Monthly Archives

novembre 2015

Carme Pla: “Vaig molt de cara, se’m veu de seguida”

By | cultura | No Comments

IMG_0162

Per a Carme Pla tinc una presentació especial. Sempre he admirat la seva empenta, el seu sarcàstic sentit de l’humor i sobretot l’indubtable talent que du a dins. Penso que a la seva trajectòria no li fan falta presentacions, parla per sí sola.

Hi ha alguna feina per la què canviaries la d’actriu?

Cap. Ja de petita, jugant, em muntava unes pel·lícules brutals. De fet diuen que actuar és jugar, no? (Riu).

Sempre has sabut que volies ser actriu?

La veritat és que no. Vaig acabar d’estudiar, vaig fer la selectivitat i era el moment de fer alguna carrera però no n’hi havia cap que m’acabés de motivar. Vaig estar un temps treballant d’altres coses i un bon dia vaig tenir com una espècie d’il·luminació. Em va venir de sobte, claríssim: “A tu el que t’agrada és actuar”.

Vas començar a l’Institut del Teatre. És cert que és tan complicat d’entrar-hi?

En aquell moment no era massa difícil, clar que tampoc hi havia tanta gent que hi volgués entrar. Vaig començar a l’Institut del Teatre de Terrassa però ho vaig deixar a mitges, no sabia ben bé el què volia fer i per altra banda volia treballar per tenir diners per mi. Més endavant em vaig apuntar a l’Institut del Teatre de Barcelona. Recordo que el meu germà, que també és actor, em va dir advertir que no hi entraria a la primera. “No és el mateix entrar a l’Institut del Teatre de Barcelona que al de Terrassa”, em va dir, però jo m’hi vaig presentar igual. Evidentment no hi vaig entrar; em demanaven un monòleg, poesies… Recordo que Joan Ollé i Jordi Mesalles em parlaven i jo no entenia res, utilitzaven un llenguatge teatral que jo desconeixia completament. Eren dues setmanes de proves, vaig superar només la primera.

Però no et vas rendir. Com t’ho vas fer?

Vaig anar a l’Escola del Teatre a fer uns cursos de preparació i per fi vaig aconseguir-hi entrar. Ara ho penso i m’adono —d’aquelles coses de la vida— que si hi hagués entrat el primer any ara probablement no estaria amb Tdeteatre. Suposo que havia de ser així, no? (Riu).

Com és Carme Pla?

Senzilla. A veure, tinc mal caràcter, suposo que per això sempre em toquen aquest tipus de personatges, però no em considero complicada de cap. Vaig molt de cara, se’m veu de seguida, sóc bastant transparent. Penso que he tingut bastanta sort però que també me l’he treballada, a ningú se li acostuma a regalar res.

En referència a això que ara comentaves dels papers que t’ha tocat fer, com funciona? S’escull a l’actor en funció del seu tarannà o és l’actor qui s’adapta al perfil del personatge?

Depèn. Quan hem treballat amb directors que ens han escrit per a treballar amb nosaltres, la majoria, ja tenien pensat el paper que faríem. A ‘Jet Lag’, per exemple, la idea original és de Cesc Gay, qui ja ens coneixia, i va ser ell qui va repartir els papers. El més habitual, però, és presentar-se al càsting per a veure si dónes el perfil que s’està buscant.

Creus que en un futur seria possible tornar-vos a veure a les cinc en una Sitcom com ‘Jet Lag’?

Perquè no? Nosaltres en guardem molt bon record. No ho descartem en absolut. A mi, personalment, m’encantaria fer una Sitcom semblant però ja amb dones més madures.

Tenint en compte l’èxit que va tenir ‘Jet Lag’, perquè no vau seguir fent més temporades?

Vam deixar de fer ‘Jet Lag’ perquè consideràvem que ja n’hi havia prou. Va arribar un punt en què els guions ja costaven una mica, hi havia coses que mig es repetien… Vam pensar que era millor deixar al públic amb ganes de més que no pas embafats.

Alguna anècdota en especial de la posada en escena o del guió de ‘Jet Lag’?

Sí. (Somriu). Vam adaptar els embarassos a la sèrie, i jo en aquell moment esperava al meu fill Raimon. És per això que vaig demanar que la meva filla —a la sèrie— tingués un nom semblant. D’aquí el nom de Ramona. Em va fer gràcia fer-li l’homenatge. (Riu).

On et sents més còmoda? Sobre l’escenari amb públic, darrere la càmera?

