Agnès Marquès: “La televisió em tallava molt”

By 20 de gener de 2016televisió

IMG_5456

Agnès Marquès, –periodista catalana i actualment presentadora del TN de TV3 des de fa nou anys–, va estudiar als Jesuïtes de Sarrià (Sant Ignasi), i uns anys més tard, la carrera de Periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Sociable, inquieta, curiosa. Tot i amb una agenda súper plena, la periodista aconsegueix trobar temps per a envoltar-se dels seus, i aprofita qualsevol oportunitat per a fer-ne celebració.

Com vas decidir ser periodista?

No ho tinc gaire clar, no en sóc conscient. Quan era petita vivia a Bilbao –fins als meus 12 anys– per qüestions de feina del meu pare. Fèiem moltes hores en cotxe, d’anar i venir els caps de setmana per veure a la família, que vivia aquí a Barcelona. Durant el viatge, de sis hores, escoltàvem molt la ràdio, “El Carrusel Deportivo i tal”, i aleshores hi havia molt poques dones  que fessin de locutores de ràdio, i cada vegada que sortia una dona, jo deia: “jo sóc aquesta, jo sóc aquesta”. Aquesta anècdota me la recorden els meus pares, jo no ho recordo massa. Després cap als 13-14 anys sí que sóc conscient de tenir ganes d’escriure, de sentir una notícia i escriure-la. De fet n’he trobat, en tinc algunes guardades, escrites en cartolina. Quan tenia 17 anys, i m’havia de decidir, tenia clar que volia fer alguna cosa de lletres i també que m’agradava explicar histories. Així em vaig decidir pel Periodisme.

Vas acabar la carrera tenint molt clar de fer ràdio. Perquè no televisió?

Sí, sí. De fet, vaig esquivar –durant tota la carrera– posar-me davant la càmera. En aquella època no era obligatori. Jo anava súper enfocada a fer ràdio, la televisió em tallava molt. De fet, en un treball de classe que jo feia de productora –cadascú de l’equip assumia un rol–, em vaig veure gravada com de reüll en un pla que va fer el meu company, i em vaig veure allà, asseguda a terra, fumant-me un cigarro, i vaig pensar: “Mare meva, aquesta sóc jo?, però quina imatge dono?, no em reconec”. No m’agradaven gens les càmeres i em vaig enfocar molt molt a ràdio. Vaig fer dos o tres pràctiques de ràdio a la Facultat, me’n vaig buscar jo unes a segon, vaig fer les de tercer (obligatòries) i les de quart (optatives). Amb les de quart ja vaig empalmar amb la feina d’estiu, on ja m’hi vaig quedar tres anys.

Quan vas decidir fer el pas de ràdio a televisió?

Un amic meu em va comentar que canviava de feina i que quedava vacant el cap de setmana a Telecinco. Em vaig plantejar de fer alguna cosa de televisió. Aleshores treballava 7/7 dies, però bé, com que m’agrada el que faig no em suposa aquest sacrifici que sí que tenen –per mi almenys– altres feines. Vaig començar a combinar-m’ho, de dilluns a divendres a la ràdio i els caps de setmana a Telecinco, on bàsicament feia rodatges, agafava la càmera i feia reportatges.

Com va ser el teu primer directe?

Un dia de sorpresa, em van avisar a última hora. Anava com a redactora per fer un vídeo de la rua de Carlinhos Brown, per tot el Passeig de Gràcia, per posar punt final al Fòrum de les cultures 2004. Una imatge molt coneguda, on l’alcalde Clos també anava ballant. La persona que l’havia de fer no va poder venir i em va tocar fer-lo a mi. M’hi vaig trobar, no podia fer-hi res. Teníem el punt de directe en un hotel del Passeig de Gràcia, al balcó, i el tiro de càmera era jo amb la rua desfilant al darrere. Vaig fer el directe recolzada a la barana del balcó de l’hotel perquè em queia, les cames em tremolaven una barbaritat.

El vas aconseguir salvar?

Sí, res, va ser un directe de 30”, però déu ni do. La veritat és que va sortir prou bé, no el tinc i probablement si ho veiés ara no n’estaria massa satisfeta, però vaja, en cap cas va ser un fracàs. Me’n vaig sortir. Això em va servir una mica de training, vaig estar sis mesos més i després vaig tornar a la ràdio.

Quan i perquè et centres definitivament amb la televisió?

Al cap de 3 o 4 anys, quan Àngels Barceló, periodista que ja havia presentat a TV3 i que portava molts anys a Telecinco, tornava a TV3 per dirigir un programa, un magazine de nit. Vaig aconseguir el seu telèfon i li vaig demanar que em fessin una prova per treballar amb ella. A la ràdio estaven canviant les coses, se m’acabava el contracte i semblava que era el final d’un cicle. Em van cridar per fer un càsting, tot va funcionar, em van agafar com a redactora, i més endavant, en una prova per a veure qui podia fer pantalla, em van escollir a mi.

