All Posts By

adrianaboixados

Lluís Marco: “M’agradaria molt poder-me retirar fent El Rey Lear”

By | cultura | No Comments

Lluís Marco és un actor català que va iniciar-se al món de la interpretació amb només set anys però no va ser fins als trenta-tres que va començar a dedicar-s’hi professionalment. Durant els seus 40 anys de trajectòria, l’hem pogut veure en diverses sèries de TV3 com ara Poblenou, Estació d’enllaç, Nissaga de poder, Dinamita, Temps de silenci o El cor de la ciutat, entre d’altres. Així com en innombrables obres de teatre, especialment de la mà del Teatre Lliure.

Com recordes els teus inicis?

Molt lluny. (Riu) Recordo el naixement de la meva vocació, de molt petit. Amb set o vuit anys em portaven a fer papers amb els meus oncles, que feien teatre, i allà vaig decidir que volia ser actor. És tot el meu record, és una cosa estranya però sembla que vaig néixer volent ser actor.

Et va ser fàcil començar?

No. A nivell amateur sí perquè m’ho feia jo però els meus pares mai em van deixar dedicar-m’hi a nivell professional perquè consideraven que els actors no es guanyaven bé la vida.

Com t’ho vas fer aleshores?

Vaig estudiar-ho per altres vies i mentrestant treballava en el negoci familiar, fins que em vaig arruïnar i als trenta-tres anys ja vaig prendre la sàvia decisió de seguir amb el teatre i dedicar-me a ser actor i prou.

A què et dedicaves abans?

Tenia una fàbrica d’embotits, que el meu pare m’havia deixat. Em vaig dedicar a ampliar el negoci amb tan mala fortuna que el vaig arruïnar…

Com s’ho van prendre els teus pares?

En aquell moment ja millor, també havien canviat una mica els temps i semblava que la professió podia tenir més sortides. I després, quan ja vaig començar a sortir per la televisió i tot plegat, a la meva mare li queia la bava.

Què va ser el primer que vas fer en televisió?

El primer que vaig fer així conegut va ser Poblenou i a partir d’allà ja vam passar a una popularitat desmesurada.

Com portes ser una cara coneguda?

Perfectament bé, això mai m’ha molestat. La gent és molt educada. Sí que a vegades trobes algun impertinent, però penso que formem part del panorama cultural de la ciutat i que a més treballem amb diners públics, amb la qual cosa considero que el mínim que podem fer és assumir que els hi pertanyem i formem part d’ells.

De tot el que has fet, quin ha estat el moment clau de la teva carrera professional?

No sabria dir-te un moment clau, el teatre m’ha marcat molt i en diferents etapes.

El Teatre Lliure m’ha marcat especialment, primer de jovenet -com a espectador- quan el Lluís Pasqual i el Fabià Puigserver començaven al Teatre Lliure de Gràcia, que em van tornar boig i van accentuar el meu amor pel teatre i després, quan ja vaig començar-hi a treballar, perquè em vaig sentir realitzat amb mi mateix.

Quin record guardes de Ventdelplà?

Recordo especialment lo complicat que és fer un personatge que d’entrada ja saps que serà sacrificat per la protagonista. La Teresa (Emma Vilarassau) acabava amb tot aquell que arribava al poble, i és clar, quan m’ho van oferir, vaig pensar: “A veure si jo el puc defensar”. Al personatge de la Teresa tothom li perdonava tot! És a dir, aquella noia no era cap “dechado de virtudes” però escolta, la gent l’adorava. Recordo aquest enfrontament amb la Vilarassau, per veure si el meu personatge podria sobreviure, però no… com tots els pollastres del galliner de la Teresa, vaig ser sacrificat. (Riu)

Quin personatge se t’ha resistit més?

Resistir-se’m tots perquè quan te’ls donen sents com una barreja increïble d’il·lusió i alhora, no et diria por, però sí excés de responsabilitat. Sovint creus que no ho acabaràs de fer bé i has d’evitar moltes pors. Però alhora, la il·lusió és tan forta que fa que belluguis muntanyes.

Si poguessis triar, amb quin paper t’agradaria ser recordat?

Jo penso que el record d’un actor ha de ser ell mateix. Els seus personatges són molts i és molt difícil que un actor no posi il·lusió en cadascun d’ells. Aquí al Teatre Lliure he fet de tot, des de Rock and Roll o interpretar a Richard Nixon, fins a tragèdies gregues o comèdies i drames de Shakespeare… Ricard III és un dels personatges que un moriria amb ell de lo maco que és i possiblement, la culminació d’una carrera -si els fusibles estan bé- seria fer El Rey Lear.

És un personatge meravellós que podria culminar una carrera perquè és un senyor decrèpit que està acabant -pot tenir des de setanta fins a noranta anys- i és d’una saviesa extraordinària. M’agradaria molt poder-me retirar fent-lo.

Tenies algun referent quan vas començar?

N’he tingut molts, sí. A part d’amics, em va marcar molt la televisió en blanc i negre. José María Rodero, José Bódalo, Alberto Closas, Paco Rabal, Juan Diego… També Elvira Quintillà i sobretot una companya que ja no hi és, que és un referent de vida, era l’Anna Lizaran. Tots aquests són els culpables que jo sigui actor i que ja de molt jovenet em sortissin les dents i els ulls mirant-los.

Quina diries que és la joia de TV3?

Últimament cap. Em sap greu però amb els moments difícils polítics que estem travessant, no deixen parlar de pressupostos i no hi ha prou recursos econòmics ni una aposta per l’audiovisual. I és una llàstima perquè el talent hi és i el millor plató que jo conec és Catalunya. Tota ella.

Si hagués de posar un referent, tot i que no és que sigui molt bo però sí que va ser una aposta a punt, et diria Poblenou. Allà vam aprendre tots i podríem haver extrapolat tot aquest talent si s’haguessin anat augmentant els pressupostos però com que això no arriba, ens anem deteriorant com el país. Ens anem deteriorant amb una pugna per culpa d’uns polítics que l’únic que fan és posar querelles. Estic molt en contra de la situació actual i m’agradaria, d’una vegada per totes, fer un referèndum i comptar-nos perquè no és tan difícil ni és tan “anti-res”.

Durant molts anys també vas fer doblatge. Per què ho vas deixar?

Ho vaig deixar perquè és molt cansat. Són moltes hores tancat com en una nevera, des de les vuit del matí fins a les deu del vespre, amb petits intervals de descans. És molt sacrificat el doblatge i va arribar un moment en què havia de triar i la meva vocació principal és la d’actor.

Al doblatge, sobretot li agraeixo que he après molt de cine. És a dir, quan treus el so en una pel·lícula i la mires per posar-li tu la veu, és quan veus el que els actors fan bé i malament. Per mi ha estat un aprenentatge i una font d’inspiració per tot el que he fet després amb televisió i cine.

Per què recomanaries Dogville?

Perquè és una lectura extraordinària sobre una pel·lícula -no sobre un text teatral sinó sobre el text del director que va fer la pel·lícula- que la Sílvia Munt ha transformat, fent una cosa totalment diferent.

Recomanaria Dogville per mostrar com quan un foraster arriba a un poble, es confabula per anar primer a favor d’ell per després anar-hi en contra. És a dir, com dins dels pobles manipulem els sentiments i carreguem les pròpies covardies i merdes de cadascú contra l’últim que arriba.

I projectes de futur?

