Quin record guardes dels teus inicis?
Veritablement bo. Ja l’Institut del Teatre va ser una experiència fantàstica. Nosaltres vam ser una generació d’alumnes que ens vam oposar al sistema d’ensenyament i vam protestar —davant la Diputació de Barcelona— en contra de la direcció de Guillermo Díaz-Plaja. Vam aconseguir que canviessin el claustre de professors i que n’entressin de nous. Va ser tot un èxit, ja que molts d’ells s’havien format fora i venien amb moltes coses a explicar i ganes d’ensenyar.
De l’Institut del Teatre fas el salt a Els Joglars.
Sí. L’Albert Boadella em va proposar entrar a la seva companyia —quasi al mateix temps que Fabià Puigserver a tot el que després seria el Teatre Lliure— i la veritat és que la proposta d’Els Joglars em va cridar molt l’atenció perquè feien teatre gestual.
En aquell moment, des del meu punt de vista, la paraula estava una mica desgastada a l’hora d’emocionar i fer bellugar a l’espectador, i em semblava que el teatre gestual podia ser una eina molt positiva.
De tot el que has fet, quina consideres que és la teva cirereta?
Estic molt content del ‘Makinavaja, el último choriso’, el primer que es va fer en teatre dels còmics d’Ivà. Va ser un èxit brutal, dos anys de gira omplint teatres per tot arreu. Va ser, com dirien Las Veneno, “Un éxito sin presidente”. (Riu) Jo volia connectar, per dir-ho d’alguna manera, amb tota la veritat amb què aquell personatge feia i deia les coses, i ho vaig aconseguir crec. Per a mi el més important era que l’espectador, sense fer-ne còpia ni mimetisme, tingués la impressió que el meu personatge havia sortit de les pàgines del còmic.
I el paper que més se t’ha resistit?
Vaig suar bastant amb el Falstaff de ‘Les alegres casades de Windsor’, de Shakespeare. No li vaig trobar el punt ni em vaig sentir còmode fent-lo fins després de moltes representacions. No sé per què. Suposo que jo tenia una idea concreta d’aquell personatge i no sé si és que no ho sabia mostrar bé o què, però a mi allò no em quallava. Finalment, funció a funció, m’ho vaig anar portant al meu terreny.
I, ara, en quin moment et trobes?
He de reconèixer que actualment em trobo en un punt molt fred respecte el teatre.
Com és?
Perquè quan faig una feina necessito sentir-m’hi còmode i connectar amb la construcció que estic fent. Jo no et puc fer una cosa que no entenc. En algun muntatge m’hi he trobat i he de dir que, en aquestes circumstàncies, soc un pèssim actor.
Per a mi és molt important que confiïn en el meu nivell professional i he de sentir que el que faig agrada. En el moment que tot això comença a fer “soroll”, treballo molt a disgust. La cosa és que soc més benevolent que això em pugui passar amb cinema, per exemple, que no pas amb teatre. Tinc un recorregut molt gratificant i, ara mateix, estic cuidant molt què agafo.
Des que vas començar, què diries que és el que més ha canviat dins la vostra professió?
Home, sense anar més lluny, alguns aspectes propis de la dictadura com ara la censura prèvia.
En què consistia?
Havíem de registrar l’obra i ells la revisaven, i a més, volien veure’n un assaig general. I, és clar, ja et pots imaginar… Ens vam especialitzar a fer passes de censura. (Riu) Els distrèiem, per aquí i per allà, com volíem. Érem uns cracs.
Fins que vam fer ‘La Torna’, que ens va costar un consell de guerra i quatre persones van anar onze mesos a la presó.
Què va passar?
Que vam fer una obra basada en l’execució —l’última per garrot vil— de Salvador Puig Antich, sentenciant que allò havia estat un crim d’estat i que havien fet servir a Heinz Chez, com a torna*, per a excusar-se d’alguna manera i poder dir: “No estem condemnant a Puig Antich pel fet de ser anarquista sinó que estem executant a dos assassins”.
*La torna: Anys enrere, quan una mercaderia no arribava exactament al pes indicat, la torna era el que s’afegia per a completar-lo, i fins i tot excedir-lo, obsequiant el client perquè estigués content.
En aquell moment, els militars estaven molt molestos perquè s’acabaven d’instaurar “Los Pactos de la Moncloa”, els quals dictaven que s’havien de separar els tres poders —legislatiu, executiu i judicial— i que els militars ja no podrien jutjar a més civils. Però com que encara no eren lleis, sinó pactes, van pensar: “Com que encara se’ns autoritza a fer un consell de guerra, el farem.” Un consell de guerra, eh? És que espanta!
Com és que alguns van anar a la presó i d’altres, com ara tu, no?
Perquè jo no em vaig presentar al judici. El dia abans, els nostres advocats ens van dir: “Demà hi ha consell de guerra i us demanaran tres anys”. Va ser aleshores quan vaig dir: “Nois, jo he arribat fins aquí”. Feia només tres mesos que havíem tingut a la nostra primera filla amb l’Elisa Crehuet, que també era membre d’Els Joglars, i vam pensar: “Mira, marxem i ja ens apanyarem”. I ens vam exiliar al Sud de França.
Hi va haver diferents decisions personals dins la companyia. Alguns van optar per presentar-se al judici i anar a la presó —també perquè, d’alguna manera, consideraven que si marxàvem tots a l’estranger, seria com si res no hagués passat— i d’altres, en canvi, vam decidir fugir.
Em vol sonar aquesta situació…
Sí, oi? L’Albert Boadella va ser el primer que van empresonar, perquè tot i que no era el director de la companyia —perquè a Els joglars no hi havia aquesta figura— ells anaven darrere del “cabecilla”. Val a dir que tot això de les creacions col·lectives, als militars, els posava una mica nerviosos. (Riu)
Ara, l’Albert va tenir una fuga espectacular! (Riu) Va aconseguir que el traslladessin de La Model a l’Hospital Clínic, a causa d’una gastroenteritis que ell mateix es va accentuar amb l’ajuda d’un “bebedizo”. Els va fer creure que vomitava sang perquè el duguessin a un hospital, i un cop allà, es va escapar per la finestra.
Com es va escapar?
A través de les cornises del Clínic, va caminar fins a l’habitació del costat, on li havien deixat preparada una bata blanca. I així va sortir, per la porta, vestit de doctor. (Riu) Ja et dic, una fuga bestial!
El nostre va ser un dels casos més significatius de l’època de la transició. Hi va haver un moviment brutal; manifestacions al carrer, el Liceu va parar per primera vegada, els cinemes també… De fet, la figura de llibertat d’expressió, aquesta que coneixem de la cara amb la ratlla vermella, la va dibuixar Fabià Puigserver per a nosaltres. I ja veus, encara ara dura.