El lloc que m’és més familiar és el teatre. En cinema, les vegades que n’he fet, em sento una mica perduda, no sé exactament que és el que es veu i el que no, si faig massa o faig poc, no ho domino. I és estrany, no? Ja que el teatre és més arriscat, si t’equivoques o et quedes en blanc t’has d’espavilar. En televisió, en canvi, es pot tornar a repetir.

Quin gènere diries que se’t dóna millor?

El que noto que domino més és la comèdia. Té un tempo, un ritme, que intueixo bastant. És brutal, en teatre, quan sents que portes al públic ara cap aquí, ara cap allà… És meravellós. També m’agrada molt el drama, és un gust deixar-se anar per aquest altre ritme.

A ‘Plats Bruts’ fas de Marina, parella del David. Què tal és treballar amb en Joel Joan?

Sempre hi he viscut molt bones experiències. És cert que té fama de tenir molt mal caràcter, i de fet el té, però jo no l’he viscut mai a la pròpia pell. Ens coneixem de fa molts anys, ja el 1992 vam fer temporada junts al Teatre Romea amb l’obra ‘La filla del Mar’, d’Àngel Guimerà. Ell aleshores era un desconegut total, molt jove, i la veritat és que ja des del principi vam tenir molt bona sintonia. Potser per això sempre hem tingut tan bon rotllo treballant junts. Quan l’enganxes relaxat és un tio fantàstic amb un sentit de l’humor increïble, el que passa és que du aquest personatge, aquesta fama, que s’ha creat i que l’acompanya.

Algun director amb qui et faria especial il·lusió treballar?

Hi ha molts directors que admiro, com Mario Gas, amb qui no he treballat mai. També Daniel Veronese, Claudio Tocachir, són directors que m’encurioseixen i que penso que seria interessant treballar-hi. Però la veritat és que tampoc sóc massa d’objectius, l’únic que vull és seguir treballant i tinc la gran sort d’estar amb Tdeteatre, que podem triar nosaltres mateixos als directors.

Roger Coma: “Som mamífers i ens vehiculem a través de pulsions instintives”

By | cultura | No Comments

IMG_0847

Roger Coma, actor, director i escriptor català, ens és més que familiar per les seves diverses aparicions en sèries com ‘Porca Misèria’, ‘El Crac’, ‘El Comisario’, o ‘Les coses grans’, sèrie d’humor –creada, dirigida i interpretada per ell– on les petites coses assumeixen una importància desmesurada i sovint duen a neurosis greus.

Has fet teatre, cinema, televisió… En quin àmbit et sents més còmode? Davant la càmera, sobre l’escenari…?

Davant la càmera. M’agrada molt. A mi m’interessa el comportament, no tant la trama, la gran història, la gran passió… Em fascina la petita passió. Passar-ho malament, aquella cara de compromís… En teatre tot això és més difícil d’explicar. En canvi la televisió, gràcies a la proximitat de la càmera, permet explicar aquesta incomoditat.

Com et va sorgir la idea de ‘Les coses grans’?

En un moment que estava parat i tenia ganes d’escriure alguna cosa que fos molt meva. Vaig tirar per aquesta línia que comentava, crear situacions que fossin de petita incomoditat, de petita violència domèstica, i que fossin molt meves, que m’hi sentis identificat. Vam jugar amb un pilot que va anar bé i vam decidir tirar endavant amb la primera temporada.


La frase ‘Els defectes ens expliquen més que les virtuts’, que significa per a tu?

Significa que tenir un defecte és tenir un tresor, cal estimar-te’l perquè et dóna molta informació de qui ets. Ningú coneix, més que un coix, l’anatomia d’un genoll. Perquè s’hi ha hagut de trobar. Els defectes són un destí, és a dir, si tens un problema amb l’egoisme, la vida segur que et posarà proves que t’hi faran confrontar. Et posarà els defectes en situació i de tu dependrà deixar anar la matèria o posseir-la.

Com et definiries?

“Aquell simpàtic però que compte que te la fotrà”. Penso que aquest punt inquietant em complementa el de simpàtic, el de bon gendre per les mares. Però puc sorprendre negativament, no sóc una persona purament blanca. En algun moment puc tenir una broma desafortunada i pecar de cínic, però mai amb cap mala intenció.

Com és que vas decidir fer de membre del jurat a ‘Oh Happy Day’?

M’ho van proposar i per a mi l’atractiu d’això és que m’agrada molt opinar de les coses. Buscar-li el puntet, aquell toc lateral explicat des d’una metàfora, una analogia. Fer un símil i dir: “Aquesta actuació és com banyar-se en una piscina vestit”, és incòmode però al mateix temps és una cosa inesperada que no et deixa indiferent.


