Mònica Glaenzel: “No vam inventar res amb Plats Bruts”

By 16 de desembre de 2015cultura

IMG_3189

Mònica Glaenzel, més coneguda pel gran públic com a Emma de ‘Plats Bruts’, és una actriu catalana de teatre i televisió. Protagonista de diverses obres de teatre com ‘Sóc lletja’, Kràmpack’, ‘Excuses!’ o ‘M.A.R.I.L.U.L.A’, entre d’altres.

Sobretot has fet teatre. Per què?

El teatre és el que em va despertar la meva vocació. Quan jo vaig començar encara no hi havia sèries a TV3, no se’n feien. De fet, els qui entràvem a l’Institut del Teatre era perquè ens agradava el teatre, tot i que més endavant ens hàgim anat reciclant fent també televisió i cinema.

Com et prepares a l’hora d’estudiar-te un guió?

T’has d’adaptar molt al director, cadascun té la seva manera de treballar. Quan ja el conec tinc més de pistes a l’hora de memoritzar el text o veure el punt de vista que agafarà l’obra. El puc anar començant. Ara, en canvi, a ‘Marits i mullers’, és la primera vegada que treballo amb Àlex Rigola, i vaig intentar anar amb la lletra apresa i el més neutre i receptiva possible per veure quina mena de feina volia que comencéssim.

Què passa si et quedes en blanc?

S’ha de tirar endavant com sigui. La feina de l’actor comença quan es té el text memoritzat, i no només és la memorització de les paraules concretes sinó sobretot la dels signes de puntuació, per exemple. Amb això s’ha de ser molt curós. La funció ha de tirar endavant com sigui, tant si tinc un blanc jo com si el té un company, sempre s’ha de resoldre.

M’imagino que depèn de l’obra però teniu molt temps per a preparar-vos el guió?

Cada vegada menys, quan vaig començar s’assajaven les obres dos mesos, i ara aquesta, per exemple, l’hem fet en 4 setmanes. La crisi ha fet que s’acceleri el temps de preparació. És súper intens, no només són 6 hores d’assaig diari sinó que a més s’ha de repassar a casa tot allò que s’ha treballat durant l’assaig.

L’obra es va repetint i perfeccionant. És millor anar al teatre quan ja fa dies que s’ha estrenat per a veure’n una millor versió, o no?

No, no. Pensa que el primer dia és quan arriba la crítica, i la funció ha d’estar feta. A mesura que vas fent les funcions sí que es van perfilant petites coses, perquè tu quan treballes no repeteixes com un lloro. Però cada vegada que comences l’obra entres dins d’un viatge i aquest viatge l’has de viure, i a vegades has d’intentar netejar tot el què t’ha passat durant el dia per estar net per fer l’obra. A vegades no es pot fer, i a ‘Marits i mullers’, per exemple, hi ha un moment en què tinc una discussió amb el que és el meu marit, i hi ha dies que tinc un to una mica més amarg, depèn del que m’hagi passat durant el dia. Això potser el públic, encara que vingués a veure l’obra 2-3 vegades, no ho notaria, però sí que ho noten els meus companys, i jo mateixa sobretot.

Perquè recomanaries ‘Marits i Mullers’?

Primera perquè el guió és boníssim. Per a mi és una de les millors pel·lícules de Woody Allen. Personalment, m’agrada molt més el Woody Allen del segle XX que del XI, considero que amb els anys ha anat perdent facultats. També perquè ha aconseguit posar-se en tant en el lloc de l’home com en el de la dona per explicar un tipus de relacions que no s’expliquen habitualment, ni en literatura, ni en teatre, ni en cinema. En les històries d’amor només s’expliquen els inicis, els enamoraments i les ruptures. El drama. No s’explica el que passa durant la relació: la monotonia, l’anar fent… Això és molt nou i ell ho ha fet molt bé. Woody Allen va escriure aquest guió quan es va separar de la Mia Farrow, i es nota molt. També la recomanaria perquè trobo molt encertada la posada en escena d’Àlex Rigola. Utilitzem els nostres propis noms, per a fer-ho més proper, amb la qual cosa té una connotació de realitat molt gran. L’escenografia són tot una sèrie de sofàs, on hi ha també assegut el públic. Ells mateixos expliquen tenir la sensació de ‘voyeurs’, com si estiguessin veient la nostra pròpia vida.

