Tomàs Molina: “Ho he provat tot ja. L’únic que em faria gràcia i que em faltaria per fer, seria anar a l’espai”

By 15 de juny de 2016 desembre 18th, 2019 cultura

IMG_3560

Tomàs Molina, principalment conegut per ser l’home del temps de TV3 des de fa gairebé 30 anys, ha estat també President dels homes del temps del món i actualment forma part de la Junta Directiva. Molina és també professor de Màster de Meteorologia a la Facultat de Física de Barcelona, mateixa Facultat on es va llicenciar.

Vas estudiar Física aquí, a la Universitat de Barcelona. Quin record en guardes?

En guardo molt bons records. Fins a la Facultat havia sigut una mica “el bitxo raro”. Els físics som gent a qui ens agraden les matemàtiques, no és només que se’ns donin bé, sinó que ens agraden, i això, a l’escola, acostuma a resultar força estrany. A la Facultat em vaig trobar amb gent més assemblada a mi, amb qui compartia interessos, temes de conversa… em sentia més normal. Aquesta Facultat és més aviat “de gente lista”, de gent que hi va a estudiar, no a passar-hi l’estona. Abans es deia que els qui hi havia al bar de la Facultat eren els de Química perquè els físics sempre estàvem a la biblioteca. (Riu).

Una mica com “The Big Bang Theory”, no?

Si, a la sèrie ho exageren una mica, però sí, és cert. A l’escola em costava trobar tema de conversa perquè no compartia els mateixos interessos que la gran majoria. Havia de parlar de temes que no eren del meu interès…

Ets periodista col·legiat.

Sí. M’he capacitat professionalment. Quan jo era jove no hi havia la carrera de Periodisme, va ser després que em vaig capacitar com a periodista, demostrant que m’havia dedicat al Periodisme i que tenia una titulació superior, en el meu cas, de Física.

T’interessa més la Meteorologia que el Periodisme?

No creguis. Quan treballes en els mitjans de comunicació ets periodista, i gairebé farà 30 anys que hi treballo. Vaig començar, a TV3, el 25 d’abril de 1987. També presento, cada dia, el programa “Espai Terra” i anteriorment també havia presentat molts altres programes.

També ets professor a la Facultat de Física (UB).

Sí. Sóc professor d’anàlisi i pronòstic meteorològic, d’una part de l’assignatura de biometeorologia, meteorologia a mitjans de comunicació… No et sabria dir quants anys fa que m’hi dedico, uns vint, aproximadament.

Et paren molt pel carrer?

Sí… Aquí a Barcelona i a Badalona no tant, la gent s’ha acostumat a veure’m. Però quan surto d’aquí, sí. És que són 30 anys, eh? Es diuen de pressa… Hi ha molta gent que m’ha vist tota la vida –tota– en el sentit estricte de la paraula. El que ocorre amb els homes del temps és un fenomen bastant freqüent a tot el món. Així com la major part dels presentadors de programes d’informatius són presentadors que poden durar però que típicament canvien una mica la seva posició, els homes del temps acostumem a ser un personatge de televisió que té carreres molt llargues en la mateixa posició, som gent molt associada a la cadena.

T’han parat molt per criticar-te?

Sí, alguns es queixen. Però que et parin pel carrer i et diguin: “Ai, Molina, que t’equivoques!” potser no t’importa tant com que les queixes t’arribin, no ho sé, del Síndic de la Vall d’Aran o del President d’una Confederació hotelera… Això sí que és més rotllo.

Quin percentatge de fiabilitat diries que tenen els pronòstics, avui en dia?

Molt alt. Ara gairebé no ens equivoquem mai. Fa 30 anys ens equivocàvem més. No molt tampoc, eh? Encertàvem molt el pronòstic del dia següent, fallàvem una mica més el de “d’aquí dos dies” i bastant el de “d’aquí 3 dies”. Ara aquest “bastant” estaria en la previsió del setè dia. En general encertem un 60%, però és clar, en l’altre 40% fallem. Nosaltres ja mirem d’explicar-ho, no és que fallem, és que està molt lluny. La idea és dir: “passarà un front entre dissabte però no ens n’acabem de refiar”, així la gent tampoc s’ho pren tant a pit que dissabte plourà, entenen que també pot ser que plogui divendres o diumenge…

Creus que “El dia de la marmota” va significar una fita per als meteoròlegs?

