguir-ho en aquest temps rècord?

Sóc molt obsessiva… Per a mi ha estat un repte al·lucinant, un “Record Guinness”. El segon dia d’estar entre bambolines, que ja tocava de peus a terra, em vaig “cagar de veritat”. És màgia pura. És com pintar un quadre o cuinar… en tot cas, en aquesta ocasió he hagut de fer-ho a cuina ràpida. M’encanta el procés, anar posant aquest ingredient, ara aquest altre i anar construint la personeta… Cadascú té la seva tècnica. L’observació, per exemple, és una cosa que a mi m’encanta. M’apassiona observar a la gent, les seves relacions, les seves cares, els seus posats… Sempre intento connectar amb algú per ajudar-me a fer el personatge, perquè sigui veritat. M’obsessiona la veritat. Com deia Eduardo de Filippo: “El teatre és un reflex de la vida, és un mirall”.

Quin personatge diries que t’ha marcat més?

‘L’estrellita’ és un personatge que m’ha marcat molt, molt… Tant per bo com per dolent, eh?. Per bo perquè era un personatge entranyable i perquè et fa popular entre la gent, i per dolent per l’encasellament. Sóc una actriu que vull fer de tot, i la veritat és que m’ha costat molt fer papers dramàtics, sobretot pel fet de convèncer a la gent de què puc fer-ho. Quan fas un personatge tan marcat, sempre hi ha el perill de què se’t classifiqui, però bé, vaig saltant barreres. És tot un repte.

Portes bé el fet de ser una cara coneguda?

No en sóc conscient, se n’adona més la gent que va amb mi que jo mateixa. És normal, forma part de la nostra professió. Estem exposats, no deixa de ser un aparador. Sempre dic que la televisió és com una sopa instantània, les temporades en què hi surts sí que és veritat que tens aquesta cosa, però en canvi, quan estàs un temps sense aparèixer-hi, la cosa es calma de seguida.

Que és el més apassionant de la teva feina, a part de la creació dels personatges?

Estar damunt de l’escenari, el contacte amb el públic, la seva generositat. Fer somiar a la gent. Fer-los riure. No hi ha plaer més gran que veure’ls riure. El sentit de l’humor ens allibera de moltes coses, tenyeix les crisis i els aspectes negatius i tristos de la nostra vida. El sentit de l’humor sempre hi és, qualsevol drama en té, almenys una mica. Ha de ser-hi, vaja, crec jo.

Quin seria el paper de la teva vida? Amb què t’agradaria que et recordessin?

Ostres, ara em ve al cap ‘Lady Macbeth’. (Reflexiona). Perquè no? Té un cantó fosc important. M’agraden els contraris i sempre m’han agafat per fer papers de bona persona, de dolça… seria molt interessant explotar el cantó més fosc i dolent d’aquest personatge.