Joan Pera: “Em queden moltes coses per fer, per això no em penso jubilar”

By 23 de març de 2016cultura

IMG_9600

Joan Pera és, indubtablement, un dels actors amb més renom de Catalunya. Molts el coneixeran per les seves incomptables aparicions en teatre, des del seu debut amb només 15 anys. Molts altres per les sensacionals comèdies, ‘La extraña pareja’ o ‘La jaula de las locas’,  juntament amb el seu incondicional company d’escenari, Paco Morán. Pera, qui ha dedicat tota la seva vida al món de l’espectacle, també és conegut per ser la veu habitual del neuròtic alhora que carismàtic Woody Allen, així com també del còmic i peculiar britànic Rowan Atkinson.

L’any passat vas rebre la creu de Sant Jordi, sent considerat un dels personatges més populars en el món de l’espectacle a Catalunya. Com reps la notícia?

Mira, jo sóc una persona que he tingut molt pocs premis a la meva vida, no se’m té en compte per la qüestió dels premis. Sempre he estat un actor més aviat popular i els premis normalment es donen a gent amb certa categoria intel·lectual o dels cenacles literaris més elevats. La veritat és que mai havia pensat en una cosa així, va ser una sorpresa. És més, quan em van trucar vaig pensar que volien que jo els presentés però no pas perquè el premi fos per a mi.

Que significa per a tu aquest reconeixement?

Va ser maco perquè és clar, com et comentava, sempre he estat un actor popular i les meves comèdies –tot i ser bones– sempre han estat unes comèdies molt populars. El fet que em donessin a mi el premi, era com donar-lo a tota la gent que m’ha seguit durant tota la meva vida, gent sempre molt senzilla. Era com dir: “També teniu un premi per haver-me seguit durant tants anys”. Això és el que em va agradar més, no tant el premi en si. Tampoc sóc una persona massa vanitosa, ni canvia res de la meva vida, però sí que en aquest sentit em fa sentir molt satisfet.

Actualment estàs al Teatre Goya fent ‘l’Avar’. Per què recomanaries l’obra?

Perquè és una veritable sorpresa, i el primer sorprès sóc jo. És un clàssic, i els clàssics –i això diré que no t’ho he dit– són molt avorrits, (riu), estan molt bé i tenen molta literatura però són avorrits. L’avar en canvi és un clàssic preciós, i el personatge és un dels millors de la literatura universal. És una obra moralista, que critica els vicis, i que et dóna molts ítems, moltes pautes.  És molt divertida, em costa molt no fer riure. A més a més, Molière, per a mi almenys, és el gran mestre, el gran creador de tot el teatre posterior.

Durant molts anys vas compartir escenari amb l’actor andalús Paco Morán. “La jaula de las locas”, “la extraña pareja…”. Quin record en guardes?

Molt molt bon record. Va ser una de les millors èpoques de la meva vida, evidentment. Era una manera d’ensenyar el que era realment el nostre país, Catalunya. Molta gent és Paco Morán i molta és Joan Pera, la qüestió era ajuntar-los. El Paco, en escena, era un crack extraordinari, gaudia molt amb ell. I a escala personal, tot i ser molt diferents en tots els nivells –educació, parla, manera de viure…-, estàvem molt a gust, ens enteníem molt bé. Realment érem molt diferents, per dir-te que ell era un home solter, sol, absolutament sol, i jo estic casat, tinc 6 fills, 3 néts, 6 nores… Va ser una molt bona època. Pensa que vam ser com un esdeveniment social durant molts anys, Catalunya era Catalunya i “La extraña pareja”. Vam fer venir al teatre gent que no hi havia anat mai, vam ser els qui vam iniciar aquesta remuntada teatral tan forta que té Barcelona. ´

Com definiries la vostra relació?