Acabar la gira de El preu d’Arthur Miller, també dirigida per Sílvia Munt, i després a partir del 9 de maig estarem al Teatre Lliure amb Dogville. I de cara a la tardor, no ho sé encara però és possible que substitueixi a l’actor argentí que fa el meu personatge a la gira de El preu en castellà, que l’estan fent per tot Espanya i penso que per problemes de feina no podrà fer-ho. I per últim, potser hi haurà un altre projecte però com diuen en aquesta professió “no remenis fins que no estigui al sac i ben lligat”.

Però cap intenció de jubilar-te.

Ja n’estic de jubilat! (Riu) Ho estic per edat però és el que en diuen la jubilació activa. És veritat que no és una professió en què et puguis fer ric, però si arribes a la meva edat i pots escollir, aleshores és d’una riquesa immensa. Ja no m’he de menjar cap marrón d’aquells que -a vegades, perquè necessites els diners o que no et treguin de la roda- agafes. Ara trio realment el que em dóna la gana, treballo amb qui vull i això creu-me que em dóna una sanitat mental perfecta.

Sara Espígul: “Una de les sensacions més fortes és quan comença l’obra i saps que ja no pots parar fins que s’acabi.”

By | cultura, General | No Comments

Sara Espígul és una actriu catalana coneguda popularment a Catalunya per les seves diverses aparicions a TV3 en sèries com ara El cor de la ciutat, Gran Nord, Nit i dia o darrerament El Crac. Des dels seus inicis, ha pujat als escenaris en innombrables ocasions en obres com La filla del Mar, Una vella coneguda olor, Ivànov, Temps salvatge o Ovelles, entre moltes d’altres.

Des de molt petita vas saber que volies ser actriu.

Sí, de tant en tant els meus pares em portaven al teatre, però molt poquet, i quan deuria tenir set anys vam anar a veure Germans de sang i vaig flipar! Recordo que al sortir li vaig dir a la meva mare: “Mama, jo vull fer això!”. Tant és així que vam anar a demanar informació a la Sala Cabanyes, perquè jo sóc de Mataró, i em van apuntar a Els pastorets i altres cursos per a nens petits. Allà vaig començar. Després ja vaig saltar al Memory, Eòlia, El Timbal…

T’ho plantejaves com a professió?

No ho sé… Recordo que un dia va venir TV3 a fer una entrevista al meu cole i tots els nens deien: “Jo vull ser astronauta”, “Jo metge”, i ja aleshores jo vaig dir que volia ser actriu, però no sé si amb la consciència plena, saps?

També vas fer la carrera de Magisteri. Mai va ser una primera opció?

No. Vaig estudiar Magisteri per tenir una formació complementària a la meva vida, per saber d’altres coses i no quedar-me únicament amb el món teatral, saps? Crec que és important. A més, m’agraden molt els nens, la Pedagogia… i vaig pensar: “Si mai ho necessito, tindré una altra sortida”.

Com recordes els teus inicis?

Molt bé! A la Sala Cabanyes vaig fer moltes obres amateurs, com Nit de Sant Joan, i després vaig començar fent infantils com El follet valent, al Teatre Poliorama, amb Actes Únics —que ara es diu Únic Produccions—. I de manera professional, la primera obra de teatre que vaig fer va ser Les nenes no haurien de jugar a futbol, amb la Marta Buchaca.

Com recordes aquesta primera experiència?

Molt guai! La Marta era molt canyera i va ser aleshores quan ens vam fer amics amb el Borja Espinosa, amb qui després he treballat sis vegades i ha sigut com un germà de professió per mi. Amb la Sussana Garatxana també… Vam crear com una petita família i per mi va ser molt important poder experimentar, ja a nivell professional, el que era tot això. A més, vam tenir molts bolos i això em va permetre practicar molt durant aquella etapa. Després ja vaig saltar directament amb Sergi Belbel, amb Una vella, coneguda olor, que va ser com una mica el meu bateig, ja en un teatre públic, gran, i amb un prota-prota, saps?

Quin ha estat el teu major repte professional?

Si et sóc sincera vaig tenir una mica d’ensurt quan em va trucar el Joel Joan per fer El crac, perquè l’admiro molt i em va sobtar que em triés a mi per fer de la seva dona a la sèrie. La meva primera impressió va ser: “Com?, s’ha equivocat de persona!”. (Riu) Com que sóc molt insegura, pensava: “No pot ser, no m’ha vist bé!”. Però no, vaig fer dues proves i va anar tot genial. Sobretot recordo els nervis d’anar a rodar amb ell…

Després ens vam fer súper amics i ja per la segona temporada em va escriure molt més paper. De fet, el meu personatge va créixer molt de la primera a la segona temporada. A més, en la segona jo estava entre dues bèsties, que admiro profundament, que són el Joel Joan i el Julio Manrique, i és clar, per mi era com un somni, saps? Recordo estar rodant i pensar: “Tant de bo pogués dedicar-m’hi sempre així”. Allò era molt potent i malauradament, sovint és molt més precari.

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?

La irregularitat quant a feines. És una bogeria no saber quina feina tindràs el mes que ve, quan cobraràs, si cobraràs… Tot això genera una inestabilitat molt forta i no tens mai estalvis, a no ser que enganxis una sèrie gorda, com un culebrot, però això passa poques vegades.

Fins que no tens fills, vas lidiant amb tot això i si convé agafes tres feines alhora, però ara que tinc una filla de quatre anys —que m’ha canviat la vida— això em fa patir més.

T’és fàcil conciliar la vida familiar amb la feina?

És complicat… Això de no poder posar a dormir a la meva filla a les nits, ni ella ho viu bé, ni jo tampoc. De fet, quan em veu assajant per casa em diu: “Mama, no vagis a treballar avui”, perquè sap que a la nit no hi seré.

Sempre intento, quan és possible, anar a assajar als matins perquè si no, quan arribo a les deu de la nit, ella ja dorm. Per mi, l’ideal seria anar a treballar quan ella està al cole, així podria anar-la a buscar i conciliar-ho millor tot plegat.

Quin és el personatge que més t’ha marcat?

Una vella, coneguda olor per mi va ser una experiència molt bonica, perquè era el primer gros que feia i estava rodejada de gent que admirava, com Mercè Arànega, Imma Colomer, Jordi Banacolocha… i de gent jove, que eren col·legues meus, com Pau Roca, Pep Ambròs i Gemma Martínez. Treballar amb tots ells em feia sentir molt ben acotxada i tot i la pressió de fer el paper protagonista, sentia un plaer immens de poder-ho fer entre aquella gent tan maca. Ho recordo com una de les millors experiències. Estava amb un subidón com si anés drogada. (Riu)

Alguna vegada t’has quedat en blanc?

Sí, amb un monòleg, quan feia Litus de Marta Buchaca. Va ser etern! Va durar només uns segons però a mi em van semblar minuts. Crec que em vaig saltar com tot un paràgraf sencer, però per sort vaig poder-ho enllaçar amb el següent i ho vaig salvar.

El pitjor és quan el cap et juga males passades i et va dient: “Ara et quedaràs en blanc, ara et quedaràs en blanc…”. I penses: “Merda!”, perquè és tot una cosa mental, eh? Però no, al final veus que el cap va sol i que surt tot bé.

Per mi, una de les sensacions més fortes que tinc és quan es crea aquell silenci amb el públic i saps que l’obra ha començat i que ja no pots parar fins que s’acabi. M’agafa com una angoixa, a vegades…! (Riu) Noto uns nervis molt estranys, sento com que m’agradaria parar i dir: “Un moment! Perdoneu, però no estic preparada!”. I és tot el cap, eh? Tot és mental.

