All Posts By

adrianaboixados

Miquel Gelabert: “Fes allò que t’agradi, encara que no et prometin diners”

By | cultura | No Comments

Miquel Gelabert és un actor mallorquí de teatre, cinema i televisió, que va iniciar-se en el món de la interpretació amb la companyia Comediants (1973). Popularment conegut, a Catalunya, pels seus personatges; Paco a Temps de silenci i Jaume Estalrich a Ventdelplà. Darrerament ha participat en la pel·lícula Pàtria, dirigida per Joan Frank Charansonnet.

No vas acabar els estudis a l’Institut del Teatre.

No. El curs del 73-74, una setmana després de començar el tercer –i últim– curs, ho vaig deixar. Un company de segon em va proposar un projecte que tenia entre mans a Bilbao i me n’hi vaig anar sense pensar-m’ho, d’un dia per l’altre.

Com s’ho van prendre els teus pares?

Prou bé. Li vaig dir per carta al meu pare. (Riu) Els vaig explicar que de moment estava treballant, que em pagaven i em podia mantenir, i que quan tornés ja acabaria els estudis de Filosofia. La veritat és que estudiava Filosofia per acontentar al meu pare, però pensava: “Acabaré el tercer any i què faré? Morir-me de gana?”.

En l’època que jo vaig començar, no era tan fàcil. Ara un noi diu que vol ser actor i la mama està encantada, però en la meva època el més normal era que et fotessin dues hòsties, seguides de la frase: “Tots els actors són maricons i totes les actrius, putes”.

Tot i així, els meus pares veien que hi tenia tirada i sempre van respectar que tant el meu germà com jo, féssim el que volguéssim. Tot i ser de dretes i el meu pare militar, tenien molta por als comunistes i per aquest bloqueig mental –propi de l’època– en certa manera pensaven: “l’únic que no els podran prendre és el que tinguin al cap”. Quan el meu germà va dir que volia pintar, ràpid li van comprar. Quan va començar a pintar abstracte, ja no tant. (Riu)

Com vas viure l’experiència a Bilbao?

Bé, em van oferir un muntatge que en principi havia de ser una gran cosa, però estàvem esperant el permís i no acabava d’arribar. Recordo que el dia que l’havíem de rebre, al no tenir notícies, vam trucar a Madrid per a preguntar si havia passat la censura. El contacte de Madrid ens va dir: “No truqueu avui i menys des del País Basc”. Acabaven d’assassinar a Carrero Blanco.

I aleshores que vau fer, tornar cap aquí?

No. Em vaig quedar a Bilbao i allà vaig fer classes d’expressió corporal i d’improvisació. També, durant dos o tres mesos, vam fer un espectacle per a nens, de pallassos.  Després vam muntar un altre espectacle Volpone de Ben Jhonson… Vam voltar un any. Me’n vaig anar a l’octubre i al setembre vaig tornar a Mallorca, per anar-me’n a fer la mili.

Quin record guardes de Ventdelplà?

Molt bon record. Va ser una producció molt exitosa i ens enteníem molt bé entre nosaltres. En un principi m’havien parlat d’una primera temporada, però finalment vaig aguantar fins al darrer dia de la cinquena.

Alguna anècdota en particular?

I tant! Hi havia un capítol –ara no recordo si era en la tercera o en la quarta temporada– en què el meu personatge s’havia de suïcidar, i un company em va comentar que hi havia un club de fans, que demanava que no ho fes. (Riu) Em va fer molta gràcia! La gent s’estimava molt al Jaume Estelrich.

Per què sempre et toca fer personatges amb caràcter malhumorat?

Bé, jo sempre deia que ho feien per pujar l’audiència. (Riu) És com el personatge del pallasso… cada vegada que es fot una nata, la gent riu. Jo era un personatge que queia bé i que d’alguna manera, fent-lo enrabiar i veient com es cagava amb tot, feia que l’audiència es fotés un fart de riure. A part que jo també sóc bastant així; em considero calmat, bona persona i gens agressiu, però tinc molt “mal sobaco”. Jo no he arreglat mai les coses a hòsties, però sí a crits. Quan hi ha una cosa que no m’agrada, m’encenc i això a la gent li fa gràcia. De fet, a Ventdelplà sovint canviava el text, però com que funcionava, em deixaven fer.

És a dir, tenies una mica de marge a l’hora de crear el personatge.

Sí, a Ventdelplà, sí. A La Riera, en canvi, no els agradava tant. Suposo que a Ventdelplà també van veure que hi havia una connexió amb el personatge. Si fins i tot a casa meva em deien: “No sé ni perquè et paguen, fas el mateix que aquí”. (Riu) Me’l sentia molt meu. A més, com que jo visc al camp, en una espècie de comuna a Tiana, em sentia molt a prop del personatge.

És el personatge que més s’ha apropat a tu?

Sí, probablement sí. També el Paco de Temps de Silenci, però al ser una sèrie ambientada en un període de temps tancat, no vaig tenir tant temps. En canvi, Ventdelplà hauria pogut durar com està durant ara La Riera.

L’audiència era bona. Per què es va acabar?

No ho sé. Potser perquè algun actor estava una mica cansat i demanava més diners…  O també perquè la direcció va creure que la idea ja s’havia gastat una mica i es volia fer una cosa una mica més urbana… Cosa que per mi és un error; és veritat que a Barcelona hi ha més gent, però d’aquestes, ja se n’ha fet moltes d’altres.

Una altra passió, a més d’actuar?

Dibuixar. Algú va dir que dibuixar era el més divertit que es pot fer amb la roba posada i no hi puc estar més d’acord. (Riu) M’agrada perquè, igual que la meva feina, sempre estàs aprenent. Quan has après a dibuixar un nas, has d’aprendre a dibuixar una ombra, uns pits, una boca… i amb el teatre passa una mica el mateix; aprens a fer un Shakespeare, ara aquest altre… I sempre has d’estudiar sobre el tema.

Jo vaig fer un Macbeth, amb Calixto Bieito, però els personatges en lloc de ser reis i ministres, eren una banda mafiosa. El text era el mateix, l’únic que canviava era –diguéssim– la gamberrada. En lloc de sortir amb el vestit de coronel, Banquo sortia amb una guitarra i borratxo, fins a dalt de cervesa. Com a actor, vaig haver d’estudiar sobre la màfia i en definitiva, empapar-me’n. Anthony Hopkins té una parrafada preciosa on explica això mateix. Cada vegada que entres en un tema nou, has de saber del que estàs parlant; necessites un background que t’equipi. És el contrari al funcionariat; a la idea de “esto no me toca a mi”, “este no es mi horario”. Jo ho vull tocar tot.

Ara mateix, gaudeixes més pintant que actuant?

Més no. Dibuixar és una segona passió, que puc fer sol. Em produeix una espècie de riquesa que no puc explicar, però jo, tancat dins el taller amb papers, fang, un soldador i quatre eines, en tinc prou. No necessito un gran cotxe ni un gran xalet.

Et paren molt pel carrer?

Ara ja no tant però hi va haver un temps que sí. I una cosa és aquí Barcelona, que encara passava discretament, però si me n’anava a pobles com Vic o Olot… allà sí que era l’atracció. Si feien castells, en lloc de mirar-los, em miraven a mi. (Riu)

És fàcil enlluernar-se per la fama?

A mi no. No em molesta que em parin, procuro ser agradable i simpàtic, però tampoc em preocupa en absolut. Tampoc sóc una “mega estrella”, tinc amics que n’estan fins als pebrots, però no és el meu cas. Jo no em crec ningú. En aquest sentit, sóc molt discret. Per a mi, l’únic especial d’haver triat aquesta professió és que és la que jo volia i la veritat és que no em puc queixar. Jo el que li recomanaria a tot Déu és: “Fes allò que t’agradi, encara que no et prometin diners”. Has de viure, sí, però el més important és gaudir amb allò que fas.

En quins projectes has treballat darrerament?

He encarnat a Santiago Carrillo a De la ley a la ley. Una telemovie sobre la Transició –des de l’atemptat de Carrero Blanco fins a la legalització del Partit Comunista– dirigida per Sílvia Quer. També he participat a Pàtria, que es va estrenar la setmana passada i de moment sembla que està tenint bona acollida. El resultat, malgrat les condicions en què es va rodar, és força acceptable.

A quines condicions et refereixes?

A la falta de producció, el càtering, l’espai, el fred…

I per últim, projectes de futur?

Aquest estiu tinc programades vàries sessions de gravació en una sèrie nacional, Gigantes, dirigida per Enrique Urbizu. I a l’octubre, també tinc aparaulada una telemovie a Mallorca. I si ho puc quadrar tot, al febrer començaria assajos d’Èdip Rei amb Oriol Broggi. I… just m’acaben de trucar per començar a mitjans de juliol en una sèrie nova de TV3. Pas mal, no?

Àngels Bassas: “Sóc de les que pensa que no hem de passar per la vida de puntetes”

By | cultura | No Comments

Àngels Bassas és una actriu empordanesa de teatre, cinema i televisió, llicenciada en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha treballat en teatre amb directors com Calixto Bieito, Ariel García Valdés, Manuel Dueso… En televisió l’hem pogut veure en sèries com Temps de silenci, Nissaga de poder, Sitges, El Cor de la Ciutat Ha guanyat, en dues ocasions, el Premi de la Crítica pel seu treball a Amfitrió de Molière i a La Senyoreta Julia de Strindberg, i també un premi Max, a la millor actriu de repartiment per la seva interpretació a El rei Lear.

Què ha de tenir un actor, a part de talent?

El talent, que es té o no es té, és una mena de llum que ha d’anar acompanyada de la feina personal; la disciplina, l’autoconsciència i sobretot molta humilitat i generositat. Amb els anys, he après que com més humil ets i més ganes tens d’aprendre, més gran et fas. Els actors amb aquestes virtuts, són els qui després veus madurar d’una manera extraordinària. El talent, sense feina personal, es pot perdre i malmetre. Sóc de les que pensa que en aquesta professió ens hem de reciclar constantment i estar en permanent canvi; investigant durant tota la nostra vida, fins al final. Els temps canvien i el teatre és una mica el reflex d’una societat, i per tant, l’actor ha de ser algú molt adaptable i amb una capacitat d’escolta molt gran.

Potser és molt idealista però sempre he pensat que em dedicava a aquest ofici perquè, d’alguna manera, em permet conèixer i investigar sobre l’ésser humà. Ho trobo fascinant!

Creus que de normal, es tenen aquestes virtuts?

(Riu) Home, són virtuts difícils d’aconseguir, en general. La generositat i la humilitat s’han de treballar.

Has fet coses molt diferents, està clar que t’agrada posar-te reptes.

Sí. M’agrada molt posar-me dificultats, en el bon sentit de la paraula. Intento no conformar-me amb allò que ja sé que faig bé. La gran lluita dels actors és que no se’ns encaselli; que no ens etiquetin ni pensin en nosaltres per a un únic tipus de personatge. Al llarg de la meva carrera hi ha tant comèdia, com tragèdia, com drama…

Segueix sent Ciara, el més difícil que has fet fins ara?

Sí. Claríssimament.

Com va anar?

Vaig conèixer a David Harrower en un curs de dramatúrgia i em va dir: “Tu ets Ciara. M’has de fer de Ciara aquí a Espanya”. Recordo que quan vaig llegir el text, vaig pensar: “Déu meu. Això és el més difícil que he vist mai”. Però ostres!, va valdre molt la pena. Vaig tenir unes crítiques extraordinàries. Quan et poses reptes així i saps que són sucosos, també en treus profit. Ciara va ser un projecte més personal i vull seguir en aquesta línia, per a créixer com a actriu i perquè tal com estan les coses, penso que nosaltres també hem d’aportar alguna cosa.