Perquè creus que et van escollir a tu?

Per les taules agafades a la ràdio. La ràdio té aquest punt informatiu, la immediatesa –el cervell t’ha de treballar molt ràpid–, i això jo ho tenia. El problema era posar-me davant la càmera. Era –diguéssim– tot l’escull a superar, m’ho vaig proposar i me’n vaig sortir.

Com pot ser que algú amb tan poc feeling amb les càmeres hagi acabat sent presentadora de telenotícies? T’ho haguessis pogut imaginar?

No, no, que va. El que passa és que la ràdio et dóna moltes taules, sobretot pel que fa al control de la veu. Recordo el primer dia que vaig fer ràdio i que gairebé acabo plorant, estava tan neguitosa i volia controlar tant la veu que em vaig posar súper nerviosa. La veu em tremolava, els nervis se’m notaven a la veu. Quan portes temps treballant en ràdio la veu ja no et tremola, en tot cas et tremolen les cames. Aprens a controlar-ho, i això, vulguis o no, t’ajuda a l’hora de fer una prova de televisió perquè transmets seguretat. Jo suposo que per això em van sortir bé les proves.

(minut 2:06-2:44)

D’on treus temps per a tu?

Al principi és una mica traumàtic –en el sentit que el teu temps d’oci desapareix-, quan el reconverteixes i t’acostumes a l’horari de cap de setmana, trobes l’espai per a fer-ho tot. Hi ha una part de renúncia bastant important, sobretot depèn de l’edat en què t’agafi, jo vaig començar a fer el TN caps de setmana amb 27 anys, i fins aleshores el meu cap de setmana consistia en sortir i, el diumenge, anar a dinar a casa els meus pares. Treballar al TN migdia significa començar a treballar les 9 del matí, que és quan ens hi posem. T’ha de sortir a compte sinó és molt dur. Però també és cert que el fet de treballar divendres, dissabte i diumenge –de manera intensiva però només 3 dies– et permet aprofitar la resta de la setmana, que dóna per molt.

Com l’aprofites?

En aquests 9 anys he estudiat francès fins a aconseguir el màxim nivell, història dels països àrabs, coses relacionades amb l’Islam, he començat a impartir classes a la Facultat de Comunicació Blanquerna… He fet moltíssimes coses que, si treballés de dilluns a divendres amb un horari de 8 hores, probablement no hagués fet durant el cap de setmana. Recol·loques el temps i prioritzes. És a dir, hi ha gent de segon cercle d’amistats, o coneguts que cauen, perquè el temps per a aquests no el tens. Tens temps pels amics de veritat, pel primer cercle. Hi ha molta gent que treballa els caps de setmana i que entre setmana vol fer coses. T’acabes reubicant.

La situació més incòmoda de tota la teva trajectòria com a periodista?

Una vegada vaig anar amb un company de la ràdio a entrevistar a una persona, i amb aquest company rèiem molt, a la mínima ja ens agafava la tonteria. Vam començar l’entrevista i no sabria dir-te si l’home tenia una veu especial, si tenia un tic, no recordo exactament què va ser però em va agafar un atac de riure bestial. Ell m’estava responent a les preguntes i jo no podia parar de riure, i el meu company igual. Va ser súper incòmode perquè l’entrevistat es pensava que ens estàvem rient d’ell i la veritat és que no sé ni com vam acabar l’entrevista. En televisió, saber controlar aquests atacs de riure és una de les situacions més delicades. Jo sóc molt riallera i això ho complica.

No t’has quedat mai en blanc?

No. Sí que hi ha dies que abans del directe, pel que sigui, estàs més nerviós, i penses: “Ostres, no me’n recordo d’aquesta frase. No em surt tal i com la vull dir”. Però després hi ha alguna cosa que tenim a dins gairebé tots, que és l’instint de supervivència, i en el moment de fer el directe trobes la manera de dir les coses, no et quedes mai en blanc del tot. Per sort.

T’escrius tu mateixa el que després expliques al TN?

Sí. Pràcticament tot el que dic, exceptuant les notícies que arriben d’última hora i coses puntuals –temes no tan rellevants si l’obertura del TN és molt complicada– perquè no arribem a poder-ho fer tot-. Em sento més còmoda escrivint-ho jo, em dóna més confiança i seguretat. Quan estem en directe llegim amb el prompter però si s’espatlla i no saps del que estàs parlant et quedes tirat i no funciona. A més, jo sóc periodista, no he anat allà només a llegir allò. El que m’interessa és explicar com ho hem vist, que ens explica l’equip que ha anat a cobrir la notícia, què implica tot això… Tota aquesta feina és la que és interessant, després posar-la en pantalla també, però tota la prèvia és molt xula. Si només llegeixes el prompter no pots anar a cobrir un informatiu fora de plató.

