Roger Coma: “Som mamífers i ens vehiculem a través de pulsions instintives”

By 18 de novembre de 2015cultura

IMG_0847

Roger Coma, actor, director i escriptor català, ens és més que familiar per les seves diverses aparicions en sèries com ‘Porca Misèria’, ‘El Crac’, ‘El Comisario’, o ‘Les coses grans’, sèrie d’humor –creada, dirigida i interpretada per ell– on les petites coses assumeixen una importància desmesurada i sovint duen a neurosis greus.

Has fet teatre, cinema, televisió… En quin àmbit et sents més còmode? Davant la càmera, sobre l’escenari…?

Davant la càmera. M’agrada molt. A mi m’interessa el comportament, no tant la trama, la gran història, la gran passió… Em fascina la petita passió. Passar-ho malament, aquella cara de compromís… En teatre tot això és més difícil d’explicar. En canvi la televisió, gràcies a la proximitat de la càmera, permet explicar aquesta incomoditat.

Com et va sorgir la idea de ‘Les coses grans’?

En un moment que estava parat i tenia ganes d’escriure alguna cosa que fos molt meva. Vaig tirar per aquesta línia que comentava, crear situacions que fossin de petita incomoditat, de petita violència domèstica, i que fossin molt meves, que m’hi sentis identificat. Vam jugar amb un pilot que va anar bé i vam decidir tirar endavant amb la primera temporada.


La frase ‘Els defectes ens expliquen més que les virtuts’, que significa per a tu?

Significa que tenir un defecte és tenir un tresor, cal estimar-te’l perquè et dóna molta informació de qui ets. Ningú coneix, més que un coix, l’anatomia d’un genoll. Perquè s’hi ha hagut de trobar. Els defectes són un destí, és a dir, si tens un problema amb l’egoisme, la vida segur que et posarà proves que t’hi faran confrontar. Et posarà els defectes en situació i de tu dependrà deixar anar la matèria o posseir-la.

Com et definiries?

“Aquell simpàtic però que compte que te la fotrà”. Penso que aquest punt inquietant em complementa el de simpàtic, el de bon gendre per les mares. Però puc sorprendre negativament, no sóc una persona purament blanca. En algun moment puc tenir una broma desafortunada i pecar de cínic, però mai amb cap mala intenció.

Com és que vas decidir fer de membre del jurat a ‘Oh Happy Day’?

M’ho van proposar i per a mi l’atractiu d’això és que m’agrada molt opinar de les coses. Buscar-li el puntet, aquell toc lateral explicat des d’una metàfora, una analogia. Fer un símil i dir: “Aquesta actuació és com banyar-se en una piscina vestit”, és incòmode però al mateix temps és una cosa inesperada que no et deixa indiferent.


Quines situacions et són més còmodes d’interpretar?

Em sento molt còmode interpretant personatges que aporten un element de cinisme, d’humor, d’ironia. La ironia me la sento molt meva. És una aproximació a la passió però per la via freda, no?. El més complicat són aquelles escenes de màxima emoció, sobretot quan l’entorn de l’equip és fred…

Com trencar aquesta fredor?

Crec que abans d’una producció sempre és important connectar amb aquella persona, crear una bona sintonia. Som mamífers i ens vehiculem a través de pulsions instintives. M’agrada que les coses passin d’una manera animal, fluida.

Quin personatge t’has sentit més teu?

Julián Madariaga, de ‘Amar es para siempre’. És un advocat gay, dels anys seixanta, que viurà amb una violència interna molt important precisament pel fet de no poder declarar públicament la seva condició. És una persona irònica, cínica, enginyosa. No sé si m’hi assemblo però m’hi vaig sentir molt a prop. També al Roger de ‘Les coses grans’. Sóc jo, completament, però amb una vessant més neuròtica, la qual cosa m’ha sorprès ja que he descobert que sóc més tranquil del que em pensava. Després d’escriure la segona temporada em vaig adonar que ja no em sortia aquella neurosi, i que per tant, ja no calia que el personatge fos tan cínic.


Perquè creus que és? Has canviat?

M’he fet gran. Les meves cèl·lules han madurat. He après a col·locar les coses amb el seu just desequilibri. La feina, el desamor, la mort, preocupen, sí, però el cert és que existeixen i s’han d’assumir.

Una sèrie com a referent?

‘The Office’. Planteja situacions d’avorriment, espiritual fins i tot, dins de l’oficina i m’agrada sobretot perquè se centra molt en la incomoditat dels personatges, en definir-los.


Quina és la teva màxima aspiració a la vida?

L’espiritualitat. Viure la vida d’una manera altament espiritual i mística, la qual cosa és gairebé impossible de casar amb la vida laboral contemporània.

Si poguessis que faries?

Ho deixaria tot i me n’aniria a viure a dalt d’una columna com els sants estilistes. Em passaria el dia meditant i als qui em vinguessin a adorar els explicaria que la vida no és tan important com pensem. Viuria despreocupat de les qüestions mundades.

Leave a Reply