De tots, quin projecte t’ha marcat més?

Tots i cadascun d’ells. Tots han sumat; he après de tots els directors amb qui he treballat, de tots els companys… Sóc una màquina de treballar i sobretot d’absorbir. M’agrada molt aprendre, sóc molt curiosa. I també molt exigent amb mi mateixa, potser per això a vegades surten els fruits que surten. No en tinc mai prou en aquest sentit.

Ciara és evident que és un dels projectes que més m’han marcat, però n’hi ha hagut diversos… La Senyoreta Júlia, que vaig fer als vint-i-cinc anys, Electra, El diari d’una cambrera que va ser un projecte que vam tirar endavant amb una companyia independent i va ser la primera vegada que rebia unes crítiques impressionants, amb vint-i-pocs… Hi ha hagut diversos espectacles que m’han marcat moltíssim. La vida es sueño, El Rei Lear, amb el qual vaig guanyar el Premi Max… Aquest, podríem dir que és el hit de la meva carrera. (Riu)

El personatge d’Electra l’has interpretat dues vegades.

Sí. És un personatge que d’alguna manera m’ha anat perseguint. La primera vegada, amb trenta-pocs, vaig interpretar la versió clàssica, que de fet era una versió passada pel sedàs de José Sanchis Sinisterra –grandíssim dramaturg d’aquest país–, amb Mario Gas i Vicky Penya al Teatre Grec.  I la segona vegada, la vaig fer fa un parell d’anys al Teatre Nacional,  en una versió de Palau i Fabra. Aquesta vegada se centrava molt més en la part més eròtica, de l’incest entre els dos germans. Per tant, eren dues Electres diferents… i és curiós perquè amb els anys, veus les coses d’una altra manera, les encares diferent.

Quin record guardes de Temps de silenci?

Meravellós! Tothom me’n parla quan em veu. (Riu) Va ser una sèrie preciosa; amb un guionatge, una direcció i uns actors increïbles. Una sèrie mítica –jo crec– de la història de la Televisió de Catalunya i la prova està en què pràcticament cada estiu, la repeteixen. Encara hi ha gent que m’atura i em diu: “Em vas fer plorar tant en aquell capítol que cantes Ne me quitte pas…”.

(minut 34:10)

És un dels moments més emotius de la sèrie.

Sí. I si vols, t’explico l’anècdota, que és molt bonica. El director em va comentar: “Posarem la cançó de Jacques Brel, mentre fas el monòleg amb el bebè. Si la vols escoltar abans…”. I jo, que si puc, ho dono tot, vaig arribar aquell dia, havent-me-la après tota. Quan vaig començar a cantar-la, damunt la gravació, i a barrejar-la amb el monòleg, tot l’equip es va quedar… Per dir-te que era un assaig gravat però els va agradar tant que van dir: “ens ho quedem”. (Riu) Després van haver de pagar molt més de drets d’autor, perquè en un principi estava previst posar-ne només un tros, però va quedar tan bonic que van decidir deixar-ho tot. Jo proposo, i si compren, compren. I aquesta vegada van comprar.

Què passa si et trobes amb algú en escena, amb qui no t’entens?

És part de la nostra feina… A vegades, et trobes amb companys amb qui t’avens i tot és molt fàcil i d’altres vegades, en canvi, no hi ha aquest feeling –per una qüestió de pell, d’olors, de química… – i t’ho has d’agafar d’una manera més tècnica, més freda i professional. Els actors hem de creure en l’aquí i l’ara del nostre personatge i oblidar-nos de qui som nosaltres mateixos.

No deu ser fàcil.

No ho és. Sempre explico als meus alumnes que un dels grans reptes de l’actor –i també una part molt cruel de l’ofici– és que ens hem de posar al servei d’una altra persona i oblidar-nos dels nostres problemes personals. Fer aquest exercici, sovint és molt difícil i dur, però l’experiència també m’ha ensenyat que, alhora, resulta terapèutic. Amb la meva vida, em costa més fer-ho. Suposo que per amor a l’art i al meu ofici, sóc capaç d’aconseguir-ho, i en canvi amb mi mateixa, no ho sé gestionar tan bé. Segurament és per la responsabilitat que sento amb el públic, que ha pagat l’entrada per venir-me a veure. És una qüestió de generositat… quan ho fas pels altres, sempre resulta més fàcil.

És com deixar de fumar, que molts ho fan pels fills, però no per ells mateixos.

Exactament! Fer-ho per tu mateix, costa més. Molt més.

Àngels Bassas, a més d’actriu, té faceta d’escriptora.

Sí… L’escriptura m’acompanya des de molt joveneta. Aquest estiu, em va picar per remenar entre els apunts, i vaig trobar textos meus de quan tenia tretze anys!

D’on sorgeix el germen de Dóna’t?

Tenia una novel·la inacabada al calaix, que vaig començar a escriure ara fa tretze anys. La vaig revisar i va acabar sent Dóna’t. Per sorpresa meva, vaig quedar finalista al Premi Pla i me la va publicar Edicions 62. En aquesta novel·la, volia parlar del món del teatre però sobretot també del sexe femení; del món de la dona i dels seus desitjos, per a reivindicar –no només la seva sensualitat i sexualitat amb l’experiència de seducció amb aquest home desconegut– sinó també el seu ofici d’actriu i les enormes ganes de passar per la vida fent grans coses.

Hi retrates la vanitat del mundillo de la interpretació. Què més volies exposar?

Bé, sí. Però hi ha de tot en aquesta novel·la… també hi ha molt d’amor per la professió. Hi ha una part crua, com la inestabilitat i la precarietat laboral; sobretot volia retratar aquesta sensació de: “ho hem somiat?”, que tenim els qui estem en la quarantena, que hem passat de viure una època gloriosa i brillant a una plena de dificultats, en què ens hem hagut d’estrènyer el cinturó i reinventar-nos.

També volia fer un paral·lelisme amb la gent que es dóna; que malgrat les dificultats que comporta aquest ofici, resisteixen i s’entreguen. Per amor. L’amor està darrere de tot el que he escrit en aquesta novel·la. Sense amor la vida seria molt més trista. Sóc de les que pensa que no hem de passar per la vida de puntetes. Cal viure-la de manera compromesa, intensa i generosa; intentant deixar empremta, procurant canviar i millorar les coses.

Dóna’t té un final molt obert… Estàs treballant en una segona part?

No, encara no m’hi he posat, però no ho descarto… molta gent m’ha demanat un Dóna’t II. (Riu) És lo bo de les xarxes socials, que reps feedback de gent que ni coneixes. La veritat és que estic treballant en un segon lliure, que no té res a veure amb Dóna’t, però és el que m’ha sortit de l’ànima. Encara he d’acabar d’arrodonir-lo; ens n’aniríem cap al 2018, anant bé.

El 2013 publiques la col·lecció de llibres infantils, Patatu.

Sí. Eren els contes que li explicava al meu fill, de camí cap a l’escola, i els millors, els anava escrivint. Patatu és un pallasso que sempre cau, i en canvi, el nen és qui fa les coses bé. Després, parlant amb psicòlegs amics meus, vaig prendre consciència que darrere d’aquests contes, hi havia un gruix important d’efecte psicològic positiu. Inconscientment, els nens rebien aquest missatge. De mica en mica, altres nens que feien el mateix recorregut, es van anar sumant al trajecte i em vaig acabar convertint en una mena de flautista d’en Patatu.  Vaig arribar a tenir més de quaranta contes escrits i una nit d’insomni, vaig pensar: “que faig amb tot això?”. Vaig buscar editorials infantils i vaig enviar dos mails. Iolanda Batallé, directora editorial de La Galera i a qui li dec el seu entusiasme i generositat, em va citar al cap d’un mes. En un primer moment, havia de ser un llibre amb uns quants contes, però després vam decidir que fos una col·lecció. Quelcom absolutament increïble, perquè amb tres anys, tenia una sèrie col·lecció de vuit llibres d’en Patatu publicats. Pensa que és molt difícil que es faci una aposta tan forta de sèrie de col·lecció estatal. Té molt mèrit que una editorial aposti per una sèrie de creació pròpia del país.

Projectes de futur?

Ara aquesta setmana estic en plena promoció de la pel·lícula Pàtria. Dilluns es va preestrenar al FIC-CAT, ahir als cines Aribau i aquest divendres s’estrena en cinquanta cinemes de Catalunya. Tot just hem acabat les funcions de Diumenge, a la Seca Espai Brossa, juntament amb Àlex Casanovas i Abel Folk, i al mateix temps, segueixo donant classes d’interpretació a ESART BCN. I més endavant, de cara al novembre, farem algun bolo de Ciara.

Val a dir, que m’agradaria molt tornar a fer televisió aquí, perquè des que vaig tenir el meu fill –ja fa onze anys– he fet moltes coses a Madrid però aquí només he fet Olor de colònia i ja en tinc ganes!

I ja tens temps per tu?

Poc, no paro. Intento donar molts fruits. (Riu) A vegades, molt poquetes, em permeto parar.

Pep Antón: “Fer futuribles, i més en la nostra professió, és molt arriscat”

By | cultura | No Comments

Pep Antón és un actor de teatre, cinema, televisió i doblatge, que va iniciar la seva carrera professional als anys setanta amb El bon samarità, sota la direcció de Lluís Pasqual i Fabià Puigserver al Teatre Grec. Des d’aleshores, la seva trajectòria compta amb innumerables aparicions en sèries de televisió com Nissaga de poder, El cor de la ciutat, Serrallonga, Gran Hotel, Seis hermanas, La Riera, entre d’altres. També ha participat en incomptables obres de teatre, així com en llargmetratges de cinema. El 2009 rep el Premi Gaudí al millor actor secundari per la seva actuació a Bienvenido a Farewell-Gutmann.

Recordes el que vas sentir la primera vegada que vas sortir en un escenari?

I tant. Tot el que segueixo sentint ara, afortunadament. Sobretot nervis. Però cada vegada més, eh? Pensa que la joventut té coses meravelloses però també una càrrega d’irresponsabilitat bastant important. Quan ets jove, l’únic que et mou és la il·lusió i les ganes; tot just estàs encetant la poma. Amb els anys, quan ja has viscut diferents etapes dins la professió, i hi estàs compromès al 100%, les funcions esdevenen quelcom semblant a una operació a cor obert; on l’espectacle serien els pacients, als qui s’ha de cuidar molt perquè el resultat sigui tot un èxit.

Vas guanyar el Premi al millor actor secundari amb Bienvenido a Farewell-Gutmann, en la primera edició dels Premis Gaudí.  T’ho esperaves?

No, gens ni mica! De veritat, ni m’ho havia planejat. Hi vaig anar perquè em va semblar que hi havia de ser. S’havien creat aquests premis –dins un món pràcticament fantasmagòric, que és el cinema aquí a Catalunya– i hi havia d’anar. I justament, vaig tenir la xamba que aquell any havia entrat en una producció –Bienvenido a Farewell-Gutmann– que participava en aquesta primera edició dels Premis Gaudí.

No t’havies preparat cap discurs?