Alguna vegada t’has sentit coaccionada o influenciada per la línia editorial de TV3 a l’hora d’explicar una notícia?

No, no m’hi he trobat. Apart, treballem en un mitjà públic amb un sentit de la responsabilitat molt alt, de donar informació que sigui plural, donar veu a totes les veus… Tot això ho portem bastant incorporat. No m’hi he trobat mai, ni al TN ni tampoc en els programes electorals, mai m’han donat ordres.

Agnès Marquès, periodista i que més?

Bona pregunta. Agnès filla, parella, amiga. Sóc molt sociable. A la mínima oportunitat m’agrada fer una celebració, envoltar-me dels meus. M’agrada sobretot quan ho pivoto jo i ho organitzo a casa meva, és genial. No tinc mandra per això. També, amb els anys, sóc bastant de la família, de tenir-la cuidada.

Segueixes sense cap intenció de tenir fills?

Bé, no ho sé. La veritat és que em fa molt vertigen el canvi de vida que suposa, sóc una persona molt independent i vaig tot el dia amunt i avall. Tot i així, és una idea que tard o d’hora penso, que si arribo als 80 anys i miro enrere, serà una part de la vida que m’haurà agradat viure. Mai se sap. (Riu).

Si t’agafessis un any sabàtic, en que l’invertiries?

En viatjar. Si m’agafés un any sabàtic seria per conèixer món. Voltar molt. Tots nosaltres necessitem un “Bonus Track” per fer totes aquestes coses que el dia a dia –el nostre ritme de vida– no ens permet fer. Tu imagina’t, un any, 12 països. Em falta temps per fer-ho.

Viatjaries sola o acompanyada?

Clar, un viatge així… ha de tenir la seva gràcia fer-lo sol, no?. Un viatge tan llarg i d’aquesta dimensió… fer-lo amb algú seria molt difícil, hi ha moments de tot i la convivència… Però bé, si féssim la carta als reis, un mes a cada país, i d’aquell mes que hi vingués algú, 10 dies, per exemple. (Riu).

Què t’agradaria conèixer?

Tinc pendent l’Àfrica negra. D’Àsia només he estat al Japó i una mica a la Xina. M’agradaria veure el Vietnam, Indonèsia… Conèixer tot el món, en definitiva. He estat a molts llocs però per motius de feina o viatges que al final duren 15 dies. M’agradaria molt fer una ruta per tots els Estats Units, l’Amèrica llatina… fer tota la ruta de dalt a baix. Hi ha una carretera que uneix Alaska (Canadà) amb Ushuaia (Argentina), la ciutat més al sud del planeta.

Quin consell donaries als qui intentem introduir-nos al món del Periodisme?

Que no renuncieu a res d’entrada, això de posar-se un mateix els límits no té cap sentit. Un ha de detectar dintre seu si té els condicionants mínims necessaris per assumir l’aventura que és dedicar-se a una feina com aquesta. Sentir curiositat i saber que això et diverteix, perquè amb el tema d’horaris i tot plegat és una feina bastant sacrificada. Si això pesa més que la il·lusió, que la curiositat i que les ganes que hi poses, és impossible tirar endavant. Ser esponges i no perdre mai aquest cuquet, aquesta curiositat que ens porta a descobrir noves històries, nova gent, noves situacions…

Tens algun projecte en ment?

Sí. Ara al febrer estrenarem un programa, que vaig proposar a la direcció de TV3 perquè sentia la necessitat d’intentar fer alguna cosa més. Són 9 anys presentant l’informatiu i fent-lo, i necessitava més, tocar les històries, sortir, parlar amb la gent, i ser jo qui entrevistés als protagonistes. Tot just l’hem acabat de gravar i en pocs dies l’estrenarem.

Sobre què tracta?

És un programa que es diu “La gent normal” i va d’experiències vitals explicades en primera persona. Busquem gent que ha tingut una experiència similar amb un determinat tema, que no es coneixen però que ràpidament pel fet de saber que tenen alguna cosa en comú, la conversa entre ells ja funciona. Són 12 capítols i es toquen algunes de les principals etiquetes de la nostra societat. Com el fet de ser diferent et marca, t’estigmatitza. Des de tenir una relació conflictiva amb les drogues, fins a tenir una depressió, estar gras, ser d’una altra cultura… Bé, ja ho veuràs. (Riu).

Join the discussion 2 Comments

Leave a Reply