Quines situacions et són més còmodes d’interpretar?

Em sento molt còmode interpretant personatges que aporten un element de cinisme, d’humor, d’ironia. La ironia me la sento molt meva. És una aproximació a la passió però per la via freda, no?. El més complicat són aquelles escenes de màxima emoció, sobretot quan l’entorn de l’equip és fred…

Com trencar aquesta fredor?

Crec que abans d’una producció sempre és important connectar amb aquella persona, crear una bona sintonia. Som mamífers i ens vehiculem a través de pulsions instintives. M’agrada que les coses passin d’una manera animal, fluida.

Quin personatge t’has sentit més teu?

Julián Madariaga, de ‘Amar es para siempre’. És un advocat gay, dels anys seixanta, que viurà amb una violència interna molt important precisament pel fet de no poder declarar públicament la seva condició. És una persona irònica, cínica, enginyosa. No sé si m’hi assemblo però m’hi vaig sentir molt a prop. També al Roger de ‘Les coses grans’. Sóc jo, completament, però amb una vessant més neuròtica, la qual cosa m’ha sorprès ja que he descobert que sóc més tranquil del que em pensava. Després d’escriure la segona temporada em vaig adonar que ja no em sortia aquella neurosi, i que per tant, ja no calia que el personatge fos tan cínic.


Perquè creus que és? Has canviat?

M’he fet gran. Les meves cèl·lules han madurat. He après a col·locar les coses amb el seu just desequilibri. La feina, el desamor, la mort, preocupen, sí, però el cert és que existeixen i s’han d’assumir.

Una sèrie com a referent?

‘The Office’. Planteja situacions d’avorriment, espiritual fins i tot, dins de l’oficina i m’agrada sobretot perquè se centra molt en la incomoditat dels personatges, en definir-los.


Quina és la teva màxima aspiració a la vida?

L’espiritualitat. Viure la vida d’una manera altament espiritual i mística, la qual cosa és gairebé impossible de casar amb la vida laboral contemporània.

Si poguessis que faries?

Ho deixaria tot i me n’aniria a viure a dalt d’una columna com els sants estilistes. Em passaria el dia meditant i als qui em vinguessin a adorar els explicaria que la vida no és tan important com pensem. Viuria despreocupat de les qüestions mundades.

Montse Guallar: “Tots els personatges tenen una petita part de mi”

By | cultura | No Comments

IMG_1195

Montse Guallar no necessita presentacions, i és que l’actriu catalana és més que coneguda per a tots nosaltres. Polifacètica; ha fet des de presentadora en diversos programes de televisió, com ‘Amor a Primera vista’, a nombroses obres de teatre o sèries televisives, durant els últims trenta anys.

Mare de família, enamorada de la natura i la tranquil·litat que l’envolta, curiosa, natural, i entregada totalment als seus éssers més estimats.

Perquè creus que has triomfat?

He tingut molta sort. Per a mi triomfar no és tant el fet de fer-te famós sinó d’arribar a viure del que t’agrada. Si comencés ara segurament no tindria tanta sort, no tinc un esperit massa competitiu. Vaig començar amb 16 anys i el 1976 era tot més fàcil, precisament perquè tot era més difícil. Veníem d’uns temps molt complicats i no érem tants que volguéssim ser actors.

Què creus que diferencia un bon d’un mal actor?

És tan subjectiu… Un bon actor és qui posseeix una bona tècnica, tant bucal, com de dicció o corporal, però el més important és que sàpiga transmetre sentiments i emocions. Per mi no existeix una manera objectiva de definir-ho. Reconec a molts actors amb una tècnica increïble, amb un físic, una veu i una intenció que els acompanya, però que en canvi a mi no m’agraden. Depèn molt dels gustos de cadascú. A mi m’agrada la gent que actua amb naturalitat, els actors lleugers, no m’agrada que subratllin i sobrecarreguin el paper.

És fàcil diferenciar els sentiments darrere la càmera i no confondre’ls a la vida real?

No, confondre no. El que passa és que en aquesta feina estableixes uns vincles molt potents, no només en escenes de llit, i aquesta proximitat és cert que sovint pot dur a affairs i enamoraments.

Et sents més còmoda quan ja coneixes el terreny i la dinàmica de treball o t’agrada experimentar els nervis habituals d’allò desconegut?

M’agraden els nous reptes, em fan créixer i millorar. De totes maneres, em sento més còmoda quan hi estic familiaritzada, quan conec el terreny i la manera de treballar.

Hi ha algun paper que t’hagués agradat interpretar?

