En un primer moment, la idea de ser actriu no entrava dins dels teus plans.
No, no. Jo estudiava música i cant, al mateix temps que treballava en un despatx, però mai em vaig formar com a actriu. La cosa és que vaig anar uns dies a Nova York a veure a una amiga, perquè es casava el seu fill, i em va dir: “Queda’t un parell de dies més, que farem una gran festa de comiat de solter”. El tema és que quan vaig trucar al meu cap per comentar-li que tornaria uns dies més tard, em va respondre algo així com: “Si no vens el dia que has de venir, no cal que tornis”. Érem mig família, vull dir que bon rotllo, però mira, al dir-m’ho així, vaig pensar: “Bé, doncs ja no torno”. I aquí va començar tot.
“No hay mal que por bien no venga”, que diuen.
Exacte. (Riu) I llavors clar, jo estava a l’atur —lo qual m’anava molt bé perquè en aquell moment encara estava estudiant música— i voltava sempre amunt i avall, fins que un bon dia vaig conèixer a La Cubana.
Total, que uns mesos més tard em van venir a buscar, i jo, pensant que seria cosa de tres mesos, vaig acceptar. I mira, d’això ja fa quaranta anys. (Riu) Vaig estar-ne nou a La Cubana, després vaig començar amb Dagoll Dagom, en acabat vaig fer diverses coses amb Focus… I fins avui! (Riu)
Has estat en companyies i produccions molt potents. Per què creus que t’han anat tan bé les coses?
Hooo, quina pregunta… Jo crec que és perquè soc molt honesta. No pretenc fer més del que sé fer.
I també perquè soc molt feliç i entusiasta. Tant —i això no fa maco dir-ho, però és la veritat—, que a vegades m’han hagut de cridar l’atenció perquè m’extralimito. Estic tota l’estona, així com: “Ahhhhh, fotos, fem fotos! Un record, un record!”. (Riu) Ara ja no tant, perquè ja m’he fet gran, però una miqueta —no t’enganyaré— encara em passa.
De tots, quin projecte destacaries de la teva època amb La Cubana?
Sense dubte, ‘Cómeme el coco, negro’. Pensa que, fins al moment, no s’havia fet mai res com allò. I clar, va cridar molt l’atenció. Va ser una obra molt impactant i trencadora.
Va ser una experiència realment meravellosa. Vam patir bastant, perquè la veritat és que vam treballar molt dur, però també ens vam divertir molt, sobretot amb tota la creació dels “personatges Cubana”. (Riu)
Amb els anys guanyes experiència, però alhora també s’espera més de tu. Com portes aquesta pressió?
Ui, a mi m’és igual… No hi compto amb això. Mira, jo sempre intento fer-ho el millor que puc, perquè és la meva feina, però la veritat és que no ho faig perquè agradi, sinó perquè m’agrada.
Un moment que pensessis: “Això no ho trec!”
Recordo que em va costar molt pronunciar una frase de ‘El gran mercado del mundo’ de Calderón de la Barca, sense que se’m notés l’accent català. L’obra tenia, tot just començar, aquella maleïda frase plena “d’eles i ales”, i no hi havia manera de dissimular el meu accent. (Riu) Al director semblava no importar-li massa, però jo volia fer-ho bé.
També has treballat com a fotògrafa en publicacions com Tele/eXpres, Interviú, Lecturas… Quin record guardes d’aquella etapa?
Molt, molt bo! Vaig treballar sobretot per Tele/eXpres. De fet, en aquesta maleta d’aquí hi guardo tots els diaris on hi apareixen fotos meves. Tinc caixes senceres d’aquella època. Que tampoc m’hi vaig dedicar durant massa temps, eh? Però va ser molt intens. I després d’això, vaig aprofitar, que vaig estar viatjant, per enviar fotos des d’allà on estigués. Que de fet, en tinc unes de Gaddafi —de quan vaig estar a Líbia— que te mueres.
Has notat davallada, amb els anys, quant a ofertes laborals?
La veritat és que no massa. I també et diré que quan no he tingut feina, m’he muntat les meves coses. Jo és que no sé estar sense fer res. (Riu) De fet, sempre tinc dos o tres projectes entre mans, i quan tinc una temporada així més fluixa, els recupero. La clau està en mantenir-te sempre en actiu, perquè és veritat que si passes una època gaire llarga en què “no et veuen”, deixen de pensar en tu.
I per últim, projectes a la vista?
Doncs mira, de moment seguim amb la gira de ‘Cadires’ i després al desembre estrenarem nova temporada de ‘Lali Symon’ al Teatre Romea.
Amb el ritmillo que portes, qualsevol diria que estàs jubilada.
Bueno, és que això depèn molt de la feina que facis. Jo estic jubilada, però no tinc cap intenció de deixar de treballar mentre pugui. A veure, sí que és veritat que “este cuerpecillo está estupendo”, però no ens enganyem, al mateix temps “ara et fa mal aquí i ara et fa mal allà”, eh? (Riu) Però em forço. Lluito constantment per estar activa i cada dia em busco alguna cosa a fer. Ahir, per exemple, vaig anar al cine, avui a la presentació d’un llibre, demà a un concert… Si no, què et penses? (Riu). El meu estat natural seria estirada al llit o ben còmoda aquí al sofà.