Quim Àvila: “La meva feina no m’alimenta l’ego, com a molt l’autoestima, que sempre va bé”

By 30 de novembre de 2016cultura

img_0532

Quim Ávila és un jove actor català, considerat per a molts com una de les joves promeses de l’escena catalana del moment. El 2011 va aparèixer a Polseres vermelles, la primera sèrie de televisió en què va participar i probablement la responsable del seu salt a la fama. Actualment fent In Memoriam: La quinta del biberó, sota la direcció de Lluís Pasqual a La Kompanyia del Teatre Lliure. També ha participat en sèries de televisió com Kubala, Moreno y Manchón o La Riera, així com en diverses obres de teatre i peces cinematogràfiques.

Al teu primer càsting, a Polseres vermelles, ja et van agafar. T’ho esperaves?

No, com m’ho havia d’esperar! Tu sempre somies que et passarà el millor, però també et prepares per si passa el pitjor. Volia pensar que m’agafarien però estava preparat per un no. Recordo que quan em van trucar des de producció, estava a casa amb ma mare i un amic i vaig començar a saltar eufòric al llit.

Que diries que la fa especial?

Crec que va funcionar tan bé perquè l’equip de Polseres vermelles, va crear una pinya brutal. Eren una família tots ells. Des dels càmeres, els d’il·luminació, els gafers… tots. Arribaves allà i ho notaves, hi havia un feeling que t’hi cagues. Això és, jo crec, el secret de Polseres vermelles. A banda, es tracta una història que toca molt i que està tractada des d’un lloc molt delicat, amb molta cura. Podria ser molt típic –tothom ha sentit a parlar del càncer, d’hospitals… – però trobo que dóna una visió diferent, des del punt de vista dels nens, que fa que fins i tot hi hagués gent que volgués anar a un hospital a fer un voluntariat. Això animava. A més al grup se’l va tractar amb molta delicadesa; d’entrada, una sèrie que planteja que agafaran als actors i els posaran en una casa de colònies, durant tot el rodatge… Amb això ja veus que hi ha un equip al darrere que està cuidant des del més petit detall de la sèrie. És una sèrie de detalls i crec que per això va arribar, on va arribar.

Abans ja havies fet teatre.

Sí. Sobretot teatre amateur. D’experiència audiovisual en tenia la justa, havia fet algun curtmetratge amb algun amic i coses així, però res més.

La teva formació ja va començar des de molt petit.

Si, això sí. Vaig començar a formar-me, sense saber-ho, quan tenia 4 o 5 anys. Vaig tenir la sort d’anar a una guarderia on fèiem teatre i ens disfressàvem, i com que potenciaven totes aquestes coses, els meus pares aviat es van adonar que la interpretació “me tiraba”. Vaig començar a fer classes de teatre musical a Youkali, que és una escola d’aquí de Gràcia, i més endavant al Memory de l’Àngels Gonyalons. Després, amb 12 anys, vaig dir: “ja està” i ho vaig deixar. Vaig seguir amb la pintura, cosa que també vaig deixar fa tres anys i que després he tornat a recuperar. Ja veus que vaig deixant i reenganxant. (Riu).

Com és això?

No ho sé. Jo personalment crec, a mesura que em vaig coneixent, que sóc una persona que moltes vegades necessita deixar allò que té per després tornar-ho a  recuperar. Ara fa dos anys, per exemple, me’n vaig anar sol amb bicicleta al Delta de l’Ebre, perquè tenia ganes de deixar una mica de banda tot el que tenia aquí a Barcelona, per després tornar i agafar-ho amb moltes més ganes.

No és una mica arriscat?

Sí, però a vegades, va bé marxar per després tornar. És com els viatges espirituals… sempre he pensat que algun dia ho faré. No és tant pel viatge en si, sinó pel fet de tornar. Saps que quan tornes, ho enganxes tot des d’un lloc diferent, amb una motivació renovada. Jo crec que amb la pintura i el teatre, m’ha passat això.

On et sents més còmode, en un teatre més petit i proper o en un format més gran?

