Monthly Archives

gener 2017

Joan Carreras: “L’obsessió per qualsevol cosa que s’escapa de les nostres mans, és una pèrdua de control”

By | cultura | No Comments

Primera part de l’entrevista a Joan Carreras, orientada exclusivament a l’obra Les noces de Fígaro (Teatre Lliure de Montjuïc). La segona part, dedicada a la trajectòria professional de l’actor, serà publicada el dimecres 1 de febrer.

Reacció en rebre la notícia que comptaven amb tu per fer Les noces de Fígaro, amb motiu dels quaranta anys del Teatre Lliure?

Molt content de poder participar en aquest homenatge! Em sento molt honorat de fer una obra que va ser tan important i que va significar un punt d’inflexió, fins i tot en el seu moment. Per a mi el Lliure, igual que per a molts, va significar i significa moltes coses. Diguéssim que és el bressol de gran part del teatre que després s’ha fet al nostre país i a més hi vaig viure gairebé vuit anys, molt intensos, quan hi era l’Àlex Rigola, amb qui vam portar la T per tot arreu.

Content amb el teu personatge?

Ostres! El meu personatge és fantàstic! Jordi Bosch, en el seu moment, el va fer d’una manera espectacular i a més li va funcionar súper bé i el repte era una mica aquest també; intentar fer la mateixa funció –respectant i honorant molt l’essència d’aquell espectacle– però canalitzant-lo de diferent manera perquè en definitiva no deixem de ser éssers humans diferents. De fet, no vaig voler veure la funció original, ni per vídeo ni per enlloc, perquè penso que està bé que les coses surtin de la pròpia intuïció. Però bé, estàvem molt ben assessorats per l’ajudant de direcció, qui ens anava guiant una mica, i de la mà de Lluís Homar vam poder arribar-hi. El personatge és un cabró, però és que aquest tipus de personatges són fantàstics de fer! Un personatge ple d’aristes però que al final tothom li pren el pèl. És una transició on diguéssim que, per primera vegada, els criats són més intel·ligents que l’amo, i el porten i el manegen com volen.

Fins a quin punt diries s’ha estat fidel a l’obra?

S’ha volgut ser molt, molt fidel a l’extenuació, en qüestions d’espai, perquè és una rèplica exacta del que era. El vestuari que portem, de fet, és l’original que portaven ells, amb petits retocs, però el mateix. Després, en l’estil, segurament que hi ha moltes coses que canvien, més que res perquè s’ha volgut, no revisitar-ho,  però sí donar-li ànimes diferents als personatges. Trobo que som molt fidels a l’obra originaria que va escriure Caron De Beaumarchais.

Part de l’obra no deixa de ser una crítica al poder. Quina reflexió en fas?

Sí. La crítica és principalment a aquesta impunitat que té el poder respecte a tot. Critica, per exemple, el fet de com –pel simple fet d’haver nascut en la noblesa– algú es pugui permetre el luxe de fer el que vulgui, fins i tot d’agenciar-se a les dones dels altres. Si ho traslladem a avui, tampoc és tan diferent, ja que aquesta impunitat que poden tenir certes classes polítiques respecte a la societat, segueix latent. I en aquest sentit, el més interessant de Les noces de Fígaro és que els criats aprenen a manejar a la noblesa, fent-los ballar la cançó que ells volen i evidenciant que no per néixer en una posició o una altra, s’és més o menys intel·ligent.

La gelosia pot arribar a fer embogir a una persona?

I tant! Si, sí. M’ha costat una mica perquè jo no sóc especialment gelós. Penso que això de la gelosia té molt a veure amb l’autoestima; quan era més jovenet, ho era més. Normalment, en èpoques de creixement, l’autoestima està més debilitada i l’obsessió per qualsevol cosa que s’escapa de les nostres mans, és una pèrdua de control. I és clar, en aquest cas, el personatge del comte és un personatge que precisament el control forma part de la seva manera de ser i només d’imaginar-se que la seva dona pugui estar amb qualsevol altre… s’encén. I és totalment mesquí per part seva perquè ell s’està bufant a totes les dones que hi ha a la contrada… (Riu). Això també és una cosa antiga, però no treu que segueixi passant ara.

