Xavier Bertran: “La meva necessitat bàsica és la de crear, la de parir coses”

By 2 de desembre de 2015cultura

IMG_2467

Xavier Bertran, més conegut com ‘Lo Cartanyà’, és un actor, director i guionista català, amb més de 25 anys d’experiència damunt els escenaris. Guionista de ‘Plats Bruts’ i de ‘Lo Cartanyà’. Autor de ‘De quatre grapes’ o ‘Pluja daurada, reflexions espirituals’, entre d’altres llibres, així com d’articles publicats a ‘El 9 nou’ o ‘La Vanguardia’.

Hi ha alguna part de Xavier Bertran en ‘Lo Cartanyà’?

(Riu). Sí. Així d’entrada no tinc massa a veure amb el seu perfil, som força diferents, però és cert que sempre es juga amb coses personals. Jo quan m’empipo, m’empipo molt, i Vicenç Cartanyà té un caràcter molt irascible i colèric. Saps quan una cosa t’escalfa molt i petes, que vas de zero a cent en un moment?, doncs aquesta faceta me la descobreixo en mi mateix.

Quins són els elements que vau utilitzar per a donar-li aquesta clau d’humor a ‘Lo Cartanyà’?

D’una banda hi ha l’exageració pròpia del gènere, són caricatures humanes. És com si posessis una lupa a allò que vivim quotidianament. D’altra banda vaig utilitzar el dialecte lleidatà perquè és el meu dialecte familiar, que conec bé, i em venia molt de gust treure’l amb la ficció. El llenguatge et dóna tota una mena de recursos i de girs, en aquest cas propis del dialecte. Cal a dir, però, que jugàvem molt lliurement, en cap cas hi havia una voluntat de reflectir una realitat.

El dialecte, doncs, creus que no s’ajusta a la realitat?

El lleidatà de la sèrie és el dialecte dels meus pares que ja són grans, tenen més de 80 anys, i és un lleidatà que conserva moltes coses que en l’actualitat ja no s’utilitzen tant. Quan tu ho coneixes íntimament, saps que jugues amb una sèrie de recursos, com pot ser l’exageració en aquest cas.

El Centre Comarcal de Lleida ho va considerar un insult, arribant a demanar a TV3 que deixés d’emetre la sèrie. Què en penses?

Amb l’experiència dels anys te n’adones de que facis el que facis sempre hi haurà gent a qui li agradarà i gent a la qui no, i tothom té els seus arguments. Evidentment jo no faré una cosa voluntàriament ofensiva. No tindria massa sentit, no?.

Perquè creus que es va percebre així per part de tot un col·lectiu?

Potser és que hi havia gent que feia temps que esperava una ficció on s’utilitzés el lleidatà, i segurament s’esperaven una altra cosa. Una sèrie on s’utilitzés el lleidatà, i que servís per reflectir més el dia a dia, ensenyar les terres lleidatanes, que moltes vegades són els grans desconeguts. M’imagino que per contrast, d’entrada no els hi va semblar bé. També hi deuria haver gent que en un principi es va sorprendre però que poc a poc va adonar-se que la intenció no era, en cap cas, de burla.

Fins a quin punt creus que podia resultar ofensiu o, per contra, consideres que és una senzilla qüestió de tenir la pell massa fina?

Seria tant absurd com pensar que ‘Plats Bruts’ serveix per explicar que tots els barcelonins són igual de “tontos” que els personatges de la sèrie. O el mateix amb el cas dels americans, amb ‘Friends’, on un professor universitari té el comportament d’un nen de 4 anys. Sempre es juga amb aquesta exageració i en cap cas hi ha una voluntat de burla sobre alguna cosa en concret, la burla és més aviat sobre l’ésser humà en general. Burla sobre coses que ens toquen a tots per igual, siguis de Lleida, de Barcelona, o dels Estats Units.

Vas ser guionista també d’alguns capítols de ‘Plats Bruts’. El de ‘Tinc una revelació’, per exemple, va tenir problemes… Què va passar, perquè el volien censurar?

Era una parodia on Joel Joan s’equiparava amb Jesucrist. Aquí torna a passar això que dèiem. El capítol, objectivament és el mateix per a tothom, però cadascú veu un capítol diferent. I això, facis el que facis, has d’entendre que és així. Depèn dels prejudicis i limitacions de la persona qui ho mira. Hi ha gent que considera que l’humor ha d’anar “d’aquí fins aquí”, i que no es pot traspassar aquesta línia. Doncs suposo que les meves línies estan més eixamplades.

Com t’agrada escriure a tu?

Jo escric amb una llibertat total, no estic massa condicionat per res a l’hora d’escriure. Senzillament tinc una idea, tibo d’aquell fil i jugo amb llibertat. No trobo gens ofensiu poder jugar amb qualsevol element perquè al final, també és una manera d’igualar-ho tot no?. No crec que hi hagi una sèrie de coses sagrades i d’altres que no. Jo crec que tot es pot tocar amb sentit de l’humor. Per mi no existeix aquesta barrera.

Com funcionava el repartiment dels guions, en el cas de ‘Plats Bruts’ i ‘Lo Cartanyà’? Us reuníeu tots i el qui tingués la millor idea s’encarregava de tot el guió, o com?

Depèn. A ‘Plats Bruts’ érem un equip de guionistes, i cadascú s’encarregava d’un capítol en concret, ens ho anàvem repartint. Tots portàvem un capítol que anàvem desenvolupant i dialogant però entre tots el revisàvem i aportàvem idees. A ‘Lo cartanyà’ treballàvem diferent, érem un equip de 4 guionistes, i sí que hi havia un primer punt de brainstorming però la diferència és que jo dialogava tots els capítols, excepte d’un parell, que només els vaig revisar pel tema del lleidatà.

