Anna Barrachina: “’Cómeme el coco, negro’ és la gran joia de ‘La Cubana’”.

By 4 de maig de 2016cultura

 

IMG_0702

Anna Barrachina, actriu catalana nascuda a Sitges, va iniciar-se en el món teatral amb només 19 anys amb ‘La Cubana’. Papers com ‘l’Estrellita Verdiales’ a ‘Cegada de amor’, la ‘Nuri’ a ‘Ventdelplà’ o ‘Doña Belén’ a ‘Amar es para siempre’, l’han convertit en una cara més que coneguda en la seva professió.

Com és Anna Barrachina?

M’agrada molt la vida, menjar, beure, estimar… “Comer, beber y amar”. (Riu). També cuinar, anar al mercat, cuidar-me, fer ioga… Fa molts anys que faig ioga. Necessito fer meditació ja quan em llevo, és bàsic per mi. A vegades puc meditar deu minuts, a vegades trenta… però és una pràctica que m’ajuda a centrar-me, a estar amb mi mateixa. Necessito connectar amb la natura, sóc molt marina –sóc de Sitges– i m’agrada molt el mar però també m’apassiona la muntanya. De tant en tant necessito fer escapades per col·locar-me.

Amb 19 anys vas entrar a ‘La Cubana’. Quin record guardes d’aquells 12 anys?

Ufff, fantàstic. Jo aleshores estava estudiant Filosofia, i al tren, fent el trajecte Barcelona-Sitges, sovint em trobava a Jordi Milán, director de ‘La Cubana’. Des dels 17 anys feia classes al col·legi de teatre, i quan me’l trobava li menjava el coco. (Riu). Quan vaig veure les ‘Delikatessen’ a Sitges, vaig dir: “Jo vull estar aquí”. Un bon dia, mentre dinava amb els meus pares, em va trucar i em va dir: “Si vols venir a assajar avui a les 16h, pots venir”. Era per substituir a Cristina López a ‘La tempestad’. La Cristina va deixar de ser actriu de ‘La Cubana’ per fer el disseny de vestuari, que és qui, des d’aleshores, sempre ha fet sempre tot el vestuari de les obres de ‘La Cubana’.

Què va significar per a tu aquest pas?

Vaig aprendre moltíssim, vaig aprendre de les grans i del carrer, de fer les núvies, d’estar amb Mercè Comes, Carme Montornés, la Mont Plans… Clar, a mi em van posar un vestit de núvia i “a la calle”. ‘La Cubana’ ha estat, i és, la meva gran escola.

‘Cómeme el coco, negro’, una de les obres més conegudes de ‘La Cubana’, va rebre molts premis.  Com ho vas viure des de dins?

“El Coco” va ser un espectacle. Era teatre dins del teatre. El vam estrenar per primera vegada a Agramunt, i quan vam veure la resposta del públic, vam al·lucinar. Era un guinyo a la gent del Paral·lel, a la revista… D’aquesta manera es va agafar com a pretext la gent de revista per a  explicar el teatre dins del teatre. Era el desmuntatge d’una companyia de revista, a partir del qual s’explicava tot el que representa aquest món. ‘Cómeme el coco, negro’, per a mi, és la gran joia de ‘La Cubana’.

La gent et segueix recordant com ‘La Nuri’ de Ventdelplà?

I tant… I m’agrada molt. Una de les coses que més m’apassiona de ser actriu és la creació dels personatges. M’encanta. També em recorden per l’últim que vaig fer a la tele, ‘Doña Belén’ a ‘Amar es para siempre’ i fins i tot encara hi ha gent que em para pel carrer i em diu: “Ostres, tu ets la ‘Estrellita Verdiales’!” i clar, jo al·lucino, ja fa molts anys de ‘Cegada de amor’… (Somriu).

De quin projecte que has participat et sents més orgullosa?

De tots, de l’últim que faig hi intento posar tot el que puc. Ara mateix estic molt orgullosa d’haver fet ‘L’àvar’ de Molière aquí al Teatre Goya. Per a mi ha estat un tsunami molt bèstia. Li’n dic el ‘Tsunami Molière’. (Riu). He substituït a una actriu en 24 hores, i això ha sigut molt durillo, estava rebentada… Va ser saltar al buit sense xarxa i no ho tornaré a fer mai més perquè de veritat que hi deixes la salut… Però bé, tot són experiències, la vida ens va portant coses constantment, i si no estem alerta i ho agafem, se’n van. Cada projecte t’aporta una cosa nova.

Com t’ho has fet per a aconseguir-ho en aquest temps rècord?

Sóc molt obsessiva… Per a mi ha estat un repte al·lucinant, un “Record Guinness”. El segon dia d’estar entre bambolines, que ja tocava de peus a terra, em vaig “cagar de veritat”. És màgia pura. És com pintar un quadre o cuinar… en tot cas, en aquesta ocasió he hagut de fer-ho a cuina ràpida. M’encanta el procés, anar posant aquest ingredient, ara aquest altre i anar construint la personeta… Cadascú té la seva tècnica. L’observació, per exemple, és una cosa que a mi m’encanta. M’apassiona observar a la gent, les seves relacions, les seves cares, els seus posats… Sempre intento connectar amb algú per ajudar-me a fer el personatge, perquè sigui veritat. M’obsessiona la veritat. Com deia Eduardo de Filippo: “El teatre és un reflex de la vida, és un mirall”.

Quin personatge diries que t’ha marcat més?

‘L’estrellita’ és un personatge que m’ha marcat molt, molt… Tant per bo com per dolent, eh?. Per bo perquè era un personatge entranyable i perquè et fa popular entre la gent, i per dolent per l’encasellament. Sóc una actriu que vull fer de tot, i la veritat és que m’ha costat molt fer papers dramàtics, sobretot pel fet de convèncer a la gent de què puc fer-ho. Quan fas un personatge tan marcat, sempre hi ha el perill de què se’t classifiqui, però bé, vaig saltant barreres. És tot un repte.

Portes bé el fet de ser una cara coneguda?

No en sóc conscient, se n’adona més la gent que va amb mi que jo mateixa. És normal, forma part de la nostra professió. Estem exposats, no deixa de ser un aparador. Sempre dic que la televisió és com una sopa instantània, les temporades en què hi surts sí que és veritat que tens aquesta cosa, però en canvi, quan estàs un temps sense aparèixer-hi, la cosa es calma de seguida.

Que és el més apassionant de la teva feina, a part de la creació dels personatges?

Estar damunt de l’escenari, el contacte amb el públic, la seva generositat. Fer somiar a la gent. Fer-los riure. No hi ha plaer més gran que veure’ls riure. El sentit de l’humor ens allibera de moltes coses, tenyeix les crisis i els aspectes negatius i tristos de la nostra vida. El sentit de l’humor sempre hi és, qualsevol drama en té, almenys una mica. Ha de ser-hi, vaja, crec jo.

Quin seria el paper de la teva vida? Amb què t’agradaria que et recordessin?

Ostres, ara em ve al cap ‘Lady Macbeth’. (Reflexiona). Perquè no? Té un cantó fosc important. M’agraden els contraris i sempre m’han agafat per fer papers de bona persona, de dolça… seria molt interessant explotar el cantó més fosc i dolent d’aquest personatge.

 

 

Leave a Reply