Mireia Aixalà: “Tothom hauria de veure un Shakespeare abans de morir”

By 29 de març de 2017cultura

Mireia Aixalà és una actriu catalana que, des de molt joveneta, ha participat en diverses sèries de televisió com La Rosa, La memòria dels Cargols, Temps de silenci, Lo Cartanyà… En teatre, ha treballat sota les ordres d’Àlex Rigola, Joan Ollé, Julio Manrique o Daniel Veronese, entre molts d’altres.

Sempre has tingut clar que volies ser actriu?

Sí, sempre ho he tingut claríssim. Vaig començar en un grup de teatre de Juneda, el poble dels meus pares, quan hi anava a estiuejar. Als catorze anys vaig anar al Col·legi del Teatre i després, quan vaig acabar d’estudiar, vaig fer la selectivitat tenint clar que no faria cap carrera… Només volia fer teatre.

S’ho van prendre bé els teus pares?

Sí! I et diré que em va fer una mica de ràbia perquè pensava que s’enfadarien molt i ja m’havia preparat tot un numeret per rebel·lar-me. (Riu) Era molt jove i hi havia un punt de: “Seré súper rebel”. Però no, al contrari, em van dir: “Genial. Si vols fer teatre, prova-ho”.

Què va ser el primer que vas fer, professionalment?

El primer en televisió va ser una sèrie que es deia La Rosa, que era una espècie de continuació de Poblenou, el 1995. Encara estava estudiant a l’Institut del Teatre i un professor em va comentar que estaven buscant noies joves per una TV Movie. Em vaig presentar al càsting però no em van donar el paper… Em van donar un paper secundari molt petit, però va ser arran d’aquest càsting, que em van trucar per fer La Rosa. I en teatre, el primer que vaig fer va ser Mala sang, una obra de David Plana a la Sala Beckett.

Sent de Juneda, no et deuria costar massa posar l’accent a Lo Cartanyà.

No. (Riu) Va ser genial! De fet, el meu accent natural –el que parlo a casa– és el lleidatà. L’accent central el vaig començar a incorporar a l’Institut del Teatre, perquè jo parlava una barreja de lleidatà-barceloní, mal parlat, que no era res. Però jo pensar, segueixo pensant en lleidatà.

El projecte que més t’ha marcat?

Tots t’aporten coses… Però potser el que més m’ha marcat –a nivell personal– és Lo Cartanyà, perquè vaig conèixer la que actualment és la meva parella. I a nivell professional, La Forma de les coses, de Neil LaBute i dirigida per Julio Manrique. Aquesta va ser la primera obra en què actuava amb Julio Manrique, abans ja havíem fet Els boscos, però jo feia el disseny de vestuari, no hi actuava.

Has treballat molt amb Julio Manrique. Com és?

Sí! Ens vam fer molt amics fent Juli Cèsar, dirigit per Àlex Rigola, al Teatre Lliure. Amb Juli Cèsar vam fer una gira bastant llarga per Europa i ens vam entendre molt bé, a nivell professional i també personal. La forma de les coses és una obra que ell tenia al cap des de feia molt temps, des d’abans de tenir teatre, i que volia que féssim amb Cristina Genebat, Marc Rodríguez i Xavi Ricart, ja que érem amics i ens enteníem molt bé. Aquesta va ser la primera obra que dirigia com a director, i des d’aleshores, sempre que hi ha hagut alguna cosa que jo podia fer, m’ho ha proposat.

Abans ja havies fet Temps de silenci amb ell. Que el prefereixes, com a Director o com a company d’escena?

Ufff… És que el Julio és bo en tot. A mi com a director m’encanta, és un dels millors directors amb qui he treballat. El Julio et dóna molta llibertat per fer les coses i et deixa proposar molt. No és d’aquells que et marca, ell deixa que investiguis i trobis, i a més, sense imposar-te res, et porta per camins que sol no haguessis trobat. És molt interessant treballar amb ell i a més com a persona, és estupendo. I el mateix passa com a company d’escena, és molt divertit i sempre és un gust compartir escenari amb ell.

Què creus que ha de tenir un actor, a part de talent?

Jo crec que s’ha de tenir una formació. El talent dura una mica i pots tenir un cop de sort, però per aconseguir una carrera, cal una bona formació. I sobretot, també, cal treballar molt; anar als assajos amb el text après –que pot semblar una ximpleria però no ho és–, repassar a casa el que has treballat als assajos, tornar-ho a pensar…

Amb quin tipus de personatge et sents més còmoda?

El que et dóna la comoditat no és el personatge en si, sinó el procés de treball. Hi ha obres que s’han treballat molt bé i amb les que et sents súper còmode i a gust, i d’altres que pel que sigui, s’han treballat pitjor i et costen més de fer, però em sento còmoda amb totes.

Als teus inicis et va tocar fer bastant el paper de bleda.

Sí… Sobretot quan era més joveneta –pel físic i la veu–, sempre feia de nena bleda, i la veritat, n’estava una mica fins al gorro. M’era còmode, sí, però tenia ganes de fer personatges amb més caràcter. Per sort, de mica en mica, ho he aconseguit.

En què penses abans de sortir a l’escenari?

El dia de l’estrena sempre penso: “Per què he escollit aquesta feina? Per què no m’he dedicat a una altra cosa?”. (Riu) De veritat, cada vegada em poso més nerviosa… Recordo que quan començava, la gent més gran em deia: “Cada vegada és pitjor” i jo pensava que no podia ser… I sí. Cada vegada et poses més nerviós, no n’aprens d’això. Després, passada l’estrena, segueixes estant nerviós però ja no vols marxar corrents. (Riu) És així; hi ha dies en què penso que voldria marxar corrents i d’altres en què penso que tinc molta sort de fer aquesta feina.

També has fet doblatge, en alguna ocasió.

Sí, però molt poc. M’he doblat a mi mateixa i molt poca coseta més. La veritat és que m’agradaria fer-ne, però em sembla molt difícil. Trobo que el doblatge no és només posar la veu, és no trair l’esperit de l’actor en la versió original, i això és molt complicat. A vegades sents doblatges, que les veus són molt maques, però que no tenen res a veure amb la versió original.

Una obra de teatre què tothom hauria de veure?

Tothom hauria de veure un Shakespeare abans de morir. Qualsevol.

Amb quin personatge se’t recorda més pel carrer?

Amb la Beateta Cargol, de La memòria dels Cargols. Va ser una sèrie que vam fer amb Dagoll Dagom, fa la tira, però és amb el paper que més em recorden, encara ara després de quasi vint anys.

Projectes de futur?

Ara tot just hem acabat la gira d’Una altra pel·lícula, amb Julio Manrique i David Selvas. I a partir del 22 d’abril, començo La autora de las meninas al Teatre Goya, sota la direcció de Ernesto Caballero, amb Carmen Machi i Francisco Reyes.

 

Leave a Reply