Durant tota l’obra mantens aquest posat solemne, propi d’un comte. Amb què et vas emmirallar?

En aquest tipus de personatges el que funciona molt bé és intentar agafar tots els tics; totes les imatges que et puguin venir al cap d’aquesta cosa altiva, prepotent… En aquests casos, el vestuari també hi ajuda molt.  I sobretot és molt important configurar l’obra dins d’un punt d’estil, on tots els personatges treballen dins d’aquest, de manera homogènia. Aquest, fa que l’obra agafi una certa veracitat i que el públic accepti aquesta convenció.

Se t’acut alguna altra obra per a commemorar els quaranta anys del Teatre Lliure?

Ostres, no ho sé. N’hi ha tantes… S’ha fet molt teatre i molt bo durant aquests quaranta anys. En totes les èpoques, en totes les direccions que hi ha hagut, s’han fet obres brillants, tant de tall contemporani com també de clàssiques, i totes podrien significar un moment donat de la història del Lliure.

I si hagués estat elecció teva remuntar-ne una altra?

Potser remuntaria 2666 que vam fer amb Àlex Rigola, tot i que era molt llarga potser per fer-la ara. I de les més antigues, n’hi ha moltes… Camí de nit, per exemple, va ser una obra preciosa que també hagués estat una boníssima opció a remuntar.

 

Marina Gatell: “A vegades penso que les grans decisions de la vida no les prens, vas fent els passos i de cop t’hi trobes”

By | cultura | No Comments

IMG_2254 (1)

Marina Gatell, per a molts l’esbojarrada Carme de Majoria Absoluta, és una actriu catalana que des de ben petita va saber que el seu lloc era damunt els escenaris i darrere les càmeres. L’artista, que també fa trapezi i meditació, ha participat en diverses sèries de televisió com Siete vidas, Majoria AbsolutaLalola, Física o química… així com en la gran pantalla amb Va a ser que nadie es perfecto Pa negre, entre d’altres.

Què volies ser de petita?

Sempre he tingut clar que volia ser actriu. I també oculista… (Riu). Volia ser moltes coses i fent d’actriu és com que podia ser-ho tot. A l’escola ja escrivia obres de teatre, les llegia, assajava, protagonitzava… Ho vaig saber bastant d’hora. A vegades penso que les grans decisions de la vida no les prens, vas fent els passos i de cop t’hi trobes. Cada dia vas triant amb què dediques el teu temps.

Com recordes la teva primera experiència amb públic?

Recordo que a l’escola vaig veure una obra de teatre que havia dirigit una de vuitè, que era més gran que jo, i que vaig sentir gelosia per primera vegada. Pensava: “Jo vull fer això!”. Tant és així que vaig escriure una cosa, que teòricament era només per un exercici de classe, i vaig muntar com tota una obra de teatre, un tinglado considerable. Recordo una excitació molt bèstia… Ens vam esverar tant que em van posar un zero, per alteració de l’espai públic. Recordo això, de no poder controlar-me i d’anar a més, i més, i més… Molt desbocada. (Riu) Però va ser genial!

Ja han passat uns quants anys de Majoria Absoluta. Què diries que ha canviat, des d’aleshores, en la teva manera d’entendre aquesta professió?

Tot. És que jo he canviat en tot. És una cosa que va fluctuant… Et diria que, malauradament, les il·lusions i els somnis, són menys, però tampoc és veritat, a estones no ho és. No ho sé… Home, la fascinació, el desconeixement… Recordo que quan vaig començar, estava tan ocupada en lo meu; en intentar fer-ho bé i aprendre’m el text, envoltada de tots aquells actorazos, que en realitat no era conscient de l’equip tècnic que hi havia al meu voltant. Després, quan ja estàs més relaxat, mires amunt i dius: “cony, si aquí hi ha un càmera, una perxa…” És súper bonic aquell moment en què estàs descobrint. Et diria que el que ha canviat és que jo abans li donava molta importància  –única i exclusivament– a l’actor i a les emocions, i ara sóc molt més conscient que aquesta professió és una feina d’equip i això fa que encara m’agradi més.