De formats grans, per sort o per desgràcia, no n’he provat tants… Tots tenen el seu què. El que sí que és veritat és que quan tens el públic a tocar, hi ha algo molt especial, hi ha una màgia que es crea… Saps que qualsevol petit gest, el públic el veurà; que qualsevol petit detall –qualsevol espurna d’emoció que hi hagi– el públic el notarà. En un teatre gran és molt diferent, l’energia ve d’un altre lloc. Has de fer la mateixa feina que en una sala més petita però l’energia és molt diferent. Has de fer arribar la teva energia fins a l’última fila i recollir-la de les 500 o 600 persones que hi hagi al teatre. Però al pot petit hi ha la bona confitura que diuen, i sé que normalment peco de fer coses petitetes, així que suposo que m’agrada més lo petitet. Sóc molt de detalls. M’agrada, fins i tot, fer comentaris fluixets, que el públic ni escolta, però que ni tan sols fa falta perquè el que fa és afegir capes de veritat a la feina i al compromís amb un mateix, amb el públic i amb el projecte. Jo crec que suma.

Ets considerat una de les joves promeses de l’escena catalana del moment. No és molt fàcil enlluernar-se?

(Riu). Jo per sort tinc una família que em fa tocar molt de peus a terra, a qui jo li agraeixo tot. Els meus pares no són gent de teatre; sí que els hi agrada però no recordo que m’hi portessin mai. L’altre dia ma mare m’ho deia: “Nosaltres el que volem és que tu estiguis bé i que puguis tirar endavant i viure d’això”. I en aquest sentit, com a molt m’enlluernaria pel fet de dir: “Si els meus pares se senten orgullosos de mi, ja està bé”. És molt important la gent que tens a casa… Però molt! És allà on et sents com a casa, mai millor dit, i qui fa que tu cap enfora siguis una personal real. Perquè és cert que a vegades et trobes a algú i penses: “però que t’està passant, què t’estàs creient?”. Jo faig teatre, cinema i televisió per a tota mena de públic i en aquest sentit, si hi ha gent que em valora com a jove promesa, genial, si n’hi ha que em valora com a un tiu currante, perfecte també, i si fins i tot, n’hi ha que em valoren com una merda, doncs bé, també. (Riu).

No t’ha canviat la vida?

A mi personalment, no. També t’he de dir que aquí, al nostre país, hi ha molt respecte. Si més no, cap a mi sempre l’han tingut.

Potser perquè han agradat els teus personatges?

Pot ser. De sobte et diuen: “gràcies per la feina que fas”. Coses així que dius, mira me’n vaig més content cap a casa, però no més inflat. I te n’adones que no ets ni tu l’important, si no la feina que has fet. Al final es redueix a persona amb persona i no sé fins a quin punt això pot arribar a inflar a algú però a mi personalment, no m’ha passat. Sí que fa que m’estimi encara més la meva feina i que la faci encara amb més compromís, encara, però res més que això. La meva feina no m’alimenta l’ego, com a molt l’autoestima, que sempre va bé. (Riu). Sóc el primer que quan algú em diu: “Jo a tu et conec”, penso: “Ostres, i de què ens devem conèixer?”.

De petit volies ser pallasso.

Sí! Sóc molt fan dels pallassos. De fet ho tinc pendent, espero poder fer alguna cosa de clown, ni que sigui un curs, per poder fer catarsi amb tot aquest tema. Penso que en la feina de tot actor, sempre hi ha un punt de clown, que tots portem a dins. Un ha de saber fer la major tragèdia del món, amb aquest punt de clown; que se li enfoti el que li està passant. Clara Segura ho deia en un curs que vam fer: “Fixeu-vos en els actors anglesos, fins i tot en l’escena més dramàtica, tenen un somriure intern, que a vegades fins i tot, és extern”. I és veritat! Si t’hi fixes, dius: “Però si s’està partint el cul!”. És màgic això. De sobte col·loca al personatge en un lloc d’intel·ligència espectacular. Mira, Anna Lizaran, una de les grans actrius que jo crec que tota la professió admirem, hem admirat i admirarem, era capaç de fer-te un personatge com el que va fer a Agost i fer-lo de tal manera que arribava a ser clownesc, arribava al punt de dir: “És tan passat de rosca, que m’ho crec”, perquè la vida veritablement està passada de rosca. I al final, l’ésser humà, per sort o per desgràcia, és així, absurd.

En què estàs treballant ara mateix?

