Mercè Comes: “Torna La Cubana, després de 20 anys”

By 1 de juny de 2016cultura

Processed with Rookie Cam

Mercè Comes, fundadora de La Cubana juntament amb Jordi Milán i Vicky Plana l’any 1983, és una actriu catalana nascuda a Gràcia, barri on va iniciar la seva carrera professional fent teatre d’aficionats. L’actriu ha participat en diverses sèries de televisió com ‘Les Teresines’, ‘Pedralbes Centre’, ‘Nissaga de poder’ o ‘Plats Bruts’, entre d’altres.

Ets tant eixerida com sembles?

Aaai.. Sí! Sóc així, tal com em veus. Tinc poques coses amagades, sóc bastant transparent. Evidentment tinc moments en què m’agafen “arrebatos” de “vés amb compte perquè…” (Riu). Però sí, sóc alegre, amb ganes de fer coses, amiga dels meus amics… Estupenda, vaja!

Com recordes els teus inicis?

Va ser una mica de casualitat. Jo sóc de Gràcia i allà hi havia molts grups de teatre d’aficionats. Hi vaig començar anant els vespres perquè una amiga m’hi va animar. Jo aleshores feia de professora de francès en dues escoles i ja m’estava bé. Tot va començar quan Núria Espert va venir a Barcelona a fer “Nuestra Natacha” d’Alejandro Casona i estava buscant a gent per fer l’obra. Jo no tenia massa clar que m’hi volgués dedicar, en aquella època no era com ara que fas una cosa i ja la fas, aleshores havies de fer “com mèrits” i jo no en tenia massa ganes. M’agradava fer teatre però no tenia ganes de després haver d’anar a remenar les cireres en lloc. Vaig començar a fer teatre amb grups independents, amb Lourdes Barba, Carme Elias… Curiosament sempre feia teatre seriós. Més endavant vaig fer una funció a un teatre que hi havia a la Travessera, que ara és el cine Arcadia i Arcadín. Allà vaig conèixer al que seria el meu company i vaig començar a venir a Sitges.

Va ser aleshores quan vau fundar La Cubana?

Sí, veníem sovint per Sitges i vam conèixer la gent que feia teatre d’aficionats aquí. Vam conèixer a Jordi Milán, Vicky Plana… i ens vam començar a embolicar. Primer vam fer un grup que es deia “El gall groc” i més endavant vam fer-ne un altre, “La Cubana”. De mica en mica allò va començar a agafar estructura i ens ho vam poder muntar per fer bolos i anar tirant. Ens en vam sortir, de la manera més precària i treballant com a bèsties, però ho vam aconseguir. Vaig estar a La Cubana 12 anys, fins que vaig plegar i vaig decidir seguir pel meu compte. Després de 20 anys, ara hi torno. Això és una primícia. Abans de començar l’estiu em va trucar Jordi Milán i em va dir: “quedem, et vull proposar una bogeria”. Em va explicar el projecte i em va encantar. Ara al juny començarem els assajos fixes de “Gente bien. El musical”, obra musical adaptada a l’obra de Santiago Rusiñol, que aquí a Sitges és el rei del mambo. L’estrenarem al setembre-octubre al Colisseum. És estupendo tornar a treballar amb la Mont Plans, Jaume Bacis…

Que és el que et fa més il·lusió d’aquest retorn de La Cubana?

Tot. És una barreja de moltes coses. Molts sentiments, molts records, moltes coses viscudes. Em fa il·lusió… de cop em fa cosa… són moltes emocions que vénen de cop. Al local de La Cubana hi ha una sala amb tots els vestits que fèiem servir, l’altre dia estava per allà i deia: “Osti, aquest vestit era de ma mare”, “aquest altre el duia a Les Teresines”… i encara ho tenim tot allà, ben guardadet. El que més m’agrada és que ho estem assajant súper tranquils, tenim tres mesos fins a l’estrena.

Recordes la primera vegada que vas sortir en un escenari?

Sí, va ser quan estudiava al col·legi de monges. Hi havia una monja, que era molt xula ella, i ens va proposar de fer una obra de teatre en comptes dels típics festivals de fi de curs. Era una coseta curta. Una companya de classe i jo fèiem de dues velles –molt velles– beates, que mantenien una conversa. Era súper divertit perquè una era sorda i no s’entenien… L’obra va agradar tant que es va córrer la veu i la vam repetir en tres altres escoles. Més endavant vaig fer “La sangre de Dios”, la meva primera obra d’aficionats. No en recordo massa, només que es tractava d’una noia molt jove i soltera que es quedava embarassada. Imagina’t… Allò que dius: “Anem bé, anem molt bé”. (Riu).

Què sents quan puges damunt l’escenari?

M’agrada molt. Sempre hi ha aquell puntet de: “Uff, a veure què passa!”. És magnífic., Hi ha gent que diu: “Ai, no us canseu de dir sempre el mateix?”. No saben el que diuen, perquè és clar, jo també puc dir: “Els que van a treballar a La Caixa no es cansen de fer cada dia el mateix?”. Mai és el mateix, sempre és diferent. Primer perquè cada dia tens un estat o un “no sé què” que t’ho fa viure diferent, segona perquè el públic també és diferent i això, encara que no ho vulguis, et fa estar d’una manera o una altra, i per últim perquè les coses que passen a dalt de l’escenari, amb els companys, són sempre diferents.

No deu ser fàcil posar-se la careta i donar-ho tot, quan tens problemes personals.