Quin record en guardes?

Increïble. Va ser una època molt divertida. A més, érem i som com una família i avui dia ens seguim veient. En guardo molt bon record, aprenia al mateix temps que treballava i això, vulguis o no, et dóna ales i t’ajuda a atrevir-te a fer més.

La situació que més t’incomoda damunt l’escenari.

Tot és difícil fins que aconsegueixes fer el click i fer-ho fàcil. Sobretot em costa quan em diuen: “Va, ara des de tu”. Quan faig un personatge, m’és igual, però quan se’m demana que em mostri simpàtica i que animi el cotarro, des de la meva persona, no m’agrada. Em costa ser falsament alegre. Fingir així és una cosa que em terroritza.

T’emportes les emocions a casa?

Si, clar… Quan vaig fer Terra Baixa, em vaig passar les tres setmanes de rodatge, plorant. Tenia una pena, un pesar, una cosa… que vaig trigar un “tempet” a treure’m de sobre. Al final, és el teu cos, les teves emocions, la teva ànima… Està tot a flor de pell. Però tot d’una manera sana, eh? Tampoc és que em torni boja i pensi: “Oh, Déu meu, quina depressió!”.

Actualment estàs fent Sota teràpia al Teatre Borràs. Què en destacaries?

El seu ritme frenètic; que de manera dinàmica i humorística –sense que te n’adonis– et fa plantejar problemes molt greus i misèries de l’ésser humà.

El paper que més s’ha acostat a Marina Gatell?

Terra Baixa va ser molt catàrtic per mi, per moltes situacions que havia viscut a nivell personal. Amb tots, per fer-los, has d’indagar molt dins teu. Tot i que també hi ha projectes on hi ha molta màscara, molta creació de personatge, com el meu paper a Lalola, en què feia d’home.

On et vols veure d’aquí a 10 anys?

Satisfeta. Ara estic ficant-me una mica amb direcció de cine i m’agradaria tirar per aquí, i pel que fa a actriu només espero seguir tenint la sort de fer coses que m’enrotllin i que em facin créixer.

Projectes de futur més immediat?

Tinc La Riera i després, relacionat amb això que et comentava de la direcció de cine, vaig fer un teaser, un curt sobre un llarg, que estic tirant endavant. Vaig estar al Short Film Corner de Cannes i també vaig participar en el Festival de Sitges, però encara no l’he presentat, així que em vull focalitzar amb això.

 

Miquel Sitjar: “No em vull morir sense fer Ricard III”

By | cultura | No Comments

img_2261-2

Només trepitjar l’escenari, va saber que volia ser actor. Miquel Sitjar és un dels actors més estimats de l’escena catalana. Des dels seus inicis, fins el dia d’avui, ha participat en nombrosos projectes que fan de la seva trajectòria una autèntica delícia. Entre ells trobem sèries de televisió com Estació d’enllaç, Nissaga de poder o Mirall trencat entre moltes d’altres. Actualment gaudint damunt l’escenari amb Sota teràpia, que segueix en cartellera fins a mitjans de febrer, al Teatre Borràs, sota la direcció de Daniel Veronese.

Quan decideixes que vols ser actor?

Fent West Side Story a primer de B.U.P. Devia tenir uns quinze anys.

Com va anar?

Vam fer l’obra de teatre, a l’escola, per guanyar diners pel viatge de fi de curs. Quan vaig pujar a l’escenari vaig sentir que aquell era el meu espai, m’hi trobava molt còmode. Recordo que estava molt nerviós, era el primer a sortir. Començava d’esquena al públic, pujava el teló i un focus s’encenia sobre meu. Aleshores començava la musiqueta de West Side Story i jo em girava; feia de Riff, el personatge principal. Recordo que quan em vaig girar vaig trobar tot el teatre ple. També recordo els aplaudiments, els riures, el ritme de com avançava tot… i sobretot aquella sensació de jugar una veritat inventada. Recordo un intercanvi meravellós amb el públic. En aquell moment vaig notar que aquell era el meu lloc.