Estic a La Kompanyia Lliure del Teatre Lliure fent In Memoriam. És una de les poques obres en què crec que hi ha d’haver un compromís total. I encara que hi pugui haver humor, no es pot perdre el respecte cap a allò que s’explica. Tracta sobre els soldats de la lleva del biberó; lleva de soldats que van ser cridats, amb disset anys, “cómo carne tierna” al final de la Guerra Civil espanyola, que en realitat no va ser més que una excusa per resistir una mica més.

Sempre fas papers compromesos. A Fusells, per exemple, també interpretaves un paper compromès, durant la Guerra Civil espanyola.

M’agrada pensar que hi ha alguna cosa, en aquests personatges, que encara no s’ha explicat prou i que cal fer-hi èmfasi perquè la gent entengui certes coses. Cal obrir-los els ulls i fer-los ser conscients de la gravetat de tot plegat; forma part de la nostra història i no ho coneixem, i el pitjor de tot és que no està tan lluny! Hi ha biberons que encara estan vius… Amb Ricard III, era el mateix; casos de matances escolars –i tampoc cal arribar a això, simplement casos d’inadaptació o de no acceptació de certs individus per part de la societat, que porten a què gent acabi desenvolupant conductes poc esperades–. Tot això s’ha d’explicar, se li ha de donar valor. No tot és la meva escala de veïns –que també és molt important perquè tothom té el seu drama i la seva comèdia personal–, però hi ha certs aspectes de la nostra historia i societat, que es tendeixen a jutjar molt fàcilment i personalment penso que se’ls hauria de donar un major grau de respecte i valor. És per això que m’agrada fer aquest tipus de papers, considero que hi ha alguna cosa que s’ha d’explicar i jo em sento amb la necessitat de fer-ho.

Segueixes estudiant?

Segueixo estudiant a mitges, sempre intento fer cursos perquè penso que és important que no s’oxidi l’organisme. Ara al març farem uns workshops al Teatre Lliure amb un membre de la Royal Shakespeare Company i amb nens que –crec– són autistes. L’objectiu és fer arribar la paraula de Shakespeare a través d’ells, a partir del ritme que té el vers de Shakespeare, que està lligat amb el bàtec del cor d’una persona. És un tipus de feina que em ve molt de gust i que no deixa de ser formació. De fet, aquesta és una de les coses bones que té La Kompanyia Lliure del Teatre Lliure, que ens proposa projectes i alhora ens forma com a actors i persones, la qual cosa s’agraeix.

Mires alguna sèrie ara mateix?

No, sèries no, sóc un cafre per les sèries. Jo mateix estic en contra del que ara et diré però tinc la mala mania de pensar: “perquè invertir 24 hores de la meva vida en veure una sèrie, quan amb el mateix temps puc veure 12 pel·lícules?”. M’agraden molt les pel·lícules. Peces que comencen i acaben.

Projectes de futur?

Ara, com et comentava, he entrat a La Kompanyia del Teatre Lliure. És una plataforma que aposta per vuit cares noves –quatre nois i quatre noies–, actors que estem començant. Són 3 anys de feina, alhora que ens formem i treballem en continus projectes. Ara estem, com t’he comentat, fent In Memoriam. La següent serà una obra infantil basada en la història de Moby Dick i em ve molt de gust! Sempre m’ha semblat que fer teatre per a nens ha de ser la bomba. Són els que més ho gaudeixen, encara que òbviament ho entenguin d’una manera molt diferent. El que més m’agrada és que no els pots mentir, o et compromets cent per cent amb allò que fas, o no els hi coles.  A un adult, en general tampoc, però els adults tenen mil i una coses al cap, i si a més l’actor, el director o la peça ja té un cert renom… Amb un nen no, o li agrada o no li agrada. Si l’avorreixes, no intentarà quedar bé, ho notaràs. Tu fas una pregunta, que en principi ningú havia de contestar, i el nen et contesta: “NO!”, i té tot el sentit del món, has fet una pregunta i el nen te la contesta. A més, l’obra no serà a l’escenari, els portarem per totes les catacumbes del Teatre Lliure. Em fa gràcia pensar que aquesta experiència pugui despertar l’interès d’algun nen a ser actor, o si més no, que els ajudi a comprendre que al món hi ha mil personatges i que cal fer un esforç per intentar entendre’ls a tots.

Leave a Reply