Què et ve de gust fer ara?

Ara mateix m’agradaria fer algun audiovisual, perquè és un tema que no toco gaire i quan n’he fet m’ha semblat un mitjà molt interessant. M’agradaria descobrir i experimentar una mica més aquesta vessant.

I per últim, projectes de futur?

Doncs ara estem fent la gira d’Ovelles per tot Catalunya, tenim bolos ara i després a la tardor. I al mateix temps, estem començant a idear amb la Marta Buchaca i el David Bagés una obra que segurament es farà a la Sala Beckett.

Nao Albet: “Tinc una relació estranya amb el postureo”

By | cultura, General | No Comments


Nao Albet és actor i director de teatre, músic, compositor i dramaturg. Popularment conegut pel seu paper de Martí Estelrich a Ventdelplà o pel Marcelo a Cuentáme cómo paso, l’actor ha participat en nombroses obres de teatre com ara Full Monty, Tirant lo blanc, Romeu i Julieta, Ivànov, entre d’altres.

Com recordes els teus inicis?

Vaig començar de molt petit, amb deu anys. La cosa és que de jovenet era molt extravertit i m’encantava ser el centre d’atenció. A la festa major del meu poble, Queralbs, sempre pujava a fer el burro a l’escenari perquè la gent em mirés. Amb tanta sort que el fill de Mario Gas estiuejava al mateix poble que jo i sabia que el seu pare estava buscant nois “númereros” per fer Full Monty. Vaig fer el càsting, em van agafar, i des d’aleshores sempre he anat fent coses.

Esperaves dedicar-t’hi professionalment?

Fins als divuit anys no m’ho havia plantejat, era més aviat un hobby. I m’agradava també perquè al començar a treballar de manera professional, m’ho compaginaven amb l’escola i em permetia saltar-me classes, cosa que m’encantava perquè estudiar m’avorria una mica.

Vas començar a ser popularment conegut amb Ventdelplà. Com ho vas viure?

Genial! M’ho vaig passar molt bé rodant Ventdelplà, la gent era molt simpàtica. Pensa que només tenia tretze o catorze anys, tot era nou per mi i fer tele molava. (Riu) Potser, el que més em va costar va ser la part mediàtica.

Com és ser adolescent i famós?

Això va ser més putada… A veure, putada tampoc, però tota aquesta part extravertida que jo tenia, va començar a desaparèixer. Vaig deixar de buscar ser el centre d’atenció, perquè ja ho era, i vaig començar a voler passar desapercebut.

D’aquí la gorra?

Sí. (Riu) Jo crec que d’alguna manera vaig configurar-me diferent. El fet de sortir per la tele va fer que em sentís d’alguna manera com observat i atacat, i quasi no sortia de festa. Si muntava alguna cosa, ho feia a casa meva, però no anava a l’Apolo o a Razz.

Com portes el postureo?

Tinc una relació estranya amb el postureo. (Riu) No m’agrada que la nostra professió vagi lligada amb tot aquest rotllo de la premsa rosa i les catifes vermelles, però a vegades m’hi trobo perquè també he de reconèixer que sóc una mica presumit.

Tot i així, no m’agrada massa que em mirin, excepte quan treballo. No tinc ni Facebook, perquè et facis una idea. Però sí que tinc sentiments trobats amb Instagram; va arribar un dia que sí que volia que “em miressin” una mica i me’l vaig acabar obrint. Sí, digne d’anàlisi, com a mínim. (Riu)

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?

N’hi ha pocs, per sort. Potser que fas vincles molt forts amb els companys i després, quan s’acaba, pot ser que no et tornis a creuar amb aquella persona en molt temps. És una sensació estranya…

De tot el que has fet, quin ha estat el teu major repte professional?

Jo crec que les obres que he escrit i dirigit amb Marcel Borràs. També perquè no tinc clar que em vulgui acabar dedicant a ser actor, saps? És a dir, quan projecto el que m’agradaria fer de gran, m’imagino més dirigint que no pas actuant, i per això, suposo que em suposa més un repte personal el fet de dirigir “de puta mare” que no pas actuar “de puta mare”. El top de la qüestió, penso, és prendre-m’ho així “de tranquis”. Si m’ho prenc massa en serio, m’ofusco i aleshores ho faig des d’un lloc que, des del meu punt de vista, no és tan veritat.

En deu anys, com et voldries veure?

M’agradaria veure’m dirigint teatre. Ja posats, pel món. (Riu) M’encantaria poder estar dirigint òperes a Berlín. Per què no? Somiar és gratis! Més que veient-me com a actor de Hollywood, saps? Posats a projectar com el màxim…

Quin és el paper que més t’ha marcat?

No ho sé, suposo que el Martí de Ventdelplà perquè és el que vaig fer més temps. Després he fet papers que també m’han marcat, d’alguna manera, com a actor. Recordo el Mercutio de Romeu i Julieta, que vaig fer amb el Marc Martínez, i em va marcar molt. Quan estàs treballant molt una idea, hi ha alguna cosa que se t’enganxa i que sovint t’endús a casa. Durant el rodatge sobretot. De l’últim, el Fran de Benvinguts a la família, me n’enduia els tics. (Riu)

Quin record guardes de Cites?

Molt bo. Hi havia molt bon rotllo entre tot l’equip i amb la Marina Salas ens ho vam passar molt bé. A més, el Paco Caballero, que també és el director de Benvinguts a la família, té una honda molt guai per treballar. És molt exigent, però té una manera de fer que m’agrada molt… T’exigeix de manera inconscient; et deixa fluir i pensar que ets lliure per provar, i això mola.

Quina diries que és la joia de TV3?

Jo crec que Plats Bruts. Sí, perquè quan ens ho prenem massa en serio, encara cutregem una mica. Cada vegada menys, però encara es nota que no disposem dels mitjans. A més, sóc molt fan del Lluís Villanueva (Ramón a Plats Bruts). Ja havia currat amb ell fent teatre i ara també a Benvinguts a la família.

A què dedicaries un any sabàtic?

No seria capaç d’agafar-me tot un any sabàtic, sempre estic fent coses. M’agrada molt la música i escriure, i no podria estar-me’n. No crec que parés per fer un viatge. I si no, què fas? Rascar-te els collons durant tot un any? A mi m’encanta estar de vacances, un mes o dos, però més temps m’agoviaria.

Ara estic una mica de vacances també, que és un eufemisme per no dir que estic a l’atur.  Però un atur molt ben portat perquè sóc feliç, portava molt temps treballant a tope i ara estic molt relaxat.

I projectes de futur?

L’any que ve tinc molts projectes que em vénen molt de gust. L’Àlex Rigola dirigeix La Gavina, de Chéjov, i tinc moltes ganes de fer el personatge que m’ofereix. I després també farem Tot esperant de Beckett, amb Pau López a la Sala Beckett. I algunes cosetes d’audiovisuals que de moment no m’atreveixo a dir, perquè encara no és res segur.

José Luís Adserías: “Lo bueno de no tener nada preparado es que en blanco no te puedes quedar”

By | cultura | No Comments

José Luís Adserías, fundador de la compañía Planeta Impro desde 2001 y creador de todos sus espectáculos, es un actor e improvisador español. Con más de veinte años de experiencia en el mundo de la improvisación, Adserías ha desarrollado su propio estilo basado en las teorías de K. Johnstone y V. Spolin. En los últimos diez años, ha impartido innumerables talleres, conferencias y formaciones para empresas basadas en la técnica de la improvisación teatral.

