“Hola. Me llamo Toni Moog y llevo tattoos” Així és com a Toni Moog li agrada presentar-se i la veritat és que a l’humorista català no li fan falta gaire més presentacions. Gairebé dotze anys després del seu debut a ‘Central de cómicos’, de Paramount Comedy, l’artista segueix damunt els escenaris fent el que més li agrada: monòlegs.
Et presentes sempre de la mateixa manera: “Hola. Me llamo Toni Moog y llevo tattoos”. Consideres que és el que més et caracteritza?
Si, una mica tot el personatge. Els tattoos, la veu, el caràcter, la pinta que fotu… Jo crec que he creat com una marca, “Toni Moog”. Sí, és un humorista, però és com si fos un objecte. Un tiu amb pinta de macarra, tatuat i que fa riure. Jo crec que sóc dels pocs súper tatuats que fan coses de tele i tal.
Quan et vas fer el primer tattoo?
Amb setze anys.
Tots tenen algun significat per a tu?
Tots no, però sí la majoria. Estan fets en un dia especial; en què m’ha passat alguna cosa important, he acomplert un somni… Aquests dies, aprofito i em faig un tattoo, però bàsicament és perquè m’encanten.
Com t’inspires a l’hora d’idear els teus monòlegs?
Ni idea… Suposo que és la meva ment, que està així una mica tarada. Jo veig coses que l’altra gent no veu, sobretot en l’àmbit més quotidià. Tu veus una cadira i jo veig la part còmica d’aquella cadira. Em vénen idees al cap, de tot el que em passa.
Tires d’experiència personal també?
Sí. Tot el que em passa, ho exagero, ho extrapolo i ho porto a nivells surrealistes. Tot està basat en fets reals.
Quin diries que és el teu públic?
És súper variat. La mitjana d’edat són dels 25 als 35, però també ve molta senyora de 50, alguna iaia de 60-70 i també crios de menys de 10 anys, amb els pares. El meu llenguatge és molt de carrer –dic tacos i tal– però totes les paraules que utilitzo estan al diccionari.
No tens pèls a la llengua.
No, no em tallo de res. Jo penso que sóc humorista i que la gent ja ho sap; sóc el primer que em burlo de mi mateix i crec que això em dóna llicencia per poder fer conya del que em doni la gana.
No t’ha portat problemes al carrer?
No. A veure… Sempre hi ha algú a qui li pot molestar una broma perquè s’hi sent identificat, però és que si filem fi, no podria fer bromes ni de “gordos”, ni de “calvos”, i al final arribaríem a un punt en què no existiria l’humor. L’humor està present, precisament per a això, per a treure ferro a temes –inclús dolorosos– com la mort, accidents…
Portes bé les crítiques?
Sí, realment me la bufen. Si són constructives, guai; jo les accepto i penso: “Ostres, doncs igual si, no?”, però si són totalment negatives i destructives, em són completament igual. Les d’Internet ni me les miro; les típiques anònimes que diuen: “Yo fui a verlo y fue una mierda!”. Per llegir aquestes tonteries, ni em molesto. M’és igual el que pensi aquesta gent anònima, que parla gratuïtament.
La situació més incòmoda damunt l’escenari?
Quan estàs malalt i has de sortir a fer la funció de totes formes. Potser t’estàs cagant, tens febre, vòmits… Treballar malalt és el pitjor. Estàs a l’escenari i penses: “Ostres, tinc un pet però és que si me’l tiro, igual em cago, saps?”.
Lligues més des que se’t coneix?
No, lligo igual. Potser és més fàcil conèixer a gent, però jo també sóc molt selectiu. A més no bec alcohol ni surto de festa… Però bé, tothom es pensa que sí. I que prenc farlopa… És la meva pinta no? És el que et deia, és el meu personatge.
Et repeteixen les teves mateixes bromes pel carrer?
Si, molt.
Quina és la més popular?
La M-30, “que pum que pam” i el “hasma amigo” del Pequinès.
Assages les brometes davant el mirall?
No. Mai a la meva vida he assajat. No m’he posat davant el mirall ni res d’això.
Com ho prepares?
És pura intuïció. Escric el text, el repasso i li canvio alguna cosa. Quan tinc el text, el memoritzo –més o menys– per ítems, més per blocs que no “de pe a pa”. I per últim, el tiro. Ni l’assajo, ni el provo, ni res. Intuïció.
Mai improvises?
Molt. Mogollón. En cada funció hi ha coses diferents. M’encanta.
Quin és el monòleg que més t’agrada?
Blanca Navidad. Aquest és el 8è any que el faig, sempre en aquestes dates, de principis de desembre a passat el dia de reis. M’agrada perquè és més per a tots els públics, és súper quotidià; tothom coneix el que explico, parlo del Nadal. Sí, aquest seria el meu preferit.
On et vols veure d’aquí a deu anys?
Doncs aquí, al teatre, seguint fent riure a la gent.
Vas començar amb un “no tienes cojones”. Què creus que estaries fent, si no hi hagués hagut aquell repte?
No ho sé, jo feia de DJ i havia estudiat Publicitat, però sincerament penso que hagués acabat –igualment– fent el mateix. Tard o d’hora hauria acabat pujant a un escenari de totes formes. Va ser en aquell moment però estic segur que si no, n’hagués trobat un altre.
Seguiràs fent edicions dels monòlegs de sempre o tens pensat d’estrenar-ne algun de nou?
Sí, ara vull fer un monòleg nou. Un espectacle totalment nou, de cara a l’any que ve.
Podem avançar-ne el títol?
(Riu). Sí. Em sembla que es dirà HollyMoog. Però no n’estic segur… No et puc explicar més, ha de ser sorpresa…