No, no. En absolut. Quin discurs m’havia de preparar, si no m’ho esperava gens! Però bé, també t’he de dir que detesto profundament a la gent que comença a agrair als pares, a les mares, als fills, a les verges… Simplement vaig donar les gràcies, pel reconeixement a una feina que jo sabia que anava més enllà d’aquesta producció en concret; era més per tota la trajectòria teatral i televisiva que hi havia darrere, que d’alguna manera feia un conjunt. O almenys, així ho vaig considerar.

Quan se’t comença a reconèixer pel carrer?

Vaig començar a ser reconegut pel carrer –després d’una bastant àmplia carrera teatral– quan es van començar a fer sèries de televisió aquí a Catalunya. El paper definitiu va ser a El cor de la ciutat.  Abans, havia aparegut una temporada a Nissaga de poder, però el que d’alguna manera em va fer popular, va ser el personatge del Peris. I és normal, vaig estar deu anys entrant a casa de la gent, dues vegades al dia, perquè a la nit tornaven a passar el capítol pel canal 33. (Riu)

Has notat un canvi en mudar-te a La Floresta?

I tant. Aquí la veritat és que, poc o molt, de vista ens coneixem tots. Em tenen més que avorrit. (Riu) A Barcelona era bastant més empipador, sobretot amb l’etapa del Peris. A veure, jo entenc que si estàs cada dia fotut a casa seva, s’acabin creient que vius amb ells, però entre ni poc ni massa. He arribat a parar la circulació del carrer Aragó amb Passeig de Gràcia.

Com va anar?

Estava parat en un semàfor en vermell i un home va parar el cotxe al meu costat i em va començar a fer senyals. Vaig pensar: “a veure si he punxat”. Baixo i el paio surt del cotxe, el semàfor canvia a verd i ell fent-me la broma: “que, Peris, que la dona et posa les banyes, eh?”. Clar, això allà enmig, amb el tràfic parat i la gent tocant el clàxon… jo no donava crèdit. O altres, que et paren pel carrer un dia que vas amb una mica de pressa i et diuen: “va home va, no facis de Peris tu ara!”. De veritat que em fa moltíssima il·lusió, sobretot amb gent gran que saps que ets el seu espai de fugida, i quan puc m’hi estic i faig el que convingui, però és que hi ha cada “zumbat” que penses: “per l’amor de déu, separeu una mica”. I a veure, també és cert que per molta disposició que tinguis, hi ha dies en què estàs girat i t’estàs cagant mentalment amb qui sigui, saps? Que només et falta que et vinguin a tocar la pera perquè se t’acabi de girar la melsa. Però és el que hi ha. (Riu)

Com s’allarga una sèrie deu anys, aconseguint un públic tan fidel?

Mira, El cor de la ciutat tenia un desllorigador fonamental que era que es tractava d’una sèrie familiar i perfectament assimilable pel públic. Era una sèrie de veïns, que passava a Barcelona, on s’hi representaven tots els estatus que hi pot haver en un barri. No et permetia agafar un distanciament, ja que immediatament et senties identificat amb algun dels personatges. D’alguna manera, tothom s’hi veia reconegut. Gran part del seu èxit es deu també a l’olfacte dels guionistes, a l’hora de desenvolupar trames i diàlegs que enganxaven a la gent i que no resultaven feixucs o repetitius. I a més, El cor de la ciutat era una sèrie humana, que no pretenia donar lliçons de res, però que en canvi, ensenyava el dia a dia de la nostra vida. Penso que el secret de l’èxit va ser això; el punt familiar, quotidià i sense pretensions de la sèrie.

Vas fer el càsting o et van trucar?

Em va trucar l’Esteve Rovira –director de la sèrie– per proposar-me el personatge del Peris. De fet, em va explicar que quan havia llegit els personatges, de seguida havia visualitzat el Peris amb el Pep Antón. I això, és clar, ja em va fer gràcia. Li va donar un puntet. (Riu)

T’agradava fer de Peris?

Sí, molt. Durant la primera temporada, era un personatge que estava molt pensat per servir als personatges que l’envoltaven. Tots ells, la Cinta i els fills, tenien les seves pròpies històries, però el Peris no, sempre depenia de les altres. El Peris –com a tal– no tenia una història, pobre. Tot i així, va ser un personatge que la gent ràpidament es va fer seu, i va caure tan bé que els guionistes van començar a donar-li vida pròpia.

Els cinc primers anys em van passar voltant i cada guió era una descoberta, però a partir d’aleshores les idees van començar a esgotar-se, van entrar nous personatges amb qui no tenia la mateixa relació, i de mica en mica, vaig començar a notar-me cansat. Fins al punt que vaig demanar un break a TV3. Bé, primer vaig demanar que em matessin, però em van dir que no. (Riu) La cosa també és que m’havien passat per davant un parell de trens, que m’hagués agradat agafar, però que fent El cor de la ciutat, resultava totalment incompatible. Finalment, em van donar sis mesos de vacances; entenien que estigués un pèl saturat.

Quins dos trens vas deixar passar?

Un era Camino. Una pel·lícula emblemàtica del cinema espanyol. I l’altra era una sèrie de televisió, que m’agradava molt com es plantejava, també a Madrid. Ja no recordo ni com es deia, n’hi ha hagut tantes des d’aleshores…

Has participat en moltes sèries tipus culebrot de migdia de TV3. Com a espectador, amb quina et quedes?

És que són diferents consideracions… El culebrot és una història, diària, on els temes es van allargassant. Està molt bé per l’hora en què s’emet i entenc que serveixi de relax a molta gent, després de dinar. Jo personalment prefereixo les sèries d’emissió setmanal, amb primetime i si poden ser de capítol tancat, millor. Jo em quedaria amb una de les que vaig participar, Gran hotel.

Per què?

Perquè penso que és una de les millors sèries que s’han fet en aquest país. Quan es va rodar, a posteriori s’han fet coses que també estan molt bé, però penso que va servir com a disparador d’una altra manera de fer les sèries aquí a Espanya. És una sèrie plantejada al mil·límetre. Mentre la fèiem, teníem la sensació d’estar fent cinema. Pensa que d’una jornada de treball diari de 12 hores, trèiem nét un minut i mig d’un capítol que durava gairebé una hora. Però és clar, era una sèrie d’època –on pràcticament tots els decorats eren autèntics–, amb una il·luminació dificilíssima, es rodava des de tots els angles… Es cuidava el mínim detall. Era un “Take your time. No tenim pressa”.

Per fer un capítol, estàvem 20 dies. Ara, també et dic que és un gust treballar així, fa que la nostra feina prengui sentit. Et sents –com et deia abans– com un metge que està operant a cor obert. I és tan gran la implicació i la responsabilitat de tots els qui t’envolten per a arribar a un resultat –perquè s’ha d’aconseguir aquell resultat i no cap altre– que treus d’on no n’hi ha per a fer-ho possible. Pensa que Gran Hotel va estar en pantalla, a Anglaterra, al mateix temps que Downton Abbey –que seria la germana bessona anglesa; per època, personatges, situació… – i ens treien només dos punts i mig de share. I cal tenir en compte que Downton Abbey era una producció anglesa –que tots sabem com són–, d’època i de la seva època! Allò que dius: “el millor”.

També fas doblatges.

Sí, quan em deixen. (Riu)

Com t’ho fas per posar veu a personatges, sovint tan peculiars, i que no s’assemblin entre elles?

Mira, cadascú serveix per al que serveix. (Riu) Està malament que ho digui però l’únic que faig és intentar ser molt honest i generós amb la meva feina, sigui en teatre, televisió, cinema o doblatge. El doblatge implica molta responsabilitat, perquè estem fent una mentida sobre una cosa que ja és mentida. Si no ho fas amb honestedat, és una merda i ja pots plegar.

El doblatge consisteix a despullar-te de tu mateix, oblidar-te’n, i tenir molt clar que no ets tu qui fa la pel·lícula. La pel·lícula ja està feta; un altre l’ha fet i tu has de copiar el més fidelment possible que puguis, les seves intencions. La gran feina és saber ficar-te immediatament en la feina que ha fet aquell home, absorbir l’esperit –l’ànima– de la feina d’aquell actor, i traspassar-t’ho. Passar-ho pel teu sedàs i deixar-ho anar en l’idioma que convingui.

I fas carotes o t’acompanyes de gestos, per posar-te en situació i fer-ho més versemblant?

A vegades sí. Les menys possibles perquè la fidelitat dels micròfons de doblatge és molt gran i si et mous molt, sempre pots fer un cop i carregar-te el “take”. Ara digitalment es poden treure moltes coses, però quan jo vaig començar no.

Té el mateix grau de dificultat fer doblatge d’animació?

No, quan entres en animació ja és una altra història. Depèn de com, pots gairebé quedar-te en l’intent… Per a mi, l’Hades d’Hèrcules, va ser una de les batalles més grans que he tingut. Primer perquè la veu la va crear James Woods –actor que alguna vegada també he doblat–, qui té una capacitat de crueltat i cinisme increïble. Si això ho sumes al fet que no estàs veient al monstre en carn i ossos sinó que és un dibuix, i que a més a més, parles a mil per hora i donant cinc-cents mil matisos… Jo vaig patir molt. Recordo que vaig sortir –cosa que habitualment no em passa– esgotat. Esgotat com si l’hagués fet físicament.

Amb quin doblatge gaudeixes més?

Jo tinc amor per tothom. Cadascú té un trosset del meu cor. (Riu) Però val a dir que m’ho passo molt bé fent el doblatge de Hugh Grant i James Woods. El de Malkovich també, però alhora m’emprenya molt. Ara s’ha calmat una mica però al principi sempre feia de boig, de personatge absolutament trasbalsat. Però clar, és un actor que també dóna per això.

Estàs a favor del doblatge?

Sí. És una disciplina més de l’actor, perquè nosaltres també fem cinema i a vegades, quan ens hem de doblar a nosaltres mateixos, perquè el so original no val, molts no ho saben fer i es queden pel camí. I aleshores se’ls ha de posar la veu d’un altre professional, i encara s’enfaden i es queixen, que dius: “No. L’equivocat ets tu. El doblatge és una disciplina més i per tant t’hauries d’haver espavilat en aprendre’n”. Això per una banda; i per altra, perquè és –o almenys fins ara ho era– una possibilitat perquè els professionals del teatre, que bàsicament és el que més es feia en aquest país, poguessin sobreviure.

En teatre, no és que no et facis ric, és que cobres lo just per viure aquelles cinc setmanes d’assaig i amb una mica de sort, les cinc setmanes que estàs dalt de l’escenari. Quan això s’acaba, s’ha acabat. En aquesta professió no tens cap mena de continuïtat, a menys que enganxis una sèrie i t’hi tiris uns anys, com a mi em va passar amb el Peris.

Quin va ser el teu primer doblatge?

El de Mitch Cooper, de la sèrie Dallas. Ara fa trenta-tres anys, quan va començar TV3. Un xaval ros guapíssim, nòvio de la Lucy Ewing.

Què és el que et va motivar a acceptar el paper de l’Emili a La Riera?

La raó més important va ser que aquest personatge era una oportunitat d’ensenyar la meva feina des d’un altre punt de vista. Bàsicament, la gent em tenia –dins el seu imaginari– implantat com el Pere Peris d’El cor de la ciutat; rondinaire, sí, però en el fons bona persona, sense dobles sentits, sempre de cara… En definitiva, un personatge blanc. L’Emili, en canvi, és absolutament el contrari; és un personatge tèrbol, sinistre, malalt… És molt atractiu poder entrar dins d’aquest camp i intentar conformar un personatge d’aquestes característiques. M’ha agradat molt fer-lo, tot i que sovint per a resoldre els conflictes que planteja la ficció, hagi hagut de buscar en llocs profunds i negres, de la meva pròpia experiència.