¿Por qué crees que Planeta Impro está funcionando tan bien?

Yo creo que conseguimos llegar a mucha más gente en el momento que elegimos seguir tres líneas de trabajo: divertir, sorprender y emocionar. Nosotros nos centramos en contar la historia y dejamos que sea el público el que decida lo que tiene que sentir. No vamos a forzarlo.

No es fácil hacer reír a la gente. ¿Con qué herramientas jugáis para conseguirlo?

El tema está en no limitarse en hacer una broma sino en jugar con las frases que escribe la gente y hacerlo muy bien en escena para que el público se ría. Piensa que ellos escriben lo que quieren en el papel, antes de entrar, y quieras o no, si escriben: “mi suegra me quiere matar con croquetas”, ya contamos con un titular algo cómico con el que construir una historia.

¿Hasta qué punto se improvisa?

Se improvisa desde el minuto cero. Todo. La técnica de improvisación teatral te dota de herramientas de interpretación y guión, y tú tienes que darle sentido a lo que estás improvisando.

Cabe decir que en la improvisación es muy importante el arte de la cooperación entre los compañeros, es decir, tratar de aceptar siempre las ideas del otro. Un compañero propone, el otro siempre acepta y además le suma algo suyo, y de ahí ya empieza a arrancar la historia y a ser idea de todos.

Entonces, ¿antes de salir no sabéis nada de lo que va a ocurrir?

No, nada de nada.

Y este punto de no saber lo que va a pasar, ¿no genera un poco de ansiedad?

Sí, sí. Sobretodo durante los primeros meses, sientes como una sensación de mareo, de no saber por dónde tirar… Pero bueno, nosotros ya tenemos un trabajo muy elaborado, técnicamente hablando, y un nivel muy alto. El día más malo, sale bien.

Entonces, no ensayáis antes.

No lo llamamos ensayo, no lo hay en la impro. Lo que sí hay es entreno para mantener bien afinadas las habilidades que requiere la improvisación. Entrenamos la imaginación, el seguir la técnica, la duración de cada bloque de información, el ritmo…

Quieras o no, la técnica consiste en aceptar y proponer ideas, pero para ello primero debemos aprender a comunicarlas para que el otro las pueda seguir, arriesgando y no yendo a lo justito.

Y cuando termina el espectáculo, ¿no tenéis curiosidad por leer las frases que no han salido?

(Ríe) Sí, eso sí. Incluso a veces hacemos Facebook Lives para compartirlas con nuestros seguidores. Después de 21 años dedicándome a la improvisación, me sigue apasionando descubrir lo que algunos escriben en esos papeles. Es verdad que muchas de las frases pueden clasificarse fácilmente: “actualidad”, “sexo”… pero hay algunas que dices: “¡Ala, hay alguien con esto en la cabeza!” (Ríe)

¿Qué frases son las más recurrentes?

El “por qué” de Mourinho fue una época horrible. De Rajoy también muchas, como “los catalanes hacen cosas” o “es el vecino el que elige al alcalde”. Algunas a favor de la independencia, otras en contra…

¿Tenéis temas tabú o consideráis que con humor se puede decir todo?

Temas tabú no, pero sí es cierto que algunas veces han salido frases muy fuera de lugar, como cuando murió Dani Jarque, por ejemplo, que algunos escribían que se merecía morir. Eso no lo hacemos, bajo ningún concepto. También intentamos evitar el tema de la pederastia.

A todo lo demás le podemos dar la vuelta, si no es muy ofensivo. El tema es no ofender a nadie porqué sí y encima desde el anonimato.

Si el directo ya tiene su riesgo, la improvisación aún más.

Lo bueno de no tener nada preparado es que en blanco no te puedes quedar. (Ríe) Pero sí, es cierto que hay días de más inspiración y otros de menos. Obviamente todos tenemos nuestras cargas y el día que te sientes especialmente espeso, confías más en los compañeros y no pasa nada. Lo importante es que la idea, sea más o menos brillante, esté defendida por todos.

¿Cuál dirías que es la mayor virtud para un improvisador?

Yo creo que la mayor virtud es aceptar que puedes fallar, porqué es ahí donde realmente te vas a permitir improvisar libremente, pero a la vez también significa que puedes fallar más y eso jode mucho al ego.

¿Por qué recomendarías a la gente que fuera a ver un espectáculo de improvisación?

Yo les recomendaría venir para que vieran lo que se puede crear cuando la gente está dispuesta a cooperar, porqué muchos se llevan la sensación de “aquí hay truco”. Les despista el hecho de que siempre estemos de acuerdo, de decir: “Vale, si no sabía lo que iba a hacer, ¿por qué le está siguiendo?”, “¿por qué no le opone resistencia?”. (Ríe)

Pep Cruz: “El Monràs queia molt bé perquè era un dolent molt català”

By | cultura | No Comments

Pep Cruz és un actor i director de teatre conegut popularment a Catalunya per les seves diverses aparicions a TV3 en sèries com ara Oh! Europa, Oh! Espanya, La memòria dels cargols, Ventdelplà o Gran Nord. Des dels seus inicis, ha pujat als escenaris en innombrables ocasions participant en obres com Cyrano de Bergerac, Mar i Cel, Otel·lo de Shakespeare o El Rei Lear.

Als vint anys vas començar a treballar a l’empresa Chupa-Chups.

Sí, mentre acabava la carrera d’Enginyeria. La cosa és que estava fent teatre i a casa m’emprenyaven, i vaig pensar: “Ah, sí? Doncs adéu, marxo”. Vaig buscar feina i com que ja estava acabant la carrera, tot i que encara no tenia el títol, em van donar feina d’enginyer a la Chupa-Chups. Hi vaig estar cinc anys i quan vaig plegar ja era apoderat de l’empresa i Director d’exportació.

Com és que vas decidir centrar-te amb el teatre?

Perquè paral·lelament jo seguia fent teatre a Girona, pujant i baixant cada dia, i anava mort. Dormia tres o quatre hores i al final, vaig decidir dedicar-me exclusivament al teatre.

Pensa que jo sóc de Girona i no vaig venir a Barcelona fins que vaig començar amb en Flotats, quan jo en tenia trenta-sis. Vaig estar deu anys guanyant-me la vida fent teatre i titelles a Girona.

Per què t’instal·les a Barcelona?

Perquè vaig fer un curs amb John Strasberg i en un moment donat, en Flotats buscava actors i li van comentar: “Ostres, doncs hi ha un noi de Girona que a l’Strasberg li va agradar molt”. Primer em van venir a buscar per fer el Cyrano de Bergerac, després em va dirigir Infantillatges i va arribar un moment en què ja no podia seguir treballant a tots dos llocs i vaig quedar embolicat aquí.

Et va ser fàcil començar-te a guanyar la vida com a actor?

Bueno, guanyar-me la vida… És que això és molt relatiu. Jo amb molt pocs diners vivia de puta mare. (Riu) Quan tens vint anys, ets burro si penses que necessites comprar-te un pis. Mira, jo vivia en un pis de lloguer fantàstic, al barri vell de Girona, amb unes vistes de collons, llar de foc… I em costava 3.000 pessetes al mes, m’entens?

La meva dona feia de secretaria d’un neuròleg i cobrava un petit sou i a mi em va anar molt bé passar per una empresa tan potent com la Chupa-Chups per aprendre a organitzar-me econòmicament. Primer amb això ja ens vam espavilar i més endavant ja vaig trobar la manera de guanyar diners fent teatre i titelles.

