No has parat. Per què creus que t’han anat tan bé les coses?
No ho sé… Perquè soc molt pencona? (Riu) I, també, perquè sempre intento empatitzar de seguida. No crec que trobis ningú que et pugui dir que ha tingut un mal rotllo amb mi.
Ets de tracte fàcil.
Sí. Ho intento. Perquè crec que amb mal rotllo és difícil treballar, i l’evito tot el que puc. Al final, amb la gent amb qui t’has de veure a escena, hi has d’estar bé. T’agradaran més o menys. Pots no anar a fer copes, no cal. Però, per a mi, és molt important treballar a gust… Jo els mals rotllos no els entenc.
Amb els anys guanyes experiència, però també se’t suma pressió. S’espera molt de tu. Com ho portes?
Doncs sí. I reconec que ho porto fatal. (Riu) Cada vegada que començo un nou projecte, penso: “Vale, ara me la fotré”. Però tampoc vull que això em privi de seguir arriscant-me i posant-me al límit. És més, penso que estic en el moment de fer-ho.
De fet, jo al principi tenia una síndrome de la impostora molt fort. A cada obra, pensava: “Ara, ara… Ara veuran que no en sé”. I no et pensis, eh? Fa pocs anys que ja no m’hi sento. Però bueno, fa falta només un fracàs perquè tot s’esborri, no? “Què li ha passat?”, “Ha perdut”, “Ja no és la que era…”. I tot això. (Riu)
Encaixes bé les crítiques?
És que no les llegeixo, ja t’ho he de dir. Perquè no, perquè m’afecten. I vulguis o no, jo he de sortir a fer la funció cada dia. No puc carregar amb això. Prefereixo no llegir-les i ja està.
Un personatge que se t’hagi resistit especialment?
Crec que no vaig saber treure ‘Fedra’. No me’n vaig sortir. Hi van confluir moltes coses, però honestament sento que no ho vaig aconseguir. Una llàstima.
Ets molt exigent amb tu mateixa?
Sí. Molt. M’ho qüestiono tot, tota l’estona. És esgotador, però no ho puc canviar. Podríem dir que no m’acaba d’agradar mai res, del tot. (Riu)
Quin és el millor consell que t’han donat mai?
El millor consell me’l va donar, ja fa uns anys, el Ferran Rañé. Teníem bolos d’una obra que fèiem junts i jo tenia els nens molt petits. Quan vaig veure la gira, que era tots els caps de setmana, em vaig posar les mans al cap. I ell em va dir: “Emma, setmana rere setmana. No t’ho miris tot de cop”. I quanta raó tenia!
‘Ventdelplà’ va ser la teva última sèrie. Com és?
Doncs, mira, perquè hi ha una edat en què —per alguna raó— consideren que ja no “encaixes”. És com un impàs d’uns anys en què ja no ets ni “mare de”, ni “ligable”, ni “seducible”… I allà estàs, no?
Així, has notat una davallada amb els anys quant a ofertes laborals?
D’imatge, sí. Molta.
Diuen que això està canviant. Tu també ho creus?
Bueno, sí que sembla que la cosa comença a moure’s una mica, però costa molt.
El que crec que passa també és que encara no hi ha guionistes “grans”. Quan aquestes arribin als seixanta i descobreixin que és una edat meravellosa i que tenim vides igual de problemàtiques i difícils com els de quaranta, suposo que en parlaran més.
Has treballat sobretot a Catalunya. Mai t’has plantejat fer el salt a Madrid, sobretot en èpoques de menys feina?
Quan vaig fer ‘Nissaga de poder’ sí que em van sortir algunes coses, però jo tenia els meus fills molt petits i no m’imaginava separada d’ells. Havia tingut moltes ganes de tenir-los i era molt feliç. Si no hagués tingut feina aquí, no m’hauria quedat altre remei. Però podent escollir…
Diries que tens algun paper pendent?
Sí! ‘La gavina’ de Txékhov. Fa temps que ho intento, però no hi ha manera. No acaba de lligar el projecte enlloc.
Vaig fer ‘Les tres germanes’, però va ser un muntatge que no va acabar de quallar. I sempre m’ha quedat allò, de dir: “Vull fer un Txékhov”. Però vull fer-lo bé. Amb sentit de l’humor; amb tot el pes, però alhora fresc, lleuger, viu…
I per últim, projectes a la vista?
Doncs, l’1 de juliol estreno ‘Lali Symon’ al Teatre Romea, i em fa molta il·lusió perquè és un projecte molt personal. Jo vaig cuidar a la meva mare durant molt temps i volia parlar d’això; de les filles que cuiden a les mares i assisteixen la seva mort. Volia parlar de la vellesa i també de la mort. I el Sergi, que ho va sentir, em va dir: “Jo et faig una proposta i si t’agrada, ho tirem endavant”. I em va agradar. Ja veuràs… Me la fotré. (Riu)
Això ho penses cada vegada.
Sí, que és veritat! (Riu) Però en aquesta ocasió, encara més!