Sempre vas tenir clar que volies ser actriu?
No, que va. Potser sí que alguna vegada havia tingut el pensament de: “Ai, m’agradaria ser artista”, però no sabia pintar, ni tocava cap instrument… M’agradava molt escriure, això sí.
Total, que als divuit anys vaig començar a treballar en una feina, que la veritat és que era molt bona —en una multinacional i amb molta projecció—, però a mi què vols que et digui, m’horroritzava. (Riu) I un any més tard, em va sorgir la possibilitat de fer teatre —amb un paper molt, molt, petit— i ni m’ho vaig pensar!
Per alguna cosa es comença.
I tant! Jo encara recordo que quan Joaquín Hinojosa —que va ser el primer que em va donar una oportunitat— em va dir: “Bueno, pero el personaje es muy pequeño…”, jo li vaig respondre: “Mira, para mí como si está muerta dentro de un ataúd y con la tapa cerrada”. (Riu)
I des d’aleshores sempre he treballat d’actriu. En coses millor o pitjor pagades, més llargues o més curtes, però la veritat és que he tingut molta sort.
La següent oportunitat ja va ser a València.
Sí! Però abans vaig fer un parell de cursos, perquè jo mai havia fet d’actriu ni tampoc m’havia format. I vaig tenir la gran sort que quan feia només quatre mesos que estava a València, van convocar les proves per ‘Herència de sang’, un culebrón produït per Diagonal TV. Clar, jo era de Madrid i tot just començava a parlar valencià, però mira, m’hi vaig presentar i em van agafar per fer un personatge bastant important. Molt fort, tot!
Clar que sí, ¡sin miedo al éxito!
La veritat és que ni m’ho vaig plantejar. (Riu) De fet, la llengua no va ser un problema fins després. Clar, jo havia après a parlar català a València i quan vaig venir a Barcelona em vaig trobar que el català oriental tenia una musicalitat diferent, dues vocals més… I allà sí que vaig dir: “Ui, ui, ui”. (Riu)
No has parat! Per què creus que t’han anat tan bé les coses?
Jo crec que és perquè soc molt pencaire i, alhora, perquè em costa molt dir que no. De fet, jo he triat molt poc. Tal com m’arribaven les propostes, les anava col·locant com en un puzle. I no me’n penedeixo, eh? Bé, potser una mica pel que fa a l’estrès, però jo crec que aquesta ha estat —i és— la meva gran sort, que m’agrada moltíssim la meva feina i m’interessa fer-ho tot.
De tota la teva trajectòria professional, quina diries que és la teva cirereta?
Te’n diria moltes, així d’entrada… Però si hagués d’escollir, “en present absolut”, em quedaria amb algunes coses que he fet de teatre, com ‘La lliçó’ d’Eugène Ionesco o ‘Paraíso perdido’ amb Pere Arquillué. Aquesta última ha estat una experiència molt reveladora per a mi.
I pel que fa a la tele, et diria que ‘Vis a vis’. Encara recordo quan em van arribar els primers guions, que vaig pensar: “Això marcarà un abans i un després”. Tenia clar que allò era diferent. I mira, després es va demostrar.
Què la feia especial?
Uf, moltes coses… Perquè tot i tractar-se d’una producció espanyola “del moment”, l’ambició era molt gran i els guions super potents. A més, érem un equip molt disposat a treballar durant moltes hores, a passar molt fred… Va ser molt guai, la veritat. De fet, encara avui parlem sovint pel xat que vam crear amb l’equip.
On es rodava ‘Vis a vis’?
Es gravava a l’antiga fàbrica de L’Óreal, a Colmenar Viejo. I hi feia un fred… Recordo que veiem les muntanyes plenes de neu i nosaltres, allà, amb aquella robeta. (Riu) De fet, s’havia dit molt: “Ahhh, es nota que és un producte de Globomedia perquè van tot el dia empitonades”. I era, com: “No, no, perdona. Això no està buscat. Aquí fa una rasca espectacular!”.
Va ser tot un èxit.
Però no al principi, eh? O sigui, sí, a Espanya va anar bé, però diguéssim que el boom així més bèstia no va arribar fins que es va estrenar a Anglaterra. Pensa que les xarxes socials, en aquell moment, tampoc eren tan potents com ara.
Com vas preparar-te el personatge de la Miranda?
Jo és que treballo d’una manera molt intuïtiva, soc molt poc acadèmica en aquest sentit. I en el cas de la Miranda, que era un personatge meravellosament contradictori, vaig treballar-la —sobretot— des de la inestabilitat emocional. Perquè, per una banda, era una dona a qui el seu marit l’havia abandonat, molt compromesa amb la seva feina, amb les preses, amb la presó… Però que al mateix temps, pel seu rol com a directora de Cruz del Sur, havia de ser bastant dura. I és clar, el personatge tenia un problema d’inestabilitat emocional, que el feia molt interessant.
I també et diré que hi va haver moltes coses, que finalment no van sortir, que haguessin ajudat encara més a entendre-la una mica millor. Perquè, tot sigui dit… De vegades, de lo bona que era, semblava tonta. (Riu)
Quin és l’aspecte que portes pitjor de la teva professió?
La falsedat. Saps què passa? Que jo tendeixo a confiar molt en la gent i quan algú que m’ha fet creure que tenim una bona relació, em decepciona, em fa molt mal. I això m’ha passat tant amb directors, com amb productors i companys, eh?
Mira, per posar-te un exemple, a mi una vegada em van arribar a dir: “Cristina, mira, que el teu representant vol que tanquem ja tots els capítols i jo preferiria tenir més temps per escriure’ls millor, etc.”. I clar, això suposava cobrar-los tots, saps? Doncs ja em veus, idiota de mi, explicant-li al meu representant: “No, home, confia, que m’han assegurat que el meu personatge serà preciós, i tal i que qual…”. I després resulta que et treuen de cinc capítols i a sobre en tens alguns que són una merda, saps? Per sort, sempre he tingut representants molt bons i quan a mi m’ha costat dir que no, ho han fet ells per mi.
I aquesta nova temporada com es presenta?
Doncs mira, ara a l’octubre tinc un projecte, al que m’ha costat molts anys dir que sí, i és que per primera vegada impartiré un taller d’interpretació amb actors professionals. He patit molt per parir el programa, però a mesura que s’apropa la data, cada vegada en tinc més ganes.
I després, a finals d’any s’estrenarà la sèrie ‘Beguinas’ i és molt probable que hi hagi una segona temporada. I ja de cara al gener, tinc una cosa molt xula a València, que em fa moltíssima il·lusió perquè suposarà tancar un cercle després de vint-i-cinc anys.
‘Mandíbula afilada’ és una comèdia que vam crear el 1997 amb Carles Alberola i ara ell ha escrit la segona part de l’obra, explicant què ha passat amb aquells personatges vint-i-cinc anys després. I no saps la il·lusió que em fa!