Experiències de la teva carrera que guardes al TOP?

Sí. He passat moments meravellosos fent Pel davant i pel darrere, Una maleta, dues maletes, tres maletes i ara amb Sota Teràpia.

Per què recomanaries Sota Teràpia?

Perquè massa vegades les comèdies són excessivament superficials, i en aquest cas s’ha aconseguit quadrar un espectacle que té un aire força superficial però amb un gir final que li dóna un sentit enorme a tot. És una comèdia amb molt pes, molt fons i sobretot amb un gran missatge; que al mateix temps aconsegueix que el públic estigui gairebé dues hores sense poder parar de riure. Trobo que està molt ben equilibrada. A més, tinc uns companys fantàstics, tots molt generosos; treballem els uns pels altres en tot moment, i el més important: gaudim damunt l’escenari i jo crec que això traspassa i que la gent ho nota. Per això està sempre tan ple.

Tens algun paper pendent?

I tant! Molts! Ricard III, per exemple. No em vull morir sense fer-lo. I en principi aquest és el que més il·lusió em fa; els altres –que n’hi ha infinitat– també em farien molta gràcia, però sé que alguns ja mai els podré fer i tampoc no passa res.

L’Eladi a Mirall Trencat. Quin record en guardes?

Meravellós. Estic súper feliç d’haver participat a Mirall Trencat. Per mi és una d’aquelles petites joies de TV3 i un dels projectes que més carinyo li tinc. A més van apostar molt seriosament en mi, que era molt jovenet per fer el paper de l’Eladi; un personatge bastant complex i que havia de créixer molt durant els 13 capítols de la sèrie. D’alguna manera, el més lògic hauria estat agafar un actor de mitjana edat –que en un moment donat, molt maquillat, pogués semblar més jove o més gran– perquè figurava que passaven cinquanta anys des del primer capítol a l’últim. La veritat és que és brutal l’adaptació que Josep Maria Benet i Jornet va fer de la novel·la de Mercè Rodoreda.

Que és el millor que et podria passar?

A mi? Ufff… Tenir estabilitat en la meva feina. De la resta no em queixo de res. Estic feliç; tinc una família meravellosa, la feina que m’agrada i em sento satisfet amb tots els aspectes de la meva vida. Crec que tinc la vida que volia tenir. L’única cosa que voldria és això, que la meva feina fos més estable… Costa molt fer plans amb aquesta professió, mai saps si tindràs feina o no. El millor que em podria passar seria tenir clar que l’any que ve tinc 4 projectes –que no coincideixen entre si– i que en faré un darrere l’altre, feliçment i sense pressions, gaudint de cadascun d’ells. La idea en una frase, seria: Tenir feina ordenada, seguida i variada.

Abans feies trapezi.

Si, i la veritat és que no és per tirar-me flors però se’m donava molt bé! Ho vaig deixar perquè ja no tenia ni cos ni edat, però és un exercici bàsic que jo recomanaria a qualsevol actor. Trapezi, dansa o qualsevol art marcial; qualsevol cosa relacionada amb el cos i que requereixi un coneixement de l’espai, de la respiració, de l’equilibri… Crec que és bàsic.

La situació més incòmoda, que més t’hagi fet suar?

Quan tenia vint anys, em van agafar per fer una seqüència d’una sèrie de televisió –que no sé ni si es va arribar a emetre– d’Antena 3, precisament perquè en aquell moment feia trapezi. La qüestió és que el meu personatge tenia la sida i es volia suïcidar; pujava a l’últim pis de l’Hospital i es volia tirar. Malauradament, jo aquell dia estava a 39 de febre, marejadíssim, i allò no s’acabava mai… Recordo que estava en una lleixa, on només hi cabien els meus peus, i és clar, als 30 segons de no moure’t, el cos es comença a balancejar i si no tens espai per modificar la posició… Ho vaig passar molt malament. Quan vam acabar vaig sortir tremolant, anava per terra… Una experiència bastant xunga.