Molts, i a molts ja no hi arribo, (riu). Clàssics i no clàssics. De més joveneta, vaig estar presentant concursos, i sempre que em feien entrevistes explicava que volia fer la Dama de les Camèlies perquè volia fer un paper molt dramàtic, molt romàntic. Secrets de família va ser la meva Dama de les Camèlies. Sempre m’han apassionat les heroïnes romàntiques, clàssiques, les dames shakespearianes…

Quines sèries t’agraden?

Ara fa temps que no en miro, l’última va ser House of Cards. També Deadwood, una sèrie que no és gens coneguda i que em va entusiasmar molt, sobre l’oest real, l’autèntic. O Tremé, ambientada en un barri de New Orleans, post Katrina, on els protagonistes són músics de Jazz. La veritat és que no he vist cap d’aquestes sèries típiques com Lost o Breaking Bad. Pel que fa a sèries catalanes, m’ha agradat molt ‘Plats Bruts’, ‘Polseres vermelles’, i ara la última incorporació de TV3, ‘Merlí’. Malauradament, les produccions catalanes compten amb un pressupost més baix que, per exemple, les americanes, però aquí a Catalunya hi tenim actors amb molt talent i guionistes boníssims.

Què penses quan et veus des de casa? Et sents còmoda mirant-te, ets exigent, t’auto crítiques?

Al principi no em suportava, no em veia fent cinema. A partir de ‘Secrets de família’ vaig aprendre’m a mirar, a corregir-me, a sentir-me còmoda amb la meva imatge i la meva manera de fer. D’alguna manera em vaig reconciliar amb mi mateixa. Amb els anys ja em costa una mica més, però això suposo que li passa a tothom.

De tots els papers que has fet, quin creus que s’assembla més a la Montse del dia a dia?

Tots. El ritme de la televisió et porta a treballar molt amb la immediatesa, tens unes línies que et marquen la manera de ser, però fas una construcció diària. Saps com és el personatge, tens unes bases, però no tens temps de fixar-lo del tot i sovint s’apropa molt a tu. Amb teatre, en canvi, tens més temps per a construir el personatge. La veritat és que tots els papers que he interpretat tenen una part de mi, la faceta més atrevida a ‘Infidels’, la més familiar a ‘El Cor de la ciutat’ o ‘Secrets de família’, o la més juganera i còmica, en teatre, a ‘Pel davant i pel darrere’ o ‘El misteriós assassinat a Manhattan’.

Quin record guardes de ‘Infidels’?

‘Infidels’ em va tornar boja, m’encantava la sèrie, els guions, els personatges… Va ser un regal, una opció arriscada amb la qual vaig gaudir com una vaca.


Quin és el paper que més t’ha costat interpretar?

Alguns de teatre, però que si després te’n surts és una passada. Matilda, va ser un paper una mica bèstia, basat en fets reals, d’una professora que havia mantingut relacions sexuals amb un alumne. Va ser un paper una mica heavy. Em va resultar difícil defensar-lo i a més les crítiques van ser una mica dures i a vegades això també et desmunta una mica.

És cert que amb certa edat disminueixen notòriament els papers? Perquè creus que passa?

Perquè no interessa. És un reflex social, el públic és majoritàriament adolescent i se sent atret per històries més properes. A partir de certa edat és molt difícil trobar bons papers, a excepció del cas de Meryl Streep o Julianne Moore, és clar. (Riu). Actualment, però, la situació està canviant una mica gràcies a les sèries, que donen sortida a les dones a partir dels quaranta. Recordo haver llegit, amb vint-i-cinc anys, que les actrius americanes explicaven que a partir dels quaranta estàs pràcticament acabada. Jo he tingut molta sort perquè dels trenta als cinquanta he fet moltes coses, els culebrons tenen un ventall molt ampli d’edats.

El 1991 vas presentar ‘Amor a primera vista’ a TV3. Com vas viure l’experiència?

Va ser un èxit. Vaig fer el càsting sense saber on em posava, i tot va anar rodat. Mai abans havia fet de presentadora però la veritat és que m’hi vaig sentir molt còmoda. Suposo que el meu caràcter extravertit i la facilitat d’improvisació també hi van jugar un paper molt important. Hi havia un guió, amb la presentació dels sis personatges i les respectives preguntes, però també hi havia molta improvisació. Era un programa molt light, molt blanc, apte per a tots els públics. En un principi estava pensat per a només un estiu, però va tenir tant d’èxit que finalment va allargar-se dos anys.

Tens algun projecte en ment?

Si. Ara mateix ‘La Riera’ i un parell de propostes teatrals que encara s’estan coent. Seguir treballant d’actriu, que és el que de veritat m’apassiona.