No. Per mi no, vaja. Pensa que els del temps som populars, sempre i a tot arreu. Jo crec que és a la marmota a qui li fa l’efecte que els del temps siguem populars i no pas a nosaltres que la pel·lícula sigui popular. És el temps el que és famós, no la marmota. “Jugar” amb el temps acostuma a funcionar perquè és una cosa molt universal.  Els del temps som populars, però és una popularitat una mica particular, molt poc vistosa, insisteixo. No serem mai un Brad Pitt, perquè no ho som. És com el cas d’Al Roker, per exemple, que és –probablement– el tio més conegut dels Estats Units, que deu cobrar –tranquil·lament– uns 7 milions d’euros a l’any, però que no és un Brad Pitt.

Canviant totalment de tema, t’agrada la imitació que et fan al ‘Polònia’?

No. No m’agrada gens que m’imitin. No m’agradava el primer dia ni m’agradarà l’últim. Si fos per mi no es faria, però tampoc em passa res. Amb això t’hi has d’acostumar i no fer-ne un gran cabal. Si tenen raó, t’ho apliques, i si no en tenen, te n’oblides.

Creus que t’hi assembles?

No ho miro molt… Però deu ser que sí perquè les imitacions que fan estan molt ben fetes. El que sí que et puc dir és que aquella part àcida que fa, sí que la tinc. I la tinc totalment, sovint sóc fins i tot massa àcid. Però, en canvi, allò que diu: “molt booona niiiit”, no. Quan jo ho deia, deia: “hola, bona nit”, tancat, igual com ara que dic: “hola, bona tarda”, tancat també. I no és que ho hagi canviat, eh? Sempre ho he fet igual. Creu-me que no m’importa gens…

Què tal va ser l’experiència de fer les campanades conjuntament, el 2008?

Un rotllo. No estic acostumat a treballar amb guió, el meu text és improvisat. Allò era com una obra de teatre, un programa de 10 minuts totalment guionitzat. A més van venir uns manifestants contra el canvi del pla Bolònia, mentre fèiem les campanades, i jo només pensava amb el que em quedava de tros per dir encara.

Et va passar el mateix en el capítol “Tinc un mal rotllo” de “Plats Bruts”?

Sí. Tenia frases curtetes però havia de seguir el guió. Em vaig equivocar, bé, em vaig perdre. Me’l vaig creure tant que se me’n va anar el text del cap. Kràmpack tenia uns guions boníssims, només llegint el guió ja reies. Vam haver de repetir l’escena. Una sola vegada, eh? Sóc un professional jo també. (Riu).

Mai t’ha fet por perdre credibilitat com a home del temps pel fet de participar en sèries d’humor?

No. És que… No sé com dir-ho, però… Jo sóc físic, eh? El que sé, ho sé, i el fet de ballar, cantar, etc, no canvia res. El problema el pot tenir algú que no sàpiga el que s’espera d’ell que sàpiga. Això pot passar molt amb periodistes…

En quin sentit?

El periodista, típicament, no sap de res però, en canvi, ho ha d’explicar tot. A més a més, la gran majoria fan servir el teleprompter per llegir les notícies, no exerciten la memòria. Mentre els funcioni sobreviuran però el dia en què el teleprompter falli, se’ls veurà el “percal”. Aquí és on perdran la credibilitat. Els del temps tenim aquest avantatge, que és semblant al cas de la secció d’esports, que també tenen una construcció de text molt més bona que la del periodista “normal”, per això acostumen a ser més dúctils. Els periodistes “normals” acostumen a estar més limitats, tenen massa eines que els ajuden i els ho posen massa fàcil, i com a conseqüència, tenen backgrounds molt pobres.

I per acabar… un últim pronòstic. On et veus d’aquí a uns anys?

Espero ser l’home del temps fins que em jubili. Ho he provat tot ja. Una de les coses més bones que m’ha permès el fet de treballar a la televisió és que he estat en molts llocs i he provat moltes coses. He anat a l’Antàrtida, he pujat en gairebé tot el que es pugui moure, submarí inclòs. He pujat en un F-16… Mira, l’únic que em faria gràcia i que em faltaria per fer, seria anar a l’espai.

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.