Què tal ha estat tornar a treballar amb Mercè Sampietro?

Treballar amb ella ja és una experiència en si mateixa. És una dona amb un talent immens i innegable, que s’implica fins a l’últim mil·límetre del seu cos, amb ment i ànima. Vam coincidir per primera vegada a Nissaga de poder i la veritat és que va ser una descoberta meravellosa. Allà també fèiem de matrimoni i la nostra relació tampoc era per llançar coets, però en aquell cas, la gran dolenta de la història era ella, jo només era un “pipiolo” entabanat, enganyat i enamorat…

Què diries que ha canviat des d’aleshores?

Ella contínua sent una actriu importantíssima i plena de talent, a més d’una persona extraordinària, i jo m’he fet més gran i potser una mica més savi. He adquirit més experiència des d’aleshores.

Projectes de futur?

Aquests no es comenten mai. (Riu) Els projectes de futur són el present, estimada. I com més gran em faig, més clar ho tinc. Fer futuribles, i més en la nostra professió, és molt arriscat.

No et queixaràs, has tingut una trajectòria gairebé ininterrompuda.

Jo he tingut molta sort, però també m’ho he currat molt, eh? Però és cert que aquesta feina demana molta sort perquè tinc companys –amb un material humà molt bo– que s’han quedat pel camí, i en canvi d’altres que no estaven tan cridats per aquesta professió, encara hi segueixen.

Quan era jove, em feia molta ràbia perquè en el segment d’actors amb qui havia de competir –t’estic parlant de quan vaig començar professionalment, amb vint-i-dos anys, al Teatre Lliure– tots eren més guapos, més alts, més rossos… que jo. Però que passa, que normalment, sempre tens la sort que el guapo té un amic o un germà, que bàsicament és qui es menja els marrons perquè són els papers més deslluïts, els que serveixen als altres personatges. I aquesta ha estat la meva escola; buscar la manera de plantar cara –d’alguna manera– a la cara, l’alçada i els ulls que no tenia, i traient punta a personatges que en principi no en tenien. I em feia molta gràcia quan algú em venia i em deia: “Ostres noi, quin bombó que t’ha tocat, eh?” i jo pensava: “Fes-lo tu. Llegeix-te l’obra i digue’m si és un bombó o no”. (Riu) Però ho he aconseguit, treballant i lluitant com un desesperat. I també perquè he tingut la sort de tenir molt bona gent amb mi, que m’ha fet costat i ha procurat ensenyar-me i ajudar-me amb tot el que ha pogut. Però és cert que tot això, al principi, em feia molta ràbia; pensava: “Em passaré la vida fent papers secundaris. Tot em va en contra…”, però et puc dir que si no llances la tovallola, si no perds la fe i continues aprenent i treballant, ho tens tot a favor teu.

Pep Pla: “La clau és estar en el lloc adequat, en el moment oportú”

By | cultura | No Comments

Pep Pla és una de les cares més conegudes de l’escena catalana. L’actor i també director del Festival TNT (Terrassa noves tendències) i del CAET (Centre d’arts escèniques de Terrassa), és popularment reconegut per les diverses aparicions en sèries de televisió com Poblenou, Temps de silenci o Ventdelplà, entre moltes d’altres. Després de deu anys sense trepitjar els escenaris, aquest passat gener va tornar amb La mare, a La Villarroel.

Actor quasi per casualitat. A què et volies dedicar?

No ho sabia, la veritat… deia ximpleries varies, però no tenia una cosa clara. El meu pare tenia uns telers –fabricava roba– i molt em temia que hauria de seguir amb la tradició familiar. Però ja de petit, era el que “amenizaba las veladas.” (Riu) I un dia, recordo d’anar caminant per Terrassa i veure “Institut del Teatre” i pensar: “Ostres, si això es pot estudiar, jo vull fer-ho”. Però no hi vaig tornar a pensar fins que Pep Ferrer em va comentar que estava fent teatre. Vaig entrar a l’Institut del Teatre i quan estava fent segon –a Barcelona– Josep Maria Flotats em va agafar per fer el Cyrano, que va ser tot un èxit. Vam estar nou mesos en cartell, que aleshores ningú hi estava tant temps. Vam estar a Madrid, a València, Saragossa… a tot arreu, i en català!

Però mentre estudiaves a l’Institut, ja et guanyaves la vida fent teatre.

Sí! Ja em guanyava la vida amb això. Em vaig independitzar amb 23 anys; em pagava els estudis, el pis… Els lloguers eren molt més barats, aleshores. Compartíem un pis a Terrassa, entre cinc, i pagàvem unes 5.000 pessetes al mes cadascú, amb tot; aigua, llum… I encara podia anar a sopar algun dia. (Riu) Vivia bé.

El moment més incòmode de la teva carrera?

El més incòmode sempre són els “no”.  Dir-los i rebre’ls. Però també és cert que amb els anys, he pogut comprovar que si el “no” es diu amb honestedat i explicant-ne el motiu, la gent també ho entén i agraeix l’explicació, cosa que no s’acostuma a fer. Mira, sense anar més lluny, aquest any s’han presentat 520 propostes al Festival TNT; de les quals n’hem hagut d’escollir només 30… és a dir, són 490 “no”. I n’hi ha 120 de boníssimes, però els has de dir que no. Quan truques i dius: “Gràcies pel projecte, és molt xulo, però no ens hi cap tot…”, l’altre ho entén i agraeix que li ho expliquis. Però bé, sempre costa haver de dir que no.

I rebre’l?

Uf! Ara t’explicaré el que em va passar amb Espectres. Érem tres qui ens presentàvem al càsting i me’l vaig preparar tant, però tant!, que estava convençut que me’l donarien a mi. A més, coneixia el personatge i als altres dos candidats i ho tenia molt clar: “l’he de fer jo!”. Quan vaig sortir de la prova, em van dir: “divendres et direm alguna cosa”. Però divendres no em van dir res. Vaig passar un cap de setmana de festa major… Uf… tota l’estona pensant: “però per què no em truquen?”, “si no truquen, és que no m’han agafat?”, “no pot ser, no pot ser…”. I evidentment. Em van trucar dimarts, perquè dilluns era festa, per dir-me que no m’havien agafat. Mira, em va caure tot a sobre.

És el teu pitjor no?

Sí. Tant, que després d’uns dies, em van tornar a trucar perquè al qui havien seleccionat, li havia sortit una cosa a Madrid i no ho podia fer, i el segon era jo. I els vaig dir que no!

Pel disgust, no?

Sí. I unes hores més tard, em va trucar el director –personalment–  i no me’n vaig poder estar; li vaig preguntar que per què no m’havia agafat a mi. És que, de veritat, estava indignat. Ell em va explicar que tots dos teníem coses bones i que hi havia coses d’un i coses de l’altre… Bé, al final el vaig fer. (Riu)

Amb quin personatge se’t recorda més?

Amb el Llorenç de Temps de Silenci. La televisió és un mitjà que, te’n vas al Pirineu, entres en un bar d’algun poblet, i et diuen: “Ai! Tu surts a la tele”. Amb el teatre, en canvi, això no passa. I molts també em recorden per Ventdelplà, que va ser el meu primer dolent.

A què atribueixes l’èxit de Temps de silenci?

Temps de Silenci va triomfar molt, en part perquè tocava un passat que la gent –d’alguna manera– no s’atrevia a remenar. Fins i tot els productors van estar dubtant i van acabar ajuntant els guions de tres o quatre capítols –que ja estaven escrits, ambientats abans i durant la guerra– en un de sol, per por. Quan van veure la reacció de l’audiència, ja no hi van ser a temps i per això hi va haver aquest allargar absurd. Cuéntame como pasó va ser la còpia, diguéssim, de Madrid. Aquests sí que ho van escriure amb temps i devien pensar: “això ho farem durar, que funciona”. (Riu)

Estàs mirant alguna sèrie?

Ara mateix no. Però fins fa poc estava mirant Les revenants. Els retornats, com diríem aquí. (Riu) Un thriller, que està molt bé. Te’l recomano.

En quin moment decideixes deixar d’actuar i dedicar-te a dirigir?

En un moment en què vaig patir força frustracions seguides, com a actor. Veia que els muntatges no em convencien; les posades en escena, les explicacions que em donaven els directors… I això també va a caràcters; a mi m’agrada manar i va arribar un moment en què em vaig dir: “Ostres, jo això ho podria fer, tant o millor” i així va començar el repte.

I durant aquests deu anys, no has enyorat actuar?

No, la veritat és que no. No em satisfà com abans. Sóc una persona amb moltes inquietuds i ara que estic dirigint el TNT i el CAET, puc veure tot el prisma. Em satisfà molt veure que proposo una obra de teatre i que el públic la ve a veure. Quan vaig entrar teníem un 17% d’ocupació –als teatres de Terrassa– i ara tenim un 95%!

La diferència és enorme.

Clar. Abans estava molt descuidat; el responsable no hi era mai, s’equivocaven amb els cartells, la gent no estava ben tractada… Tot això vol dedicació; assistir als muntatges en dissabte, estar amb els tècnics, mirar que tot vagi bé, cuidar-los… És important que tothom sàpiga que el responsable està per allà, per si hi ha cap problema. M’agrada ser-ne el màxim responsable, és molt plaent. Potser per això no sento tanta necessitat d’actuar.

Potser va ser cosa del moment, però no era del tot vocacional?

Jo crec que en aquell moment sí que era del tot vocacional, si no hagués estat molt ruc de seguir-ho fent tant temps… (Riu) Però també vas evolucionant i les coses canvien.

Com has viscut la tornada, amb La mare, a La Villarroel?

Genial. L’Emma Vilarasau és una actriu súper generosa i a més van ser només tres setmanes d’assajos, la qual cosa era compatible amb la direcció del Festival TNT i el CAET. Però sincerament, arriba un moment en què tot això de “repetir i repetir” es fa pesat, acabes que dius: “potser ja està bé”. És cert que a truca de repetir-ho, vas trobant cosetes i matisos; però arriba un moment en que com a feina creativa, ja ha arribat a la seva fi. Des del meu punt de vista, al mes, mes i mig, ja n’hi ha prou. A partir d’aleshores, ja és pecuniari; per tema econòmic simplement.

M’agrada més la televisió i el cinema que no pas el teatre; perquè sí, pots repetir tres, cinc, set vegades una seqüència, però ja està. És una feina més concreta.

A part de talent, què ha de tenir un actor?

Sort. Molta sort. És exactament aquell tòpic que diu: “La clau és estar en el lloc adequat, en el moment adequat”. He fet de director i a l’hora de fer càstings, et passa que busques una noia amb un perfil determinat; morena, baixeta… i t’apareix una rossa, que ho fa molt bé, però que des que entra per la porta saps que no l’agafaràs, bàsicament perquè no dóna el perfil que busques.

I com a director, que és el que et fa decidir entre dos candidats?

La disposició i disponibilitat de cadascú. Què estiguin oberts a provar, a fer, a equivocar-se… I que encaixi; que més o menys quadri amb el que s’està buscant. És a dir, si s’ha de representar a un home de noranta anys, no n’agafarem a un de divuit, per molt bé que ho faci.

Jaume Madaula: “Tinc ganes de marxar fora i provar coses noves”

By | cultura | No Comments

Jaume Madaula és un actor català, popularment conegut pel paper de Dani Pereira a La Riera. Ha participat en diverses obres de teatre com F3dra, Trashèdies, Fusells o El bon pare, entre d’altres; així com també en cinema amb Eloïse (2009) o Waste Days (2009). Nebot del també actor, Ramon Madaula, va iniciar-se en televisió amb la sèrie de tretze capítols, Entrampat.