Ens vam estimar molt. Bé, ell m’estimava més que jo a ell, el Paco era més generós, jo sóc més català, em costa més… (Riu fent broma). Ens enteníem molt bé. Vam estar 13 anys junts, i quan sortíem a l’escenari era sempre un èxit.

Alguna anècdota que recordis en especial?

D’anècdotes i “morcillas” en teníem cada dia. Érem dos bèsties d’escena, ens podia passar qualsevol cosa. A mi se m’escapava el riure i no em feia vergonya ensenyar-ho, era com dir “Ric perquè m’ho passo molt bé i perquè vosaltres també”. El Paco era absolutament diferent, sempre volia estar serio, “era un cómico serio”, deia. S’ho aguantava i s’ho aguantava, i dia si i dia també, s’acabava fent pipi en escena.

Literalment vols dir?

Sí, sí. Literalment. D’aguantar-se el riure, es feia pipí a sobre. Veies com li anava baixant el pipí pantalons avall. (Riu). Ell ho dissimulava, pensa que el Paco ho dissimulava tot. Feia veure que es tirava accidentalment el whisky per sobre i deia: “ahora me he mojao, me he mojao…”. Els qui ho sabíem ens partíem de riure.

Quina creus que és la clau de l’èxit? Per què creus que has triomfat?

Jo et diria que un fracàs té moltes explicacions i que un èxit no en té cap. El mateix que ha estat un fracàs pot resultar ser un èxit, amb el mateix mateix. En el meu cas, per exemple, penso que són els anys. Vaig començar a aparèixer al teatre amb només 15 anys, vaig viure una època de teatre, després una de televisió, de cinema, de doblatge… La gent em veia constantment. Hi ha una generació que va viure amb “El Capri i el Doctor Caparrós”, una altra que anava a dormir veient “La extraña pareja”, una altra enamorada de Woody Allen… Sóc una persona propera a la gent, aquella senyora que em va veure quan tenia 25 anys, em segueix veient ara que en té 50, i el mateix passa amb els seus fills.  Em tenen molt vist, pobra gent. (Riu).

Com i quan decideixes fer doblatges?

Ja era grandet, si no en tenia 30, m’hi aproximava. A mi el que veritablement m’agradava era fer d’actor. Vaig ser dels primers que va sortir a la televisió i amb això ja en tenia prou, però en aquell moment el cinema va passar de fer una pel·lícula a l’any a fer-ne moltes i van començar a necessitar dobladors. Vaig començar fent paperets, al principi sobretot de nanos joves. Els dobladors normalment tenen unes veus molt maques i col·locades, i com que aquest no era el meu cas, vaig començar amb els més petits perquè eren els que em resultaven més fàcils de fer. Durant molt temps vaig estar-los fent en castellà, fins que a TV3 van necessitar a algú que fes Woody Allen i se’ls va ocórrer que el podia fer jo. Tampoc li dono una gran importància al doblatge perquè al cap i a la fi no és més que un servei lingüístic que fem. Així com el teatre, el cinema i la televisió és un art, el doblatge no és més que això; estem posant veu a una pel·lícula que ja està feta amb uns altres actors, hi incorporem el nostre idioma.

Parlar amb tu per a molts deu ser com parlar amb Woody Allen. Fins a quin punt el fet d’haver-lo doblat, durant gairebé dues dècades, t’ha apropat a aquest personatge?

Bastant, és clar. Jo el veig i intento fer el que ell fa, el que passa és que físicament ens assemblem una mica amb la idiosincràsia. Aquesta semblança fa que sembli que ens assemblem més del compte, però si em poso a fer d’actor, no m’hi assemblaré gens. Per a mi és un honor i estic molt content d’haver-ho fet, però no sé si ho seguiré fent.

Per què?