Com portes ser una cara coneguda? Et paren molt pel carrer?

La gent aquí a Barcelona és molt discreta, ja hi està acostumada. Lo fotut és si vas fora, als pobles petits. I lo pitjor és a les discoteques, que a mesura que van passant les hores, la gent perd la vergonya i aleshores sí que has de cardar el camp.

I l’època que vas estar fent el personatge del Monràs a Ventdelplà, no vas tenir cap problema al carrer?

No, al contrari! Si queia súper simpàtic el Monràs! La gent em deia: “Mira que n’ets de dolent!”, però m’ho comentava rient, saps? Era un dolent que queia molt bé perquè era un dolent molt català, m’entens? (Riu) Era una mica el que els agradaria a tots els catalans; poder saltar-se Hisenda, vendre una burra vella com si fos nova…

Amb l’edat no et costa més memoritzar?

No, m’ha passat al revés. La memòria és com un múscul, com més l’utilitzes, més en tens i més facilitat tens per memoritzar. Jo em llegeixo una cosa tres vegades i si em costa és perquè està mal escrit. Això està claríssim! (Riu) Les coses ben escrites: “Tssst, passen”, i les que no, costen més de memoritzar perquè el cervell les rebutja.

No teniu cap marge per modificar el guió si una frase no us surt idèntica com al text?

Si es pacta amb el director, sí. Però poca cosa, eh? No canviaràs tot el guió…

Tens algun paper pendent?

No, no n’he tingut mai. Pensa que jo mai he estat “un guapo”, per sort, perquè també et diré que són els qui generalment fan els papers menys sucosos. Els secundaris que els envolten, acostumen a ser els més interessants de treballar.

Vaig decidir que fos l’atzar i l’entorn els que decidissin què havia de fer. I he fet de tot, des dels més dolents als més bons.

Molts et recorden per La memòria dels cargols.

Home, és que La memòria dels cargols va ser fantàstic! Per mi una de les millors col·laboracions que ha fet TV3 amb Dagoll Dagom i dels que he fet televisivament segurament també perquè era un humor molt especial. Una mica com l’anglès, d’enriure-se’n d’uns mateixos. I això només ho saben fer ells i nosaltres.

Diries que és la joia de TV3?

Probablement. Perquè a més et fas una idea de la història de Catalunya passada per l’humor. Hi havia capítols que eren brillants! I pensa que es va gravar tot sense cap exterior, dins del plató d’una gran nau. Els germans Castells, que són uns cracs, anaven atrezzant tot el decorat de l’església, de la plaça del poble… d’un capítol a l’altre.

Alguna anècdota que recordis del rodatge?

Recordo que quan figura que arriba el futbol a la sèrie, vam haver de buscar una pilota antiga i van trobar-ne una en un museu però clar, havíem de vigilar al jugar-hi perquè allò valia una fortuna i només la utilitzàvem per gravar els primers plans. Detalls com aquest n’hi havia molts, estava tot molt ben cuidat.

El moment més important de la teva carrera?

El monòleg Infantillatges va ser un punt clau. Era la segona obra que feia aquí a Barcelona i la crítica la va valorar molt bé. A partir d’això ja vaig començar a ser “algú” a Barcelona, que fins aleshores només ho era a Girona. Va ser com un descobriment i a partir d’aquí em van oferir molts treballs macos. Però també t’he de dir que jo sempre ho he agafat tot, encara que fossin papers petits, perquè sempre se n’aprèn. Sempre.

Projectes de futur?

Ara estic assajant Com els grecs, que s’estrenarà l’11 d’abril al Teatre Lliure de Gràcia. I després, quan acabem a mitjans de maig, m’agafaré uns mesos de vacances. Em sembla que miraré de no treballar mai més a l’estiu, que fot una calor…

Però cap intenció de jubilar-te.

Si ja ho estic de jubilat jo! “Morir con las botas puestas”, que diuen. No, home no, si això no és una feina, és un hobby! No tinc la sensació d’anar a treballar i això no vol dir que no sigui dur, eh?, però com deia Vittorio Gassman: “Més dur és treballar.” (Riu)

Marina Salas: “En vez de envidiar y querer lo que tiene el otro, lo que hay que hacer es aprender a admirarlo”

By | cultura | No Comments

Marina Salas, actriz de cine, teatro y televisión, es popularmente conocida por sus papeles en Tres metros sobre el cielo, Tengo ganas de ti, o la serie El barco de Antena 3. En sus inicios, Marina Salas estudió en la escuela de Teatro Memory de Barcelona, en Nancy Tuñón y en La Barraca.

¿Cómo recuerdas tus inicios? ¿En qué momento decides que te quieres dedicar a esto?

Desde muy pequeñita, cuando me preguntaban qué quería ser de mayor yo respondía: “¡Actriz, actriz!”. Siempre quise dedicarme a esto pero no lo tenía asumido como profesión en sí hasta que empecé a hacer castings, estudiar en la Escuela de teatro…

¿Y tus padres se lo tomaron bien?

Sí, la verdad es que siempre me han apoyado mucho. Tampoco se lo tomaban muy en serio, era como: “Bueno, que la niña haga…”.

¿Empezaste alguna carrera antes?

Bueno, terminé el Bachillerato y empecé Humanidades, pero nada, fuí a clase un día. (Ríe) Estaba ya trabajando en una serie y formándome en la Escuela de Teatro.

¿Cómo es ser una actriz adolescente? ¿Te paran mucho por la calle?

Va un poco a épocas. Cuando estás saliendo más por la tele, te paran más y cuando no, menos. Durante las épocas que estás haciendo teatro, no te paran tanto. (Ríe) Es normal.

¿Llevas bien ser una cara conocida?

Sí, vas aprendiendo a relacionarte con ello. Al principio es algo nuevo, pero luego empiezas a reconocer todas sus partes, las que te gustan, las que no…

¿Te ha ayudado a ligar más?

No. A ver, igual ayuda a que se fijen más en ti pero yo no ligaba más. Me refiero a que a nivel de resultados, no me fue mejor. (Ríe)

¿Cuál dirías que es el aspecto más negativo de tu profesión?

Hay muchos. Todo depende según como lo mires, es muy relativo. Depende del momento en que te pille, como te pille, qué aprendes tú de ello… Para mí, igual la inestabilidad.

Naciste en Cornellá pero estás establecida en Madrid.

Sí. Con diecisiete años me fuí a Londres, pero ya había pasado antes por Madrid para hacer algún capítulo. Al muy poco tiempo me salió trabajo en Madrid y entonces ya me vine y me quedé. También estuve viviendo una temporada en París para aprender francés.

¿No te planteas volver a vivir a Barcelona?

No, a vivir no. Madrid tiene otra vida, está más viva. Tiene mucha más calle, más movimiento… Es otra energía. Y Barcelona es mi ciudad y es preciosa, ¿eh?, pero no tiene esa vibración. Tiene mar, montaña, es muy cosmopolita… pero considero que Madrid está más asentada, la veo más como un lugar donde construir y tener familia.

¿Qué recuerdo guardas de Cites?

¡Muy bonito! Pau Freixas me propuso hacer una prueba para el papel de Gina y la verdad es que hubo muy buen rollo y fue todo muy fácil. Es una serie muy fresca, me gustó mucho. Tengo muy buen recuerdo de Cites.

