Montse Guallar: “Tots els personatges tenen una petita part de mi”

By 11 de novembre de 2015cultura

IMG_1195

Montse Guallar no necessita presentacions, i és que l’actriu catalana és més que coneguda per a tots nosaltres. Polifacètica; ha fet des de presentadora en diversos programes de televisió, com ‘Amor a Primera vista’, a nombroses obres de teatre o sèries televisives, durant els últims trenta anys.

Mare de família, enamorada de la natura i la tranquil·litat que l’envolta, curiosa, natural, i entregada totalment als seus éssers més estimats.

Perquè creus que has triomfat?

He tingut molta sort. Per a mi triomfar no és tant el fet de fer-te famós sinó d’arribar a viure del que t’agrada. Si comencés ara segurament no tindria tanta sort, no tinc un esperit massa competitiu. Vaig començar amb 16 anys i el 1976 era tot més fàcil, precisament perquè tot era més difícil. Veníem d’uns temps molt complicats i no érem tants que volguéssim ser actors.

Què creus que diferencia un bon d’un mal actor?

És tan subjectiu… Un bon actor és qui posseeix una bona tècnica, tant bucal, com de dicció o corporal, però el més important és que sàpiga transmetre sentiments i emocions. Per mi no existeix una manera objectiva de definir-ho. Reconec a molts actors amb una tècnica increïble, amb un físic, una veu i una intenció que els acompanya, però que en canvi a mi no m’agraden. Depèn molt dels gustos de cadascú. A mi m’agrada la gent que actua amb naturalitat, els actors lleugers, no m’agrada que subratllin i sobrecarreguin el paper.

És fàcil diferenciar els sentiments darrere la càmera i no confondre’ls a la vida real?

No, confondre no. El que passa és que en aquesta feina estableixes uns vincles molt potents, no només en escenes de llit, i aquesta proximitat és cert que sovint pot dur a affairs i enamoraments.

Et sents més còmoda quan ja coneixes el terreny i la dinàmica de treball o t’agrada experimentar els nervis habituals d’allò desconegut?

M’agraden els nous reptes, em fan créixer i millorar. De totes maneres, em sento més còmoda quan hi estic familiaritzada, quan conec el terreny i la manera de treballar.

Hi ha algun paper que t’hagués agradat interpretar?

Molts, i a molts ja no hi arribo, (riu). Clàssics i no clàssics. De més joveneta, vaig estar presentant concursos, i sempre que em feien entrevistes explicava que volia fer la Dama de les Camèlies perquè volia fer un paper molt dramàtic, molt romàntic. Secrets de família va ser la meva Dama de les Camèlies. Sempre m’han apassionat les heroïnes romàntiques, clàssiques, les dames shakespearianes…

Quines sèries t’agraden?

Ara fa temps que no en miro, l’última va ser House of Cards. També Deadwood, una sèrie que no és gens coneguda i que em va entusiasmar molt, sobre l’oest real, l’autèntic. O Tremé, ambientada en un barri de New Orleans, post Katrina, on els protagonistes són músics de Jazz. La veritat és que no he vist cap d’aquestes sèries típiques com Lost o Breaking Bad. Pel que fa a sèries catalanes, m’ha agradat molt ‘Plats Bruts’, ‘Polseres vermelles’, i ara la última incorporació de TV3, ‘Merlí’. Malauradament, les produccions catalanes compten amb un pressupost més baix que, per exemple, les americanes, però aquí a Catalunya hi tenim actors amb molt talent i guionistes boníssims.

Què penses quan et veus des de casa? Et sents còmoda mirant-te, ets exigent, t’auto crítiques?

Al principi no em suportava, no em veia fent cinema. A partir de ‘Secrets de família’ vaig aprendre’m a mirar, a corregir-me, a sentir-me còmoda amb la meva imatge i la meva manera de fer. D’alguna manera em vaig reconciliar amb mi mateixa. Amb els anys ja em costa una mica més, però això suposo que li passa a tothom.

De tots els papers que has fet, quin creus que s’assembla més a la Montse del dia a dia?

Tots. El ritme de la televisió et porta a treballar molt amb la immediatesa, tens unes línies que et marquen la manera de ser, però fas una construcció diària. Saps com és el personatge, tens unes bases, però no tens temps de fixar-lo del tot i sovint s’apropa molt a tu. Amb teatre, en canvi, tens més temps per a construir el personatge. La veritat és que tots els papers que he interpretat tenen una part de mi, la faceta més atrevida a ‘Infidels’, la més familiar a ‘El Cor de la ciutat’ o ‘Secrets de família’, o la més juganera i còmica, en teatre, a ‘Pel davant i pel darrere’ o ‘El misteriós assassinat a Manhattan’.

Quin record guardes de ‘Infidels’?

‘Infidels’ em va tornar boja, m’encantava la sèrie, els guions, els personatges… Va ser un regal, una opció arriscada amb la qual vaig gaudir com una vaca.


Quin és el paper que més t’ha costat interpretar?

Alguns de teatre, però que si després te’n surts és una passada. Matilda, va ser un paper una mica bèstia, basat en fets reals, d’una professora que havia mantingut relacions sexuals amb un alumne. Va ser un paper una mica heavy. Em va resultar difícil defensar-lo i a més les crítiques van ser una mica dures i a vegades això també et desmunta una mica.

És cert que amb certa edat disminueixen notòriament els papers? Perquè creus que passa?

Perquè no interessa. És un reflex social, el públic és majoritàriament adolescent i se sent atret per històries més properes. A partir de certa edat és molt difícil trobar bons papers, a excepció del cas de Meryl Streep o Julianne Moore, és clar. (Riu). Actualment, però, la situació està canviant una mica gràcies a les sèries, que donen sortida a les dones a partir dels quaranta. Recordo haver llegit, amb vint-i-cinc anys, que les actrius americanes explicaven que a partir dels quaranta estàs pràcticament acabada. Jo he tingut molta sort perquè dels trenta als cinquanta he fet moltes coses, els culebrons tenen un ventall molt ampli d’edats.

El 1991 vas presentar ‘Amor a primera vista’ a TV3. Com vas viure l’experiència?

Va ser un èxit. Vaig fer el càsting sense saber on em posava, i tot va anar rodat. Mai abans havia fet de presentadora però la veritat és que m’hi vaig sentir molt còmoda. Suposo que el meu caràcter extravertit i la facilitat d’improvisació també hi van jugar un paper molt important. Hi havia un guió, amb la presentació dels sis personatges i les respectives preguntes, però també hi havia molta improvisació. Era un programa molt light, molt blanc, apte per a tots els públics. En un principi estava pensat per a només un estiu, però va tenir tant d’èxit que finalment va allargar-se dos anys.

Tens algun projecte en ment?

Si. Ara mateix ‘La Riera’ i un parell de propostes teatrals que encara s’estan coent. Seguir treballant d’actriu, que és el que de veritat m’apassiona.

Leave a Reply