No, no ho és… Jo he treballat dues vegades amb coses greus, amb la mort del meu pare i quan el meu company va tenir un ictus. És horrorós… Però també t’he de dir que pots estar plorant moltíssim al camerino i quan surts a l’escenari se t’obliden molt les coses, eh? És una teràpia. No tens temps, surts amb allò al cap però t’has d’anar col·locant i creure’t el que estàs fent.

Gairebé sempre has fet humor, no t’ha agafat mai un atac de riure d’aquells impossibles d’aguantar?

I tant! Jo sóc molt donada a fer bromes en escena i en sóc la primera víctima. M’han agafat molts atacs de riure però penso que està bé, significa que hi ha bon rotllo entre els actors i aquesta complicitat fa que l’obra creixi el doble. El públic no sap el perquè, però ho rep així, i això no té preu.

Tenir memòria és clau per la vostra feina. Com t’ajudes per aprendre’t els guions?

Sí, però suposo que també l’exercitem. A mi no em costa gens… Bé, toquem fusta. (Riu). M’ho estudio sense problema, a vegades ho practico amb algun amic o amiga i a vegades fins i tot ens gravem. Aprendre’s el guió és el de menys, el més important és que et creguis el que estàs fent. Si estàs fent de iaia, t’has de creure que ets una iaia, si fas d’idiota, com més idiota siguis millor. Una vegada et creus tot això, el diàleg s’incorpora sol, va rodat.

Tens algun paper pendent?

No. M’ho he passat molt bé amb tots els papers que he fet, del primer a l’últim. Sempre me’ls he fet molt meus. Mira, quan vaig fer ‘Nissaga de poder’, vaig començar sent una cartera que anava amb una motoreta, però em creia tant el meu paper que aquell paperet va anar agafant cada vegada més i més importància, fins al punt que em vaig acabar casant amb el més ric del Penedès. Fins i tot vaig fer l’spin off, que allà els mataven a tots, saps?… (Riu). Sempre dic que no hi ha papers petits, si agafes un paper, per petit que sigui, i te’l fas teu, te l’estimes i el fas bonic, aquest paper serà gran. És així, n’estic convençudíssima.

Molts et recordaran pel personatge de la iaia de ‘Plats Bruts’. Quin record en guardes?

M’ho vaig passar molt, molt bé. Em va trucar el Joel i em va dir: “Vull fer una iaia que s’assembli a la meva i vull que la facis tu. Ara, ja et dic que aquesta iaia està completament boja. Està sorda però quan li interessa hi sent. Està coixa però quan li interessa… deixa-la anar. No té edat però té tots els anys del món”.

“Les Teresines”, “Plats Bruts”… És casualitat o és que t’agrada fer de iaia?

Sí, m’encanten aquests papers. Les iaies m’agraden molt perquè són molt descarades, en general. Ja els hi és igual tot, ja ho han viscut tot i diuen les coses tal com ragen. Són capaç de dir-te: “ai, nena, t’has engreixat. Quin cul se t’ha fet!”, sense que tu els hi preguntis. Això em diverteix. Ja han perdut el filtre de l’educació. M’agrada com es belluguen, les que són xules, és clar, les que no, pobretes…

Alguna anècdota de ‘Plats Bruts’?

N’hi ha moltes. Una de molt divertida és quan gravàvem –amb públic– el capítol “Tinc patató” en que el Jordi Sànchez figura que m’ensenya les parts per demostrar-me que és un home. Li feia cosa que el públic pogués veure alguna cosa de reüll… (Riu). Va ser boníssim perquè al moment de la veritat em va aparèixer amb un mitjó… allà. I és clar, quan ho veig veure… no podia aguantar-me el riure. Vam haver-ho de tallar unes quantes vegades. Ui! Aquella escena va trigar a gravar-se… però no per culpa meva, eh?, jo tirava… però és clar, el mateix Jordi “es pixava de riure” i el Joel i jo encara més.

Amb quin paper t’agradaria que se’t recordés?

Un paper que m’estimo molt –si parlem de sèries– és el de “Les Teresines”. Penso, ara mirant-m’ho de lluny, que estan molt ben fetes. I mira tu, la prova és que se’n van fer només 13 capítols i sembla que en fossin cinc-cents mil. La tele en volia més però les condicions amb La Cubana no podien ser. Però bé, tampoc et dic el que va representar fer “Les Teresines”, eh? Allò va ser una burrada d’hores de feina però va valdre la pena veient-ne el resultat. Em fa gràcia recordar-ho, va ser entranyable, a més jo sóc de Gràcia i aquell pis era molt semblant al meu. M’estimo molt aquest paper, i sí, m’agradaria ser recordada per la Teresina.

Join the discussion 5 Comments

  • Jona ha dit:

    Does your site have a contact page? I’m having a tough time locating it but, I’d like to send you an e-mail.

    I’ve got some suggestions for your blog you might be interested in hearing.

    Either way, great website and I look forward to seeing it expand over time.

  • Jane ha dit:

    I’ll immediately clutch your rss as I can not find your e-mail subscription hyperlink or e-newsletter service.
    Do you have any? Kindly permit me understand in order that I may subscribe.
    Thanks.

  • Charmain ha dit:

    I see you don’t monetize your website, there is one cool method to make
    extra income, it will work with your website perfectly,
    just search in google for; tips and tricks by Fejlando

  • CornellCTaub ha dit:

    Hello everyone, it’s my first go to see at this web page,
    and paragraph is really fruitful for me, keep up posting these types of content.

  • JacksonDFina ha dit:

    This web site was… how do you say it? Relevant!!
    Finally I’ve found a thing that helped me to.

    Kudos!

Leave a Reply