¿Cuál es tu historia de amor favorita?

Todas tienen su qué, pero me gustó especialmente la de Laia Costa y Nausicaa Bonnín.

Tres metros sobre el cielo fue un boom. ¿Cómo lo viviste?

Sí, fue una época muy buena. La rodamos aquí en Barcelona e hice grandes amigos. De hecho, el chico que estaba de ayudante de dirección, ahora me está dirigiendo unos capítulos en Hache. Luego con Fernando González, director de Tres metros sobre el cielo,  también hice El barco, y lo quiero mucho.

¿Cuál ha sido el personaje que más te ha marcado?

Hay varios. Katina de Tres metros sobre el cielo lo recuerdo con especial cariño. En teatro, La gaviota, ya que mi personaje era así más complejo a nivel teatral y requería otra implicación que hasta entonces no había tenido… Desaparecida, una serie que hice cuando llegué a Madrid también me marcó mucho… A veces, más que el personaje en sí, lo que te marca son los momentos, las personas y todo lo que descubres durante el proceso.

¿Qué harías si te cogieras un año sabático?

Aprendería a tocar el piano y a cantar. Que de hecho ya estoy haciendo clases de voz, pero iría más a menudo. Y creo que aprovecharía para irme a los Estados Unidos a hacer un Máster de cine o algo parecido.

¿Tienes algún referente?

Sí, un montón. A veces cuando tengo que preparar un papel pienso: “¿Qué haría esta actriz?” (Ríe) Pero me va a épocas. Para algunas cosas tienes un referente y para otras otra. Penélope Cruz, por ejemplo, podría ser un referente para mí en muchas cosas. Y amigas mías muy cercanas también pueden serlo, son inspiraciones. Creo que en vez de envidiar y querer lo que tiene el otro, lo que hay que hacer es admirarlo. Eso es lo que te inspira. Al final, todo está lleno de información que uno puede coger y hacer que le sirva, lo importante es ser procreativo y no destructivo.

¿Algún director que te gustaría que te llamará?

Sí, de aquí me gusta mucho Isabel Coixet, no he trabajado nunca con ella pero me encanta. Rodrigo Sorogoya también me gusta mucho, Mariano Barroso me encanta… Paula Ortiz, Jaime Rosales… No sé, mucha gente. Y luego también hay un montón de directores jóvenes que están haciendo cosas súper chulas.

¿Y proyectos de futuro?

Pues justo acabo de terminar el rodaje de Hache, una nueva serie de Netflix que se estrenará este 2019. E iba a empezar una obra de teatro, con Secun de la Rosa, pero nos llamaron hace unos días para decirnos que al final no. Era una versión de una película de Julieta Serrano.

Marta Millà: “La Isabel tenia un “ramalasso” d’aquesta altra part meva més espiritual”

By | cultura | No Comments

Marta Millà és actriu, terapeuta Gestàltica i Coach d’actors i actrius. Popularment coneguda per les nombroses aparicions en sèries dramàtiques de TV3 com Secrets de família, Plats Bruts, Psico-exprés, Temps de silenci, Estació d’enllaç, La Lloll, Ventdelplà, Sagrada Família o Gran Nord.

Quan decideixes que vols ser actriu?

Vaig saber-ho amb només dotze anys, fent teatre a l’escola. Més endavant, fent el primer curs d’Història a la Universitat, vaig veure clar que el que volia era fer teatre i vaig entrar a l’Institut del Teatre.

Els teus pares van prendre’s bé el canvi?

Sí, els va semblar bé. Pensa que el meu pare tenia una llibreria i tot aquest món els era molt familiar.

Creus que això et va influenciar?

I tant! Però a més absolutament, eh? De petita, per guanyar-me uns dinerons, anava a la botiga durant les vacances d’estiu o al Mercat de Sant Antoni els diumenges a vendre llibres amb el meu pare i és clar, estava contínuament amb llibres de teatre entre les mans. A més, també em portaven a veure obres de teatre per adults, vull dir que tot aquest món m’ha sigut molt familiar des de joveneta.

Et va ser fàcil introduir-te en el món laboral?

Sí. La veritat és que d’entrada va ser tot molt fàcil. De fet, moltes vegades m’he arribat a plantejar si m’hagués fet enrere en cas de no resultar tot tan senzill. (Riu) Vaig començar de seguida, encara no havia acabat l’Institut del Teatre que ja treballava i guanyava “peles”. Després també va haver-hi temporades de no treballar gens, eh? Però al principi, precisament, va venir tot molt rodat.

Com recordes el teu debut?

Súper! El primer que vaig fer va ser amb El Tricicle, que va muntar un grup de teatre infantil que es deia La Tricicleta. Van venir a l’Institut del Teatre a fer un càsting i així vaig començar. Era un espectacle molt cuco; fèiem personatges de colorins, cantàvem… Vam fer molta feina.

I després el primer que vaig fer professional però ja d’adults va ser Tira’t de la moto al Teatre Condal i allò també va ser un èxit. Estàvem amb el Marc Martínez, el David Bagés, l’Edu Fernández, la Marta Pérez… Érem tots unes criatures i vam fer una obra de teatre molt xula. Amb això també vam estar com un any fent bolos i gira per tota Catalunya, vull dir que els inicis van ser molt a tope!

Amb quin paper vas passar a ser una cara coneguda?

El primer que vaig fer a la tele va ser La granja, el 1987. Va ser el primer dramàtic de TV3, una mini sèrie que durava vint minuts i es feia dins del programa que feia el Puyal, La vida en un xip. Abans inclús que Poblenou.

Per a molts sempre seràs “La sapo”.

També! (Riu) Em va agradar molt fer Plats Bruts. Recordo molt el capítol “Tinc contraccions”, estava molt ben parit aquell guió! Era molt “locu” tot.

Era molt divertit treballar amb tots ells… Vaig ser molt feliç fent-ho i encara ho sóc ara, cada vegada que ho torno a veure.  Penso que és una de les millors sèries que s’han fet a TV3, tenia molta gràcia.

Com et van dir que havia de ser el teu personatge?

Doncs així, borde i amb cara de sapo. (Riu) Després hi ha una evolució tant a nivell personal com físic. Amb els anys es torna més hippie, més dolça, li creixen els cabells… És que la imatge del principi era molt heavy, eh? Com molt dura i masculina.

Quina és l’obra de teatre que més t’ha marcat?

Ostres doncs no sé què dir-te. L’última que he fet, La calavera. I sobretot les obres que han durat molt i hem pogut fer família. Recordo L’Auca del Senyor Esteve, que vam estrenar al TNC. Érem una companyia de trenta actors i vam estar un any fent-la. Ens ho vam passar súper bé!

I en televisió, quin és el personatge que més t’has estimat?

La Isabel de Ventdelplà. Em va fer molta gràcia perquè quan em van trucar per fer aquest personatge, que en aquell moment era una hippie, vaig pensar: “Ostres, és per mi això”. (Riu) La Isabel tenia un “ramalasso” d’aquesta altra part meva, més espiritual, en constant contacte amb la natura… i això em va agradar molt. Va ser molt xulo perquè tenia molt recorregut, va començar sent un personatge així molt hippie i va acabar sent l’alcaldessa de Ventdelplà.

M’agradava molt fer-lo perquè podia treure coses molt meves. També em va coincidir en un moment molt fort de la meva vida. Es va morir la meva parella i m’estaven passant moltes coses alhora. És una època que no oblidaré mai, però tampoc la recordo malament. No la recordo només malament, vaja. A més, va coincidir que en la sèrie al meu personatge se li moria la parella.

