Vas començar estudiant la carrera de Biologia. En quin moment decideixes fer canvi de rumb?
Sí, entre altres coses. Tot va venir perquè jo als catorze anys vaig començar fent de tramoista i al mateix temps també anava fent teatre, però sense cap plantejament —tot i que la il·lusió de fons, hi pogués ser— de dedicar-m’hi professionalment. Més que res perquè somiar aquesta possibilitat era complicat, no t’enganyaré.
Però mira, a poc a poc, la vida em va anar portant cap aquí. I res, vam muntar un grupet al poble, que vam començar sent dos representant ‘Abraham i Samuel’. Que de fet, l’havien arribat a fer aquí al Teatre Lliure, que aleshores era una mica “la catedral del teatre” amb sala a Barcelona. Vull dir que ens anava prou bé, ja ens hi guanyàvem una mica la vida.
Fins que en un moment donat, quan ja tenia 34 anys, vam fer una obra que no ens va anar gens bé. I a més, ens havíem endeutat comprant el material i tot… En resum, entre això i que jo —personalment— em trobava en un moment una mica complicat, vaig decidir agafar una excedència de la feina i venir a Barcelona a estudiar al Col·legi de Teatre. Jo aleshores treballava, des de feia deu anys, en un taller de discapacitats.
Bé, bé. Vas saber reconduir la situació.
Sí. Perquè jo coneixia al Jordi Masalles —que era un director de teatre d’aquí Barcelona— perquè havia fet alguns cursets a Vic. I bé, em va acompanyar, el que si t’acompanya a la vida, doncs ja ho tens, que és la sort.
Et va ser fàcil començar, doncs.
Sí, vaig començar a treballar de seguida. Boris Rotenstein, que era un professor del Col·legi de Teatre, em va proposar fer una obra, en Masalles una altra, després vaig fer ‘Desig’ amb en Sergi Belbel al Teatre Romea… I i ja va estar, ja va ser una cadena que no es va aturar.
I ja més enllà del teatre, ets el rei dels culebrots! ‘Secrets de família’, ‘Laberint d’hombres’, ‘El cor de la ciutat’…
Sí. (Riu) Jo vaig arribar a Barcelona l’any 1988 i el 1990 ja es va estrenar el primer culebrot, que va ser ‘Poblenou’, on vaig fer el personatge “del Barrios”. I a partir d’aquí ja van anar venint tota la resta de serials.
Per quin personatge se’t recorda més?
Jo diria que el “patapim-patapum” va ser el Tomàs de ‘El cor de la ciutat’. El violador. Un personatge que era una bellíssima persona, però que tenia un rerefons —que jo ja coneixia des del primer dia, vull dir que no em van pas enganyar— que ningú esperava. I és clar, en el moment en què em vaig treure la caputxa i tothom va veure que el bo d’en Tomàs, era el dolent, va ser tot un shock pels teleespectadors. (Riu)
I quan has fet de dolent, com ho has viscut al carrer?
No m’ha passat mai que em fotessin un cop de bolso o una empenta, com em consta que li ha passat a altres actors, però sí que alguna vegada m’han cridat: “Violadooor!”. Això sí…
I tu, com ho reps això?
No, home, com una carícia. Mentre no hi hagi violència, cap problema. Pensa també que és un de cada tres-cents, eh? La majoria de la gent que et saluda ho fa amb un respecte i una generositat total.
Les coses t’han anat molt bé. Què diries que et fa especial?
Jo tinc clar que la veu que tinc, m’ha ajudat molt. I al teatre, encara més. Ara perquè sempre anem amplificats, però abans no s’hi anava i, per tant, tenir una veu que arribés —en llocs com al Teatre Grec, per exemple— ajudava molt. En aquest sentit, la veu és el tret característic que probablement m’ha ajudat més. I sense jo donar-li —i t’ho dic molt sincerament— cap especial importància, eh? Sí que l’he cuidat, treballant-la amb professors de veu i així, però al mateix temps també l’he descuidat, fent una mica de fum i algun que altre whisky. (Riu) Tampoc t’enganyaré.
Què és el que menys t’agrada de la teva professió?
Jo et diria que —sobretot— la part mediàtica. O sigui, bàsicament això que estem fent ara. (Riu) No ho sé, jo et soc molt sincer, eh? M’encanta el reconeixement, perquè sí, tots tenim un “petit Narcís” a dins. I ja està bé, eh? Jo crec que —en aquesta feina— el que no hi ha d’haver és egolatria. I de fet, ara que estic parlant amb tu, estic la mar d’agust… Però més enllà d’això, tota aquella “parafernalia”, ja em costa més.
Què és el que tira enrere?
Deu ser aquesta timidesa, originària del meu catolicisme ancestral. Soc molt tímid.
Però després, en canvi, sou els més valents pujant a l’escenari.
Sí, però si et soc sincer… El dia que jo em despulli a l’escenari, igual com em despullo a casa, hauré arribat al zenit de la meva professió. Què vols que et digui, jo encara noto aquesta rèmora “de timidesa” a escena. El “desparpaju” i la tranquil·litat que un té en la solitud i la intimitat de casa seva, és una altra cosa. (Riu)
El meu somni és arribar a estar igual de còmode damunt l’escenari, com ho estic al meu sofà. I això, és un petit al·licient que també et fa seguir fent-ho. Et dona vidilla, perquè penses: “Bé, si més no, aquí encara no hi he arribat”. (Riu) És un cuquet que, d’alguna manera, et manté amb ganes de seguir treballant.
La teva última peli, ‘Los renglones torcidos de Dios’, està sent tot un èxit. Quina interpretació en fas tu, del final?
Uf. És complexíssim… No et desvetllaré pas la solució, perquè honestament no la tinc. Jo, bàsicament, em vaig deixar assessorar pel director, que és qui sabia el que volia. I si ell em deia: “Per aquí, Lluís”, doncs per aquí. I si em deia: “Per allà”, doncs per allà. (Riu)
Tot i jubilat, segueixes en actiu. Què us dona aquesta feina, que inclús quan podríeu deixar de treballar, preferiu seguir fent-ho?
A mi, personalment, “el buit” em fa una mica de por. Allò de dir: “I ara què, què faig?”. I al mateix temps, també et diré que ara ho visc d’una altra manera.
Ara que domino l’ofici, m’ho passo millor que abans, perquè treballo tranquil —també amb períodes de descans— i, per a mi, aquesta etapa que estic vivint ara és com una recompensa molt personal i íntima.
I, per últim, com es presenta la temporada?
Doncs mira, ara estic amb ‘The party’ al Teatre Poliorama fins al desembre i després, a l’abril, estrenem ‘Criminals’ al Teatre Nacional de Catalunya. Una obra molt potent i complexa, dirigida per Jordi Prat i Coll, que em fa especial il·lusió perquè he vist alguna cosa seva que m’ha agradat molt, i al mateix temps, els companys també en parlen molt bé. És un repte, però miraré de no patir-hi.