Com recordes els teus inicis?
Em va costar molt decidir-me, a mi. I el fet de ser fill únic tampoc hi va ajudar massa, que diguem. (Riu) A casa volien que estudiés una bona carrera, que m’assegurés un pervindre…
Eren altres temps… Als teus pares els va semblar bé que volguessis ser actor?
Clar, jo soc dels cinquanta… Tampoc vaig dir-los, d’entrada, que volia fer teatre. Jo tenia en ment fer una carrera artística i vaig tantejar-los assenyalant que volia pintar quadres, fer escultures… I em van dir: “No, home, fes una carrera que et doni diners”. Així que vaig escollir Dret, molt a contracor, i al mateix temps vaig començar la carrera de Filosofia i lletres. Dret va saltar molt aviat, però vaig continuar amb Filosofia i lletres, i vaig arribar a fer el primer d’especialitat, que era Psicologia. I allà em vaig plantar, també vaig deixar-ho. I llavors ja sí que vaig anar a l’Institut del Teatre.
A tot això, ja tenia vint-i-set anys. La veritat és que vaig perdre molt temps amb aquests estudis mentre no em decidia, però per sort va ser una decisió encertada perquè gràcies a això vaig trobar finalment el meu camí.
De tot el que has fet, quin és el projecte que més t’ha marcat?
Un dels muntatges que més m’ha marcat va ser ‘Pinsans i caderneres’ de Narcís Comadira. Una espècie de conferència, on estava jo sol, parlant a tota pastilla, durant quasi tres quarts d’hora. Amb unes pianistes tocant per allà, un cor cantant… Tot al mateix temps. Allò va ser un aprenentatge molt fort i interessant per a mi.
I un altre espectacle que també m’ha marcat molt és ‘Vespres de la Beata Verge’ d’Antonio Tarantino. Un monòleg d’un pare que està al tanatori esperant el resultat de l’autòpsia del seu fill, que s’ha suïcidat. Una cosa brutal.
Dramón.
Sí, però està fet amb molt d’humor perquè el personatge és un italià, que juga a cartes, que és un putero… O sigui, és un drama i no ho és, no sé si m’explico. Diguem que tot el dolor està passat per un rotllo de parlar, parlar, parlar…
Trobo que el director, Jordi Prat i Coll, va encertar molt el to de l’obra. Que això sempre és el més complicat. La veritat és que ‘Vespres de la Beata Verge’ va ser una experiència —a nivell teatral, però també humà— molt important per mi.
És veritat que ets l’actor que més papers ha interpretat al Teatre Nacional de Catalunya?
Bueno, sí… Això ve pels 23 muntatges que he fet amb Xavier Albertí. Vaig tenir la gran sort que —durant la seva etapa com a director artístic del TNC— comptés amb mi en moltes ocasions. De fet, en gairebé totes les coses que va fer, jo hi vaig ser.
Penso que hem estat dues persones que, d’alguna manera, ens hem alimentat mútuament. Per part meva, perquè —tot just començar— vaig aprendre molt d’ell, i per la seva, perquè va trobar en mi “l’actor que faria tot el que li proposés”. I la veritat és que és així. Com diu la Mont a ‘Cadires’: “Si he de fer de gos, faré de gos”. (Riu) Amb ell no hi ha objeccions, et diria. Tenim una complicitat absoluta.
Un personatge al qual t’hagi costat agafar-li el punt?
Aquest que et comentava del pare a ‘Vespres de la Beata Verge’ em va costar bastant, perquè jo el feia en plan “dramón”. Només començar, ja plorava. A la tercera rèplica. I, clar, el director em va dir: “No! Res de plorar. Fora! Tot això fora!”. La veritat és que sempre he pensat que els actors catalans, en general, tenim tendència a la tragèdia. (Riu)
Què diries que és el què més ha canviat en la vostra professió al llarg dels teus quaranta anys de carrera?
M’agrada molt que em facis aquesta pregunta. Una de les coses que s’està perdent i amb la que estic molt sensibilitzat és tot el tema de la microfonia en el teatre. Lamentablement, s’està imposant l’ús del micro de manera indiscriminada, tant si fa falta com si no. I considero que està afectant la nostra professió, ja que nosaltres —els actors de teatre— treballem en un escenari amb el nostre cos, la nostra veu i la nostra fisicitat. I, per tant, si no tenim la veu, perquè la tenim filtrada per un micròfon, ja no som nosaltres. I, a més a més, amb l’ús del micro, tampoc no se’ns exigeix ni la fisicitat ni l’energia que requereix el teatre. I és que per això és teatre, m’explico?
Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?
Hi ha diverses cosetes. La inestabilitat laboral, la incertesa… Que jo crec que és una cosa que es manté en el temps. Primer, perquè som un país petit i el fet de treballar amb una llengua que és minoritària —i, a més, contínuament assetjada pels poders de l’estat—, ho fa encara més complicat. I segon, perquè tal com apunta Xavier Albertí, treballem amb una llengua que vam perdre durant el franquisme, quan se’ns va prohibir fer teatre en català. Amb la qual cosa, no només se’ns va prohibir la tradició, sinó que vam perdre el nexe amb els actors catalans d’abans de la guerra. I és clar, el fet de no poder fer “aquest pont”, ha estat un hàndicap que també s’ha hagut de superar.
I, d’altra banda, és veritat que som un país petit i que no hi ha feina per tothom, però jo crec que seria convenient potenciar una mica més tot el tema dels càstings. Entenent, per descomptat, que és natural que un director vulgui treballar amb gent de la seva confiança, però considero que hi ha molts personatges —petits i no tan petits— que es podrien resoldre amb un càsting, per així, d’alguna manera, compensar una mica el fet de treballar sempre amb un mateix equip.
I per últim, com es presenta la nova temporada?
Doncs mira, just acabem d’estrenar ‘La nostra ciutat’, de Thornton Wilder, al Teatre Lliure de Montjuïc. Que em fa especial il·lusió perquè normalment no es fan muntatges amb més de 10 actors, però, en canvi, el Lliure ha volgut apostar per això i nosaltres en som 15. Feia temps que no treballava amb tanta gent!
I al mateix temps, estic fent ‘Cadires’ amb la Mont Plans, que és un espectacle que hem creat nosaltres mateixos, dirigit per l’Albert Arribas. De moment, continuem fent bolos i segurament tindrem una petita temporada, només els dilluns i dimarts, al nou Espai Texas.
I paral·lelament, també estic assajant ‘No hi ha fills innocents’, que és una petita funció, amb textos de Pier Paolo Pasolini, que estrenarem aquest any amb la productora que tenim amb la meva dona, Teorema Teatre. I per acabar l’any, estaré amb la companyia Señor Serrano a la Plaça Catalunya fent ‘Una taula’, un espectacle de Nadal amb una gent molt moderna. I, de moment, això és tot!