No has acabat els estudis a l’Institut del Teatre.

No. De fet, fa tres o quatre anys que no hi vaig perquè em coincideix amb gravacions. Mentre vaig poder, ho vaig anar combinant. Ara tinc ganes de marxar un temps fora i acabar les 3-4 assignatures que em queden, en alguna altra escola. No crec que les acabi a l’Institut.

Com és?

Perquè tinc ganes de veure altres escoles, a l’Institut ja hi he anat molts anys. De fet, estic esperant que s’acabi La Riera, per marxar. Em ve de gust provar coses noves.

A banda d’interpretar, també fas trapezi, acrobàcia, esgrima, malabars…

Sí! M’interessen moltes coses i en la mesura que puc, vaig fent-les. Vull seguir fent teatre, cinema i televisió, però la veritat és que vull provar de combinar-ho amb altres especialitats més físiques, no només de text. Ara estic bastant posat amb el circ, també.

Algun paper que t’agradaria fer?

M’agrada molt Jack Sparrow, però ja me l’han fotut. (Riu) I també una obra que tenim pendent amb Francesc Garrido, La solitud dels camps de cotó. No és fàcil trobar textos de teatre que diguis: “wow”. Trobo que és molt difícil escriure teatre… i aquests dos em semblen molt potents. Potser també n’hauria de llegir més. (Riu)

Què tal l’experiència a La Riera?

Molt bé! És un equip molt maco i familiar, des de producció fins a maquillatge, perruqueria, vestuari… Hi ha molts bons actors i són molt bona gent. He pogut aprendre molt amb ells.

Ha funcionat molt bé.

Sí. Que hi hagi un equip tan ben avingut, jo crec que hi ha fet molt. I també, per descomptat, pel seu repartiment; Pere Arquillué, Mercè Sampietro, David Bagés… bé, la gran majoria.

Vas fer el càsting o et van trucar?

Em van cridar per un càsting ja bastant tancat, on hi havia Peter Vives i no sé si algú més. En aquell moment no sabien qui de nosaltres faria quin paper. Em van trucar perquè havia fet l’Entrempat, una sèrie curteta de TV3, i quan després vaig fer Plastilina –la meva primera obra de teatre– vaig convidar als de TV3 a veure l’obra, i a partir d’aquí em van trucar pel càsting de La Riera.

L’escena que més recordes?

La primera. Recordo que estava cagadíssim… (Riu) De fet, en un principi havia de parlar com la Maribel –així com de barri– però finalment vaig decidir que no, que prou difícil se’m feia acostumar-me a estar davant la càmera.

Vas trigar a acostumar-t’hi?

Tres mesos, ben bé, sí. Amb La Riera he notat que he après moltíssim. Els primers mesos es fa una mica estrany estar davant la càmera, després ja t’hi vas acostumant i veus que vas millorant. Em veig estrany quan torno a mirar els primers capítols. Però també em passa ara, quan miro capítols anteriors, que no són tan recents, així que genial; significa que segueixo millorant.

Se’t fa incòmode veure’t?

Ara ja m’hi he acostumat però al principi sí… Et veus tots els defectes, la veu et sona estranya, i penses: “Ai, aquestes orelles!” o “Aquesta cara faig?”. (Riu)

Com portes la fama?

Bé. Preferiria que no se’m conegués, però bé.

Et paren molt pel carrer?

A Barcelona no tant. Fora d’aquí sí que em paren més, suposo que perquè és menys freqüent trobar-se algú de la televisió. Amb els amics sempre anem a les festes de per aquí, com la Patum de Berga o el carnestoltes de Vilanova i la Geltrú, i sí que es nota més. Però és molt portable.

Un director que t’agradaria que et truqués?

Daniel Veronese. I Oskaras Korsunovas! Estaria molt bé. Oskaras és un crac, sap combinar molt bé el teatre de text amb el físic. Vaig veure una versió de La tempesta, de Shakespeare, que era una autèntica passada.

Tens o has tingut algun referent?

Totalment. Francesc Garrido és un referent per mi. La seva manera de prendre’s la vida i la feina… Garrido és una persona que ho dóna tot cada vegada, que arrisca, que prova coses diferents, que sap treure la part positiva a tot. En definitiva, que juga de veritat.

Què t’agrada més, fer televisió, cinema o teatre?

És que és diferent… A veure, de cinema n’he fet poc, encara. Però entre televisió i teatre… No ho sé. Podríem dir que la televisió és com anar a fer unes cerveses amb els amics i el teatre és com pujar una muntanya. Les cerveses –és a dir la televisió– és més “pim pam”, ràpid i àgil, “jiji, jaja”, i en canvi, pujar una muntanya –és a dir el teatre– és una feina a un nivell més profund, que requereix més esforç, amb moments més durs, i que quan arribes al final, és molt gratificant.

Has fet alguna cosa amb el teu tiet?

No, encara no. De fet, estem buscant algun text per fer junts. Potser n’escriu un ell mateix; està escrivint coses molt interessants.

Què seria el pitjor que et podria passar damunt l’escenari?

Morir-me?

Carai. No se t’acut res més fotut? 

És que seria el més fotut, la veritat… Ara em ve al cap l’atemptat a la sala Bataclan, de París. Penso en els músics que hi tocaven, els qui es van salvar, i penso en la massacre que van viure… Haver de superar una experiència així, i a més damunt l’escenari, que és on treballes… Déu ni do.

Projectes de futur?

Doncs tinc pendents de fer un parell d’obres l’any que ve, a veure si surten. Hi ha una pel·lícula francesa també… però està tot a l’aire, encara. La solitud dels camps de cotó –com et comentava– amb Francesc Garrido, i la resta són càstings que encara no es poden anunciar.

Cristina Dilla: “El sentiment no es crea durant el rodatge sinó després, fora del plató”

By | cultura | No Comments

Cristina Dilla és una de les actrius més respectades i estimades de l’escena catalana. Popularment coneguda gràcies a les diverses aparicions en sèries de televisió com Nissaga de poderTemps de silenci o Ventdelplà, entre d’altres. Els seus inicis en televisió se situen el 1988, amb el personatge d’Amèlia a Crònica Negra. També ha participat en algunes pel·lícules com El embrujo de Shangai, Cruzando el límite, Tres metros sobre el cielo o The wine of summer. 

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

Suposo que la possibilitat de viure diferents vides. Més que vides, fragments de la vida d’altres personatges. El fet de posar-te en situacions que mai has viscut i dir: “Què faria jo en aquesta situació?”. També m’agrada perquè et permet treure’t la timidesa. Ja sé que és un tòpic i que tots els actors diem el mateix, però és que és cert. Jo crec que el 80% de la professió, ens hi dediquem precisament per això; perquè ens permet fer coses que potser en la nostra vida real no faríem. És un joc on pots fer tot el que vulguis, perquè no ets tu sinó el personatge qui actua d’aquella determinada manera.

Què estàs fent ara?

Ara mateix no estic fent res ni de teatre ni de televisió. Tinc un projecte en ment, de teatre, però encara ho estem valorant. Al marge d’això, m’estic dedicant molt a escriure. Ja fa un temps que vaig començar uns cursos d’escriptura, aquí a l’Ateneu de Barcelona.

Com va anar?

De cop i volta vaig sentir la necessitat d’escriure i això va derivar a fer uns cursos de conte per adults. Espero, aviat, poder ensenyar el que estic fent. La veritat és que últimament m’hi he dedicat bastant, aprofitant també que el nostre país no està passant per un bon moment de feina.

Amb quin paper se’t recorda més?

En general la gent em recorda molt per Temps de silenci i també per Ventdelplà, potser perquè era un personatge molt histriònic i estrany. Em feia molta por quan el vaig començar a fer…

Per què?

Perquè era tan excessiu, que em feia por que la gent pensés que no era bona actriu. El personatge era molt exagerat… però clar, el director i els guionistes volien que fos així. Vaig intentar recrear un personatge que, dins de tot, fos bastant real; intentant fer-lo entrar dins la naturalitat. De fet, em vaig inspirar amb una persona que conec –que és molt així–, per donar-me força i creure’m que realment aquest tipus de persones existeixen i que veritablement actuen així; que mouen així les mans, criden d’aquesta manera…

I de tots, quin és el que més t’ha marcat?

La Isabel de Temps de silenci, sense cap dubte. Però perquè és un personatge que comença amb divuit anys i acaba la sèrie amb seixanta, i això em va permetre viure tota la seva evolució, a tots els nivells. Ja no només psicològic; també físic, de vestuari, d’època… Recordo que en funció de cada època, em maquillaven d’una manera o una altra; em posaven pestanyes postisses, em pintaven més o menys les ungles, em depilaven les celles… Va ser curiós poder viure totes les èpoques. Era com si m’hagués traslladat al passat i pogués viure la vida de la meva àvia, de la meva mare…

Una escena que t’arribés a emocionar de debò?

Ostres, n’hi ha moltes… És que jo en aquesta sèrie plorava molt, eh? Potser una de les més emotives va ser quan sortíem de casa, que anàvem a l’enterrament del meu fill, qui moria poc després de néixer. Quan passen amb el taüt. Així com totes les morts que vaig haver de viure –que van ser unes quantes– també van ser bastant emotives, cadascuna a la seva manera. Recordo que en totes intentava plorar de diferent manera, perquè resultés creïble, i el director sempre em deia: “plores, sí, però aquí no fas això ni allò altre” i jo pensava: “és que no ploraria igual si es mor la mare, que si es mor el marit o l’amant”. Intentava regular-ho molt, tot això.

Alguna anècdota que encara et tregui la rialla?

Recordo el capítol en què em casava amb el Frederic… (Riu) El vestit de núvia no se m’aguantava i em van posar pinces d’estendre la roba per aguantar-lo per darrere. Però clar, les pinces no es podien veure i el càmera tota l’estona em mirava i reia… Em va costar molt aguantar-me el riure.

Abans de Temps de silenci, però, vas participar a Nissaga de poder.

Sí! En guardo un record molt especial perquè va ser un dels primers personatges, així llargs, que vaig fer a la televisió. Ja havia fet alguna cosa, però encara no havia fet un personatge que es mantingués durant bastants capítols, ni que evolucionés. De fet, quan vaig començar a Nissaga, el meu personatge havia de sortir de manera puntual, però van decidir deixar-lo i va acabar durant cinc anys. Era secundari, però  anava a gravar ben bé dues o tres vegades per setmana.

Tens alguna mania o manera de fer per ajudar-te a perfilar els personatges?

L’única mania que tinc és escoltar molt a l’altre company i intentar deixar-me portar una mica per la situació del moment. Intento concentrar-me molt en el que rebo de l’altre, dins –és clar– de la prèvia construcció del meu personatge.

No és una mica arriscat, dependre de l’altre?

Sí, sí que és arriscat… Pots trobar-te amb algú que té un mal dia o que simplement no et transmet res i aleshores t’has de buscar la vida com sigui. Però en general, la meva manera de treballar és aquesta.

Una situació que t’incomodi davant la càmera?