Vas fer el guió de ‘Tinc patató’. Com va sorgir la idea?

Quan em vaig incorporar a ‘Plats Bruts’ com a guionista hi va haver una sèrie de canvis de personatges. Se n’havia anat l’Anna Barbany, havia entrat la Mercè Comas fent el personatge de la iaia… Era un capítol que servia per ensenyar una mica la dinàmica amb el nou personatge, que confonia al Lopes amb una noia, etc, etc. (Riu).

Si a dia d’avui poguessis guionitzar un últim capítol de ‘Plats Bruts’, sobre què tractaria?

Bufff, és que “deunidó” la de temes que es van tocar a ‘Plats Bruts’… Possiblement en faria un sobre la independència de Catalunya. Seria divertit fer un capítol sobre la situació actual, i veure com la viuen els personatges. Tot aquest tema donaria molt joc.

Creus que ‘Plats Bruts’ hagués funcionat igual amb altres actors?

Això no es pot saber mai… Però crec que el repartiment sempre és bàsic. El càsting és importantíssim. En aquest cas, la química entre el Joel Joan i el Jordi Sànchez era molt potent i va funcionar, però això no vol dir que no hagués funcionat també amb uns altres actors. A vegades, tot i amb un bon guió, un error de càsting fa que allò no funcioni. Totes les peces són molt importants però els actors jo crec que són bàsics.

Quin record guardes de ‘Plats Bruts’?

En tinc un record molt especial perquè va ser la meva primera feina com a guionista. Va ser una gran oportunitat d’entrar a un equip —que a més a més ja estava funcionant a tope —, i que em va permetre conèixer el gènere.

De quin projecte et sents més orgullós?

Per unes raons o per altres sempre em quedo amb alguna cosa de cada projecte en el qual participo, però bé, és cert que estic especialment satisfet amb ‘Lo cartanyà’. Per la senzilla raó què va ser una idea original meva, en la qual vaig intervenir-hi després com a guionista, com a actor, com a director —era una codirecció amb en Sergi Pompermayer—, i vaig poder tocar moltes tecles. És una gran satisfacció quan pots parir una cosa i veus com aquesta evoluciona, com es transforma… fins que l’acabes veient, en aquest cas, per la televisió.

Des de 2014, amb l’obra de teatre ‘La Ratonera’, t’havíem perdut la pista als escenaris i a la televisió. Que has estat fent durant aquest darrer any?

Actualment estic col·laborant amb Catalunya Ràdio, al programa de ‘Els matins’, en una franja on hi intervenen els minoristes, que és l’equip del Minoria Absoluta. A més a més, l’any passat vaig publicar un llibre, ‘Pluja daurada, reflexions espirituals’ i a dia d’avui seguim fent presentacions del llibre. I també, a arrel del llibre, he començat una iniciativa, ara fa poc, que es diu ‘Així entre tu i jo’, que són xerrades a partir del tema de l’espiritualitat, que faig a domicili. Ja n’he fet unes quantes i la veritat és que és una experiència sensacional, estic molt molt engrescat.

En què consisteixen aquestes xerrades?

És agafar, en aquest cas l’espiritualitat, i aterrar-la per dir-ho d’alguna manera. Entendre l’espiritualitat d’una manera molt humana, agafant consciència de que tots nosaltres som una petita peça dins d’un engranatge molt més gran. A partir d’aquí es comencen a abocar tot una sèrie de temes i la veritat és que en sorgeixen converses molt interessants. Penso que ens trobem en un moment en què la societat està molt angoixada, portant una vida de “córrer darrere de no se sap exactament què”. M’agrada parar-me a pensar una mica amb el sentit que tenen les coses, ressituar-me. D’altra manera estem abocats a una mena de bogeria que no porta enlloc.

Sempre has sabut que volies ser actor?

Suposo que no m’ho plantejava com una professió, però sí que des de ben petit havia fet teatre, liava a tothom per fer teatre, escrivia obres… Però jo en aquell moment no ho pensava com una feina, gaudia de fer-ho i prou. Ara, quan va arribar el moment de decidir-ho no en vaig tenir cap dubte: volia anar a l’Institut del Teatre i tirar per aquí. La meva necessitat bàsica és la de crear, la de parir coses. Amb el que més gaudeixo és pensant projectes, començar-los a escriure i veure que en surt de tot allò.

Estàs pensant en fer una nova sèrie?

Sí. Ja fa temps que vaig al darrere de diversos projectes i que presento coses, alguns els tinc en cartera i d’altres ja estan a sobre la taula, amb productores i en contacte amb la televisió. Però clar, ja no depèn només de mi que les coses finalment tirin endavant o no.

Una sèrie d’humor, potser?

Sí, sempre amb aquest punt d’humor que trobo que és el meu registre natural. Sense pretendre-ho l’humor ja hi és, no?. Tot i que, a vegades, es tracta d’un humor més agre, s’utilitza d’una altra manera però segueix sent allà, al fons, i en canvi, d’altres vegades és una cosa més obertament humorística. “Allò que agafes la destral i vas a carregar-t’ho tot”, (riu). Cada projecte és diferent, no m’agrada preveure les coses. M’agrada veure cap a on em porta el mateix projecte, sorprendre’m a mi mateix, deixar-me anar.

Leave a Reply