No has confós mai els sentiments que vius amb els teus personatges?

Sí que m’ha passat, però treballo perquè no passi. És una distorsió molt gran… Al final consisteix en saber: “Ara estic jugant, ara estic vivint”.

Imagino que les càmeres i el públic també t’ajuden a recordar-ho.

Si, el problema és que els personatges els crees des de tu mateix. Jo sempre dic que és com si tinguessis un equalitzador dins teu –que té un balanç determinat d’alegria, d’egoisme, de mala llet, d’amor… – aquella és la teva combinació, el teu codi de barres, el teu equalitzador intern, com jo li’n dic. Quan crees un personatge fas servir el teu equalitzador i el modifiques però després quan surts fas un reset i aquest torna a col·locar-se al seu lloc, teòricament.

Teòricament.

Si… Pot passar que determinada informació que hagis rebut, perquè tu ets qui ets gràcies a la informació que reps, no acabi de marxar. Quan necessites justificar, perdonar, comprendre i viure des d’un personatge determinat –que pot ser un fill de puta com una catedral–, és possible que et quedin residus, així com comprendre determinades actituds o qüestions de la vida. Has de mirar de fer neteja per continuar mantenint-te en el teu centre.

Projectes de futur?

Molts, però perquè jo no paro mai, sempre estic posant coses en marxa. No sé parar. (Riu). Em foto histèric si paro… Ara mateix tinc un parell de coses entre mans, que espero poder-les fer realitat. Ara per ara no et puc avançar més, però no per res sinó per no enganyar a ningú. Ja he estat a punt d’aixecar altres projectes, de tenir-los a les mans, i que en qüestió d’una setmana, se’n vagin a norris. Fins que no la cosa no està signada i posada en marxa, és millor no parlar del fum.

 

Oriol Vila: “Vaig anar-me construint com a actor per tocs d’intuïció”

By | cultura, General | One Comment

img_2360

Oriol Vila és un actor català de cinema, televisió i teatre. Des dels seus inicis ha participat en diverses sèries de televisió de TV3 com ara Pedralbes Centre, El Cor de la ciutat o Nit i dia. Entre les seves aparicions en cinema trobem El zoo d’en Pitus, Salvador Puig Antich, El cuerpo o Perdona si et dic amor, entre moltes d’altres. El 2010 és nominat al Premi Goya al millor actor revelació per la pel·lícula Todas las canciones hablan de mí.

Vas debutar amb només quinze anys als EUA, com és això?

Vaig tenir la sort que a l’estiu els meus pares m’hi enviaven de campaments. Estem parlant que jo sóc de l’any 78, que en aquella època no era com ara, encara s’escrivien cartes. (Riu). Anar als Estats Units era un viatge molt llarg però al ser d’aquí, no em feien pagar res més que el bitllet d’avió i a canvi entre setmana treballava a la cuina o d’acomodador al teatre. Tot va anar que al teatre de Hampton, el poble on estava, feien Big River –un musical de Mark Twain que explica les històries de HuckleBerry Finn– i aquell va ser en realitat el meu debut a escena, professionalment parlant, al Hampton Playhouse.

Sensació al rebre el premi de la Crítica Teatral de Barcelona amb l’obra Tantarantana?

Sempre dóna un cert vertigen… A més va ser una mica com per atzar; jo estudiava cinema a l’Escac i un dels professors estava muntant Tantarantana. En un primer moment el meu personatge l’havia d’interpretar Roger Pera, però se’n va anar a fer un altre espectacle i em van agafar a mi, que estava de vacances amb la meva novia a Tossa de Mar. Va ser “xiripa” absoluta. El meu personatge era molt tendre i va rebre unes crítiques molt bones; tota l’obra va funcionar molt bé. Des d’aleshores em va començar a sortir feina com a actor de televisió, teatre… A més en aquella època no era com ara, que hi ha molt bons actors i molt joves, érem 4 o 5 matats que ens anàvem repartint tota la feina. Diguem que recordo això; vaig entrar en aquest món una mica sense voler, m’apassionava però no era la meva intenció dedicar-m’hi d’aquesta manera. Vaig anar-me construint com a actor per tocs d’intuïció.