Mira, el que més em costa és estar en una escena fent “de bulto”; aquelles escenes on no dius res però que hi has de ser i reaccionar. Em costen perquè em dóna la sensació que puc estar en fals. Però ara que m’hi fas pensar… encara em costen més aquelles escenes on mentre l’altre explica alguna cosa, a mi em toca fer preguntes com: per què?, com?, què va passar?, quan va ser? No m’agraden gens aquestes preguntes, em dóna la sensació que no les faig amb naturalitat. Són preguntes molt curtes, que només serveixen de nexe a la història de l’altre, i que a la vida normal no es farien però que en televisió són necessàries per anar canviant de pla. S’han de fer i són molt incòmodes…

Actuant, no és fàcil confondre les emocions?

Per mi no… Però és cert que hi ha actors que expliquen que amb determinats personatges, han patit una crisi d’identitat. A mi, però, mai m’ha passat.

I en l’àmbit sentimental? És fàcil enamorar-se?

No i ara t’explicaré l’anècdota de com crec que es produeixen aquest tipus d’enamoraments. Des de fora pot semblar que resulti fàcil confondre els sentiments, quan dues persones inicien un rodatge i acaben formant una parella –en la ficció– durant x temps. Això és erroni. La “xispa” no es produeix en el moment del rodatge, sinó després. El que influeix és el fet d’estar junts, durant tantes hores. Pensa que són moltes hores de convivència. (Riu) El sentiment es crea fora del plató. Podríem dir que el que crea “el caldo de cultiu” és la proximitat amb la persona, no pas amb el personatge.

Això passa sovint o són casos molt aïllats?

Home, això passa. En general sí que passa… però jo crec que igual que en totes les professions. El mateix ocorre amb els metges i les infermeres que treballen en el torn de nit d’un hospital –dic en torn de nit, no perquè tingui una connotació sexual sinó perquè hi ha menys volum de feina– i és en aquestes hores mortes on es produeix aquesta proximitat.

Et vas presentar al càsting de Tres metros sobre el cielo o et van trucar?

No, no vaig fer càsting. Em va trucar la meva representant i em va comentar que hi havia la possibilitat de fer aquesta pel·lícula i que el director em volia conèixer. Ara no recordo molt bé si era el director o algú de l’equip… La cosa és que em vaig entrevistar amb el director i em va proposar de fer una prova de maquillatge, per mirar d’envellir-me una mica perquè semblava massa jove. Em van fer la prova –posant-me deu anys a sobre– i recordo que quan el director em va veure, va fer una cara de: “¡Qué horror!”. En aquell moment vaig dir-me: “Cristina, has perdut el paper!”. (Riu) Però no, suposo que volia que ho fes jo i va passar per alt el tema de l’edat.

T’agrada fer cinema?

Sí, però la veritat és que no n’he fet massa. Se’m fa molt pesat… és molt lent. Pensa que si en televisió ja és lent, en cinema es multiplica tot per trenta. Però sí. M’agrada. Ara em ve al cap una molt bona experiència de rodatge, amb Fernando Trueba, fent El embrujo de Shangai.  Jo no havia fet gaire cinema fins aleshores i de cop i volta em vaig trobar treballant amb ell. Em va agradar molt perquè és una persona molt organitzada; els rodatges sempre acabaven mitja hora abans del previst –que això no t’imagines el que és perquè no passa MAI– (riu), no el senties mai cridar… Va ser un rodatge molt relaxat, quelcom que no t’esperes en cinema. El més habitual és acabar fart de sentir crits, gent que es mou, nervis…

Projectes de futur, a banda d’escriure?

Doncs la veritat és que aquesta pausa m’ha anat molt bé, per descansar i dedicar-me a altres coses, però ara ja torno a tenir el cuquet de fer televisió. Esperem que sorgeixi algun projecte i que allà estiguem, no? (Riu)

 

 

 

 

Marta Marco: “Els fantasmes del passat poden resultar tòxics per a una nova parella”

By | cultura | No Comments

Marta Marco és una actriu catalana de teatre, cinema i televisió, popularment coneguda pels seus personatges a Ventdelplà, El coronel Macià, Xtrems, Gavilanes, Cites i darrerament Merlí. Filla del també actor Lluís Marco, amb qui coincideix a l’exitosa sèrie de TV3, Ventdelplà. També ha participat en diverses obres de teatre com La filla del mar, Terra baixa, Romeu i Julieta, El curiós incident del gos a mitjanit o Dansa d’agost, entre d’altres. Actualment està treballant amb la companyia La Brutal, fent Vides privades, al Teatre Borràs.

Quina és la primera reacció quan et proposen Vides privades?

Com que m’ho proposa un amic, David Selvas, és un “sí a tot”. (Riu) El projecte de seguida em va motivar, i a més em feia molta il·lusió tornar a treballar amb ell, amb qui ja havíem fet El timó d’Atenes, també amb la companyia La Brutal. I alhora, feia molt temps que no participava en una comèdia i em venia molt de gust.

Creus que, en part, el públic ve al teatre per tafanejar els merders sentimentals dels altres?

Jo crec que sí. La gent té aquest morbo, de pensar: “Què els passa a les altres parelles?”, potser per veure si així poden entendre millor el que els passa a ells mateixos. (Riu) Sí, suposo que hi ha alguna cosa d’això.

Fins a quin punt Vides privades és una ficció?

Home, ho és bastant perquè veritablement està una mica passat de voltes, sobretot el tercer acte. El desenllaç està pensat per fer riure i per portar la situació molt a l’extrem. Jo no sé si a la vida real, un sopar com aquell, s’aguantaria… (Riu) Però alhora, també hi ha llocs bastant recognoscibles per a molts. A la gent li passen aquestes coses. Tothom que ha tingut una exparella; tothom que ha donat una segona oportunitat, que ha caigut en els mateixos errors, que ha intentat aprendre del passat, que ha viscut les crisis dels quaranta i cinquanta, que s’ha emmirallat amb una persona més jove… Són petits tòpics –perquè no deixen de ser tòpics– però que no deixen de ser molt reals. Per això són tòpics, no? Perquè la gent s’hi identifica.

De totes, quina consideres l’escena més surrealista?

Per mi la més surrealista és la del sopar. Però respecte a l’escriptura, la que més m’ha costat i crec que és més de salt mortal, és l’escena en què ens trobem amb l’exparella al balcó i sobretot la reacció que tinc amb la meva parella, per aconseguir marxar d’allà. Això em va costar molt, perquè clar, era jugar a fons una mentida tan gran… Fins al punt d’arribar a inventar-me: “Hem de sortir d’aquí perquè em porta mals records… Aquí es va morir la meva germana.” Està enganxat molt pels pèls. (Riu) És tan surrealista que resultava molt difícil… Vam donar-li milions de voltes a aquesta escena.

I en quina et costa més aguantar-te el riure?

A la final. Quan estem tots quatre, sopant. I és horrible perquè de veritat que em costa moltíssim aguantar-me el riure; allà, amb el sushi a la boca, tan passats de voltes, amb el David que està tan amunt… Més d’un dia se m’escapa el riure.

Juan Cavestany, a diferència de les anteriors versions, ha fet una adaptació de l’obra –originària de Noël Coward– als nostres temps.

Sí! No puc fer-ne la comparativa perquè no la vaig veure, però sé que Cavestany n’ha fet una adaptació molt gran, per intentar apropar el text –que és dels anys trenta– als nostres dies. No obstant, és un text que ja era molt modern en la seva època, però encara hi quedava aquell tuf de: “els joves són els ximples i els grans se n’aprofiten”.  Crec que ha estat bé treure-li aquesta pàtina.

El fet d’anar entrant i sortint pel passadís del teatre, és una estratègia per a involucrar i apropar a l’espectador a la situació que s’està representant?

Bé, en un primer moment va ser més per una qüestió d’espai, ja que al Teatre Borràs no hi ha fons per entrar i sortir de l’escenari. Però és cert que a l’espectador li agrada; és una manera de tenir a prop al personatge i això sempre està bé.

La sinopsi de Vides privades planteja: “Què passa quan la teva nova parella et comença a fer preguntes sobre la teva anterior relació”. Quina és la teva resposta?

(Riu) Mira, justament l’altre dia vam anar a fer una entrevista i hi havia una Terapeuta de parella que deia que aquest és un dels grans errors que no s’ha de cometre. Comentava que el millor era començar la relació des de zero i no preguntar res. I penso que té raó… Els fantasmes del passat sovint són molt grans i poden resultar tòxics per a una nova parella.

La parella que interpreteu amb David Selvas, retrata les pujades i baixades de la febre sentimental. Fins a quin punt consideres que és fidel a la realitat?

Jo crec que ho és bastant. Sobretot en el primer i segon acte, durant el retrobament i el seu desenvolupament. Són llocs bastant recognoscibles. De fet, ho notem amb el públic, que empatitza amb cada situació i riu, precisament perquè s’hi identifica. És allò de dir: “Ostres, i tant!”. Queden al descobert les conductes i vergonyes de cadascú. (Riu)

T’ha costat posar-te en la pell d’Amanda?

No. Me l’he fet molt meva; hi he afegit moltes cosetes meves. I la veritat, he de dir que els assajos que han durat dos mesos han estat molt plàcids, aportant cadascú el seu món. Amb Javier Beltran i Mima Riera encara no hi havia treballat i ha estat tot súper fàcil; hem agafat molta confiança entre tots. A més, amb Norbert Martínez i David Selvas ja ens coneixíem i això ajuda molt; ja tens molt material construït.

Com animaries als més escèptics a venir a veure l’obra?

Els diria que vinguessin a passar una bona estona i a riure’s d’ells mateixos, davant de situacions molt comunes en una parella. I que els personatges estan molt bojos! (Riu)

Creus que és millor anar-hi amb la parella o amb amics?

Home, amb la parella també pot ser molt divertit. (Riu) Per a després, xerrar i dir: “Ostres tu, nosaltres això també ho fem! Quina cagada”.

Quina valoració final faries de la trama?

La veritat és que aquesta versió de Cavestany deixa el final molt obert… Realment no s’explica el que passarà amb els personatges. El que sí que es pot extreure, és que els joves –tot i també estar en una situació límit– no reaccionen igual i pel contrari, intenten construir alguna cosa. I també que són més generosos; són els primers a preguntar obertament sobre l’anterior parella i ho plantegen d’una manera molt natural, així com: “Hem de poder parlar de la teva exparella; algú amb qui vas estar tants anys i que per tu va ser important”. I és així, a vegades tenim massa barreres en parlar del passat i oblidem que és el passat el que ens ha anat fent a nosaltres mateixos i forma part de nosaltres.

Montse Morillo: “Sembla que els pudors que podia tenir, me’ls vaig traient amb els anys”

By | cultura | No Comments

Montse Morillo és una actriu de teatre, televisió i cinema, formada a l’Institut del Teatre. Popularment coneguda gràcies a les nombroses aparicions en sèries de gran èxit com Temps de silenci, Porca Misèria o La Riera, entre d’altres.

Amb quin personatge diries que vas passar a ser una cara coneguda?

Amb la Maribel de La Riera, clarament. Perquè clar, sortir cada dia, durant vuit anys… És –bàsicament– la televisió la que et dóna aquest tipus de popularitat. Abans havia fet altres coses, però molt més puntuals.

Just acabar a l’Institut del Teatre, ja vas començar a treballar.

Sí! Abans vaig fer un capítol a La Laura, una coseta que feia la Lloll Bertran, i després ja va venir Temps de silenci.

Quin record en guardes?

Va ser una experiència molt bonica! En guardo molt bon record. Encara tinc algunes fotografies, que ens feien amb la Polaroid per fer els raccords de les escenes.

Amb quina escena et quedes?

