Has fet una mica de tot, peixater, cuiner, cambrer… Com recordes els teus inicis com actor?
Bueno, és que a mi tota aquesta vena teatrera ja em ve de molt petit. El “gusanillu”, l’he tingut sempre. I el fet de tenir-ho tan clar, de vegades, també et juga en contra, ja que si va passant el temps i la cosa no surt, arriba un moment en què et frustres. I això és exactament el que em va passar a mi.
No et va ser fàcil començar.
No. La meva idea era anar a l’Institut del Teatre, però demanaven estudis i jo no en tenia. Així que vaig haver de compaginar la meva passió —que era fer teatre— amb la feina, treballant de peixater amb el meu germà. No va ser fins als vint-i-cinc anys que se’m va presentar la primera oportunitat, diguéssim, professional.
El primer que vaig fer va ser una figuració amb text per ‘El cor de la ciutat’, abans que m’arribés el personatge del Fede. Amb la gran sort, que vaig tenir, que al guionista li vaig agradar i li va comentar a l’Esteve Rovira, que era el director de la sèrie. Va ser llavors quan vaig rebre la trucada que em canviaria la vida.
El que en un primer moment havien de ser tres mesos, van acabar sent cinc anys.
Sí! (Riu) Recordo que mentre m’ho estava explicant, jo per dins pensava: “Bueno, bueno, ja ho veurem això…”. (Riu) Jo sabia del que era capaç i tenia tres mesos per guanyar-me’ls. I així va ser. El meu personatge, que era un dropo amb les dones, així una mica passat de voltes, va agradar. Tant, que es va quedar amb el bar, li van posar una filla, una parella, uns pares…
A l’escenari, el monòleg ‘Els homes són de Mart i les dones de Venus’ ha funcionat tan bé que l’heu repetit durant nou temporades. A què creus que es deu el seu èxit?
Doncs és que és una cosa tan tonta… És a dir, està molt ben construïda i escrita, eh? Però l’obra en si no deixa de ser bastant senzillota. Vull dir, no explico res que el públic no sàpiga ja.
Jo crec que la clau està en el fet que es parla de coses que, d’alguna manera, sembla que les persones “han oblidat”. I és clar, de cop es troben allà, asseguts al teatre amb la seva parella al costat, i diuen: “Ostres, és veritat! A nosaltres ens passa això!”. (Riu) Pensa que em passo una hora i vint parlant de tantes coses, que amb una o altra t’hi has de sentir identificat. Si no perquè t’ha passat a tu, perquè li ha passat a algú que coneixes. Tant és així, que vam batejar-la com “l’obra dels colzes”. (Riu) Durant tota la funció anaves veient com la platea anava fent-se copets de colze amb la parella. (Riu)
La tornareu a fer?
A veure… S’ha quedat en nou temporades i, jo, coneixent al productor, que és el Toni Albadalejo —a qui li agrada fer números rodons— et diria que el número deu li deu trempar. (Riu)
De fet, una anècdota graciosa va ser que quan vam fer ‘El mètode Grönholm’, ens vam quedar a setanta funcions de fer les mil. I l’Albadalejo va batallar molt perquè féssim una temporada més, però no va haver-hi manera perquè un dels actors va dir “que fins aquí”. La cosa és que ara fa uns mesos, van tornar-la a fer, amb uns altres actors, i quan van fer les setanta funcions que faltaven per arribar a les mil, van organitzar una gran festa per a celebrar-ho. Que dius: “Cabrons! Nosaltres vam fer les nou-centes-trenta primeres!”. No, ara fora bromes… Evidentment, ens hi van convidar. (Riu) Però, amb això, el que et vull dir és que el productor és un home —que a part de tenir bon nas per a produir— és molt familiar i qualsevol excusa li és bona per a organitzar un sarau.
Així que sí, no descarto gens una desena temporada per a acomiadar ‘Els homes són de Mart i les dones de Venus’. (Riu)
A més de fer d’actor, també has escrit un llibre. El 2006 publicaves ‘Manual per lligar (amb una mica d’humor)’.
Això va venir, clarament, de l’auge del “popularisme” de l’actor televisiu. No té més. (Riu) El llibre va ser un encàrrec de l’Editorial Columna, que em va proposar de fer-ho i vaig acceptar. Jo mai havia escrit un llibre i no tenia massa clar com funcionava, així que ells em van ajudar amb tota la part més tècnica i jo em vaig centrar sobretot en el contingut. El primer que vaig fer va ser trucar a tots els meus amics perquè m’expliquessin anècdotes, historietes i experiències que els hagués passat. D’ells vaig treure’n molt suc. (Riu)
D’alguna manera, la teva carrera sempre ha anat una mica lligada a temes de seducció, relacions, amor… Per què creus que és això?
Jo crec que tot això ho va provocar el personatge del Fede de ‘El cor de la ciutat’. Cosa que jo mai no vaig buscar. Mai, eh? Perquè és que no m’hi considero gens. No és lo meu.
Un Don Juan?
Exacte! No ho soc. Però, en canvi, és cert que sempre m’ha anat bastant encaminada per aquí la cosa. I jo penso que “la culpa” de tota aquesta imatge de “machito”, ve del Fede. És que no li trobo cap més explicació que aquesta. I a veure, també ho entenc. Pensa que ‘El cor de la ciutat’ va ser una sèrie que va durar deu anys… Deu anys en què cada dia estàs a casa de tothom, fotent aquesta gota malaia, saps? Com el revolt que va agafar tot el tema de la famosa pinça birmana, que tot Déu en parlava. (Riu)
El més graciós de tot és que la pinça birmana —que representava que era una postura sexual— no era res més que un invent del Lluís Arcarazo, el guionista! (Riu). Però, ostres, es va crear tot un fenomen —a partir d’una cosa que, insisteixo, no existia— que deunidó. Inclús es van arribar a fer tertúlies a la ràdio, on metges i psiquiatres en parlaven. (Riu) Imagina el que, de vegades, som capaços de provocar.
I per últim, com es presenta la nova temporada?
Doncs mira, aquest divendres estrenem ‘The party’ al Teatre Poliorama i ens hi estarem fins al desembre. L’obra, dirigida per Sergi Belbel, té un engranatge que no és gens fàcil… Som set personatges, que encara que en ocasions no estiguem dient res, no sortim d’escena en cap moment. Ja et dic, serà una obra difícil. De fet, és un guió cinematogràfic que no s’ha fet mai en teatre. I quan l’acabem, hi ha prevista una gira fins a l’abril o al maig.