Si haguessis de triar… director o actor?

Ara mateix, que tinc 38 anys, tinc moltes ganes d’escriure i de dirigir, que és el que estic fent. M’encanta actuar, sí, però és cert que abans era més tot terreny, podia fer-ho tot. Ara, en canvi, si no estic treballant amb una companyia o director que em fascina o el guió no és molt bo, em costa molt actuar. Sóc més prim mirat; abans mentre pogués pujar a un escenari a actuar, ho podia fer tot.

Potser perquè ara pots triar.

Bé… I també potser per l’edat. Arriba un moment en què ja no et ve tant de gust actuar per actuar, cal que hi hagi un bon motiu que realment et mogui i et motivi.

En els teus inicis, quins papers preferies fer?

Mira, no sé per què però en aquella època em venia molt de gust –i això passa molt quan ets un actor que comences–, fer personatges dolents i investigar en els mons de l’obscuritat. Em sentia com que estava construint més, com que hi havia un “curro” extra. Ara, per exemple, és tot el contrari, em ve molt més de gust fer personatges positius, alegres, lluminosos…

Quin record en guardes de El cor de la ciutat?

Molt bon record, va ser com anar a l’escola de la tele. Vaig aprendre moltíssim; tècnica actoral i televisiva, com agafar un guió i aprendre-te’l ràpid, com solucionar les escenes més complicades de fer… El cor de la ciutat et permetia experimentar molt. Et donava l’oportunitat de provar i dir: “Ara vull fer de dolent”, “ara vull caure malament”, “ara vull tornar a ser simpàtic”… És molt interessant veure les reaccions en la gent, hi ha un feedback molt directe. Jo ho notava molt pel carrer, que em paraven i em deien: “Ets molt dolent!” i potser al dia següent: “Que maco ets!”. Tot això fa que la feina cobri sentit.

Però els guions no els triaves tu. Eren flexibles per a adaptar-se a nous canvis?

Bueno, és que el “culebrón” diari, és molt obert. No només pots proposar sinó que depèn molt de com vulguis enfocar el teu personatge. Arriba un moment en què els actors coneixen més als personatges que gairebé els mateixos guionistes. És una màquinaria molt diferent de la sèrie setmanal o la del cinema. Va arribar un punt –i això és molt pretensiós dir-ho– en què sabia que si entrava al bar del Peris i li demanava un cafè de manera desagradable, la setmana vinent m’escriurien més escenes amb aquesta mateixa actitud, o que si passava una noia i me la mirava de manera interessada, podia desencadenar a una trama amorosa i tal.

És a dir que tu també ho provocaves.

Sí, i ho provocava conscientment. La sèrie diària és com un espècimen, i més la de TV3, com ha estat Nissaga de Poder, Poble nou, Laberint d’ombres… Tenen quasi un estil propi. És un món molt curiós però també molt determinat.

Diries que va ser el paper amb què vas passar a ser una cara coneguda?

Mmm… Sí. La gent que mirava El cor de la ciutat són gent que quan et reconeix, ho fa com si fossis un veí del barri, els resultes familiar. Han vist tant la teva cara i sentit la teva veu, que és inevitable que els resultis proper. T’he de dir també que confonien molt el personatge amb l’actor.

Com es viu l’experiència d’estar en la pell de Messi, encara que sigui com a imitador al Crackòvia?

Doncs, mira… Et puc dir, directament, que ho feia fatal. És així, ho feia fatal i ho sé. Va ser molt difícil. Joan Rufas, el director de Crackòvia, confia molt en mi i m’ho va proposar. Els vaig dir que imitar no era lo meu, però diguem que van insistir i ho vam intentar. Val a dir que el Crackòvia és com un altre planeta perquè a l’audiència també s’hi ajunta l’aficionat de futbol i el seu estat d’ànim depèn molt de si el Barça està guanyant o perdent… Si perd i a sobre el qui imita a Messi ho fa malament, es caguen amb tot.