Em va agradar molt l’escena en què teníem un vis a vis amb Julio Manrique, qui a la sèrie era el meu germà. I també recordo molt les escenes al menjador de casa nostra, on representàvem a una família andalusa, molt humil.

Diries que n’hi ha prou amb una cara bonica i una mica de talent, per ser actriu?

Jo crec que el talent és necessari, i el treball encara més. Però és cert que avui dia mou molt la imatge i a vegades, malauradament, es busca més una cara bonica que no pas un talent. Tot i així, a vegades no n’hi ha prou amb això… Sovint és qüestió d’estar en el moment i el lloc precís. Conec a molts actors, amb molt talent, que fa anys que no treballen o que han treballat molt poc… La qual cosa em fa pensar que també són cops de sort perquè de feina n’hi ha. I també és cert que sovint prima més una cara bonica, que més o menys sàpiga dir la frase, i això, el que fa és distanciar a l’audiència de la realitat del dia a dia perquè al carrer hi ha gent de tot tipus.

En quina pell et sents més còmoda?

Home, amb la Maribel fa tants anys que ens anem acompanyant, que ja m’hi sento prou bé. (Riu) També em vaig sentir molt còmoda amb l’últim que vaig fer de teatre, Traduccions/Translations de Brian Friel. El personatge en sí era molt bonic i va ser una suma de tot, la direcció, la companyia, l’equip –que es crea o no es crea– i en aquest sentit va anar tot rodat. Tot és una confluència el que fa que tu t’hi sentis bé, no és cosa només del personatge en si.

T’assembles a la Maribel?

No… La Maribel no té res a veure amb mi i per això m’agrada tant fer-la, precisament perquè em dóna l’oportunitat de fer tot allò que jo no sóc. A veure, sí que pot haver-hi una certa reserva a mi, perquè cada personatge té parts de l’actor, però no tinc el caràcter ni la duresa de la Maribel.

Per què creus que ha funcionat tan bé La Riera?

Jo crec que es va voler fer un salt qualitatiu en la programació de dramàtics, amb La Riera. Hi va haver una aposta molt cuidada, des dels decorats, les localitzacions –que moltes són exteriors i això li dóna molta qualitat–, el paisatge del Maresme… I també perquè aquí a Catalunya tenim alguna cosa amb la cuina, les fondes de tota la vida, que ens interessa i agrada molt, per això ha funcionat la història d’una família, que porta un restaurant…

Ara que, després de vuit anys, ja s’apropa el final de La Riera, què és el que més trobaràs a faltar de la sèrie?

Sobretot als companys i a l’equip… Molt. I enyoraré també aquesta continuïtat que dóna la sèrie diària, de poder interpretar i fer aquesta feina cada dia.

Com et prepares els personatges?

Ara mateix, el que estic fent en televisió, m’ho preparo a base de memorització a curt termini. M’ho aprenc, gravo i me n’oblido. Pensa que no hi ha assaig, l’únic que fem és passar la lletra –on tots els actors d’aquella escena, ens diem el text–. Després, anem a plató –on ens situem i fem una segona passada, dient el text amb els moviments que hi puguin haver– i gravem. És per això que intento memoritzar-los a casa, per tenir-los àgils.

Quant temps es dedica a cada escena?

Depèn bastant de l’escena, però entre passar text i tot, es planifica per uns 35-40 minuts, com a molt. Si és una escena més complicada, com pot ser una baralla o una escena on hi apareix molta gent i s’ha de fer molts plans, es planifica per una hora, o una mica més.

Acostumen a sortir bé a la primera?

També depèn una mica de l’escena, però tan aviat com surt més o menys bé, o que el regidor del moment considera que és bona, es dóna per bona i passem a la següent. Pensa que nosaltres fem el minutatge d’un capítol per dia i en una setmana gravem una setmana d’emissió. Fem 35 minuts de ficció diaris, que és molt, però és que és una sèrie d’emissió diària. A Temps de silenci, que era emissió setmanal, fèiem entre una i dues setmanes per capítol. També és veritat que eren capítols una mica més llargs. I el mateix fèiem amb Porca Misèria, teníem uns deu dies, crec recordar. Allà sí que treballàvem una mica més el guió i la interpretació, assajàvem un dia a la setmana.

Una situació que t’incomodi?

Mira anys enrere t’hauria dit que les escenes de sexe, però ara ja m’he tret les manies. (Riu) Recentment he rodat una escena de sexe a La Riera, on –després no es veu tot– però en aquell moment estava completament nua, i sorprenentment tranquil·la. I vaig pensar: “Bé, Montse, anem bé”. (Riu) Sembla que els pudors que podia tenir, me’ls vaig traient amb els anys. O no, o simplement que en aquest moment de la meva vida, no m’està molestant com abans. També t’he de dir que la realitzadora va cuidar-ho molt, fent que només quedéssim al set els imprescindibles.

I quina seria la més incòmoda, a dia d’avui?

Bona pregunta perquè ara, justament, em venen unes trames a La Riera, en què el personatge ha d’entrar en un lloc d’angoixes i emocions, d’una pèrdua molt gran, que ara mateix –en aquest moment de la meva vida– no em ve gens de gust fer. No és incomoditat per pudor, sinó que no tinc ganes de posar-me aquest pes a sobre. No tinc ganes d’entrar en aquest color. Ja sé que faig el personatge i me’n vaig cap a casa, però a casa m’he d’estudiar aquelles escenes, i he d’estar allà, amb aquella energia. I estic emprenyada. Tant, tant, així, no m’havia passat mai.

Tens algun paper pendent?

Sí, molts. Mai no he fet cap Txekhov, ni cap Shakespeare, i són textos que m’agradaria molt fer. M’encantaria fer de Lady Macbeth, és un personatge que em fascina. També un personatge de Blasted, una obra molt bona de Sarah Kane, una dramaturga que es va suïcidar molt jove.

Projectes de futur?

Doncs ara mateix, La Riera, fins al maig que acabem de gravar la sèrie. L’emissió s’acaba el 25 de juny  i es vol fer una gala pel capítol final. Això és el més immediat.

 

Rosa Gàmiz: “Quan fa dies que no trepitjo un teatre, és com si em faltés alguna cosa molt meva”

By | cultura | No Comments

Rosa Gàmiz és una actriu catalana i cofundadora de la companyia Tdeteatre (1991). Per a molts, una cara molt coneguda gràcies a les diverses aparicions en sèries de TV3, com ara Oh! Europa, Temps de silenci, Ventdelplà… També ha col·laborat en diversos capítols de sèries de gran èxit com Estació d’enllaç, Majoria absoluta o Nit i dia, entre d’altres. Actualment coordinadora pedagògica i intèrpret –sota la direcció d’Oriol Broggi– de La perla petita, projecte que neix amb la voluntat d’apropar el teatre a les escoles, com a eina de desenvolupament cultural i pedagògic per als més menuts.

Vas començar amb Tdeteatre tot just acabar a l’Institut del Teatre, ara fa vint-i-cinc anys. Quin record en guardes?

Molt emocionant! Érem un grup d’amigues que vam fer la tesina juntes a l’Institut del Teatre i vam fer molta pinya. Tot va començar quan un noi, que en aquell moment estava estudiant direcció, em va proposar d’entrar a formar part en un projecte que tenia amb un altre noi i jo li vaig dir: “Sí, però és que tinc unes amigues…” (Riu). Ens va proposar un text de Patricia Highsmith, Petits contes misògins, i així vam començar. Assajàvem al menjador de casa la Míriam o de la meva, que en aquell moment eren les més grans, i sense diners ni res, vam començar. Ens vam comprar, recordo, uns tamborets que necessitàvem i vam preparar un espectacle amb tota la il·lusió i amb totes les ganes del món.

I va funcionar.

Sí! Va tenir molt èxit. A partir d’aleshores la cosa va començar a pujar i pujar i pujar… Ho recordo molt gratament i també súper intensament, perquè vam treballar moltíssim. Res és casualitat. Vam dedicar-hi moltes hores, sense saber si allò funcionaria o no. Penso que aquesta va ser la clau de l’èxit. Això ens va deslliurar una mica de la pressió, ho fèiem només pel plaer de fer teatre i de fer les coses bé. I al final va anar, no bé, molt millor del que ens esperàvem. Mai ens hauríem imaginat que després de vint-i-cinc anys, Tdeteatre seguiria funcionant. A més, amb el mèrit afegit de que en aquella època això no es feia; no hi havia la iniciativa de fer companyies petites de teatre. Hi havia els teatres importants, les quatre o cinc companyies importants, i prou. No era com ara, en aquell moment recordo que quan ho explicàvem ens miraven com dient: “però què fan aquestes nenes?”. Érem molt joves.

Però després vas decidir deixar la companyia i seguir per lliure.

Sí, em van començar a sortir moltes feines fora i mira, per circumstàncies meves de la vida, vaig baixar del carro de Tdeteatre. També perquè elles anaven molt sovint de gira i jo tenia moltes ganes de quedar-me aquí a Barcelona. Tot i així, seguim sent molt bones amigues i de tant en tant encara participo en algun espectacle.

Quin va ser el teu debut en televisió?

Bé, primer vaig fer cinquanta mil figuracions. (Riu) Estava amb Focus, quan Focus començava, que era una agència de figurants, bàsicament. I després, Dagoll Dagom va fer una sèrie que va tenir molt èxit que es deia Oh! Europa i més endavant, Oh! Espanya. Ho fèiem amb en Marc Cartes; érem un matrimoni jove, que ens casàvem i viatjàvem.

Molts també et recordaran per Temps de silenci.

Ai, Temps de silenci… quina sèrie més bonica!! M’agradava molt el meu personatge. A més, ho recordo molt intensament perquè era la primera vegada que feia un personatge tan distant a com sóc jo, i en aquest sentit, va ser tot un repte. Em va agradar que em proposessin aquell nivell d’exigència. Sempre recordo que amb Temps de silenci vaig prendre consciència de la meva responsabilitat com a actriu de televisió.

En quin sentit?

Em vaig adonar que, sovint representem històries que poden fer de mirall a molta gent i que cal ser-ne molt conscient. La televisió arriba a molta més gent que no pas el teatre i fent Temps de silenci em vaig trobar a molta gent –que havia viscut l’època de la guerra– que molt emocionada m’explicava com, certes seqüències de la sèrie, els havia fet recordar la seva pròpia experiència. I em donaven les gràcies, a mi! Ufff… això em va fer pensar molt.

Et van trucar per fer el paper o vas haver de fer el càsting?

Per Temps de silenci no vaig fer càsting, crec. Em va trucar Josep Maria Güell, realitzador de la sèrie i un pes important a Diagonal TV, que n’era la productora. Ens coneixíem perquè havia estat realitzador també a Oh! Europa i Oh! Espanya i va pensar en mi per fer el personatge de la Marta. En aquest cas va ser directe, però no sempre passa i menys ara últimament, que s’ha de fer càsting per tot. (Riu).

Amb quin paper se’t recorda més?

Se’n recorden molt de la Berta de Ventdelplà. Sempre em parlen de les trifulgues que teníem amb l’Imma Colomer, que em feia de mare. (Riu) La televisió és un mitjà que arriba molt. Mira, una anècdota… Em vaig quedar embarassada i vaig haver de parar, però estava de quasi nou mesos i encara gravava, i és clar, a la sèrie hi sortia amb una panxa molt grossa; doncs quan em veien pel carrer, em paraven i em tocaven la panxa. Aquí sí que vaig pensar: “Ai…”. Jo estava passant un moment molt especial i personal i allò era com molt estrany… Quan surts a la televisió, la gent s’aproxima molt a tu; entres a casa seva, al seu menjador, i et senten molt proper.