Quina mala coincidència…

Sí, ho recordo com molt intens i alhora terapèutic. En el seu moment, quan van fer el guió, no ho sabien. Després em va trucar el Benet i Jornet, que era el guionista aleshores, per preguntar-me si em veia amb cor de fer-ho. I vaig decidir tirar-ho endavant. Clar, va ser un “dramón” impressionant, però és que actuar és això… En els papers sempre hi ha algo teu, si no és d’ara, d’abans.

Com et definiries: actriu, terapeuta, escriptora…?

D’entrada sóc actriu. Però sempre m’ha interessat molt la Psicologia, la Filosofia, el Budisme…

Si no t’hagués resultat tan fàcil començar la carrera d’actriu, creus que hauries fet Psicologia?

Segur. El que passa que d’entrada la Psicologia i la Filosofia eren més aviat per comprendre’m a mi mateixa, perquè ja de joveneta tenia molts neguits. Em preguntava coses que ningú em sabia explicar. (Riu) Feia preguntes sobre l’infinit i el cosmos, on s’acaba tot i qui som… Tenia moltes preguntes existencials que m’angoixaven. Però de veritat, eh? Patia de debò.

Quan tenia dotze anys es va morir el meu avi i això em va marcar molt perquè a casa meva no eren creients i l’explicació que em van donar era molt crua per mi. Va ser com: “Ah, no hi és. S’ha mort”. Però ni cels ni punyetes, saps? I és clar, vaig començar-me a fer preguntes.

Tu ets creient?

A veure jo no vaig a missa, però sí que crec que hi ha alguna cosa. Sóc budista. Més que el folklore i creure en les reencarnacions i tot això, el que m’interessa del Budisme és la filosofia que hi ha darrere i tot el seu treball de consciència. El Budisme no és una religió teista, no considera que un Déu ens hagi creat, sinó que és la ment la que crea les coses. Treballant la meditació podem entendre com creem els pensaments i com a partir dels pensaments creem els mons, etc. Aquesta és la línia del Budisme que jo segueixo des de fa molt temps.

Per què et decantes per la teràpia Gestalt?

Perquè començo a fer-la. Primer vaig començar anant a seminaris però en un moment donat, amb trenta-i-pico d’anys, vaig agafar por a sortir a l’escenari i aleshores va ser quan vaig començar a fer teràpia per entendre què m’estava passant.

El pànic escènic ha de ser el súmmum de l’actor!

Sí, és el pitjor que li pot passar a un actor. I hi ha graus molt bèsties, eh? Jo conec gent que ha deixat de fer teatre per això, no ho superen.

I et va funcionar la teràpia?

Em va funcionar bastant, sí. I a més, em va obrir la porta a un altre món. Em va interessar tant que vaig decidir començar a formar-me per ser terapeuta.

I projectes de futur?

Tinc ganes de fer alguna cosa sobre el feminisme, un monòleg o alguna cosa així. I per altra banda, vull seguir formant-me amb tot el tema terapèutic i psicològic. És que no puc parar, saps? Ai, si tingués quinze vides… (Riu)

Borja Espinosa: “D’entrada, un clàssic sempre fa por i respecte”

By | cultura | No Comments

Borja Espinosa, popularment conegut aquí Catalunya pel paper d’Stasky a Plats Bruts, ha participat en nombroses obres de teatre com ara Temps salvatge, Calígula, Las Brujas de Salem o Sócrates. També en televisió, l’hem gaudit en diverses sèries d’èxit com ara Porca Misèria, Kubala, Moreno i Manchón o El Crack, i en cinema amb El camí més llarg per tornar a casa, La ruïna, Excuses! o Anita no pierde el tren, entre d’altres.

Com recordes els teus inicis?

Llunyans. (Riu) Recordo que no tenia massa clar que volgués dedicar-me a això i no vaig començar a fer teatre fins als vint-i-dos o vint-i-tres anys. Primer vaig estudiar Geografia però a meitat de curs ja vaig veure que allò no era en absolut per mi. Després vaig decantar-me per la Filologia francesa, però tampoc m’acabava de fer el pes. No era per mi, vaja.

No va ser fins el 1997 que vaig fer un curs de clown a la Sala Beckett, em va agradar molt i vaig decidir apuntar-me al Col·legi de Teatre de Barcelona.

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?

El desequilibri que crea la inestabilitat en què vivim. Hi ha èpoques que van molt bé i d’altres que no tant i no és fàcil aprendre a gestionar aquests buits. A més, és molt intens. T’estàs tres o quatre mesos treballant un personatge i d’un dia per l’altre s’acaba tot i desmunten la paradeta.

Què és el que fa que et valgui la pena aquesta inestabilitat?

Per mi tot, perquè quan va bé és meravellós. Però també et diré que tot i que mai t’hi acabes d’acostumar, l’edat i l’experiència fan que la cosa vagi cap a un terme mig; ja no t’estires dels cabells quan no et va bé ni et creus el rei del món quan tens feina.

Amb quin director t’has entès millor?

A veure, tots tenen les seves coses. M’he entès amb gairebé tots i cadascun és especial en saber crear el seu propi univers. Broggi, per exemple, té un imaginari i una estètica molt poderosa i crea unes atmosferes molt potents. Per Mario Gas, en canvi, és molt important que es digui bé el text. Però si t’he de dir un nom, ara per ara et diria Sergi Pérez, amb qui he fet El camí més llarg per tornar a casa i a qui li tinc molt de carinyo.

Tens algun paper pendent?

Segurament molts però no sóc gaire mitòman. No penso: “He de fer Hamlet”. Que tant de bo, eh?, però no és una cosa que em preocupi. Ja prou difícil és trobar feina com per a sobre estar pensant “si em truquen per aquest paper o per aquest altre”.

Durant un temps també vas fer de professor de teatre infantil.

Sí, vaig donar classes al Sant Felip Neri durant tres anys. Però penso que això d’ensenyar és bastant vocacional i a mi m’agrada més fer-ho que ensenyar-ho. I també n’has de saber, eh?, que no és fàcil. Hi ha gent molt bona però incapaç d’ensenyar el que sap als altres.

De tot el que has fet, t’ha marcat algun personatge en especial?

Sí. Recordo la primera vegada que em va cridar Broggi per fer Electra al TNC. Un clàssic d’entrada sempre fa por i respecte, però alhora ajuda molt a créixer. Allò va ser tot un repte per mi.

I també recordo amb molt carinyo Las Brujas de Salem amb Andrés Lima. Per molts motius; perquè era un paper protagonista i a més complicat, amb Lluís Homar…  

Et paren molt pel carrer?

No, per sort. Pensa que encara que ho hagin anat repetint tantes vegades, ja fa setze anys de Plats Bruts. Alguns sí que em miren i recorden d’alguna cosa però ja no és aquella frescor del moment.

Quin record en guardes de Plats Bruts?

Molt bo! Va ser molt divertit rodar Plats Bruts. Rèiem molt però també ens preníem les coses molt en serio. El Joel és una persona molt seria i canyera, que es pren les coses molt en serio dins i fora de plató, i gràcies a aquesta exigència, les coses van sortir així de bé. Vaig aprendre molt perquè a més, rodàvem amb públic en directe amb lo qual havíem d’assajar-ho molt bé perquè la segona fos la bona, perquè a la tercera ja no feia tanta gràcia.

Quin capítol et ve al cap?