No va ser fàcil.

No, sentia una sensació molt rara. No entenia molt bé com era el món de la màscara i la imitació. Al Crackòvia estic aprenent molt de comèdia, de clown… i tot això els ho agraeixo moltíssim als de Minoria Absoluta, perquè de tant en tant hi vaig apareixent i és un programa que funciona molt bé i que té coses molt riques i especials.

Que és el que et costava més de posar-te en el paper?

El problema és que jo abordava el paper des d’un lloc potser més com d’actor, intentava posar-me en la seva ànima. Acostumo a treballar sempre des de les emocions, de dins cap enfora, i en la caricatura també hi ha d’haver aquest punt de vista, però no tant el component més emocional. Quan has de fer una caricatura has de quedar-te més amb els gestos, amb aquella cosa de la veu… Però bé, va ser un bon experiment. De totes maneres, Messi no l’ha fet bé ningú, tret del Carlos Latre. Amb perdó, eh? Però crec que l’únic Messi que va agradar va ser el seu, la resta no han acabat de funcionar. És un personatge molt difícil de fer, no és massa característic. El mateix passa amb Marc Márquez, tampoc és gens fàcil.

Amb quin motiu neix Nico & Sunset?

Neix amb la Raquel Salvador i jo, que vam començar a jugar entre nosaltres, fent cançons i cantant-les des d’uns personatges. Ho fèiem així perquè al no ser ni cantants ni músics, ens feia vergonya cantar, i vam pensar que si ho fèiem a partir d’uns personatges, el projecte cobrava interès. Després d’aquests concerts –que fèiem per promocionar les cançons– vam començar a fer vídeos i vam crear la websèrie Nico & Sunset, on vam donar vida a aquests personatges. Va començar tot per diversió, sense cap mena d’ambició, tot i que jo sempre havia volgut dirigir, crear i escriure.

Per què decidiu gravar-ho amb iPhone?

Perquè vam començar a experimentar i ens vam adonar que els iPhones tenien molt bona qualitat, i a més a més la idea era: “Si tens una bona historia, és igual com la rodis”. L’objectiu era explicar aquesta història d’amor, entre aquests dos personatges tan especials que volen muntar un grup de música a Barcelona. Vam pensar: “Si realment ens posem molt a la pell del que ells volen, del que senten, dels seus desitjos… que passa si ho rodem de qualsevol manera i ens concentrem simplement amb la cosa emocional?”. La clau era confiar molt amb la trama.

Dimarts 20 de desembre estrenàveu el primer espectacle de Nico&Sunset, Paradise, al Teatre Poliorama.

Sí. Hi ha una part de Paradise que ja l’havíem estrenat al Microteatre i com que va funcionar tan bé vam pensar d’allargar la història. Són tres trames que estan una mica entrellaçades entre si; la primera parla de la família, la segona de la soledat i la tercera de la llibertat.

El públic no es pot perdre Paradise per què…

Perquè és un tipus de comèdia que provoca en el públic reaccions molt contraries. És una obra per riure i passar-t’ho molt bé però que alhora també té molt drama i això fa que l’espectador tan aviat rigui com plori en el mateix espectacle. Hi ha moments bastant hilarants. És un espectacle que no para; comença molt fort, amb molt de ritme, a la meitat de l’obra canvia el tempo i al final va cap amunt com un coet. Hem tingut reaccions molt vives per part del públic. A més, els actors estan fantàstics, és un recital interpretatiu molt potent, amb actors molt joves.

Quin diries que és el seu públic?

És a partir de 14 anys cap amunt. Però mira, els meus fills han vingut… Passa com amb les pel·lícules de Pixar, que els pares entenen una cosa i els nens una altra.

Projectes de futur?

Pel que fa a actor, ara al gener començo a rodar la segona temporada de Nit i dia. I com a director, amb moltes ganes de la gira que farem amb Paradise i d’instal·lar-nos una temporada en un teatre de Barcelona i que així ho pugui veure més gent. També amb Nico&Sunset tenim al cap un altre projecte, que ja està escrit, però que el farem després de Paradise.