Portes bé ser una cara coneguda?

Sí, amb els anys ja ho porto bé, però a vegades és una mica difícil i entenc als companys que no ho porten tan bé. Jo, mira, em poso a la pell de la gent i penso: “Noia, si no fes una altra cosa.” Hi ha una part molt maca, quan la gent et para i et diu coses bones, i una altra que no ho és tant, perquè també hi ha gent molt impertinent… Però que hi faràs, l’ofici és aquest i per bé i per dolent, és molt exposat. Val a dir també que a vegades no em reconeixen pel físic sinó per la veu.

La teva veu no falla.

No falla, no. És inconfusible. (Riu) A la que obro la boca ja diuen: “Ai, ja deia jo que eres tu”. Tinc un to molt concret i la veu no canvia amb els anys… pots canviar físicament però la veu segueix sent la mateixa.

I tenint una veu tan peculiar, no t’has plantejat mai de fer doblatge?

No, no! De fet, jo vaig començar a l’Institut del Teatre amb un gran complex. En aquella època tenia molta al·lèrgia i se’m tapava molt el nas… vaig patir bastant. També perquè em vaig trobar amb algun professor que em va picar una mica…  Per això, ara que sóc mestra de teatre per a nens, intento anar molt alerta en aquest sentit.

Picar de quina manera?

Em va fer algun comentari, així com: “Quina llàstima aquesta noia perquè si tingués una altra veu…”. Li vaig agafar una mania a la meva veu… fins al punt que quan sortíem amb els companys, no parlava o intentava parlar molt poquet. Després em vaig fer gran i això va ser un revulsiu per a mi; vaig anar a classes particulars de cant i a truca de treballar la veu, vaig aconseguir recol·locar-la, fer-me-la meva i deixar de sentir-me acomplexada.

Quan fas televisió, t’agrada veure’t i analitzar-te?

Sí i no… Ho miro per veure el resultat i saber com puc millorar, però com que sóc bastant exigent i crítica, intento mirar-ho lo just. Sóc molt expressiva i em va molt bé veure’m –sobretot en televisió– per anar amb compte de no passar-me. Quan fas tele, has de vigilar perquè si no resulta excessiu. Sempre intento controlar-ho perquè, inconscientment, em surt “lo teatrero”. (Riu)

Et consideres més de teatre?

Home jo crec que sóc bastant més de teatre que de televisió. L’escenari m’agrada molt, des de petita, és una cosa innata total. Vaig començar amb només catorze anys, en un grup de teatre a Badalona, i des d’aleshores sento la mateixa il·lusió cada vegada que surto a l’escenari. Tant, que quan fa dies que no en trepitjo un, és com si em faltés alguna cosa molt meva…

Ho vius molt intensament.

Ufff… Per això m’agrada transmetre-ho als nens. Ells ho reben moltíssim i s’emocionen amb mi. A vegades em diuen: “Torna’ns a explicar quan vas caure a l’escenari del Teatre Lliure!”. (Riu) Els explico coses meves i ells ho viuen molt intensament, també.

Mires alguna sèrie?

No. És que no miro la televisió… Abans mirava Nit i dia, per Internet, perquè em va enganxar molt, però no sóc de mirar la tele. Llegeixo molt i tinc un fill de vuit anys… (Riu) No tinc massa temps.

Què llegeixes?

De tot. Últimament llegeixo més assaig i no tantes novel·les. I alhora, com que estic molt involucrada en projectes amb nens, llegeixo molt sobre Pedagogia i Psicologia, que és un tema que també m’agrada molt. Si ara em posés a estudiar, segurament estudiaria Psicologia. O Psicopedagogia, potser. Com que no ho he estudiat a la Universitat, ho estudio jo per lliure; busco informació, em documento sobre maneres d’enfocar l’educació… La veritat és que hi estic molt posada.

Quan va començar aquesta vessant de mestra?

Fa vint anys. Jo sóc de Badalona i allà, amb una mestra cosina meva, vam crear un espai que va estar funcionant durant molts anys, El taller de la lluna. Fèiem tallers de teatre i de plàstica per a nens. Des d’aleshores he coordinat diverses escoles i ara m’he especialitzat una mica més. Actualment sóc la coordinadora pedagògica de La Perla Petita, un projecte de teatre dirigit directament a les escoles. Trobo que el teatre és una eina de cultura, pedagògica i fins i tot terapèutica, que pot ajudar molt als nens a nivell personal.

Projectes de futur?

Seguir amb els tallers de teatre a les escoles, que cada vegada en tenim més! Ara l’educació va bastant per aquí, cada vegada són més els centres que consideren que el teatre, i totes les arts en general, poden ser una eina molt important per a l’aprenentatge a les escoles. I pel que fa a teatre, el 30 de juny estrenem E.V.A, amb Tdeteatre al Teatre Romea; dirigida per Julio Manrique, amb motiu dels vint-i-cinc anys de la companyia. Em fa molta il·lusió ser-hi!

Pep Ferrer: “Deurien tenir la idea que en teatre tots eren putes i maricons”

By | cultura | No Comments

Pep Ferrer és un actor català, nascut a Terrassa, format a l’Institut de Teatre de Barcelona. Ha participat en nombroses sèries de televisió com Secrets de famíliaLa memòria dels cargolsTemps de silenci, així com Cuéntame cómo pasó Amar en tiempos revueltos, entre d’altres. També ha encarnat diversos personatges damunt l’escenari, sota les ordres de directors de la talla de Pere Planella, Carme Portaceli, Mario Gas i Lluís Homar.

Que diries que és el que més ha canviat des que vas començar?

Les presses. Abans les coses es feien amb més tranquil·litat, amb més calma. Suposo que hi havia més diners i ara, com que la cosa va més migrada, tot va molt més de pressa.

Quan va començar la pressa?

Quan es van començar a fer els culebrons diaris a TV3, amb Poblenou. No donava temps d’assajar, si t’encallaves en una frase, n’agafaven un tros i feien el clàssic “recorta, pega y colorea”. Així no tens temps d’elaborar res… És un treball que necessita el seu temps.

Sempre has tingut clar que volies ser actor?

Sí! Era una altra manera d’explicar-me a mi mateix. Com totes les professions, és una casualitat. Tot d’una, sense saber perquè, trobes aquell camí. És tot tan casual… Vaig començar el primer any a l’Institut del Teatre de Terrassa, vaig anar a fer la mili i quan vaig tornar vaig voler anar a l’Institut del Teatre de Barcelona. Vaig haver de tornar a passar les proves perquè el nivell i els professors era diferent. En aquella època els millors professors estaven a Barcelona i jo volia treballar amb els millors; amb Albert Boadella, Pere Planella…

Ara ja està més normalitzat, però tractant-se dels anys vuitanta… hi van estar d’acord els teus pares?

No… I ara! Quan els vaig comunicar que volia ser actor, es pensaven que m’havia tornat boig. Suposo que deurien tenir la idea que en teatre tots eren putes i maricons. (Riu) No m’ho van dir això, eh? Però la veritat és que no ho veien gens clar, consideraven que era molt difícil guanyar-se la vida fent d’actor.

Alguna anècdota a destacar d’aquella època?

El 23-F. Aquell dia em tocava classe amb Albert Boadella, però no vaig anar-hi perquè vivia a Terrassa i vaig perdre el tren. Després em van explicar que, tot just començar la classe, van venir-lo a avisar que hi havia un cop d’estat, i el primer que va fer Boadella va ser agafar el cotxe i marxar cap a Perpinyà. Han canviat molt les coses, eh? (Riu)

Que va ser el primer que vas fer, professionalment?

Una obra de teatre, La cantant calba d’Eugène Ionesco. La vam fer juntament amb Pep Pla, Maria Clausó, Salvador Cebrià… dirigida per Vicenç Vidal amb una companyia que es deia Detritus, a Terrassa.

I en televisió?

El primer en televisió va ser un paper molt petit en una obra de teatre per TV2, amb Josep Montanyès. No recordo ni com es deia… Els visionaris, crec. I el paper, així ja protagonista, va ser a Quico, el progre amb Ferran Rañé i realitzat per Eduard Cortés; realitzador també de Secrets de Família i La Memòria dels cargols.

Com és que vas marxar a treballar a Madrid?

No és que decidís marxar, és que buscava feina i les circumstàncies eren les que eren… No tenia cap intenció de fotre el camp.

Has participat en moltes sèries de TV3, quina guardes al Top 1?

Espera’t, deixa’m rumiar… Potser Secrets de família, que va ser la més llarga que vaig fer i on se’m va donar més a conèixer. Però totes són especials, no és que et quedis més amb una… Amb La memòria dels cargols també m’ho vaig passar molt bé.

I el públic? Amb quin personatge et recorda la majoria?

La gent encara em recorda per l’Albert Riera de Secrets de família, però és clar, fa tants anys d’això… (Riu) Molts diuen: “Mira, és l’actor de TV3”. Però no, sóc l’actor, perquè ara ja fa molts anys que no treballo a TV3. Últimament he treballat a TVE.

El primer què et ve al cap si et dic… Temps de silenci.

Una anècdota que sempre em fa gràcia recordar és que quan em van oferir el paper del Frederic Ribalta i el productor em va exposar com era el meu personatge: un homosexual enamorat del seu millor amic, qui alhora era el germà de la seva dona, va resultar que qui feia l’altre personatge era el meu íntim amic de tota la vida, en Pep Pla. (Riu)

On es gravava la sèrie?

En una fàbrica molt gran, a l’entrada de Granollers. Tot allò era fals; la plaça del Blat no existeix. Estava més o menys arregladet amb decorats i l’espai era molt maco però no estava preparat… no tenia les condicions d’estudi. Hi fotia un fred de “ca l’ample”. Recordo que un dia, al febrer, ens vam plantar i vam dir que si no hi posaven solució, no gravàvem. Poca broma, eh?, hi havia escenes que anaves amb roba interior i allà hi passaven uns corrents d’aire de collons… (Riu)

Un blanc que encara et faci tremolar les cames?

Sí! Recordo un blanc horrorós, fent l’Otel·lo, al Teatre Grec. El teatre estava ple i no sé ni com me’n vaig sortir… No sé si es va notar però vaig repetir la frase dues o tres vegades… i no hi havia manera, m’encallava cada vegada. El cor m’anava a mil!

En alguna ocasió vas fer doblatge. Per què ho vas deixar?

Sí, però molt poca cosa… costa molt i em faltava tècnica. A més, era un grup molt tancadet i tenia la sensació que s’havia de fer molt la pilota… i com que el teatre i la televisió m’anava bé, no en tenia cap necessitat. Fins ara, que sí que m’aniria bé. (Riu) Està molt fotuda la cosa, francament. És una de les professions amb l’atur més elevat. Estem parlant del 80%.

Com es porta aquesta incertesa?

Es porta des que vaig començar, als vint-i-tres anys. T’hi vas acostumant i penses que poc o molt te n’has anat sortint, treballant i cobrant l’atur quan no hi ha feina. El que passa és que ara, amb el temps i l’edat, la feina ha caigut bastant en picat…

Projectes de futur?

Hem prorrogat Amics íntims fins al 30 d’abril, al Teatre Gaudí. I compte! EXCLUSIVA: També estaré a la programació del Grec i fent gira per les Espanyes amb Calígula d’Albert Camus, sota la direcció de Mario Gas. Comencem a Mèrida.