En recordo molts… És que hi havia moments molt divertits! Em ve al cap “Tinc touchdown”, “Tinc cera” i també m’agrada molt aquell moment de l’ascensor del capítol “Tinc hormones”. Era tot molt grotesc!

Com va anar que hi vas participar?

Perquè coneixia al Joel. La veritat és que vaig començar Plats Bruts fent figuracions. Em deien que era un actor meritori, que havia anat escalant. (Riu)

De tot el que has fet, amb què t’agradaria ser recordat?

Dels últims temps em sento molt orgullós de El camí més llarg per tornar a casa, però vaja, et mentiria si et digués que només amb això. N’estic de tota la feina.

Diries que el teu físic t’ha ajudat a trobar ?

Espero. (Riu) Suposo que sí però, sense modèstia, no ho havia pensat.

En aquest món compta molt el físic.

Sí. Et diria que m’ha ajudat, però tampoc em considero una persona que hagi treballat “a costa del meu físic”. No sé com dir-ho.

L’altre dia, sense anar més lluny, no em van agafar per fer una sèrie perquè m’assemblava a un altre actor. Saps el què vull dir? Va bastant per aquí, a vegades t’agafen per ser ros i d’altres per no ser moreno. (Riu) Al final ja no saps perquè t’agafen.

Anna Casas: “La llibertat te l’has de prendre, no hi ha ningú que te la doni”

By | cultura | No Comments

Anna Casas, actriu i cantant catalana, va iniciar la seva formació a l’escola Memory i més tard a l’Estudi Nancy Tuñón. Des d’aleshores ha participat en nombroses sèries de televisió com ara Estació d’enllaç, Vis a Vis, Ventdelplà, Cites o La Riera, entre d’altres. Durant nou anys va encarnar a la malvada Ruïnosa Gratandós, personatge molt odiat i alhora també molt estimat per tots els nens del Club Super 3. A més d’actuar, l’actriu també canta i recita poesies i cançons.

Quin diries que és l’aspecte més negatiu del món de la interpretació?

La inestabilitat, que és molt dura. I que el físic i l’edat siguin determinants —en general per l’audiovisual més que pel teatre— i encara més en el cas de les dones.

Hi ha una cosa física que marca el càsting, i és inevitable, però això de què hagis d’estar “bona” i que a la que tens quatre arrugues ja no et vulguin, és una gran merda. I és així, hi ha noies que treballen més pel seu físic que pel seu talent. És comprensible que els trets físics siguin determinants en un càsting, però a mi personalment m’agrada molt que s’aposti, per exemple, per un noi amb cara de bo i que per contra sigui el més dolent de tots, perquè a la vida és així, eh?



Tens algun referent?

Com a únic no en tinc cap. Admiro molt a Björk i també a David Bowie, no tant perquè vulgui fer el que ells han fet, sinó pel seu esperit. Per mi són artistes. Considero que l’esperit de recerca és molt inherent a l’artista i és precisament això el que m’agrada. Admiro molt a la gent polifacètica, fins al punt que prefereixo que un artista m’arribi a deixar d’agradar però que evolucioni en el seu camí.

De totes les disciplines que toques, amb quina gaudeixes més?

Cantant. Si em poses a triar, en plan “mañana nos morimos”, em quedo amb la música. És que cantar ho suma tot… També és actuar; s’explica una història a través de la cançó.



Has fet personatges molt diferents. Amb quin gènere et sents més còmode?

Igual en això, en la diversitat. Em sento còmoda en allò que he pogut practicar més. A mi és que m’encanta aquesta feina en general i al final tot són reptes!

A dia d’avui, quin paper se t’ha resistit més?

Jo crec que el més difícil que he fet a la meva vida va ser un monòleg de Beckett, Not I, que vaig fer molt pocs dies a l’Àtic 22. Era un monòleg que durava quinze minuts, amb frases aparentment inconnexes i pauses molt comptades. Em va costar molt d’aprendre i em requeria moltíssima energia. Va ser molt bèstia.



Vas interpretar el personatge de la Ruïnosa Gratandós al Club Super 3. Com et van descriure el paper?

Les directrius eren que fos felina, i sense anar més lluny, la dolenta de la pel·lícula. I poc més, havia d’aprendre’m el guió i vaig fer el que vaig poder.

Quin record en guardes?

Molt bo! El realitzador era molt divertit i estimava el que feia, i els companys —el que feia de Petri, la que feia de Nets i la que feia de Noti— també. A més, fer de dolent és súper divertit! I més amb una cosa tan histriònica, que els meus amics em deien: “Però si ets tu, fent l’idiota!”. (Riu)



Eres molt jove.

Sí! Però em va servir d’escola. Amb la posició, actuar davant de càmera, les ungles que eren un rotllo…

Molt pocs et reconeixien.

Poquíssims. Algun pare igual si, però clar, tu pensa: pestanyes postisses, els cabells així de punta, el posat que feia…

Què destacaries d’aquells nou anys d’experiència?

Hi ha una cosa que pot semblar molt tonta però que a mi m’agradava molt i és que el personatge de la Ruïnosa em donava moltíssima llibertat. Personalment penso que la llibertat te l’has de prendre, no hi ha ningú que te la doni. Hi ha gent que te la pren, però crec que ha de ser un mateix qui s’atreveixi a agafar-se-la. I jo em prenia total llibertat perquè el personatge m’ho permetia i m’encantava fer l’animal. (Riu) Estaven sempre tots a l’espera: “Què farà, què farà?”. Va ser molt divertit. I això m’ho he pres sempre com a referència, de dir: “Allà eres lliure, aprofita-ho i pensa que pots arribar a ser així de lliure sempre, inclús a la teva vida”.



I una altra cosa és que vaig tenir la síndrome de Guillain-Barré, que és una malaltia neurològica “d’aquestes modernes” que et paralitza, i va ser curiós perquè al tornar —després d’estar sis mesos de baixa— vaig tenir la sensació d’haver guanyat certa qualitat a l’hora d’actuar. Com si la malaltia m’hagués connectat més amb mi mateixa. M’escoltava tant, des de feia tants mesos, que a l’hora de posar-me a interpretar, sentia que la connexió amb mi mateixa era molt més forta que abans. I això és una bona lliçó, eh? Jo estic agraïda d’haver-ho passat. Les malalties són mestres.

Alguna anècdota de Cites?

Sí, em va fer molta il·lusió treballar amb l’Isaac Ferris perquè vam estudiar junts a la Nancy Tuñón i no havia treballat mai amb ell.

De tots els personatges que has fet, amb quin t’agradaria ser recordada?

Ai, no ho sé… Ja m’agrada que em recordin per la Ruïnosa, eh? Però preferiria que em recordessin dient: “Mira, aquesta és la que va fer això, i això, i això…”. M’entusiasma la gent polièdrica. Hi ha gent que té una vocació molt concreta i determinada, però n’hi ha que no, com jo. M’agradaria fer tantes coses… Em falta vida per fer tot el que em genera interès.

I per últim, projectes de futur?

Ara aquest febrer seguiré cantant aquí a l’Ocaña, els dijous. I de cara al maig, estaré a València amb Rafa Calatayud —amb qui ja he treballat diverses vegades— treballant en el seu nou espectacle basat en la vida de l’artista Carmen Tórtola Valencia. M’encanta descobrir personatges com ella, una dona súper canyera i avançada al seu temps. És com si ens haguessin fet oblidar, saps? Hi ha hagut quaranta anys aquí, que han sigut com un pou negre…