Per aquestes cosetes que passen quan tens molt èxit amb alguna cosa… Et crea molts enemics i et tanca moltes portes. Vaja, que no ho sé… Potser ara fa una pel·lícula i no em crida a mi per a fer-ne el doblatge. Tampoc no em preocupa massa, eh? Ha estat un honor doblar-lo, però francament, estic segur que si no ho hagués fet, de totes maneres ara estaries aquí on ets ara fent-me una entrevista. Per ser Joan Pera, per tota una vida, per tota una història.

També li has posat veu a Rowan Atkinson, amb ‘L’escurçó negre’ i ‘Mr. Bean’. Com va ser l’experiència? L’has conegut personalment?

No, aquí l’anècdota és que ell no ha volgut conèixer-me. No només no m’ha volgut conèixer sinó que no li agrado gens. Però és normal, no hi acostuma a haver cap actor al qui li agradi el seu doblatge. Ell hauria preferit una altra veu, diu que ell no ho fa, allò… De fet, en van buscar un altre, ho van provar amb un noi de Madrid, però tampoc va funcionar i de nou em van venir a buscar. Jo ja els hi vaig dir: “No hi ha cap problema, busqueu a algú altre, a mi no em fa res. Si no el trobeu i em necessiteu, vindré de franc, no patiu”. De franc, eh? La veritat és que no és fàcil fer aquestes veus tan concretes, tan peculiars… Si les fas com els dobladors habituals, et quedaran neutres, els hi cal un altre matís. Hi ha molt poca gent que li sàpiga donar aquest punt que jo li sé donar. A Woody Allen aquest puntet li va encantar i a Rowan Atkinson, en canvi, no li va agradar gens. Mira, coses de la vida.

Quina relació mantens a dia d’avui amb Woody Allen?

No és que mantinguem cap tipus de relació. Ens hem vist, ell va voler veure’m. També em va convidar quan li van donar la medalla d’or, a Barcelona i a Príncipe de Astúrias. Aquí a Barcelona sí que hi vaig anar. Mantenim una relació telefònica cada vegada que li faig el doblatge, i està molt content, però res més. Una vegada, quan encara no el coneixia, li vaig dir al seu secretari que em faria gràcia veure’l, i Woody Allen em va enviar un correu, amb la seva adreça, que deia: “Cuando vayas a Nueva York pasa a verme”. Hi vaig anar, vaig estar a baix de casa seva i no li vaig dir res… És que no hagués sabut que dir-li, ni ell tampoc. – “Hola Woody, yo soy su doblador”, -“Oh Thank you”. (Riu).

Si demà et jubilessis, et quedaria alguna cosa per fer?

Moltes. Per això no em penso jubilar, (somriu). Ara estic fent una comèdia que realment m’agrada moltíssim i que és com un premi al llarg d’una vida, però el que no voldria és que aquesta funció fos “el meu canto del cisne”. Després en vull fer una altra, i una altra i una altra… Em queden moltes coses per fer. Per exemple, Woody Allen diu que li agradaria fer una pel·lícula que agradés a tothom, al poble, als intel·lectuals, a la dona de la neteja, al catedràtic… Això és molt difícil però a mi també m’agradaria fer aquesta funció. M’agradaria també fer un programa de televisió que fos ‘Pera’, no sé si m’explico. De la meva essència. Penso que podria estar bé.

Per què no ho fas?

Mai no els ha interessat a ningú, ni a TV1, ni a TV2, ni a TV3… Ara em falta anar-hi i dir: “Escolteu, fem-ho, més que res perquè quan em mori tingueu alguna cosa meva per posar i dir: és aquell senyor que va fer allò”. Em moriré i no tindran res meu. Amb TV2 sí que hi vaig treballar molt, però ja fa 30 anys, que va ser quan se’m començava a conèixer. En canvi, a TV3 que és la nostra, res. No els interesso. Jo sempre dic, que per contra, els hi he fet una venjança terrible. (Riu)

Quina?

No la miro. (Riu per sota el nas). Oh, si no hi surto… I és terrible, eh? Sóc una persona menys d’audiència.

Leave a Reply