De tota la teva trajectòria professional, amb quin projecte et quedaries?
Depèn. És que hi ha projectes que et marquen més per la part artística, d’altres per l’emocional… Però sí que et puc dir que he viscut moments molt especials, com per exemple quan vaig entrar, amb vint-i-sis anys, al Dagoll Dagom. Aquesta experiència va ser, d’alguna manera, com “el tope” de la meva carrera i il·lusió d’aquell moment. Pensa que al Dagoll hi volia entrar tothom, i que m’agafessin per fer el ‘Glups!’ i poder treballar dos anys i mig amb aquesta companyia, va significar molt per a mi.
I després, també m’han marcat molt altres projectes com ara ‘Mort de dama’ o el monòleg de ‘Neus Català, un cel de plom’.
Des d’aleshores, no has parat. Per què creus que t’han anat tan bé les coses?
Perquè he treballat molt, suposo. Però bé, també és cert que hi ha gent que —tot i implicar-s’hi al màxim— no ho aconsegueix… Jo crec que és una barreja entre sort, talent, caràcter, resistència… I alhora, sobretot quan era més jove, és possible que també hi jugués un paper important la bellesa física. No t’ho negaré.
Ara ja soc gran i ja és igual, però jo tinc companyes de l’Institut —i també de fora— que són molt bones actrius i que, en canvi, no se n’han sortit. No hi ha feina per a tothom. Hi ha molta més oferta que demanda, i és clar, és complicat.
I també et diré que quan jo vaig començar, tampoc no érem tants. Pensa que ara mateix deuen sortir, cada any, uns 80 alumnes —només d’escoles oficials— tots amb el mateix segment d’edat. El que significa que en deu anys, tens 800 xavals entre 27 i 37 anys… Clar, on els fots? És impossible! No hi ha tanta feina, ni tan sols comptant amb Madrid.
Un personatge que t’hagi fet suar especialment?
Vaig patir molt amb la Vera de ‘Davant la jubilació’. Una funció de quatre hores, dirigida per Krystian Lupa. I després, també vaig suar molt amb la Dona Obdúlia de ‘Mort de dama’. No hi havia manera… No sabia per on encarar-la perquè era entre pallasso, veritat… I de sobte, un bon dia: “Pam!”, va aparèixer. Suposo que la feina que vas fent, va fent motxilla, i al final tot acaba sortint.
Així, el Premi Nacional de Teatre que vas rebre per ‘Mort de dama’, per a tu, va suposar un doble reconeixement.
Sí, totalment! Va ser molt maco lo de ‘Mort de dama’, la veritat.
Un consell que t’hagi funcionat posar en pràctica?
Ui! No te’n sabria dir cap. M’he anat enriquint de tot, suposo. No només dels bons consells, també de tots els llibres que m’he llegit, de totes les pel·lícules que he mirat, de totes les persones a qui admiro… No sabria quedar-me amb un únic consell, me n’han donat molts i de molt bons. Però bé, si hagués d’escollir, em quedaria sobretot amb els de la meva mare. Era una dona molt sàvia.
I tu, quina recomanació donaries als qui tot just comencen?
Que tinguin molta paciència. (Riu)
I en cas que no surti bé, en quin moment cal considerar “tirar la tovallola”?
Home, si passes dels trenta-i-pico i, bàsicament, continues fent sempre de cambrer i malvivint d’això… No ho sé, potser planteja’t si hi ha alguna altra cosa, en aquest món, que també t’agradi i que et pugui fer més feliç, no? Alguna que no et converteixi en una persona desgraciada… Perquè, és clar, de vida només en tens una, i perdre-la, tota, darrere d’un somni… Bé, no ho sé… Potser a alguns els funciona però, probablement, a la gran majoria no.
Durant els més de quaranta anys de professió, què és el que més t’ha fet patir?
Ara que —tot i que treballo moltíssim— ja estic jubilada, no ho porto tan malament, però suposo que el pitjor és la incertesa de no saber quan tindràs feina, si sonarà el mòbil, si podràs pagar el lloguer del mes que ve… Tot això fa patir. Si no et mantenen els pares, és clar, però no era el meu cas.
L’economia és un aspecte que et fa anar molt de corcoll en aquesta feina. En coses, sense anar més lluny, com el fet de voler-te comprar una casa, com jo fa uns anys, i pensar: “Ara estic fent molta tele i les coses em van prou bé, però jo no em puc comprar una casa gran amb una hipoteca que sigui més alta que un lloguer normal, perquè no sé si d’aquí tres —o set— anys, això continuarà sent així. Per tant, m’he de comprar una cosa petiteta, que pugui anar mantenint sempre”.
Has notat davallada, amb els anys, quant a ofertes laborals?
Vaig tenir una època, entre els cinquanta-i-pico i seixanta, que sí. Amb els anys, el que més baixa, sobretot, és la feina d’imatge. O ja t’has fet un nom a Madrid o “olvídate”. Ells sí, ells poden fer de director d’hospital, de cap de policia… Nosaltres, en canvi, fem d’àvia, de cuidadora, de dona de fer feines… Si bé és cert que cada vegada hi ha més càrrecs de responsabilitat per a dones, als guions encara prima molt la presència masculina. Però molt, eh? Per dir-te que a companys meus, de la meva mateixa edat, en imatge els hi posen a noies de trenta-i-pico… I això ho hem vist, fa quatre dies, amb les sèries de TV3. A les dones, ni se’ls acudiria posar-nos a paios, ja no de trenta-i-pico, sinó deu anys més joves que nosaltres. Però mira, a poc a poc.
Creus que està canviant tot això?
Sí, home, sí. És que si no, hi posarem una bomba. (Riu)
Per què recomanaries l’obra ‘Instruccions per fer-se feixista’?
Perquè es diuen veritats “como puños”, com diria Fernando de Orbaneja. Té un to irònic que ens farà riure, o somriure, moltes vegades. Sovint amb una rialla petita, perquè el que es diu és molt bèstia.
I també, per a descobrir on s’amaga el nostre feixista particular. Tots tenim petites coses, que se’ns han anat quedant i que cal expulsar.
Tot i haver-te jubilat, continues treballant igual o més que abans.
Sí. (Riu) Ara faig deu dies de vacances i ja no paro fins al juny del 2024.
Com es presenta aquesta nova temporada?
Doncs mira, el 15 de setembre tornem a fer ‘Els gossos’, després de tres anys. Ja havíem fet el comiat, però ens van trucar del Teatre Borràs i ens hi estarem fins al 15 d’octubre. Després farem bolos, i al desembre entro amb ‘Els Watson’, dirigida per Josep Maria Mestres, al Teatre Nacional. I després encara faré una altra obra, també al TNC, i després d’això, bolos fins al 2 de juny.
La veritat és que volia descansar una mica i esperava que aquest any fos bastant més suau, però m’he anat animant a dir que sí, i un cop ja has dit que sí, ja no pots dir que no. (Riu)