Com a director, quina és la teva màxima por?
És que no en tinc gaires de pors, com a director. De fet, jo soc director perquè no puc ser tota l’estona autor. (Riu) I sovint, el que dirigeixo, és el que m’hauria agradat escriure. També és una escola, això de dirigir. M’ho prenc més com un aprenentatge que no pas com una meta.
Així, et consideres més autor que director?
Ah, jo sí! Totalment. És a dir, potser no deixaria de dirigir, però sí que et puc dir que només dirigiria lo meu. No puc deixar de dirigir per un motiu i és que quan ho faig, em fan sentir necessari, i a més crec que no se’m dona malament. Són els actors els qui em fan sentir director, jo no m’hi sento. Jo em sento autor. Teatrero.
I més enllà de l’opinió dels altres, tu personalment consideres que se’t dona millor dirigir o escriure?
A veure és que dirigint tens un avantatge i és que com que tu no has escrit allò, sinó que dirigeixes el text d’un altre, ja saps que és bo i, per tant, només has de ser humil perquè l’espectacle funcioni. La responsabilitat del director és molt inferior a la de l’autor. El rol del director només té una pega, que és que a partir del dia de l’estrena, ja no serveix per a res. Ja està, ja ha fet la seva feina. En canvi, l’autor hi és cada dia a través de la paraula, a través del text que ha escrit. És bastant diferent, però responent a la teva pregunta… A mi em resulta més fàcil dirigir que escriure.
Les coses t’han anat molt bé. Què diries que et fa especial com a director?
Com a director no crec que sigui recordat tant per la qualitat dels espectacles —que hi ha opinions per a tots els gustos— sinó més aviat pel tracte. Jo diria que pacto bastant, sempre intento que allò no sigui un acte dictatorial. Sí que porto la batuta, i m’agrada portar-la, eh? Però sempre miro d’absorbir l’opinió i la creativitat de tothom.
I també, que no crido! (Riu) Mira, ara t’explicaré una anècdota que no oblidaré mai. Jo vaig tenir la gran sort de veure dirigir a un dels grans tòtems del teatre del segle XX. Un director italià, que es deia Giorgio Strehler. Doncs bé, recordo d’estar amb una amiga, els dos sols, a l’última fila del Teatre Poliorama… I uns crits, que fotia! Una histèria amb què treballava… Bueno, bueno… “Cazzo di pezzo di merda!”. No t’enganyo, eh? Es va passar tot l’assaig cridant com un animal. I em vaig fixar que quan Strehler es donava la volta, Adriano Celentano —que a més d’actor, també era cantant— li feia botifarres.
Clar, cap mena de respecte.
Cap ni un. I jo pensava: “Ostres, el senyor Giorgio Strehler —una entitat de vuitanta-i-pico d’anys— va a “grito pelao”, però a la que es gira, els actors li fan mofa, saps? I recordo perfectament de pensar: “Tant me fot que sigui el mestre dels mestres, això a mi no vull que em passi”.
Així sí que va ser un bon mestre, sobretot del que no t’agradaria ser.
Exacte! Em va anar molt bé per veure en què no m’agradaria caure. Recordo sobretot de dir-me: “Així és com no has de ser”.
I en aquesta mateixa línia, amb totes les polèmiques que hi ha hagut recentment, jo és que les entenc. A veure, jo no sé si arribaria a cancel·lar a Woody Allen, però entenc que de l’abús de poder, se’n faci crítica.
Tens alguna mania a l’hora de treballar?
A veure, sempre hi ha un petit tant per cent de gent amb qui no m’hi entenc. Podríem dir que hi ha un tipus de persones amb un punt “sadomasoquista”, que se senten còmodes treballant amb tensió. Jo, en canvi, no m’hi entenc. De vegades penso: “Ui, ara aquest vol un crit”. I em fa ràbia pensar això!
Però ho fas?
No, que va! Estreno l’obra amb aquella persona i simplement no hi repeteixo.
Què et fa decantar per un actor i no per un altre?
Em fixo molt en el poder que l’actor exerceix en l’espectador. No concebo treballar amb actors que no conquistin el públic. I és molt difícil, perquè no hi ha una equació. Però mira, ara per exemple, amb ‘Hamlet.01’, l’Enric Cambray s’està convertint en una espècie de “musa” per a mi. Com també ho va ser en el seu moment, l’Anna Lizaran. L’Anna per a mi va ser un far. La seva sola presència, m’inspirava.
De fet, jo diria que és això. Els bons actors, per a mi, són font d’inspiració. El que fa que un actor m’agradi o no és el poder que exerceix en mi: si em crec allò que fa, si m’emociona i em fa estremir…
Tens alguna espineta pendent?
Bueno, de moment vull fer tots els Hamlets, i en són cinc. (Riu) Hem estrenat ‘Hamlet.01’, ‘Hamlet.02’ ja està escrit, però encara me’n falten tres. N’hi haurà cinc perquè són cinc actes. O sigui, en total seran deu hores de monòleg per un sol actor. L’any que ve, quan estrenem ‘Hamlet.02’, vull fer l’1 i el 2 seguits, a veure què passa.
I, més endavant, no tens pensat fer els cinc d’una tirada?
Sí, també vull fer-ho. (Riu) Amb pauses, òbviament. La meva idea és convocar a la gent a les 10 del matí i acabar a la una de la matinada. I que entremig de cada acte, Hamlet comparteixi esmorzar, dinar, berenar i sopar amb el públic. I al copón, tots morts, perquè en l’últim acte de ‘Hamlet’, mor tothom.
Els amants de ‘Hamlet’ estaran encantats.
Jo crec que sí! Serà molt guai. I si més no és un repte, que ja m’agrada. Podríem dir que és un projecte friki per a gent friki.
Així, segur que tens públic.
I tant! (Riu)