Has fet mai algun paper que sentissis que no feia per tu?

No, procuro no agafar-los. Tot i així, segons qui m’ho proposa decideixo confiar-hi, però no m’hi deixaria emportar per qualsevol. No m’agrada fer directament el que sé que faig bé, m’agrada que el paper em desperti una mica més. No deixa de ser un repte.

El 1994 vau fundar, juntament amb Joel Joan i Jordi Sànchez, la companyia ‘Lidiota’. Per què aquest nom?

Quan vam acabar l’Institut del Teatre vam muntar una companyia en que érem 9 companys de promoció de l’Institut, però vam veure que malgrat el bon rotllo consensuar-ho tot entre 9 persones era molt complicat. Aleshores en Joel, en Jordi i jo vam decidir muntar una productora i vam decidir de posar-li ‘l’idiota’ perquè en aquell moment tots tres estàvem llegint l’obra de Dostoievski i ens agradava molt.

Més endavant la companyia va canviar de nom per ‘Kràmpack’. Per què aquest canvi?

Perquè un dia, quan vam començar la gira de ‘Kràmpack’, vam fer una reserva d’hotel amb el nom de la companyia i a l’arribar ens vam adonar que la reserva no s’havia fet perquè s’havien pensat que es tractava d’una broma. Ens vam quedar sense allotjament. (Riu). Vam pensar de dir-nos pel nom en què se’ns coneixia en aquell moment gràcies a l’obra Kràmpack.

Canviant de tema, creus que el fet d’haver interpretat a l’Emma de ‘Plats Bruts’ t’ha encasellat després en futurs papers?

Sí, però això em passa a mi i li passa a tothom. A vegades no cal haver fet un personatge tant conegut perquè et passi, sovint els directors agafen als actors en funció de l’última feina que han vist fer. Intentar trencar o mantenir una dinàmica va molt en funció dels personatges que has fet, i ‘Plats Bruts’ va tenir un impacte molt gran.

Et va costar interpretar-la?

No. Va ser un joc, era com fer un pallasso. I de fet, des dels primers capítols que vam gravar a els últims, l’Emma va anar creixent com també anem canviant les persones.

Perquè creus que va funcionar tant bé?

No vam inventar res, nosaltres el que volíem era entrar dins del gènere que tant ens agradava, com Frasier, Cheers… Treballar amb públic i televisió fent aquest format de 23, 25, 30 minuts, que és un capítol de Sitcom. Penso que va funcionar tan bé perquè vam fer el que realment ens sortia, sentíem la necessitat d’explicar tot allò que estàvem vivint en aquell moment. Teníem vint-i-pocs anys i era el tipus de vida que portàvem, compartíem pis… Suposo que aquesta connexió amb la realitat que estàvem vivint i sobretot la bona sintonia entre nosaltres, va ser el que després ho feia més autèntic, no?.

Tots els actors de ‘Plats Bruts’ ja us coneixíeu?

Sí. Nosaltres –entre d’altres coses- no només buscàvem que fossin uns bons actors sinó que hi hagués un vincle, una manera de saber que treballaríem a gust, perquè és una feina súper intensa. Lluís Villanueva, per exemple, era de la nostra promoció de l’Institut del Teatre però ell va estudiar a Terrassa. Era una manera de què els tarannàs fossin similars perquè pel que anàvem a fer necessitàvem que tots fóssim una pinya. En Televisió no hi ha temps de crear aquesta sintonia.

Tenint-ne en compte l’èxit per què no ho vau allargar una mica més?

Perquè s’anava esgotant i no volíem que la cosa acabés cap avall… Van ser 75 capítols i arriba un punt en què renovar-se i sorprendre es complica bastant. Teníem dos projectes en ment, ‘Porca Misèria’ i ‘L’un per l’altre’, i teníem ganes de tirar-los endavant.

Leave a Reply